Qui pagarà la festa?

Quan una empresa o una entitat té problemes econòmics, el primer que fa és reduir despeses. No se li acut incrementar els preus de venda.

Hi ha excepcions.

Una és l’empresa que disposa de monopoli. Aquest és el cas, per exemple, de les autopistes que, malgrat que a causa de la crisi han reduït el nombre d’automòbils que en fan ús, no han reduït els ingressos en la mateixa proporció i àdhuc han tingut beneficis en algun cas. Perquè?. D’una banda perquè han rebut diners públics per fer ampliacions –no totes- i d’altra perquè han incrementat el preu dels peatges.

Una altra excepció és l’administració pública. He llegit avui que es preveu un increment del dèficit públic que el situa, en tres anys, entre els 105.000 o 130.000 milions d’euros. Entre el 10 i el 12% del PIB. Atès que Europa demana el 3%, és obvi que caldrà fer alguna cosa.

Estalviar? No o poc. Dels números que van apareixent, es dedueix que el Gobierno necessita incrementar els seus ingressos en una quantitat de l’ordre dels 80.000 euros en tres anys, dels quals, suposant que l’administració deixi de gastar algun, dues terceres parts els pagaran els ciutadans. Això dóna una xifra d’uns 1.000 euros per família i any. Ja ens podem arremangar.

Evidentment es parla d’apujar impostos. Societats, IRPF, fons de dipòsit, IVA en alguns casos, .... Fixeu-vos que, a més a més, sovint paguem impostos sobre quantitats ja fiscalitzades. En poso un exemple: suposem que jo guanyo un sou i em retenen l’IRPF corresponent. Suposem també que amb el que em queda d’aquest sou ja passat pel ribot impositiu, sóc capaç de comprar menjar, roba, calçat, etc. Això que compro, va gravat amb l’IVA i més gravat encara si a més a més poso carburant al meu vehicle i ja no diem si fumo. Suposem que encara tinc capacitat per tenir un habitatge, del qual no només pago nous impostos sinó que els meus fills l’hauran de vendre per pagar l’impost de successions. Suposem que tinc tanta sort que arribo a estalviar una quantitat, quantitat que serà de nou gravada impositivament.

És a dir que si jo guanyo 2.000 euros al mes, cobraré 1.600 un cop retingut l’IRPF, Seguretat Social, etc. Gastaré 600 en diverses compres, dels quals entre 90 i 100 seran nous impostos. Els 1.000 que em queden els posaré a un fons que em retindrà uns 180 euros, de moment. És a dir que els 2.000 euros que jo guanyo, uns 780 van a impostos, pel cap baix i si no em sancionen per anar a 81 km/h al voltant de Barcelona. Gens malament el negoci d’aquest comissionista anomenat Estat.

Molta gent estaria disposada fins i tot a pagar més si els serveis fossin els adequats. Bona educació, bona sanitat, bones carreteres, bona atenció als dependents, etc. etc. Amb tot, fora bo que prèviament l’Administració fes un esforç d’estalvi.

Deixo algunes propostes. Sense entrar en la gran quantitat de despeses sumptuàries i perfectament prescindibles: perquè volem ministeris com Cultura o Sanitat, sense gairebé competències atès que són responsabilitats de les Administracions Autonòmiques?. Per fer les reunions de grup amb els consellers del ram i explicar-los què han de fer, podria fer-ho el flamant Ministro de Administración Territorial. També es podrien eliminar els delegats del Gobierno, si més no el de Catalunya: el Gobierno ja sap que compta amb una delegació a la Pl. Sant Jaume.