Si els gilipolles volessin, mai sortiria el sol

Fa dies que corre un manifiesto auspiciat per diari el Mundo i esbombat pels altaveus de la Cope, sobre la maldat dels que parlem català, euskera o gallec per perseguir sense pietat el castellà (lengua común, en diuen ells), danyant de forma irremeiable i irreversible als pobres castellanoparlants que habiten o visiten els territoris hostils de Catalunya, Euskadi (ells en diuen Vascongadas) o Galícia.

A l'engendro perpetrat per una colla afí al partit de Rosa Díez (exsocialista, exconsellera del govern basc) s'hi han adherit, a més de la inevitable Cope, Telemadrid i TeleCinco. El text no té desperdici, abona la lluita entre col·lectius i destil·la un profund odi cap els sospitosos de no ser prou nacionalistes (espanyols). Distingits membres del PP han corregut a apuntar-s'hi, no sigui que perdin vots entre la parròquia més carpetobetònica: on ha quedat el imaginari "gir al centre" que tantes planes va omplir abans del congrés de València?

A mi no m'estranya que la caverna perpetri documents com aquest i que, immediatament, s'hi adhereixin els de sempre. Per tant, estem allà on érem: donar puntades de peu al cul dels catalans és rendible a una part de la resta d'Espanya i per a aquesta animada tasca, sempre es trobem intel·lectuals coratjosos que amb cara de ferit en el més profund dels seus sentiments, aporten arguments - fal·laços - per defensar (o atacar), l'indefensable. I així, els titulars dels diaris i teles de la caverna poden obrir amb aquella frase de "numerosos intelectuales firman un manifiesto en favor de la lengua común de todos los españoles"

Fa uns quants mesos, els mitjans de comunicació de l'altre caverna (la socialista) obrien amb un acte celebrat a Madrid (on si no?), on una altra colla de presumptes intel·lectuals s'havia reunit per donar suport a la candidatura de ZP. Aquells estómacs agraïts es van retratar junts, van cantar alguna cançoneta i van donar cops de colze per sortir a la portada fent l'accent circumflex al lloc de la cella. Recordeu?

I ara, amb el manifiesto per a la defensa de la lengua común de todos los españoles circulant per aquí, on són aquella colla de progres milionaris? On s'amaguen Fran Perea, Miguel Bosé, Juan Manuel Serrat, Concha Velasco, Joaquín Sabina, Víctor Manuel, Ana Belén, Juan Echanove, Juan Luis Galiardo, Vicente Aranda, Juan Goytisolo, Boris Izaguirre, Moncho Alpuente, Carlos Berzosa, Gregorio Peces Barba, l'astronauta Pedro Duque, la model Judith Mascó (també és intel·lectual?), el presentador Jesús Vázquez, esportistes com Dori Ruano, Fermín Cacho i l'exseleccionador Juan de Dios Román?

On són? No tenen res a dir del manifiesto? Tenen por que posicionar-se contra el maniesto en favor de l'obvietat els faci perdre contractes amb Telemadrid o Telecinco? Pateixen per les "gales de verano" que tenen contractades per les espanyes?

Malauradament, el to d'humor que la Trama tracta d'imprimir als seus post no pot estar present aquesta vegada.

És l'economia, estúpid!

Aquests dies estem molt contents. Desaforadament contents: la selecció espanyola, “la roja”, és a semifinals.

Personalment m’importa poc aquest campionat. M’és indiferent qui el guanyi, contra qui i per quants gols. Tanmateix no puc quedar al marge. Fins i tot, tot i que acostumo a passar per alt les pàgines d’esports (que haurien de dir-se de futbol) dels diaris i tot i que no presto gaire atenció a aquesta informació a ràdios i teles, sé que avui hi ha un partit de futbol que pot –o no- fer jugar la final de l’Eurocopa a la selecció espanyola.

D’una banda perquè els comentaris al respecte apareixen en altres seccions no esportives dels mitjans i d’altra perquè el veïnat reacciona amb tanta contundència que per força, davant petards, clàxons i crits et preguntes: què passa?. I resulta que el que passa és que algú ha fet un gol.

Abans deia que m’era indiferent qui guanyi avui. Rectifico, m’agradaria que no guanyés “la roja”. I que ningú s’enganyi, no és cap sentiment anti-selecció o anti-espanyolista, és per vetllar per la salut mental del personal.

Tinc la sensació que s’està utilitzant una vegada més una visió esbiaixada del futbol i dels colors, de la bandera i no sé quantes coses més per distreure el personal. I, per tant, tinc ganes que s’acabi aquest entabanament col·lectiu. Ni més ni menys.

No puc amagar que em fa, alhora, una certa por, perquè hi ha altre debat que està agafant volada: la defensa del castellà. Podria ser que quan s’acabi el tema futbol, s’incrementi el to d’un debat que també resulta recurrent a l’hora de buscar distracció: l’anticatalanisme. (De fet, alguns crit d’eufòria conseqüents al darrer partit de la selecció ja eren en el sentit de “catalán el que no bote!”).

Perquè no ens enganyem, quan els defensors del castellà (espanyol, diuen, com si les altres llengües de l’Estat fossin xineses) parlen d’ofensa en territoris bilingües, es refereixen únicament a Catalunya.

Avui, per qüestions que no venen al cas, he voltat bastant. Primera parada, la fleca. Es tracta d’un establiment on fan bon pa, on el compro fa anys, i on es parla castellà. Segona parada, el quiosc, el meu, el que vaig cada dia, està regit per una noia andalusa, la breu conversa sobre el temps acostuma a realitzar-se en castellà. A continuació al pàrquing intercanvio salutacions amb dues persones, una d’elles catalana, l’altra no. Arribo a la feina, aquí sí, en català, avui no m’ha telefonat ni m’ha vingut a veure ningú que em parlés en castellà. He sortit i al metro hi ha indicacions sobre les obres que es fan a l’estació de Diagonal: bilingües. Les converses pel carrer i pel metro són de més complexa classificació: a Barcelona hi ha molts turistes i, també, molts immigrants. He fet gestions en un edifici municipal: en català, però altres persones resolien els seus assumptes en castellà. He escoltat la ràdio en català, he llegit un diari en castellà i he llegit articles en castellà, català i francès. Demà tinc previst anar al cinema i veuré una pel·lícula en castellà, no l’ofereixen en català i no sóc competent en anglès com per anar a veure la V.O. Al meu banc acostumo a parlar català i quan em telefonen a casa per fer una d’aquelles enquestes insulses que acaben amb l’oferiment d’un producte, demano que se m’atengui o, si més no que se m’entengui, en català (mai és aquesta la llengua d’expressió d’entrada) i si no és el cas, s’acaba l’enquesta.

Aquesta és, més o menys, la realitat. La gent parla com li sembla i fins i tot es produeixen converses bilingües en les quals cada persona empra la llengua en la qual es sent més còmoda si sap que l’interlocutor l’entendrà que, en definitiva, és del que es tracta quan les persones parlen.

Per això, quan llegeixo segons quins manifestos...

En fi, em sembla que tant el tema futbol com el de l’anticatalanisme, cadascun d’ells evidentment en el seu pla i en la seva dimensió, són exemples d’una poc sofisticada manera de desinformar i de distreure el personal d’allò que realment és important, sobretot quan no se sap què fer per resoldre un problema.

Actualment, el futbol i l’anticatalanisme són formes d’atreure l’interés de les persones cap a falsos triumfalismes i cap a falses amenaces per allunyar-les d’allò sobre el que no interessa parlar: és l’economia, estúpid.

La cohesió del Govern

El Congrés d’ERC ha acabat amb la designació de la nova direcció del partit.

Aquesta direcció, a diferència del que es deia en iniciar-se la sessió, és pràcticament monocolor. Alguns apunten, com a motiu, l’existència de missatges enviats pels mòbils demanant no votar determinades persones. Personalment crec que aquest, com a molt, pot haver estat el detonant, però no el motiu. Altrament diria molt poc en favor dels participants i, sobretot, dels dirigents d’un i altre sector.

Bé, en tot cas, el resultat és el que és: una directiva monocolor avalada, si més no d’entrada, per una tercera part dels votants del partit.

El fet que aquesta directiva, juntament amb el “sector Carod”, sumin avui un suport dins el partit equivalent a més del 60% i que ambdues sensibilitats estiguin per mantenir l’actual configuració del Govern han provocat l’expressió de satisfacció dels habituals “voceadores” del PSC i d’IC: el Govern està més cohesionat que mai.

Feia temps que no esmentava el diccionari. Hi vaig: “Cohesió: Acció d’adherir-se o d’unir-se les coses entre elles”... i més endavant...”Fis/quim: força que manté unides les molècules d’un sòlid o d’un fluid a conseqüència de l’atracció molecular”.

No ho dic jo, ho diu l’Iceta i companyia: el Govern està més cohesionat que mai o, el que és el mateix i d’acord amb el diccionari, hi ha una força que, més que mai, manté unides les molècules governamentals. I, quina pot ser aquesta força?.

Home, com que parlem del Govern, deu ser el país, no?. Clar, que el país ja hi era, fins i tot abans que el Govern. No deu ser, doncs, el país la causa de l’ara més que mai.

Així doncs, què uneix ara més que mai el Govern?. Ni més ni menys que la necessitat dels partits i, fonamentalment dels seus dirigents, de no trencar el tripartit o, en altres paraules, de no convocar eleccions. Podem dir que aquesta força ja hi era, sí, però ara més que mai.

Perquè ERC opina, com diu en Carod, que si ara es retiren del Govern ningú voldrà tornar a negociar amb ells. No hi estic d’acord, qualsevol haurà de negociar amb ells si els números ho requereixen, i ell ho sap. El que passa és que potser ell no tornarà a ser a la mateixa cadira, possiblement a requeriment d’ERC, i les condicions de negociació seran més dures: no serà possible conformar un nou govern tripartit en el decurs d’un sopar d’amics. Cal tenir present també que ERC ha de conformar una nova imatge abans de fer res, altrament la patacada serà històrica. Per tant, ara no els va bé: ara més que mai.

El PSC tampoc està per la labor. D’una banda perquè els resultats, malgrat el que s’entesten a comunicar de fonts oficials, podrien estar per sota de les perspectives. D’altra perquè si en conformar el segon tripartit Montilla va assegurar que ell no era en Maragall i que aquest cop no hi hauria problemes, li serà difícil argumentar el mateix de nou davant el pare PSOE. A més a més, a les portes d’un congrés del partit, no els interessa cap aldarull. Per tant, ara no els va bé: ara més que mai.

Naturalment IC no vol ni sentir parlar de trencar res, ni ara ni mai. Quina alternativa té?. De fet a aquests mai els anirà bé.

Tnmateix, dir que el Govern està més cohesionat que mai vol dir que funcionarà millor que mai? (O, encara més, vol dir que funcionarà?...) Jo no ho veig clar.

Això sí, per una vegada i sense que serveixi de precedent, estic d’acord amb el Sr. Iceta i companyia: el Govern està més cohesionat que mai.

La empleomania

Ya que mis habilidades para la escritura son escasas, prefiero remitiros a un discurso de 1837 escrito por un politico mexicano (ese humilde pais!). Las similitudes con nuestra actual situacion son escalofriantes.

Al margen del tema tengo una curiosidad: alguien se imagina a uno solo de nuestros politicos escribiendo un texto razonado como este??

http://www.ensayistas.org/antologia/XIXA/mora/mora2.htm

L'AVE i la Sagrada Família

Fa un parell de dies l'ajuntament de Barcelona va explicar que ja disposa dels estudis geològics necessaris per tal de garantir que es pot fer el túnel de l'AVE sense que la Sagrada Família pateixi danys. Sembla que els informes diuen que el terreny és prou uniforme i que permet la perforació segura, tot i que els documents no han estat fets públics i es tracta d'una informació lliurada als periodistes. Considerant la limitada capacitat d'anàlisi de la majoria dels periodistes i la capacitat de mentir de l'ajuntament, això equival a confirmar que els mortals que no hem llegit l'informe no sabem res de res.

Diguin el que diguin els informes, a la Trama estem segurs que el túnel es pot fer de manera absolutament segura, és perfectament viable des del punt de vista tècnic sense que la seva perforació posi en perill ni la Sagrada Família, ni les cases del carrer Mallorca.

Però la gent està espantada. I no és perquè la perforació no sigui tècnicament possible. Estem espantats perquè la gestió de les obres públiques és un desori, un desgavell, un descontrol i una disbauxa pròpia dels països que aquí anomenem tercermundistes. La gent recorda el Carmel, l'AVE, les rodalies de Barcelona, la xarxa elèctrica, els hospitals, la gestió de l'aigua, els embussos a les carreteres, l'aeroport, etc., i per això està espantada. Acollonits, ens tenen. Independentment del que diguin els informes, estem atemorits per la gestió, no per la resistència del terreny.

Però per als que pateixen per la Sagrada Família em plau tranquil·litzar-los per dues raons:

a) quan el túnel passi per allà s'adoptaran totes les precaucions del mon i un parell més; i b) - i més important - l'actual construcció del temple amb formigó armat té una vida útil d'uns 100 anys, per tant, tranquils, el monument no durarà més d'un segle (amb o sense AVE).

Divertimento -3-

Aclaració prèvia: El text està escrit el dia 30 de maig.

Ja s’acaba el mes...
Ostres! S’acosta el Congrés.
Sobreviuré aquest combat?
Encara més... un cop acabat,
Podré continuar sent
Líder i vice-president?
Cagoncony! Etzibo a tort i a dret
Ara que ja m’havia refet...
Replantegem nostre discurs.
- Oi que ho farem intramurs?
Dic un dia a en Puigcercós.
- Renoi, quina proposta!
O... ¿és que no veus que a ca nostra
Ventilar cal a un dels dos?
- I els càrrecs?, li dic, i la governació?
Respectarem, espero, l’actual situació.
- Ai, president... dependrà de la votació.

Ja s’acaba el mes...
Ostres! S’acosta el Congrés.
Aconseguiré guanyar?
Nerviós estic, no ho puc negar.
Per arribar aquí m’he estat de molts gaudis:
Una conselleria, el despatx, l’audi,...
I si guanya en Carretero?
Ganes hi posa, el punyetero...
Compto però amb en Zaragoza,
En Ferran i amb l’amic Iceta
Repetint van, com qui no diu la cosa:
"Carretero s’entén amb CiU,... amb la dreta!"
Ocurrències d’en Montilla que pel tripartit tem
Si guanyen aquests del Reagrupament

El cost de l'electricitat

Ens acaben d'anunciar una pujada del 5% de les tarifes elèctriques domèstiques (cal aclarir que els "grans clients" pacten el preu del kW i les prestacions), però això si, qui tingui contractat menys de 3kW tindrà un augment més limitat. Mireu el comptador de la llum i veureu que no teniu contractada aquesta potència, sinó molt més.

Aquest augment, autoritzat pel govern, modifica la proposta de la Comision Nacional de la Energía, que suggeria que fos un 11%. Aquesta Comisión governamental està presidida per la socialista Sra. Maite Costa, que com a política d'esquerres deu estar amoïnada pel benestar de la classe treballadora, per la defensa dels més desfavorits, per l'equitat social i tot allò que s'explica durant les campanyes electorals. No obstant això, imaginem que a contracor, la Comisión va i proposa un augment de l'11%. Con dos cojones!

La raó és (diuen) que les elèctriques tenen dèficit i el cost que els pringats paguem per l'energia és massa baix. Aquestes companyies (les dues o tres que hi ha, tot i que no podem triar qui ens subministra la llum a casa), pel que sap el comú del personal, declaren uns beneficis astronòmics. Sense anar més lluny, Endesa és aquella companyia que va indemnitzar el Sr. Pizarro amb una xifra que mareja, recordeu?.

En què quedem, tenen dèficit o enormes beneficis?

Fa uns dies a la ràdio, un expert explicava que Endesa (i en general les elèctriques) tenen separada la producció de la distribució. Pel que sembla la producció d'energia es tremendament rentable, però no així la distribució. Per això no tenen recursos per mantenir la xarxa de distribució (recordeu la subestació que es va cremar a Maragall?) i a més, perden diners, les pobres.
I per això en govern (socialista) els ha acceptat un augment de les tarifes del 5% en lloc de l'11%que proposava la CNE, amb la qual cosa ens venen que encara ens fan un favor, o sigui, que hem d'estar contents. I agraïts!

Aigua per demà

Després de l'espantosa gestió de la sequera que ha fet el govern, potser cal alguna reflexió sobre l'aigua, no sigui que la propera sequera (que hi serà), ens agafi amb els pixats al ventre...

Un dia o altre, algun govern (que no serà aquest) haurà de plantejar-se una solució estructural per facilitar el consum d'aigua a Catalunya. Atès que les conques interiors (Ter i Llobregat) no són suficients i que l'Ebre sembla que va justet, cal portar aigua d'altres llocs: mirant al voltant, les úniques grans acumulacions d'aigua són el mar i el Roïna, a més de l'estalvi en el consum.

Centrem una mica les coses; el consum es reparteix de la següent manera: 70-80% agricultura; 15-20% indústria, i 5-10% consum domèstic, les xifres varien segons qui les facilita de manera interessada.

Ara mirem d'on treure l'aigua i anem a pams:

- l'estalvi en el consum, això que les criatures d'Iniciativa anomenen "nova cultura de l'aigua", passa per vàries vies paral·leles: a) estalvi del consum domèstic (que per molt que estalviï no passarà del 1% total); b) estalvi en el consum industrial (que és altament opmitzable i podria representar fins el 5% del consum total); c) estalvi agrícola, que millorant els sistemes de rec i la distribució de cultius podria assolir un 20% del consum total (ep! que és el doble del consum domèstic); d) reducció de les pèrdues dels sistemes de distribució d'aigua (que males veus diuen que arriba el 20% del total transportat) - res ha dit fins ara SGAB, aquella societat participada per la Caixa amb uns beneficis astronòmics -.

- aigua del mar, aquella que el conseller Saura ja sap que no es pot veure perquè té una casa a la Costa Brava i allà ha après que és salada. Be, dons s'ha de dessalar, la qual cosa consumeix molta energia (que per cert, no la fem a casa i l'hem de comprar fora) i això es fa en unes dessaladores, la vida útil de les quals no passa dels 20 anys (l'aigua de mar és molt corrosiva i el manteniment de la maquinària es dispara fins a fer-lo insostenible). O sigui, que les dessaladores estan molt be però són poc ecològiques, insostenibles, cares i depenen d'energia externa, que consti.

- aigua de riu: esgotats el Ter i el Llobregat, limitat l'Ebre perquè els aragonesos no volen, els de Tortosa tampoc i a més, sembla que porta l'aigua justeta per anar fent, l'altre riu que tenim més a prop és el Roïna, que a més és un riu molt estrany, que rep un elevadíssim percentatge de l'aigua que porta en el primer terç del seu recorregut (la neu dels Alps), i arriba a la desembocadura amb un cabal increïble, del que un 3% és l'aigua de consum domèstic que necessita Catalunya per no passar set. Això si, per això cal un transvasament, no hi ha més remei (a part de la collonada dels vaixells que la porten des de Marsella).

Que cadascú tregui les conclusions que vulgui i si el Carod vol encarregar a la Trama un estudi sobre el tema, el farem a bon preu (i a més, al farem).

L'opinió dels altres

El Sr. Clos, ex-alcalde de Barcelona, ex-ministre de Madrid, ex- anestesista i ex-no sé quantes coses més, com que ara no té feina havia de ser recol·locat en algun càrrec. Segurament amb no massa projecció pública, atesos els seus coneguts lapsus, segurament, amb responsabilitat relativa i, també segurament, en un lloc que permeti el camí cap a la sortida definitiva de la vida pública amb una remuneració adequada.

En aquesta reflexió estaria qui en un moment donat va trobar que un lloc adient seria una ambaixada. Una ambaixada queda lluny del país, no acostuma a tenir gaire projecció pública i els lapsus queden dissimulats, aquí perquè no ens arriben i allà perquè sempre es pot apel·lar a qüestions d’idioma.

Sembla que es va pensar en Rabat. Tanmateix, el Sr. Chaves, president d’Andalusia i del PSOE, troba que ja li va bé l’actual ambaixador, cordovès per a més senyes. El Sr. Chaves opina que els interessos andalusos al Marroc estan ara més ben defensats que si hi ha en Clos d’ambaixador i com que opina això, en Clos anirà a Turquia, que es veu que allà no hi ha interessos a defensar.

Bé, sembla que el Sr. Chaves no té cap complex a l’hora de defensar interessos andalusos. Fins i tot no té cap complex d’insinuar que un català no els defensaria com cal. Tampoc té cap obligació de donar explicacions ni cap necessitat de justificar-se davant altres comunitats d’Espanya ni, per descomptat, davant de Catalunya.

No demanaré cap reflexió a l’entorn de què passaria si aquesta reacció s’hagués produït des de Catalunya. Entre d’altres coses perquè no em puc imaginar en Montilla proposant una cosa semblant i, encara menys, sortint-s’hi.

En lloc d’això, esmentaré un altre cas. I no perquè sigui comparable ni pel motiu ni per l’envergadura.

Fa pocs dies el jugador del Barça Bojan Krkic no va anar a l’Eurocopa amb la selecció espanyola sembla que per cansament. La reacció de la federació catalana de futbol va ser no convocar-lo tampoc per a partit de costellada de la selecció catalana. Perquè? per, van dir, protegir-lo. No afegeixo cap comentari, que cadascú deixi anar la seva imaginació.

En tot cas, sembla que no només som un país ple de complexos sinó que vivim –o no vivim- pendents del que diguin els altres. Sovint sembla que no som el que som, sinó el que diuen. Ens hauríem de treure de sobre el desig d’agradar i anar per feina.

______________________


P.S.: Hi ha una historieta que explica que un boig es creia que era un gra de blat de moro. El seu convenciment el portava a témer les gallines i així que una se li acostava marxava espaordit. Tal era el seu paor a les gallines que decideix sotmetre’s a una cura i és ingressat en un centre ad hoc. Passats tres mesos i després de nombroses sessions de teràpia psicològica, el boig queda ben convençut que no és un gra de blat de moro i els especialistes decideixen que pot de nou sortir al carrer.

El boig tot just sortir es troba una gallina i corre de nou cap al centre tot cridant “una gallina! una gallina!”. Els metges li pregunten: “però que no ho sap vostè que no és un gra de blat de moro?”. Ell respon convençut “Sí que ho sé,... però ja ho sap també la gallina?”.

No sé perquè pensant en el nostre país m’ha vingut al cap aquesta història.