Tot esperant la sentència...

Sembla que els propers dies veurà la llum la sentència del TC a l’entorn del nou Estatut de Catalunya.

Segons algunes informacions, quedaran “tocades” unes “poques” coses: el finançament i la llengua. Vaja, el moll de l’os.

Em sembla oportú ara i pel que fa a la llengua, fer una proposta:

“Des de fa alguns anys hi ha creixents raons de preocupació al nostre país per la situació institucional de la llengua catalana, l’única llengua juntament oficial i pròpia de tots els ciutadans catalans. Tanmateix, no es tracta d’un neguit merament cultural sinó d’una inquietud estrictament política: es refereix al seu paper com a llengua principal de comunicació democràtica en aquest país, així com dels drets educatius i cívics dels qui la tenen com a llengua materna o la trien amb tot el dret com a vehicle preferent d’expressió, comprensió i comunicació.

Com a punt de partida, establim una sèrie de premisses:

1) Totes les llengües oficials de Catalunya són igualment oficials i mereixedores de protecció institucional com a patrimoni compartit, però només una d’elles és pròpia i oficial a tot Catalunya i, per tant només una d’elles –el català- hauria de gaudir del deure estatutari de ser coneguda i de la presumpció conseqüent de que tots la coneixen. És a dir, hi ha una assimetria entre les llengües catalanes oficials, la qual cosa no implica injustícia de cap tipus perquè a Catalunya hi ha diverses realitats culturals però només una d’elles és pròpia. I comptar amb una llengua política comú és una gran riquesa per a la democràcia, encara més si es tracta, com el català, d’una llengua tan arrelada històricament en tot el país i de tanta vigència en molts àmbits.
2) Són els ciutadans els qui tenen drets lingüístics, no els territoris ni les llengües. És a dir: els ciutadans que parlen qualsevol de les llengües co-oficials tenen dret a ser-ne atesos per l’administració, però les llengües no tenen el dret d’aconseguir coactivament parlants ni a imposar-se com a prioritàries en l’educació, informació, retolació, institucions, etc. en detriment del català.
3) En els països bilingües, com és el cas de Catalunya, és un desig encomiable aspirar a que tots els ciutadans arribin a conèixer bé la llengua co-oficial, juntament amb l’obligació de conèixer la pròpia. Però tal aspiració pot ser només estimulada, no imposada. És lògic suposar que sempre hi haurà molts ciutadans que prefereixin desenvolupar la seva vida quotidiana i professional en català, coneixent només de l’altra llengua co-oficial el necessari per a conviure de forma cortès amb els altres i gaudir de tot allò que sigui possible de les manifestacions culturals en aquesta llengua. Que certes autoritats estatals tinguin l’ideal d’aconseguir un màxim sostre competencial bilingüe no justifica decretar la llengua estatal com a vehicle exclusiu ni primordial de l’educació o de relacions amb l’administració pública. Convé recordar que aquest tipus d’imposicions abusives agreuja especialment les possibilitats laborals o socials dels més desafavorits.
4) Certament, l’article sisè, apartat 2 de l’Estatut estableix que “El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l`Estat Espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les...”. Cap objecció a aquesta disposició tan generosa com justa, és més, seria un frau estatutari i una autèntica traïdoria utilitzar tal article per justificar la discriminació, marginació o infravaloració dels ciutadans monolingües en català en alguna de les formes abans indicades.

Conseqüentment, sol·licitem dels Parlaments una normativa legal de rang adequat (que en el seu cas pot exigir una modificació constitucional i estatutària) per fixar inequívocament els següents punts:

1) La llengua catalana és comú, pròpia i oficial a tot Catalunya, essent l’única la comprensió de la qual pot ser suposada a qualsevol efecte a tots els ciutadans catalans.
2) Tots els ciutadans que ho desitgin tenen dret a ser educats en llengua catalana, sigui quina sigui la seva llengua materna. La llengua co-oficial ha de figurar en els plans d’estudis en diversos graus d’oferta, però mai com a llengua vehicular exclusiva. En qualsevol cas, sempre ha de quedar garantit a tots els alumnes de Catalunya el coneixement final de la llengua catalana.
3) A tot l’Estat, qualsevol ciutadà bilingüe té dret a ser atès institucionalment en qualsevol de les llengües oficials. La qual cosa implica que en els centres oficials espanyols haurà sempre personal capacitat al respecte, no que tot funcionari hagi de tenir aquesta capacitació.
4) La retolació dels edificis oficials i de les vies públiques, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania, etc... a Catalunya és recomanable que siguin bilingües però, en tot cas, mai podran expressar-se únicament en la llengua co-oficial.
5) Els representants polítics catalans utilitzaran habitualment en les seves funcions institucionals d’abast estatal la llengua catalana, tant dins d’Espanya com a l’estranger, llevat de determinades ocasions característiques. En Las Cortes, podran emprar indistintament, com és natural, qualsevol de les llengües oficials”.

Si a algú li sembla una proposta fora de mida, cal que tingui present que la redacció no és meva. Si el traduïu a la llengua co-oficial, canvieu català per castellà, llengua pròpia per llengua comú, Catalunya per Espanya i Espanya per comunitats bilingües, i poca cosa més. No tindreu altra cosa que el “Manifiesto por la lengua común”