Pepiño a Escandinàvia

Pepiño Blanco, il·lustre Secretari d’Organització del PSOE, actualment ministre de Foment en substitució de l’inefable Maleni, jacobí allà on n’hi hagi, fidel escuder de l’embustero major de regne, ha assumit la desagradable tasca de fer empassar a la penya això de la pujada d’impostos, disfressant-ho de qualsevol altre cosa menys del que és: una pujada d’impostos indiscriminada.

Cap allà el mes d’agost., en plena canícula, quan la gent està per altres coses, don José va aparèixer a una emissora de ràdio i va deixar caure que s’apujarien els imposts “als rics”. A la Trama ens vam posar a tremolar perquè els rics (allò que se’n diu rics) no paguen impostos, ni IRPF, ni del capital, ni de patrimoni; disposen de societats variades per esquivar la desagradable pressió del ministeri d’Hisenda (que tampoc els pressiona gaire, no us penseu). A més, per fer pagar els rics de debò s’han de canviar les lleis i els sistemes d’inspecció fiscal (una feinada!). Però per fer pagar a tothom no cal canviar res, els instruments legals ja hi són, només cal treure un decret o una llei que canviï un número: ara en lloc del x%, serà (x+2)%. I ja està, 23 milions pagarem més.

Algú al Gobierno devia assumir la magnitud de la ximpleria, amb la seva càrrega de demagògia inclosa, i va sortir la Salgado que, en una explosió de sinceritat va explicar que els rics no paguen gaire i que no podíem espantar al capital perquè, com tothom sap, és molt volàtil i marxaria a altres paradisos. Major declaració de pròpia ineficàcia és impossible.

L’estiu ha anat passant i ara, per fi, després d’anar-nos explicant que la pujada d’impostos és solidaritat de la més genuïna, que els espanyols en general estarien encantats de poder ajudar als altres (ZP dixit a Robledos), que es gravarien les rendes de capital, etc., finalment la gallina ha posat l’ou i resulta que s’apugen els impostos més insolidaris: l’IVA, que el paga tothom (els rics del cagar, els pobres de solemnitat i sobre tot, les classes mitges que encara poden consumir una mica). Veus documentades han tractat d’explicar que pujar l’IVA (encarir-ho tot indiscriminadament) retreu el consum, que si no comprem camises, el depenent de la camiseria, els que les confeccionen i els que fabriquen la tela hauran de tancar... però ZP i la seva tropa estan decidits a sortir de la crisi al revés que la resta del planeta.

I amb tot això, fa dos o tres dies, va aparèixer don José, el ministre de Fomento, i ens va dir que som uns burros que no entenem res, fixeu-vos (va dir) que els països més rics tenen un IVA més alt, i va posar com exemple Noruega, Suècia i Dinamarca. Con dos cojones!

A la Trama, que tendim a no creure tot el que es diu, i menys si ho diu un polític, hem encarregat un informe a un amic nostre, com aquests de la Generalitat però més baratet, sobre les veritables raons de la riquesa dels països escandinaus. I ara que ens l’hem llegit estem en condicions d’afirmar que la riquesa de Noruega, Suècia i Dinamarca no es deu a que tinguin un IVA elevat, ni a que disposin del millor sistema educatiu del món, ni a que tinguin una potent indústria metal·lúrgica, ni de transformació (Volvo i Saab els fan allà, Sr. Blanco), ni a que disposin de tecnologia electrònica que competeix amb els japonesos (qui no té un Nokia), ni que el 98% de la població parli fluidament anglès, ni a que tinguin un sistema polític admirable.

No. Aquests països són rics perquè hi fa fred! Ai Pepiño... Que no t’enteres!

(a la Trama ens fa por que ZP llegeixi aquest post i doni una subvenció als fabricants d’aparells d’aire condicionat)

La sentència del TC

- Hem rebut questa petició. Què hem de respondre?
- Tu, què vols respondre?
- Home, jo vull respondre el que d’acord amb la normativa s’hagi de respondre.
- Mira, tu digues què vols respondre, que ja buscarem la normativa que ho justifiqui.


Aquesta conversa o una de molt similar vaig mantenir-la fa uns anys amb un advocat i m’ha vingut al cap arrel del tema de la sentència del TC sobre l’Estatut.

Sembla que la presidenta del Tribunal, en unes declaracions no oficials, ha donat a entendre que possiblement a l’octubre apareixerà la llargament anunciada sentència. Això ha fet que de nou avui en parlin a tots els mitjans.

Perquè estan tardant tant?. Només se m’acudeixen dos motius: o no saben la decisió o no han trobat els arguments que la justifiquin.

Coneixent la tela que es talla, m’inclino per la segona opció.

Ara bé, si està clar que volen retallar el text, perquè tarden tant a trobar el com explicar-ho?.

Doncs perquè si tant els membres anomenats progressistes com els altres estan d’acord amb el fet, no estan d’acord amb la forma ja que als seus partits d’obediència els convenen arguments molt diferents. El PSOE vol arguments en els quals “se note el efecto sin que se perciba el cuidado”, que deia aquell. El PP vol arguments que deixin ben clars “el efecto” i “el cuidado”. Vet aquí la tardança!

Algú sap perquè? -1-

Com en el cas dels "Divertimentos" (per cert, fa temps que no en fem cap!), proposem encetar una nova sèrie:

"Algú sap perquè....?"

Aquí va el primer:

Algú sap perquè les multes de "Trànsit" només es poden pagar a través de La Caixa?

Qui pagarà la festa?

Quan una empresa o una entitat té problemes econòmics, el primer que fa és reduir despeses. No se li acut incrementar els preus de venda.

Hi ha excepcions.

Una és l’empresa que disposa de monopoli. Aquest és el cas, per exemple, de les autopistes que, malgrat que a causa de la crisi han reduït el nombre d’automòbils que en fan ús, no han reduït els ingressos en la mateixa proporció i àdhuc han tingut beneficis en algun cas. Perquè?. D’una banda perquè han rebut diners públics per fer ampliacions –no totes- i d’altra perquè han incrementat el preu dels peatges.

Una altra excepció és l’administració pública. He llegit avui que es preveu un increment del dèficit públic que el situa, en tres anys, entre els 105.000 o 130.000 milions d’euros. Entre el 10 i el 12% del PIB. Atès que Europa demana el 3%, és obvi que caldrà fer alguna cosa.

Estalviar? No o poc. Dels números que van apareixent, es dedueix que el Gobierno necessita incrementar els seus ingressos en una quantitat de l’ordre dels 80.000 euros en tres anys, dels quals, suposant que l’administració deixi de gastar algun, dues terceres parts els pagaran els ciutadans. Això dóna una xifra d’uns 1.000 euros per família i any. Ja ens podem arremangar.

Evidentment es parla d’apujar impostos. Societats, IRPF, fons de dipòsit, IVA en alguns casos, .... Fixeu-vos que, a més a més, sovint paguem impostos sobre quantitats ja fiscalitzades. En poso un exemple: suposem que jo guanyo un sou i em retenen l’IRPF corresponent. Suposem també que amb el que em queda d’aquest sou ja passat pel ribot impositiu, sóc capaç de comprar menjar, roba, calçat, etc. Això que compro, va gravat amb l’IVA i més gravat encara si a més a més poso carburant al meu vehicle i ja no diem si fumo. Suposem que encara tinc capacitat per tenir un habitatge, del qual no només pago nous impostos sinó que els meus fills l’hauran de vendre per pagar l’impost de successions. Suposem que tinc tanta sort que arribo a estalviar una quantitat, quantitat que serà de nou gravada impositivament.

És a dir que si jo guanyo 2.000 euros al mes, cobraré 1.600 un cop retingut l’IRPF, Seguretat Social, etc. Gastaré 600 en diverses compres, dels quals entre 90 i 100 seran nous impostos. Els 1.000 que em queden els posaré a un fons que em retindrà uns 180 euros, de moment. És a dir que els 2.000 euros que jo guanyo, uns 780 van a impostos, pel cap baix i si no em sancionen per anar a 81 km/h al voltant de Barcelona. Gens malament el negoci d’aquest comissionista anomenat Estat.

Molta gent estaria disposada fins i tot a pagar més si els serveis fossin els adequats. Bona educació, bona sanitat, bones carreteres, bona atenció als dependents, etc. etc. Amb tot, fora bo que prèviament l’Administració fes un esforç d’estalvi.

Deixo algunes propostes. Sense entrar en la gran quantitat de despeses sumptuàries i perfectament prescindibles: perquè volem ministeris com Cultura o Sanitat, sense gairebé competències atès que són responsabilitats de les Administracions Autonòmiques?. Per fer les reunions de grup amb els consellers del ram i explicar-los què han de fer, podria fer-ho el flamant Ministro de Administración Territorial. També es podrien eliminar els delegats del Gobierno, si més no el de Catalunya: el Gobierno ja sap que compta amb una delegació a la Pl. Sant Jaume.

Persecució al delinqüent

Tinc la sort d’estiuejar des de fa anys en terres empordaneses, en el que s’anomena segona línia de platja. La zona ha canviat molt amb el temps. Els primers estius, fa més de 20 anys, permetien als “camacus” la tranquil·litat que negava la primera línia, sempre transformada a l’estiu en ares a un negoci turístic mal enfocat, tal com així ha quedat demostrat amb els anys.

Aquesta segona línia, en pobles i localitats petites, permetia entre d’altres el tast dels productes naturals del camp. Així recordo que podies comprar llet que calia bullir, ous que encara eren calents o fruita i verdura collida del dia.

Actualment això és cada cop més difícil, quan no impossible. Els pagesos que tenen vaques –cada cop menys- no la venen directament per qüestions sanitàries. I els que volen vendre fruita, verdura o ous ho fan pràcticament d’amagat.

A tall d’exemple. Hi ha una petita botiga oberta al públic i, per tant, amb els permisos, impostos, etc. corresponents, on una família de pagesos venen les seves fruites i verdures, juntament amb els diaris i revistes i algunes begudes. També venien els ous d’una dotzena de gallines que tenen al corral del darrera. Fa uns dos o tres anys, vaig veure que no tenien ous. Em vaig adreçar al pagès: “Què ja no teniu ous, M.?”. Em va dir “sí, però els tinc amagats. Resulta que va venir un inspector i em va dir que no tenia el permís per vendre ous i que, per obtenir-lo havia de presentar un projecte d’explotació avícola. Quan vaig demanar que em fessin el projecte, em demanaven més de 2.000€. Així que ara no venc ous, oficialment”.

En M. segueix venent els ous de les seves dotze gallines d’amagat i no poso el seu nom per si tingués algun problema.

Fins ara, M. venia també mel de la que cull dels seus ruscos L.T. Aquest any he vist que no tenia mel de la d’L.T., malgrat sí en disposava de les comercialitzades en qualsevol local comercial. Em va explicar que L.T. només podia vendre mel directament, però que no la podia vendre ell a la botiga. Evidentment no em vaig endinsar en el perquè de tal mesura perquè els raonaments administratius em superen, però ben segur que encara superen més a M. i a L.T.

Vaig anar a casa d’L.T. per comprar mel, cosa que faig sovint. Permeteu-me que descrigui L.T. És un senyor de 92 anys que té ruscos dispersats pels camp i la muntanya. Quan el vaig conèixer era acabat de jubilar i, si ara està encara en condicions de salut envejables per la seva edat, de ben segur és a causa del seu tragí amb les abelles. L.T. estima les seves abelles i li encanta explicar què fan i com les atén estiu i hivern perquè tinguin aigua i perquè no pateixin el fred, com crea nous eixams i les qualitats de cada tipus de mel, de la gelea i de la cera.

L.T. ven la mel en pots de vidre, com aquells de fer conserves. Una part dels pots els comprava, d’altres provenien de la consumició pròpia de conserves i àdhuc els hi facilitàvem els propis clients.

Vaig anar amb dos pots per omplir i li vaig dir, “porto pots”. Esverat –no exagero, esverat!- em va dir “no, pots no puc agafar han de ser nous”. Li vaig aclarir que només en duia dos i que els volia omplir per a mi. Va accedir, perquè es veu que si eren per a consum propi, cap problema. Es veu que els que li facilitaven els comparadors, com a gest de cortesia i amabilitat, tot i que els rebia nets i que ell els tornava a netejar, no es poden fer servir. “M’han dit que s’hi fa un àcid”, em va dir, amb cara de por pel mal que hagués pogut causar en temps pretèrits venent mel en aquells pots plens d’àcid potencialment perillós.

Em sembla molt bé que l’Administració vetlli tant i tant per la nostra salut i, sobretot, per la recaptació dels impostos per la venda d’ous o de mel, i que no permeti que ni M. ni L.T. es converteixin en perillosos delinqüents.

A poca distància d’aquests paradisos fiscals i focus de potencial infecció sanitària, hi ha una de les moltes carreteres en les quals s’exerceix la prostitució de forma descarada. Jo i moltes d’altres persones que no en fem ús ho sabem –les que en fan, també-. Al darrera de cadascuna d’aquestes dones hi ha màfia, comerç humà, esclavitud, i per descomptat manca de mesures sanitàries i escapoliment d’impostos a dojo...

Però es veu que és més fàcil perseguir M. i L.T.