Traspassos

Ens arriben noves aquestes darreres setmanes a l’entorn del desencallament de dues qüestions de gran volada: el finançament i rodalies.

Respecte del finançament, al marge d’algunes informacions fetes públiques interessadament, no en sabem gaire cosa. Tampoc en sabrem gaire més quan finalment es desencalli la qüestió –i no en tingueu cap dubte: es desencallarà- atès que la forma de vendre la moto serà mitjançant un explicació complexa plena de percentatges sobre partides de difícil concreció, que per a uns donaran un resultat de 100 i per a d’altres de 1000. Com la comptabilització dels assistents a les manifestacions, vaja.

Amb rodalies possiblement es voldrà fer el mateix, el que passa és que així com el conjunt de la societat no acaba d’aclarir-se quan diuen que una cosa és inversió i altra infraestructures o que una cosa són els recursos i altra el finançament, tothom sap què és una via, una estació o un tren.

Bé, dit això, sembla que gràcies als bons afers de Montilla i Saura juntament amb Chaves i Bono. Gràcies als nostres ministres a Madrid, la Chacón i en Corbacho, i, sobretot, a pesar d’en Mas, al juliol (?) tindrem rodalies.

De manera immediata, el Govern de Catalunya podrà decidir sobre les freqüències, el nombre de serveis, preus i tot allò relacionat amb el servei diari. Per a més endavant, que això és molt complicat, tindrà competències sobre el material mòbil i el personal per al seu funcionament. Diuen que això serà a mig termini i, ateses les unitats de temps que s’utilitzen en el tema de traspassos a Catalunya, fa certa basarda imaginar un calendari.

Dit d’altra manera: les vies, les estacions, els trens seguiran sent estatals. A més a més, han consultat els sindicats –que no sé perquè ho han fet, ja que els sindicats ja s’hi van posicionar fa temps- que han tornat a dir que volen que el personal continuï depenent de Renfe.

Sens dubte la tasca de decidir sobre freqüències, nombre de serveis i preus, és ingent ja que a tal efecte la Generalitat crearà una empresa pública. Deu ser que el personal actual de la Casa està molt atrafegat cercant informes exòtics dels Governs de CiU.

Història de la Secundina o un conte políticament correcte

La Secundina era una rateta. La segona de dos germans. Els pares, que eren d’esquerres i, com és natural, agnòstics, no van tirar mà del santoral per trobar-li nom. El nom li venia del fet de ser la segona filla. El seu germà es diu Primitiu.

La Secundina vivia, amb els pares i el germà, en un pis. Abans vivien en una petita unifamiliar, però van veure que gastaven massa aigua en regar el petit hort –tot i que estalviaven en la compra de queviures i, a més a més, el feinejar l’hort li anava bé al pare, però això no ho van veure- i es van traslladar a un pis.

La Secundina i el seu germà anaven a una escola pública mixta a la qual assistien rosegadors de diferents races i procedències. Allà els ensenyaven de quin color poden ser les coses que es roseguen i els donaven moltes feines per entretenir els pares a casa.

La Secundina escombrava l’escala els dilluns, dimecres i divendres. Els dimarts, dijous i dissabtes l’escombrava el seu germà aplicant, com és natural, la paritat.

Els pares de la Secundina eren rat i rata una mica vells, però, malgrat el pare no podia caminar, no passaven penúries des de l’endemà mateix que es va aprovar la Llei de la Dependència.

La Secundina no es volia casar, però li hauria agradat trobar un company per compartir una vida ben plena en igualtat de drets i deures. El seu germà ja tenia de company i passat un temps van anar a viure junts.

La Secundina no s’arreglava per agradar els mascles. Ho feia per pulcritud.

Un dia la Secundina estava escombrant l’escala –deuria ser un dilluns- i va passar per allà un gall.
- Què bonica ets, Secundina! Què et vols casar amb mi?
Mal començament, pensà la Secundina, però li digué:
- Primer respon-me: de quin color és el contenidor per llençar el vidre?
- I quina importància té això?

No cal dir que va ser la fi del flirteig del gall.

Un altre dia la Secundina estava escombrant l’escala –deuria ser un dimecres- i va passar per allà un gos.

- Què bé que escombres, Secundina! Què et vols casar amb mi?
Tampoc era un bon començament des del punt de vista de la Secundina, però li digué:
- Primer respon-me: de quin color és el contenidor per llençar el vidre?
- Vermell? –s’atreví el gos, que en realitat no tenia ni idea de tant de dretes que era.

Aquí s’acabà la conversa i la relació.

Hi havia per allà un gat murri, que havia escoltat les dues converses.

Un altre dia la Secundina estava escombrant l’escala –deuria ser un divendres- i va passar per allà el gat murri.

- Bon dia, Secundina! Quan acabis d’escombrar, si vols em dones les deixalles de vidre que les duré al contenidor verd.

Amb el temps la Secundina i el gat anaren a viure plegats. La naturalesa, però, va fer que passés el que havia de passar i sort va tenir la Secundina que havia vist els anuncis contra la violència de gènere!

El gat viu en una altra ciutat i duu un collar que avisa si s’acosta a la Secundina. Fa temps que se li han acabat les piles però, per sort, el gat no ho sap.

La Secundina va tenir un fill per inseminació artificial i va instal·lar un negoci propi. El negoci no va malament, però té deutes. Com que vol fer la seva feina, ha hagut de llogar tres gestories especialitzades en seguretat laboral, llei de protecció de dades i signatures digitals. Pensa però que, quan l’administració li pagui el que li deu, podrà posar-se al dia.

Això sí, la Secundina sempre, sempre, ha votat les esquerres autodenominades progressistes.


PS. Dedicat als Gilipuà d’allà els Pirineus que troben que cal censurar el cartell de Mon Oncle, als d’aquí els Pirineus que hi estan d’acord i a tots els altres intervencionistes morals.

L'Audi Q-3 i altres reflexions

En ZP ha escrit una carta al president de Volkswagen per demanar-li, imagino que respectuosament, que porti la fabricació de l'Audi Q-3 a la fàbrica de Martorell. El mateix ha fet el president d'Eslovàquia per endur-se l'esmentat cotxe cap a casa seva. Fa pocs dies hi van anar en comitiva el president de la Generalitat, el conseller Huguet i la secretària general d'indústria, igualment per sol·licitar del gran president la fabricació del Q-3. Fa poc va rebre al ministre Sr. Sebastián per idèntica raó. Aquest home no para de rebre presidentets, ministres, corre-ve-y-diles i cartes respectuoses. Ja fa uns quants mesos va enviar al Sr. Erich Schmidt a explicar als sindicats que o congelaven les reclamacions salarials o no fabricarien el Q-3 en la vida, la qual cosa van acceptar (sempre respectuosament).

Els diaris diuen (cal imaginar que perquè la Moncloa ha filtrat la carta), que el Zapatero li explica al president de Volkswagen que ell sempre ha apostat per la indústria automobilista, raó per la qual el nostre president espera que l'amo es rendeixi al seus peus davant de tant contundent argumentació. Es deu pensar que és com els titiriteros que li fan la pilota a canvi de subvencions i contractes a la tele.

Però en el fons, herr Martin Winterkorn deu pensar que aquests senyors tant curiosos que el venen a veure (respectuosament) acompanyats del ser traductor, es clar, no deuen apostar tant clarament com diuen per la indústria de l'automoció. Altrament no haguessin permès que Seat passés a les seves mans i que Montesa, Bultaco, Ossa, Sanglas i Derbi es venguessin al millor postor japonès o italià. Ara, deu pensar en Martin, aquests senyors han de venir a casa meva a suplicar que fabriquem el Q-3 a casa seva (previ pagament de les corresponents subvencions milionàries) i jo (sempre herr Winterkorn) haig de decidir qui s'emporta la subhasta de subvencions, Hongria, Eslovàquia, Espanya o Polònia, sense perdre de vista que també hi ha una fàbrica de casa (a la mateixa Alemanya) que també s'ha de cuidar... Mare de Déu, quin problema!

Però deixant al senyor Winterkorn amb els seus problemes i mirant cap a casa, ens podríem haver estalviat l'espectacle de la currua de personatges a veure el president de Volkswagen si a casa nostra, en lloc de permetre que el capital estranger vingués a salvar les nostres indústries, en el seu moment haguéssim apostat per donar facilitats a la gent de casa, promocionat de debò la recerca i donat suport a les petites i mitjanes empreses. Si fos així, ara les decisions les adoptaria algú a un despatx de Barcelona, Mollerusa o Figueres, en lloc de dependre del que pensin uns tipus que viuen a Dulseldorf, Milà, Frankfurt o Amsterdam. Tot això podria haver passat si des de fa anys, els nostres governants haguessin apostat per la indústria i la recerca de casa, en lloc del totxo fàcil i l'especulació immobiliària, que han fet molts milionaris (som el principal productor d'aquesta espècie) i ara està fent milions d'aturats (espècie en la que també en som productors destacats).

Jo no vull creure que cada poble té el govern que és mereix. Nosaltres no ens mereixem això. Segur!