Història interminable

Ara fa tres o quatre anys es debatia l’estatut i quasi tots els partits polítics ens vam prometre que allò seria la fi dels nostres mals, de l’espoli fiscal, del dèficit endèmic... tindríem les transferències de rodalies, dels aeroports, disposaríem de la cistella dels impostos (50% de l’IVA, no-sé-quant de l’IRPF...). I encara més, l’estatut obligava al Gobierno de Madrid a complir una llei orgànica aprovada per les Cortes.

Ja ha passat quasi un any del termini exigit per la llei per al compliment de l’estatut (i per tant, del finançament). I ves per on ens hem anat assabentant de vàries coses: a) en ZP és un embustero – cap novetat -; b) el finançament no estava en l’estatut, sinó que calia pactar-lo (i sempre fa de mal pactar amb qui té la clau de la caixa, per cert); c) la cistella dels impostos (aquells percentatges tant rígids) són interpretables (segons com es compti, depèn de com es miri); d) el Gobierno no compleix la llei aprovada per les Cortes perquè no li dóna la gana (fins ara no hem escoltat altres raonaments); e) la negociació bilateral (de tu a tu, ens deien) no es farà, sinó que es discutirà amb les 15 CCAA en el marc de la LOFCA. Quan es parla de solidaritat territorial, ni s’esmenta Eukadi o Navarra, tant poc solidàries fiscalment. Però és el que fa tenir la clau de la caixa.

A aquest panorama cal afegir un parell de detalls de certa importància: per tal que Catalunya disposi de més fons caldria que a) altres comunitats s’avinguessin a tenir-ne menys, i/o b) l’estat renunciï al fons corresponents a les competències transferides. Però ni una cosa ni altre. Andalusia o Extremadura (per posar dos exemples) no estan disposades a renunciar al superàvit fiscal (de fet ja han compromès gran part de la despesa futura amb una nodrida superpoblació de funcionaris). D’altra banda, l’Estat no es mostra disposat a renunciar ni a un sol funcionari o partida pressupostària, estiguin o no transferides aquelles competències. És més, l’Estat s’engreixa en lloc d’aprimar-se: es creen ministeris nous, es mantenen els que gairebé no saben què fer (el ministerio de Igualdad o el de Cultura en són dos exemples).

I ara què: dons que l’Estat està disposat – diuen - a posar sobre la taula 9.000 milions d’euros a disposició de les CCAA per veure com es barallen entre elles, mentre els ministerios creixen i creixen i les lleis estatals van envaint competències de les comunitats (llei de dependència, inversions en infrastructures – jo poso els diners, ja us diré en què -). Mireu si no la maxacona propaganda de l’estat, els anuncis del qual sistemàticament acaben amb un lacònic “gobierno de España” (ep! que ningú es confongui, qui mana, mana, que per això té la clau de la caixa).

Davant d’això què ens queda per fer? Dons aquí a la Trama som més aviat pessimistes. Quan ens donin (possiblement juliol) la propina, el PSC (amb tota l’artilleria mediàtica, que no és poca) s’esforçarà en fer-nos veure que això és la repera. CiU de tot el contrari. Qui ho té pitjor és ERC i els papanates del Saura, que han de marcar paquet sense deixar d’anar amb Audi.

Però qui ho té pitjor, malament de debò, som nosaltres. Cornuts i a pagar el veure.