La importància de cada lletra

Un dels articulistes que m’agrada llegir és en Màrius Serra. Sobretot les seves elucubracions a l’entorn de les paraules i del llenguatge, de les traduccions, etc. les trobo delicioses i, sovint, em fa riure amb els seus jocs de paraules.

Realment, en un escrit, cada lletra és important. Si falta una lletra, si està de més o si es troba en el lloc equivocat, pot comportar confusions. No diem si, a més a més, després es tradueix l’escrit a altra llengua!.

Això ve a cap perquè avui he passat per davant d’un restaurant -ep! he passat per davant, que jo sóc carmanyolarire- i he pogut llegir en aquelles pissarres que posen al carrer per informar del menú del dia, que d’entre els segons plats que oferien hi havia “Fillet de bou”.

Anem a veure, “fillet”?... i de “bou”?. La vaca, el toro o el bou, quan són “fillets”, són vedells, no?. Llavors què ens ofereixen? “vedell de bou”?. No, no deu ser això.

Fem l’anàlisi a partir del “bou”. El bou és, habitualment, un toro castrat, llavors, com ha pogut tenir un “fillet”?. Ens ofereixen, tal vegada, “fillet” d’un toro que, posteriorment ha estat castrat?. Si és el cas, deu ser castrat de fa poc, perquè en cas contrari, el fillet ja seria un fill. És a dir, que seria un bou o un toro, però no pas un “fillet”. D’altra banda, la persona que ha confeccionat la carta, com pot saber no només qui és el pare del “fillet”, sinó que a més ha estat castrat de fa poc?... Encara més, ens posaran al plat el “fillet” sencer?...

Bé, tot això m’ha portat a pensar que, senzillament, sobrava una –l- i que el que realment posarien al plat dels clients que ho demanessin seria “filet de bou”.

Com deia, cada lletra és important. Mireu, sinó: tripartit / tripartits / tripatir. En el primer cas, ens trobem davant el que el govern diu que és. El segon mot reflexa la realitat. El tercer és el resultat per al conjunt de la ciutadania, si més no fins que arribin a tripetar.

Salut!

Divertimento -6-

Ministre d’Informació i Turisme,
Amb l’Arias, Vicepresident,
Nexe d’unió amb el franquisme.
UNA! Duu encara gravat a la ment
Evoca: GRANDE! constantment
LIBRE! . Això li costa, vés que hi farem!.

Firmava amb Franco Sentències de Mort.
Regnava als carrers, que en deia seus.
Acròbata de l’ideari, i fou per vots, no penseu,
Guanyà un democràtic escó al sector oposició.
Ara, arribat a la seva edat darrera

Imagina que no ha acabat la carrera.
Retruny des de Galícia, aquest vell
Improperis a cents i disbarats a mils.
Baix el ventre té el cervell!
Alternativament, demència senil.
Romangui callat, Sr. Fraga, Senador Vitalici.
No parli, ja que no pensa. Explori altres vicis.
Escacs, sopeta calenta i un bocí de bon pernil.



PS.- Ateses les darreres noves sobre el vot del PSC al pressupost de l'Estat, recomanem la lectura del Divertimento -5-

Els 25 diputats

Fa dies que els diaris van plens del possible vot dels 25 diputats del PSC als pressuposts generals de l’estat. A part de que no sé a què ve tanta discussió perquè els 25, com un sol home, votaran que si, com està manat. Però el Castells fa declaracions ambigües i això dóna tela als periodistes, sempre tant limitats en les anàlisis, fidels transcriptors de les notícies d’agència o de les notes de premsa interessadament emeses.

Que ningú ho dubti, els 25 votaran SI a uns pressupostos que el mateix ministre que els presenta diu que estan desfasats, que no inclouen res del finançament que l’estatut preveu, que retallaran les inversions en infrastructures a Catalunya, per no parlar de les transferències de rodalies o la gestió dels aeroports. Per tant, aquesta setmana es reunirà el caucus del PSC i després de les corresponents xerrameques, acordaran que els pressuposts de 2009 “són bons per a Catalunya”. Punt.

Tot plegat resulta poc enriquidor per a la salut democràtica i per la predicada “desafecció” dels catalans vers els polítics. Els 25 mansos dels PSC van ser votats per algú per tal que defensessin els interessos de Catalunya i hom pensaria (en estricte aplicació de la lògica), que cada diputat analitzarà els pressuposts (o el que toqui en cada cas), en valorarà la bondat pel que fa als seus votants i votarà en consciència i amb honestedat allò que li sembla més bo pel seu país. Però no, en lloc d’això es reunirà el partit i acordaran què han de votar els diputats (fàcticament ja acordat, que quedi clar). Dit d’una manera molt suau, això és una perversió de la democràcia, quan no un frau als electors. Però ja se sap, qui fa la llista no són els electors amb l’emissió dels seus vots, sinó un obscur funcionari del partit i per tant, a qui han d’estar agraïts? Dons al que fa les llistes, no als idiotes que les voten. Clar, oi?

Dons, o llistes obertes, o dictadura de la burocràcia dels partits. No hi ha camí intermedi. I això és d’aplicació a tots els partits polítics.

En Tardà

Aquests darrers dies –-crec que va ser diumenge-- el Sr. Tardà va cloure una intervenció pública amb una expressió, si més no, poc oportuna. Ràpidament va fer tota mena de gestions per excusar-se. Tot i això les reaccions han estat hores d’ara múltiples i, en general, per retreure-li les seves paraules.

Ningú el defensa i el grau de la repulsa, des del seu partit, al linxament cavernari --incloent aquí des dels que diuen que és un delinqüent, fins a la condescendència del President del Congrés dels Diputats-- va en funció de la ideologia i, sobretot, dels interessos de cadascú.

La meva intenció no és defensar el Sr. Tardà: ha comès, com fan sovint els nostres polítics, un excés verbal. Però sí que voldria recordar, una vegada més, els diferents rasers que s’utilitzen per mesurar aquestes situacions. I, també, la proclivitat que tenim a demanar constantment perdó.

Seny popular

Una vegada vaig escoltar a la ràdio una història que, segurament, deu formar part del que anomenem “llegendes urbanes”. Tanmateix em va agradar molt.

La història en qüestió feia referència a les discussions a la NASA amb motiu del primer viatge a la lluna. El problema era simple: hi ha una nau que fa el trajecte terra-lluna-terra, d’envergadura important, que duu adossada la més petita que és la que arribarà a la superfície de la lluna. Diu la llegenda que els enginyers tenien un problema per saber què fer amb la nau grossa mentre la petita era a la lluna: on s’esperava?. La història continua amb la discussió d’aquests i altres experts en el si d’una comissió ad hoc. Sembla que en plena eufòria discursiva, va passar per allà un treballador modest que recollia les papereres i va escoltar el que allà s’intentava solucionar. Ell, tot disculpant-se per la intromissió, va fer el següent comentari: mirin, jo cada dissabte acompanyo la dóna al supermercat i, si com és habitual, no trobo aparcament per al cotxe, quedem en un lloc concret a una hora determinada. Ella, entretant, compra i jo vaig circulant a l’entorn del supermercat. En el lloc i l’hora convinguda ens trobem i marxem cap a casa.

Diu la llegenda que d’aquesta manera es va arribar a la conclusió que el millor era que la nau grossa anés donant voltes a la lluna fins arribar el moment de la retrobada.

No crec que la història hagi anat així exactament. Però també podria ser... i és que el seny popular, sovint, és realment eficient davant els petits inconvenients del dia a dia quotidià. Per contra, les comissions d’experts, que potser són adequades davant els problemes més complexos, acostumen a convertir en problemes complexos els aspectes més simples.

El tema dels bitllets de transport públic, l’increment del preu dels quals mereix, evidentment, una discussió a part, ens ha aportat una novetat de cara al 2009: això que diuen la T-infant (fins als 12 anys). Aquesta targeta es va proposar d’entrada com a totalment gratuïta i, després de passar per la comissió que, naturalment, es va crear a l’efecte, ha acabat amb un pagament de 35 euros/any i a partir de setembre de 2009.

Segurament caldrà fer una targeta especial, muntar una oficina per a la seva tramitació i control, etc. etc. Això costa diners i temps, vet aquí perquè al final ha de tenir un cost i no es pot posar en marxa fins al setembre de 2009.

Tal vegada, si quan la comissió creada discutia sobre el particular hagués passat per allà el treballador modest però assenyat, potser els hauria dit: mirin, ara els nens ja viatgen de franc fins als 4 anys, per tant, estem parlant de la franja 4-12 anys. D’aquests, alguns van a l’escola del barri, sovint a peu. Dels que no van a la del barri, alguns ja disposen de transport escolar o són els pares els qui els porten a escola. Per tant, la població infantil que podrà aprofitar aquesta T-Infant si l’ha de pagar a 35 euros, no justifica la creació d’una infraestructura especial que, al final, serà més cara que el benefici social. I si els nens poden passar al transport públic ensenyant el DNI?. Cost zero i es podria introduir la mesura a partir del mes de gener.

Una altra qüestió que està sent debatuda amb vigor (vigor amb v, no pas amb r) és la de les bosses dels supermercats. Se’n gasten moltes i conformen un conjunt de deixalles important. Bé. El problema es veu que està, tant en el seu volum com pel fet que moltes persones les utilitzen com a bossa d’escombreries, quan es tracta de bosses que ni són de la mida ni es degraden de forma adequada. Ara, després de mesos i mesos de discussió, davant la pressió dels eco-socialistes i davant les queixes del sector (llegeixi’s fabricants de bosses i responsables de supermercats), el Govern ha decidit ... taxan!, taxan! ... heu encertat, fer una comissió.

Aquesta comissió estarà integrada per representants de 2 o 3 Departaments de la Generalitat, a més a més dels experts adequats. Tenen previst en sis mesos tenir una solució adient.

Proposo que durant les reunions de la comissió sigui obligatori que les persones que es dediquen a fer la neteja del Palau de la Generalitat facin la recollida de les papereres de la sala. Tal vegada a alguna d’aquestes persones humils i assenyades, se’ls acudirà alguna cosa, com ara que les bosses dels supermercats siguin biodegradables i de la mida dels cubells d’escombreries.