A qui votar ? II

Abans de començar la campanya acabava un escrit amb la pregunta: “llavors... a qui votar?”.

Haig de confessar que en aquell moment confiava que arribats a la data d’avui ja en tindria una resposta. Efectivament és així, però malauradament, la meva opció per als propers comicis no es basa en la preferència, sinó en l’exclusió.

Em cal aclarir que descarto el vot en blanc i l’abstenció. Respecto qualsevol d’aquestes opcions, però personalment em semblen gens profitoses. En el primer cas perquè la motivació d’aquest vot és múltiple i, per tant, la interpretació que en farà cadascun dels partits servirà només per treure’n profit. Si algun aspecte positiu hi trobo és el fet que a més participació, més “car” és l’escó i, per tant, són menys les opcions per a alternatives extravagants. En el segon perquè ja sabem que l’abstenció és silenciada als dos dies de les eleccions... em sembla, doncs, un cop de puny al buit. Insisteixo, però en el màxim respecte.

Així doncs, votaré i votaré una de les llistes tancades i poc demòcrates a les quals tinc opció.

Quina?.

Els dos grans partits apel·len al vot útil. Útil per a què?. D’entrada tinc clar que m’és absolutament indiferent quin sigui el proper president del Gobierno. Des del punt de vista més general, pels motius que ja vaig apuntar respecte de les diferències esquerra/dreta i des del punt de vista estrictament catalanista, perquè tinc la seguretat que ni l’un ni l’altre faran res per Catalunya. I ni tan sols m’estic referint a que Catalunya n’obtingui benefici, sinó senzillament a que no sigui perjudicada i, a més, essent l’ase dels cops. El PP m’ataca amb els seus plantejaments hostils i agressius, paral·lelament el PSOE m’insulta amb l’engany constant i amb la defensa que diu que fa dels nostres drets. I els dos m’ignoren amb les seves conviccions sectàries.

Per tant, des del meu punt de vista, el vot mínimament útil és aquell que pugui modular l’espanyolisme del PP i del PSOE (del PP i del PSOE de Madrid i del PP i del PSOE de Catalunya). Excloc també l’opció Iniciativa, en tant que equip-B dels socialistes.

En definitiva, crec que únicament una opció d’obediència exclusivament catalana mereix alguna atenció per part meva. Per tant, ja anem acotant les possibilitats que contemplo.

Triaré entre una de dues possibilitats, i preferiria no criticar l’altra. L’opció catalanista ja està prou afeblida gràcies a les constants divergències i enfrontaments interessats de determinats dirigents i a la manca d’atenció que hi donen els mitjans de comunicació –també obedients a interessos concrets-.

En tot cas, no m’agrada que un partit nacionalista no només no hagi assumit el seu primer error de lliurar la presidència de la Generalitat a un partit amb cervell espanyolista (PSOE, sector PSC), sinó que ho hagi fet per segona vegada (aquest cop al PSOE, sector PSOE) empassant-se gripaus anteriors (dimissions, trencament del govern,...) i actuals (invasió de competències, menysteniment del Parlament de Catalunya, ...) i que això ho faci senzillament per mantenir les cadires.

No vull dir que l’altre ho hagi fet tot bé. El que em sembla és que els dos, per desídia o per interès i, fins i tot, per rancúnies personals, han preferit fragmentar el vot catalanista a partir de l’enfrontament, abans que enfortir-lo a partir del treball conjunt.

No he rebut cap missatge que il·lusioni, i l’únic incentiu, allò que m’impulsa a votar, és la convicció personal, no pas el convenciment per cap proposta. Però vull que el vot que jo posi a l’urna, no permeti interpretacions, per això votaré i per això no ho faré en blanc. El vot que jo posi a l’urna, vull que doni força a un partit d’aquí, amb els seus interessos aquí i que els líders del qual, amb tots els seus defectes i –confio- amb algunes virtuts, tinguin el seu punt de referència i la seva fita a Catalunya. Vull que la seva capacitat d’influència allà incideixi aquí, exactament el contrari del que proposen els dos grans partits.