Es veu que aquests dies s'ha emès per la televisió pública de Madrid un reportatge titulat quelcom semblant a "els ciutadans de segona" en el que es presenta una imatge absolutament tendenciosa i falsa de la realitat de Catalunya.
No he vist el programa -ni ho penso fer, com tampoc acostumo a escoltar la COPE-. Únicament n'he escoltat i/o llegit alguns fragments a través dels mitjans de comunicació.
Una vegada més la dreta és ofuscada, mentidera i manipuladora del país ha posat en marxa les seves plataformes de difusió per alimentar el clima de confusió i crispació amb l'excusa de la persecució i la supervivència de la llengua castellana a Catalunya.
Tanmateix, proposo dues vies de reflexió:
1.- De ben segur hi ha moltes persones de les que es coneixen com a "intel·lectuals" i/o com a "creadors d'opinió", que viuen i treballen a Madrid o a altres indrets d'Espanya, que coneixen Catalunya, que s'inclouen en el conjunt de "pensadors" i "artistes" progressistes de l'Estat que saben perfectament que tot això són fal·làcies. Cap d'aquestes persones, que són capaces, per exemple, de posicionar-se clarament en contra d'activitats que puguin amenaçar espècies animals, ha obert la boca. Algú em pot dir perquè?. Només se m'acut que (a) estan d'acord amb el fons del programa i per tant els causa incomoditat contradir el seu argument, o (b) la societat catalana els mereix menys respecte que les balenes.
2.- Properament es presentarà a Barcelona un programa d'exposicions, teatre i altres activitats culturals organitzades per la Comunitat de Madrid. Suposo que per fer-nos conèixer la cultura que es fa allà. Aquest programa es diu, ni més ni menys, que "Made in Mad"... De debò la Sra. Aguirre i altres que pensen com ella creuen que el català és la llengua que amenaça el castellà????
divendres, 13 d’abril del 2007
El castellà en perill
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
5 comentaris:
M'ha arribat aquest correu que trobo prou adient com a comentari:
Telemadrid no és el problema.
El reportatge que El Mundo va cuinar per a Telemadrid sobre la situació de l'espanyol amenaça amb generar una polèmica desbocada. L'he vist i em sembla simplista, manipulador i massa llarg però reflexa una realitat que també existeix. Hi ha gent que pensa així en aquest país; tanta com per a arribar fins i tot al Parlament i a mi em sembla saludable i bo que això siga així. Jo crec que el problema no l'hauríem de formular en negatiu, a la defensiva, queixant-nos del fet que Telemadrid done tant ressò a posicions tant minoritàries. El problema de debò és que la majoria no sabem formular en positiu el país que volem. No ens enganyem: el problema no són ells, som nosaltres.
Aquest estil de reportatge sempre ha existit i existirà. És una fórmula ben clàssica i massa fàcil: dones veu exagerada a una minoria, amplifiques el seu discurs i el carregues de dramatisme. És un reportatge que, amb les correccions pertinents, podria fer un nacionalista armeni retratant la situació de Karabahk, un nacionalista palestí retratant la de Jerusalem oriental o un nacionalista francès retratant la de Brussel·les. Allà on hi ha conflicte és lògic que la solidaritat nasca entre els qui comparteixen un mateix essencialisme, un mateix sentiment i els nacionalistes espanyols ja han demostrat de sobres que en això no són diferents als altres. Ho són en tot cas perquè el seu nacionalisme ha estat, és, continua essent i serà sempre agressiu. Cosa que és lògica: ni són ni han estat mai una nació oprimida, què volem?
Ells fan la feina que la seua visió del món els porta a veure. Els ulls dels periodistes d'El Mundo que han fet aquest reportatge no busquen obsessivament com manipular la realitat. No els cal. Ells només veuen una part de la realitat, aquella que estan preparats per a veure. Ep! com nosaltres, altres vegades, hem vist o mirem de manera poc sensata i massa estrident la seua realitat també. En qualsevol cas aquesta Catalunya militantment castellanoparlant que ells retraten existeix. Albert Boadella, Francisco Caja o aquell peculiar pare canari de Sitges són ben reals i quantificables. Representen el que representen, que és ben poc. És molt per als nacionalistes espanyols que els voldrien elevar a categoria de majoritaris i que per això fan programes com aquest. Però tots sabem que la seua representativitat en la nostra societat és ben escassa i limitada. Si mai són la majoria ja canviaran les lleis però ningú no creu que això puga passar en un termini de temps raonable.
El problema per tant no són ells. Som en tot cas nosaltres que aguantem una situació com aquesta rossegats per dins i encesos en ira però sense capacitat per a trobar i articular una sol·lució. Som molts més, moltíssims més, els qui estem insatisfets amb la situació actual però per la vessant contrària i tanmateix no hi ha manera que aconseguim posar-nos d'acord i fixar un horitzó sensat que acabe amb tanta incomprensió, discriminació i mala bava com ens arriba constantment des d'Espanya. Eixe és el problema. La nostra incapacitat. Ells, els que donen peixet a Telemadrid, no poden canviar les lleis de política lingüística i afavorir més el castellà, simplement perquè tenen els pocs vots que tenen. En canvi això que ells en diuen "nacionalistes" som majoria al Principat i com a mínim en aquest trosset de país podríem canviar les lleis, qualssevol. Fer un referèndum d'autodeterminació, per exemple, és només qüestió de proposar-ho. Hi ha una majoria més que suficient al parlament per a donar un pas com aquest però és una majoria sense projecte comú, o sense projecte a seques, obsedida amb la picabaralla menuda i el regat curt, en la gestió de les cadires i el repartiment dels escons. I cada dia més emprenyada i emprenyadora.
Jo crec que davant reportatges com aquest de Telemadrid més constructiu que indignar-nos i esquinçar-nos la roba és plantejar-nos de debò si té cap sentit seguir formant part d'aquesta Espanya que Telemadrid representa a la perfecció i si podem fer alguna cosa concreta al respecte, que jo crec que l'hem de fer. Portem una temporada sensacional: de l'OPA d'Endesa a l'aeroport, de l'estatut retallat més cada dia que passa a la censura contra TV3 al País Valencià, de les lleis invasores de competències a l'escandalera contra Oleguer. Jo estic convençut que som molta gent els qui hem arribat a la conclusió que ser un estat nou de la Unió Europea seria una sol·lució sensata i raonable, molt pràctica, per a acabar no només amb anècdotes com la de Telemadrid sinó amb allò que de debò importa: les polítiques d'ofec i opressió amb totes les lletres que hem d'aguantar cada dia.
Afirmem-nos doncs pel que volem ser nosaltres i no simplement com a reacció emprenyada a un retrat parcial de la nostra societat que ens irrita per barroer i insultant. El dia que ho fem, el dia que no necessitem cap provocació de l'amo per a pensar per nosaltres mateixos, començarem a guanyar. No som esclaus sense drets, nosaltres. Tenim vida pròpia i dret a vot, cadascú de nosaltres té dret a un vot. Exercim-lo, doncs. Deixem de pidolar com uns acomplexats una comprensió que mai no ens arribarà. Parlem clar i pensem amb llibertat el que volem ser. Reclamem dels nostres polítics una via d'escapatòria sensata de la bogeria que semblen compartir la majoria dels espanyols respecte a nosaltres, que estic segur i convençut que comparteixen la majoria dels espanyols respecte a nosaltres. I sobretot, no perdem més temps, que ja n'hem perdut prou.
(PD. Per cert, i no puc evitar dir-ho: si el nacionalisme català fora mínimament equiparable als altres nacionalismes que circulen pel planeta reportatges com aquest de Telemadrid podrien ser habituals a TV3 parlant de l'opressió dels catalanoparlants al País Valencià o la Catalunya Nord, de l'exili de milers de mestres forçats a abandonar el País Valencià per a no trair el seu ofici i la seua ètica, de les agressions no contra un professor que fuma en pipa sinó contra la universitat sencera, de la persecució de la Guàrdia Civil contra la llengua del país a Cocentaina o a Sa Pobla, de les dificultats per a escolaritzar un xiquet en català al Matarranya o... A mi m'agradaria que foren, en tot cas, reportatges sensats i mesurats, ben diferents del de Telemadrid, però en qualsevol cas la seua absència també és un altre símptoma del colonialisme mental que ens pressiona el cervell.)
Vicent Partal
director@vilaweb.cat
Una prèvia: no he volgut donar al reportatge en qüestió més importància de la que té. Volia plasmar les dues reflexions últimes: la hipocresia de la classe autodenominada intel·lectual-artístico-progressista i la contradicció d'aquells que diuen --jo no m'acabo de creure que ho pensin-- que veuen amenaçada la llengua castellana pel català, alhora que assumeixen de bon grat i com a signe de modernitat i de progrés anglicismes, gal·licismes, etc. És molt semblant a l'OPA d'Endesa: millor alemanys que catalans.
Dit això, estic d'acord que reportatges com l'al·ludit més amunt o altres iniciatives de semblant categoria, continuaran amanint les diferents plataformes de difusió i estic d'acord en què no hem de reaccionar només a la defensiva, pero també.
Perquè potser sí que cal prendre'n la iniciativa i passar directament a l'ofensiva. Però quin panorama polític tenim per liderar l'impuls d'un projecte independentista?
- Nacionalistes espanyolistes, d'esquerres i de dretes. La seva posició és clara i contundent. No cal comptar-hi, però hem de tenir present que hi són.
- Contemporitzadors, d'esquerres i de dretes. Els més perillosos. Són més coneguts els d'esquerres, l'exemple més clar és el "talante". Aquests darrers lideren l'actual conjuntura política a Catalunya i a Espanya i propicien, amb el suport d'interès a curt termini d'alguns, la desnacionalització progressiva del país d'una forma metòdica: lenta però segura.
- Nacionalistes catalanistes. Recentment han aconseguit rebaixar a la categoria de banals els conceptes independència i autodeterminació.
I, encara més, quin panorama social tenim?. Encara som molts, però personalment crec que s'està treballant molt i bé perquè els "nosaltres arrossegats per dins" que diu en Partal, deixem de conformar una majoria.
Pel que sembla no obstant, aquestes polèmiques manipuladores de TeleMadrid i les seves variants també generen punts de discòrdia entre el propis espanyols.
Un apunt que m'ha fet gràcia i m'ha sorprés a parts iguals:
http://www.directe.cat/puntdemira/espe-jode-lo-que-somos-254
El dia que entenguin que per acabar amb el sentiment nacionalista i la cultura catalana només cal que facin veure que són amics del poble català (només fer veure, eh ? Total en el fons som així d'ingenus) ... Aleshores ja caldrà que tremolem.
Mentrestant sempre hi haurà la resistència !
^_^ Pep
Felicidad es vivir cercado de amor, Es sembrar amistad, es el calor Del abrazo de aquel amigo, Que, a pesar de la distancia, te da la satisfacción al leer en tu página, lleno de dicha un simple Hola!!! GRACIAS POR ESTAR.
Yudelka
Pep!
Quina sorpresa tu per aquí...
jajaja
Publica un comentari a l'entrada