Maragallades

Fa dies que l'ex-president Maragall va fent declaracions sobre al seu passat immediat, les reunions amb en Zapatero que van significar la seva retirada de la Generalitat per donar pas al fidel Montilla, les hores de preparació de la moció de censura contra Pujol... I sembla que tot plegat l'ha portat a la conclusió que tota la moguda que va significar l'impuls del nou estatut, la seva posterior aprovació i ulterior retallada (el "cepillado" d'Alfonso Guerra) no valien la pena. COLLONS!
Es clar que no valien la pena. Com sempre, si s'haguessin pres la molèstia de contactar La Trama els hi haguéssim explicat l'enorme ximpleria que era tot plegat, els hauríem dit que, contra el que deia el propi Maragall, l'estatut no canviaria la vida de la gent, que Catalunya no assoliria noves cotes (fantàstiques, ens deien) d'autonomia, que els calers arribarien de Madrid amb comptagotes... Tot això els hauríem explicat, a més de fer-los veure que tots plegats estaven donant una trista i lamentable imatge.
I ara Maragall ha caigut del cavall i s'ha donat compte que estem allà on estàvem, sense més autogovern, sense més autonomia, sense més finançament... això si, amb un president respectuós amb el poder de Madrid (que carai! per això el van posar), amb dos partits "crossa" que han fet un pacte d'omertà, de silenci, de desinformació, d'anar fent i anar passant amb una única idea política al cap: durar. En tot cas, ara Maragall ha deixat (una vegada més) els seus col·legues del mon de la política amb el cul a l'aire (tots, sense excepcions). Sorprèn que això ho faci el president del principal partit del govern, sorprèn que ho faci precisament l'impulsor de l'invent, sorprèn que ho faci la mateixa persona que ens ha estat dient que el nou estatut (el que ara tenim gràcies a ell mateix) era indispensable, fantàstic, meravellós i necessari.

Sorprèn... o no sorprèn. A mi, la veritat, cada cop em sorprenen menys coses.