Enriquiment lingüístic

Ja fa temps, quan es produí l’esfondrament de les obres del túnel del Carmel, la paraula esvoranc va assolir nivells de popularitat insospitats. De fet van ser moltes les persones que van ampliar la seva competència lingüística arrel del tema Carmel. Persones que fins llavors es limitaven a parlar de forat -o, encara pitjor, de socavó- van veure així enriquit el seu lèxic habitual.

Més a prop en el temps, amb els problemes a l’entorn de les obres de l’AVE, les nostres administracions van donar-nos de nou l’oportunitat de practicar amb el llenguatge. Més esvorancs ens van permetre continuar emprant el mot après feia relativament poc, de tal manera que ara ja forma part del nostre vocabulari quotidià, desterrant definitivament denominacions menys cultes i barbarismes primitius.

Entre una i altra oportunitat d’immersió lingüística en matèria d’esvorancs, i tal vegada a causa de la qualitat d’internacional del nostre aeroport, diferents problemes i circumstàncies ens van introduir en anglicismes tan interessants com low-cost, handling,...

De més actualitat, amb motiu de la sequera i de les solucions que proposen les administracions, de nou estem tenint ocasió de millorar el nostre discurs. Perquè, algú podia imaginar-se que havia tantes maneres i tan diferents de no dir transvasament ?.

Cal dir que en aquest cas hi ha dos corrents diferenciats.

D’una banda hi ha qui s’entesta a idear sinònims de no-transvasament. Aquí entrarien tant “la punxada” com la “recaptació temporal”, etc. En general les diferències amb el “veritable transvasament” són diverses:

hi ha la variable volum - estem parlant de transvasar o no en funció del nombre d’hm3 que es traginen (guaita! aquest sinònim és nou, l’ofereixo de franc a en Baltasar)-
la variable temps-de-durada
la variable contrapartides per l’aigua a transvasar (perdó!)
la variable forma: transvasament és portar aigua del Roina per una canonada i no ho és si es porta en vaixell.

Aquestes variables poden donar-se per separat o més d’una al mateix temps, depenent dels interessos del moment.

L’altre corrent amplia la definició del mot, dient , que tota l’aigua que canvia de lloc és transvasada.

No cal dir que els dos corrents pretenen salvar la cara als que van afirmar que mai es farien transvasaments, i ara en fan. En el primer cas per dir que ara el que es pretén no és un transvasament. En el segon per dir que el transvasament que es pretén ara és diferent (és d’esquerres) d’anteriors plantejaments (naturalment de dretes).

Crec que l’Institut d’Estudis Catalans hauria de posar fil a l’agulla i cercar un nou mot que permeti d’una vegada per totes que els nostres polítics resolguin la situació (d’emergència nacional, segons ells mateixos diuen) sense perdre més temps en collonades lingüístiques.

En tot cas, el que vull constatar és l’aspecte positiu que comporta el desgavell de les infraestructures: l’enriquiment lingüístic de la nostra societat.

He deixat per al final un tercer mot.

Ara que sembla que plou una mica i, per tant, en parlarem menys de sequera, caldrà que ens anem familiaritzant amb els “berkelis”, paraula que va assolint notorietat a mesura que el públic es cansa de discutir de transvasaments.

No sé si aquest mot tindrà èxit i, si el té, no serà per l’interès de l’administració pel cas. No sé si us heu fixat però sembla que això no va amb el nostre Govern.

Jo veig dos motius en aquesta deixadesa. D’una banda per la seva intangibilitat: mentre un sol esvoranc és ben palès, mentre si tens aigua et mulles i, si no, tens set, ¿cal ara obrir el front dels berkelis, quan sembla que tot i que n’hi ha entre centeners de milers i desenes de milions (segons les fonts, com si fos una mani) a l’entorn d’Ascó i ningú els veu?...

D’altra perquè sobre aquest tema les diferents seccions dels diferents partits del tripartit potser encara no s’han format les corresponents opinions contradictòries.

En tot cas, a mi personalment em sap greu que el mot berkeli no es popularitzi. La paraula és bonica i la “k” li dóna un cert exotisme....

La maleta de Leganés

Fa dies que les ràdios comenten la pèrdua d'una maleta de color groc amb contingut radioactiu altament perillós (no han explicat exactament de què es tracta) i avisen a la ciutadania que si la troba no l'obri sota cap concepte. Ahir, finalment, la van trobar al costat d'un col·legi de Leganés i la van mostrar a la tele i tot mentre uns operaris la posaven a una furgo i se l'enduien, previ el desallotjament de 400 nens del col·legi.

Se m'acuden un parell de coses i una hipòtesi alternativa.

O sigui, que el material radioactiu altament perillós circula per aquests móns de Déu arrossegat per una mena de Mortadelo i com que pesa un ou, s'atura a fer una birreta i al marxar es deixa la maleta al lavabo del bar. No ens havien dit que aquests materials es transporten amb no-sé-quanta seguretat en vehicles especialment dissenyats i protegits per terra, mar i aire? O estem com qual el poloni 210 que els espies dolents se l'anaven deixant pels restaurants i avions?

Atesa la poca vergonya del personal i com ens enganyen contínuament, l'altre cosa que se m'acut és que la maleta contingui un lingot de ferro colat i res de material radioactiu i la cosa no sigui sinó una maniobra més de les moltes de distracció i entreteniment del personal. L'important es mantenir la tensió i el personal espantat, sigui amb la seguretat dels avions, la sequera, el canvi climàtic o les maletes radioactives. Després, sempre resulta molt entendridor torbar-la al costat d'una escola, plena d'infant innocents i indefensos, la tele arriba a temps per veure com un tipus "rescata" la maleta mentre el locurot explica que els nens han estat en perill però no hi ha hagut cap fuita radioactiva.

Ja sé que sembla una mica paranoic, però l'experiència del que en va passant i de com ens van enganyant recomana no descartar cap hipòtesi. O algú ha sentit parlar mai més de la grip aviar? O de l'antrax?

La crisi de l'aigua

La darrera crisi de l'aigua (antigament anomenada sequera) ha mostrat tenir alguns aspectes positius, i és que en aquestes situacions que el govern s'atabala, es filtren notícies aclaridores que en condicions normals mai veuen la llum. La Trama, sempre al servei del ciutadà, ha llegit els diaris i ha escoltat les ràdios i mireu-ne els resultats:

Punt 1: l'ajuntament de Barcelona ha tancat les fonts per estalviar aigua. Perquè?, si totes funcionen amb un circuit tancat. Dons, NO. El 60% de les fonts de Barcelona llencen l'aigua que hi raja. Curiós, oi?

Punt 2: com que el metro passa per sota del nivell freàtic, cal bombejar aigua que s'hi filtra. Al cap de l'any es llencen al mar 3 Hm3 d'aigua quasi potable. Perquè no s'usa?

Punt 3: les plantes de tractament d'aigua residual del Besòs, del Llobregat i de no sé on més, llencen l'aigua al mar. Ara es planteja que la de Llobregat bombegi l'aigua riu amunt... a la potabilitzadora? Nooooo! Que està prohibit per llei. Al Llobregat i d'allà ja la captarà la potabilitzadora. Surrealista!

Punt 4: les pèrdues d'aigua potable de la xarxa de distribució arriben al 20% (al menys això diuen males veus). Si més no, a Badalona es perden milers de metres cúbics diaris. Algun suggeriment per evitar-ho?

Punt 5: el consum d'aigua "de boca" (o sigui, la que surt per l'aixeta de casa) és entre el 15% i el 5% del total del consum. Però en l'anomenada "nova cultura de l'aigua" només es proposa que estalviïn els ciutadans. No podem regar de manera més eficient els camps? No podem optimitzar el consum industrial? Tot l'estalvi ha de ser tancat l'aixeta al rentar-nos les dents?

Punt 6: a partir del 2009 els polígons industrials de Zona Franca faran servir aigua freàtica. O sigui, que fins ara (i un parell d'anys més) estan fent servir aigua de la xarxa potable. Res a dir, es comenta tot sol.

Punt 7: No ens amoïnem pels camps de golf ni les pistes d'esquí que fan neu artificial (que es fa amb aigua, per cert), perquè fan servir aigua reciclada (no se sap ben be d'on). Però l'aigua reciclada, no és aigua?

Podríem afegir més punts, però 7 ens ha semblat suficient, sobre tot per la coincidència amb un número bíblic (com les plagues, entre altres). Tot plegat resulta prou il·lustratiu de la gestió que se'n fa del "tema de l'aigua".

Podem afegir una vuitena plaga, formada per una invasió de curioses bestioles com la que fa de conseller de Medi Ambient (i habitatge, no ho perdem de vista), que li creixen les estaques (miracle!), no el deixen muntar un tub desmuntable a la capçalera del Segre, la ministra li diu que calli fins passat les eleccions i després el deixa amb el cul a l'aire, ara s'empassa el gripau del NO-transvasament de l'Ebre i ha de sortir a fer el paperot amb la ministra i el "mudito".

Personatge aquest darrer que estava callat perquè el seu fort era la gestió i no les discussions identitàries. Dons ja tenim un problema de gestió i no sembla que destaqui per la seva eficàcia.

I és que cadascú dóna pel que dóna...

Divertimento - 1 -

De qui estem parlant?




Rondinava el català emprenyat.
Obscenament resultà atabalat:
Demagògia vestida de tarannà i candor,
Rutinari crit d’ “alerta que ve el llop!”
Inversemblant optimisme,
Galàxia de pluralisme.
Ungüent contra la dreta! (llegeixi’s PP)
Espúries promeses en boca de ZP...
Zum-zums adormidors que han deixat
Zombi, el català emprenyat
Apostà per Zapatero...
Per deixar lluny els PePeros.
Assentint sense censura:
Té, una nova legislatura.
Els catalans som així.
Rondinem sense perill.
Oblidem, incauts, les impostures.

Reelegit president ZP
Obsequia el PSC
-Dius que el Segre?
Res de res: Roïne i Ebre!
-I les balances fiscals..., les sabrem?
-Gentil a Duran: les publicarem
Ultratjat Montilla respon
-Ep! que tinc 25 escons!
ZP el fita de cap a peus:
-Zero, tens, que els 25 són meus!
-A las Cortes, pluralistes,
Parlaran idiomes els nacionalistes?
-Això pregunta-ho al fill del falangista!
-Trens que no van?
Escriu a la Maleni, com abans.
-Retornaran els papers que manquen de l’Arxiu?
-Oportunament, però de moment ni piu!

Textualment

El Govern ha d’actuar amb un criteri polític i un capteniment institucional caracteritzats, essencialment, pel rigor, la cohesió, la serietat, la solidesa i la determinació. I no ho està fent.

El Govern ha aconseguit que es fixin les condicions tècniques i legals per donar resposta a una realitat social i de mercat en relació a les emissions de TV3 al País Valencià. I tots sabem com està el tema de les emissions de TV3 al País Valencià, però és clar que deu ser culpa del PP que mana allà.

L’anterior tripartit va posar la data del 2008 per a la total implantació de la TDT, abans que en cap altre lloc d’Espanya, deien cofois. Estem al 2008 i actualment, i per seguir amb la racionalització i enfortiment del sector, el Govern està impulsant el trànsit a la TDT. Ara no parlem de dates.

Pel que fa a les relacions intergovernamentals Estat/Generalitat, durant el primer quadrimestre de l’any 2007 s’han constituït les tres comissions entre Estat i Generalitat que preveu d’Estatut. El seu funcionament ha assolit una bona velocitat de creuer, de manera que podem dir que hem entrat en una fase de negociació. No està mal, tenint en compte que al primer quadrimestre del 2008 encara estem en la mateixa fase... o tal vegada hi ha més comissions?

El Govern havia d’arribar a concretar amb el conjunt de les forces polítiques una proposta per discutir i assolir grans acords en tres dels àmbits fonamentals en la construcció de la Catalunya dels propers quinze o vint anys: l’habitatge, la immigració, la recerca i el desenvolupament tecnològic i científic. A aquests tres àmbits es va afegir una altra prioritat del Govern, a proposta del cap de l’oposició (no és cap errada, és una prioritat del Govern a proposta del cap de l’oposició): les infraestructures. En tots aquests àmbits (...) hem de ser capaços d’assentar solucions estables... Bé, posem per exemple les discussions sobre les solucions a la sequera.

Segons el Govern, l’objectiu d’aquest acord nacional és assolir consensos bàsics i criteris compartits pel desenvolupament de les infraestructures de comunicacions, transport i telecomunicacions, així com les infraestructures de distribució d’energia, de les hídriques i de les mediambientals. Totes les notícies que ens arriben a l’entorn del desenvolupament d’infraestructures, abonen que anem pel bon camí.

Pel que fa al pressupost previst per al 2008, el Govern afirmava que la xifra d’inversió s’acosta dels 6.000 milions d’euros... la Generalitat invertirà doncs 715 € per habitant. Llàstima que gairebé 50.000 habitants es quedaran sense la seva part d’inversió en infraestructures atès que la que els pertocava s’ha exhaurit adequant al feng shui i altres subtileses la seu del despatx del Sr. Saura.

Com tots sabem, el Govern no té problemes de cohesió, cap divergència pel que fa a la MAT, el quart cinturó o l’aigua del Segre. El Govern de Catalunya és molt més que un govern de coalició conjuntural. El Govern de Catalunya és un Govern d’Entesa. Comparteix la unitat des de la diversitat. I no enten una unitat que sacrifiqui la pluralitat, ni una diversitat que no faci possible la unitat.

La culpa de que no ho sembli deu ser d’això darrer que cadascú interpreta com li sembla o bé de l’agnosticisme recalcitrant, que de vegades aniria bé una consulta a la cúria eclesiàstica, que tenen més clar el tema de la trinitat, per aclarir que tenim un president i no tres. Tenim un Govern i no tres.

El Govern té clar que és temps de respostes (...) te l’obligació de treballar per a les respostes. Ara bé, no sé si té clar qui ha de fer les preguntes, ja que al mateix temps procura no ser presoner dels estats d’ànim ni de les mil i una incidències que es produeixen a la nostra societat. Així, doncs, el que farà el Govern és fer les preguntes: pertoca plantejar a la societat les grans qüestions estratègiques per al futur col·lectiu de Catalunya corresponents a les respostes que ja té i prendre les decisions adequades , deixant de banda aquelles qüestions estratègiques per al futur col·lectiu de Catalunya per a les quals encara no hi ha decisions adequades.

Tanmateix, lluny de discussions nacionalistes, el Govern acompleix la seva paraula de prestar especial atenció a les polítiques socials i d’esquerra perquè un govern que no inverteixi de manera preferent en les persones i les famílies, en la reducció de la pobresa (...) és un govern que s’allunya de l’objectiu principal: garantir la dignitat, els nivells bàsics de benestar, l’autonomia i la llibertat dels ciutadans als quals ha de servir. Acabo de llegir que la UGT ha preparat un informe que, suposo que entre d’altres, conclou que un de cada cinc catalans viu en condicions de pobresa.

En rigor, aquest post hauria de tenir dues signatures: tot el text ressaltat en negreta correspon textualment al discurs del president de la Generalitat de 26 de novembre de 2007: “Un any de Govern d’Entesa”.

La Rifa

No sóc persona afeccionada a jugar-me els “quartos” en el joc. Ni els sortejos de l’ONCE, ni les escurabutxaques, ni rasca-rasques,.. res de tot això m’ha cridat mai l’atenció. Mai he perdut –ni guanyat- res a un casino i fins i tot hi ha nous jocs institucionals que no tinc ni idea de com funcionen.

I la “lotería nacional”?. Tampoc, amb una única excepció, la rifa de Nadal. Tinc aquesta debilitat. Considero aquest sorteig com una part dels costums nadalencs que m’agrada de seguir,... ja veus!.

Aquesta rifa, com gairebé tothom coneix, no té gaire secrets. Hi ha no-sé-quants números, distribuïts en sèries i dècims. Tots ells, tots, estan ficats en un bombo, qualsevol pot resultar guanyador. Els que hi juguem sabem que podem guanyar un premi important, un petit pessic, que senzillament ens retornin els diners jugats... o res. També hi ha en el bombo els números no venuts i si resulten premiats, doncs, de nou cap a casa.

Ahir i avui, escoltant i llegint les cròniques del debat a Las Cortes –no vaig tenir ni temps ni ganes de seguir-ho en directe i en la seva totalitat- m’ha vingut al cap la rifa de Nadal... ja veus! (altre cop).

El president en funcions / candidat a president va fer un reguitzell de promeses. Va intentar acontentar els diferents àmbits: des de la construcció –l’administració invertirà en obres públiques per tal de pal·liar els problemes del sector, mesures per ajornar terminis d’hipoteques,...- , a les mesures socials – augment salari mínim, pensions,...-, sense descurar la qüestió de la igualtat o la lluita contra el terrorisme. També amb mà estesa a pràcticament tot l’arc parlamentari .

Podríem dir que el president en funcions /candidat a president no va fer altra cosa que posar els números al bombo.

Ara cal esperar per saber quines d’aquestes promeses s’acompliran (quins números sortiran premiats), i fins a quin punt (nivell de premi), quines quedaran pendents per a properes legislatures (números premiats i no venuts) i quines han nascut per a l’oblit (números no premiats).

Deia que el president en funcions /candidat a president va estendre la mà a pràcticament tot l’arc parlamentari. Tanmateix, hores d’ara ja hi ha partits que saben que porten més números que altres. També n’hi ha que fins i tot saben que el sorteig està amanyat i que el seu número no està al bombo i, curiosament, alguns d’aquests són els que ajuden a donar-hi voltes.

La sequera

L’actual Govern de Catalunya és un clar exemple d’inactivitat. Aquest fet ens hauria de preocupar, perquè les coses han de funcionar... i el que no es decideixi aquí, quan calgui, es decidirà allà...

Tinc la sensació que en aquests moments només funciona allò que ja porta una inèrcia. Ja sigui perquè la seva gestió és fonamentalment de caràcter tècnic, ja sigui perquè és conseqüència de projectes encetats anteriorment . En canvi, tot allò que hagi de produir-se de nou o tot allò que precisi d’un criteri d’actuació, indefectiblement queda aturat. El govern no governa, no té plantejaments polítics de país i ni tan sols les urgències les sap administrar.

Podríem parlar de més d’un tema, però sens dubte la qüestió de la sequera constitueix un exemple clar de la forma d’actuar del govern, en tots els seus vessants –en els tres-.

Catalunya és un país de sequeres continuades. De tant en tant alguna època de pluges més generoses contribueix a donar-nos la sensació que anem bé, però no és així. De fet pràcticament cada any per aquestes dates ens trobem amb el mateix problema. Enguany, cal reconèixer-ho, més aguditzat.

Vull dir que la solució, és a dir, el conjunt de mesures que serveixin per dotar el país d’un servei adequat d’abastiment d’aigua han de tenir una visió a llarg termini.

De ben segur, hi ha deficiències d’infraestructures. Deficiències històriques atribuïbles a etapes anteriors. Deixeu-me dir, però, que en etapes anteriors s’havien pal·liat moltes deficiències estructurals d’etapes encara més pretèrites. I pel que fa a l’aigua vam conèixer algunes propostes –totes elles dimonitzades llavors per l’esquerra- tot i que les reserves d’aigua eren 4 vegades superiors a les actuals i la població sensiblement inferior.

Dit això, fem un vol d’ocell sobre el que fa el govern en les actuals circumstàncies.

D’entrada cal dir que, com passa sempre que hi ha un tema d’importància, no hi ha un punt de vista únic. Així, mentre Iniciativa, que hi té més protagonisme perquè els altres pensen que el “marron” és seu, és qui està donant més la cara campejant com pot la tempesta –ai!-, (sobretot el Conseller Baltasar, ja que en Saura, com sempre, s’amaga darrera la immensa reixa de ferro que ha fet posar a Interior), els socialistes no volen ni parlar (ahir mateix el Conseller Nadal s’entestava en parlar de Tabasa i va tallar una roda de premsa perquè només li preguntaven per l’aigua), que des de Madrid ja han avisat que no estan per gaites, i en Carod està esperant a veure què hi diu en Puigcercòs per portar la contrària.

I el President?, Ai! el President. El President ja s’ha pronunciat i ha dit “que caldrà portar l’aigua d’allà on sigui”. Que dic jo que tot el govern deu estar interpretant l’oracle per saber cap a on tirar.

El resultat de tot plegat no és diferent del que ha passat altres vegades. Fa uns dies quan parlàvem d’educació deia textualment: “...els polítics, generalitzant si se’m permet, en aquest tema (educació) han reaccionat com fan sempre: procurant quedar bé amb el màxim nombre de col·lectius, sobretot si aquests estan organitzats...”. Ja hi tornem a ser!. Quins són ara els col·lectius organitzats?: pagesos i indústria. Per tant, ahir mateix el Conseller Baltasar va dir que “tot i ser molt d’esquerres reconeixia l’esforç de la indústria...”, de la mateixa manera el Conseller Llena s’ha arrenglerat amb la pagesia.

Tant se val que –dades d’avui a La Vanguardia- el 60% del consum d’aigua correspongui a les zones hidrològicament més riques i menys poblades (8% de la població), tant se val que el consum que en diem de boca sigui inferior al 20% del total, les indicacions del govern, el trasllat de responsabilitats, de sentiment de culpa, va cap a la població, col·lectiu no organitzat i més fàcil d’influir. El cert és que la ciutadania ja comença a estar disposada a fer infinites coses per estar-se de gastar aigua. Ahir el Conseller Baltasar deia també que s’ha reduït el 5% d’aquesta despesa d’aigua, o , el que és el mateix, l’immens esforç col·lectiu haurà aconseguit disminuir menys de l’1% del consum total. No puc quantificar la xifra, però de ben segur que és inferior a la fuita que encara va brollant a Badalona.

Al marge d’aspectes quantitatius, hi ha altres conseqüències del que està passant aquests dies (sobretot desprès del 9M, que abans no se’n podia parlar):

- S’ha aconseguit enfrontar el territori
- S’ha aconseguit enfrontar Catalunya amb Espanya
- S’ha aconseguit enfrontar la Generalitat amb el Gobierno
- S’ha aconseguit crear problemes de veïnatge (veïns que fan de policia d’aigües)
- S’ha aconseguit neguitejar el conjunt de la població
- S’ha aconseguit discutir fins i tot amb l’Institut d’Estudis Catalans

Entretant, el Conseller Baltasar que diu que no dorm amb aquest tema, ha tingut temps per aconseguir arreglar-li el sou a la seva filla, que treballa a Presidència, i que no podia pagar la hipoteca del seu pis d’esquerres (vull dir decorat a l’estil feng shui) i ara amb 60.000 l’any es veu que ja podrà. I, segurament em deixo alguna altra fita aconseguida.

I això només en aspectes diguem-ne terrenals, perquè també s’ha aconseguit el creixement d’estaques misterioses al mig del camp. O que el Conseller Baltasar, tot i ser molt d’esquerres, s’hagi encomanat a la Mare de Déu de Montserrat. Que diuen males veus que la propera actuació per pal·liar la sequera serà prohibir portar ous a les clarisses.

ctrl-alt-esc

En el post pre-eleccions, feia esment a la feblesa del catalanisme polític. En números, aquesta feblesa s’ha traduït a Catalunya en 13 escons sobre 47 posssibles: 27%.

Arribats a aquesta situació, potser els dos partits que representen el catalanisme, amb la intensitat que cadascun d’ells vulgui donar-hi, haurien de fer algunes reflexions, atès que segurament hi ha molts aspectes que els uneixen, més encara quan d’unes eleccions estatals es tracta.

Crec que és sobretot ERC qui té més aspectes a reconsiderar, però també CiU.

CiU ha fet una cosa una mica millor, tot i que ho ha tingut i ho continuarà tenint difícil. Em refereixo a no deixar-se arrossegar pel tant esmentat eix esquerra/dreta. Certament en aquest eix la seva situació és més de centre-dreta o més conservadora, si es prefereix, però malgrat les continuades expressions per part dels partits de l’altra banda de l’eix, no s’ha aconseguit agermanar la coalició amb la dreta espanyola.

ERC, fins i tot a instàncies pròpies, ha volgut donar tanta importància a situar-se a l’esquerra, que en unes eleccions estatals tothom ha tingut ben clara al seva opció. Per tant, qui ha volgut votar l’esquerra, ha votat la genuïna. Si han volgut votar independentisme, el vot ha anat a d’altres opcions més minoritàries o bé, s’ha quedat a casa.

Ja he expressat en altres ocasions que n’opino de la discussió esquerra dreta. Inclús em sembla una fal·làcia la equiparació entre esquerra i progrés. A la meva manera de veure, els països progressen a partir de bons nivells educatius, socials, econòmics, etc. i aquests bons nivells no em semblen gens lligats ni a esquerres ni a dretes, sinó als bons governs.

En posaré algun exemple. Fa anys, crec que era en època d’un Gobierno Aznar, el Govern va tirar endavant una normativa –em sap greu però no recordo el seu rang- per legalitzar les parelles de fet. Ara que s’ha aprovat una llei de matrimonis gais, això pot semblar poca cosa, però en aquell moment era un pas important. Aquesta iniciativa es va tirar endavant a Catalunya a proposta d’una Consellera que era, ni més ni menys que d’Unió, i es va tirar endavant abans que no ho fessin altres governs dels autodenominats progressistes.

Un altre exemple, aquest d’anada i de tornada. El Sr. Mas durant la darrera campanya a les eleccions catalanes, va proposar un xec escolar. TOTA, TOTA l’esquerra va afirmar llavors que els xecs eren de dretes. Tanmateix, no ho són els 400 euros no-conservadors i progressistes del PSOE.

I segurament en podríem trobar més d’exemples, però ho deixo aquí perquè ja en vaig parlar més a bastament fa un temps.

En qualsevol cas, hi ha una cosa ben certa, i és que el darrer resultat electoral reflecteix el que els ciutadans de Catalunya han triat. Ni més, ni menys. I reflecteix també un canvi constant en la tendència que els partits catalanistes haurien de valorar tot reflexionant sobre si és això el que volen.

Proposo, doncs a aquests partits un ctrl-alt-esc en els programes que ben segur ja tenen a punt per a l’enfrontament i un intent per cercar vies d’aproximació que permetin futures col·laboracions.

Després del 9-M

Tinc un amic que sempre diu que per vendre bé un producte cal provocar un sentiment d’aquests dos: la por o la il·lusió. Ell en posa alguns exemples: els metges, la religió,... Sembla prou clar que podem afegir-hi la darrera campanya electoral.

Efectivament, és una opinió generalitzada que el resultat de les darreres eleccions a Catalunya és fruit d’una estesa apel·lació a la por al PP i, alhora, de la manca de cap projecte il·lusionador. Jo deia el dia 7 de març “no he rebut cap missatge que il·lusioni”, doncs es veu que hi ha molta gent que li ha passat el mateix. I no podem oblidar que la campanya de la por no l’ha abonada només el partit socialista, que tinc la seguretat que hores d’ara algú canviaria moltes línies de la seva campanya.

En tot cas, com a resultat de tot plegat, Catalunya ha facilitat una victòria electoral al PSOE-psc. D’acord que els diputats són la suma dels de tot l’Estat, però sense Catalunya, hauria guanyat el PP. Per tant, victòria gràcies a Catalunya. El “català esporuguit” ha tingut més força que “el català emprenyat”. (NOTA: Subjecte aquest darrer que, ràpidament -el mateix dilluns-, el Sr. Zaragoza va afirmar que no existeix en una més de les seves insultants afirmacions, que el Sr. Zaragoza, que no és tonto, sinó únicament un gran demagog, hauria de tenir present que una cosa és menystenir un partit que dóna suport als seus i una altra menystenir els electors, clar que el Sr. Zaragoza deu pensar que quan es torni a votar pocs ens en recordarem).

El cas és que més del 90% dels diputats a Corts són d’aquells que jo deia el dia 7 que no faran res (de bo) per Catalunya. I el cas és també que el nombre de diputats d’obediència catalana, són menys que l’anterior legislatura: a cada bogada perdem un llençol. De fet encara hi ha un escó que balla entre CiU i el PP, i estic segura que els socialistes (d’aquí i d’allà) no posen espelmes als sants, perquè això és de dretes, però s’encomanen a qui sigui (res a dir, que cadascú es relaciona amb el més enllà com li sembla) per tal que aquest escó s’adjudiqui finalment al PP.

Tanmateix, en l’actual conjuntura, què farà el Sr. Zapatero?. Evidentment com que per sort no ha assolit la majoria absoluta, haurà de pactar, ja sigui el recolzament necessari per obtenir la presidència del Gobierno en la primera ronda, ja sigui les abstencions per sortir-se’n a la segona. Això ho haurà de fer amb CiU o amb el PNV.

Ambdues possibilitats li comporten problemes. Si pacta amb CiU perquè no els agradarà als d’aquí, i si ho fa amb el PNV perquè li recordaran que Ibarretxe té anunciat un referèndum per a la tardor... Ja veurem com es va desenvolupant aquest tema.

També com a conseqüència de tot plegat, malgrat les afirmacions que s’han fet i que es faran sobre que el que passa allà no influeix aquí, trontollen moltes coses a Catalunya. Un altre dia en parlem amb més detall.

En tot cas, a grans trets:

PP- Estan contents perquè tenen un diputat més (o dos si els socialistes se’n surten en les seves apel·lacions al “més enllà”)... i què?. Ha canviat el seu paper aquí?. Sembla que no. És més, si acceptem l’afirmació que els vots socialistes catalans han fet possible la victòria zapateril, també podem afirmar que el PP no ha estat capaç de neutralitzar la seva dimonització. Per tant, calladets estaran més macos.

PSOE-psc- Estan contents i diuen que els seus 25 diputats són els que realment defensaran els interessos de Catalunya. De moment el nostre President ha reiterat que res a dir de la MAT i del 4rt cinturó, que això no és competència del Govern (i, per tant, ni opina ni influeix ni res) i que no demanarà res a canvi de la investidura, que tots són de la mateixa família. De moment també, s’ha fet una votació al Parlament per demanar la publicació de les balances fiscals i van i s’equivoquen i voten en contra. I tot això només des de dilluns!

CiU- Estan contents perquè han mantingut la situació. Per favor, si s’han perdut vots!, si no han aconseguit captar els vots del “català emprenyat” (que, sí, Sr. Zaragoza, que sí que existeix, jo en conec molts!): no han il·lusionat.

ERC- No estan contents. Crec que han atordit els electors, tant per la seva trajectòria més recent com per la seva campanya. A base d’anar contra CiU i a base d’anar contra el PP i de matisar moooolt qualsevol crítica al PSOE, han aconseguit que tothom donés per segur el seu recolzament a Zapatero a canvi de res. Han decebut.

ICV- Estan contents? No estan contents?.... estan com sempre, callats i a veure quines cadires poden mantenir fent de crossa.

A qui votar ? II

Abans de començar la campanya acabava un escrit amb la pregunta: “llavors... a qui votar?”.

Haig de confessar que en aquell moment confiava que arribats a la data d’avui ja en tindria una resposta. Efectivament és així, però malauradament, la meva opció per als propers comicis no es basa en la preferència, sinó en l’exclusió.

Em cal aclarir que descarto el vot en blanc i l’abstenció. Respecto qualsevol d’aquestes opcions, però personalment em semblen gens profitoses. En el primer cas perquè la motivació d’aquest vot és múltiple i, per tant, la interpretació que en farà cadascun dels partits servirà només per treure’n profit. Si algun aspecte positiu hi trobo és el fet que a més participació, més “car” és l’escó i, per tant, són menys les opcions per a alternatives extravagants. En el segon perquè ja sabem que l’abstenció és silenciada als dos dies de les eleccions... em sembla, doncs, un cop de puny al buit. Insisteixo, però en el màxim respecte.

Així doncs, votaré i votaré una de les llistes tancades i poc demòcrates a les quals tinc opció.

Quina?.

Els dos grans partits apel·len al vot útil. Útil per a què?. D’entrada tinc clar que m’és absolutament indiferent quin sigui el proper president del Gobierno. Des del punt de vista més general, pels motius que ja vaig apuntar respecte de les diferències esquerra/dreta i des del punt de vista estrictament catalanista, perquè tinc la seguretat que ni l’un ni l’altre faran res per Catalunya. I ni tan sols m’estic referint a que Catalunya n’obtingui benefici, sinó senzillament a que no sigui perjudicada i, a més, essent l’ase dels cops. El PP m’ataca amb els seus plantejaments hostils i agressius, paral·lelament el PSOE m’insulta amb l’engany constant i amb la defensa que diu que fa dels nostres drets. I els dos m’ignoren amb les seves conviccions sectàries.

Per tant, des del meu punt de vista, el vot mínimament útil és aquell que pugui modular l’espanyolisme del PP i del PSOE (del PP i del PSOE de Madrid i del PP i del PSOE de Catalunya). Excloc també l’opció Iniciativa, en tant que equip-B dels socialistes.

En definitiva, crec que únicament una opció d’obediència exclusivament catalana mereix alguna atenció per part meva. Per tant, ja anem acotant les possibilitats que contemplo.

Triaré entre una de dues possibilitats, i preferiria no criticar l’altra. L’opció catalanista ja està prou afeblida gràcies a les constants divergències i enfrontaments interessats de determinats dirigents i a la manca d’atenció que hi donen els mitjans de comunicació –també obedients a interessos concrets-.

En tot cas, no m’agrada que un partit nacionalista no només no hagi assumit el seu primer error de lliurar la presidència de la Generalitat a un partit amb cervell espanyolista (PSOE, sector PSC), sinó que ho hagi fet per segona vegada (aquest cop al PSOE, sector PSOE) empassant-se gripaus anteriors (dimissions, trencament del govern,...) i actuals (invasió de competències, menysteniment del Parlament de Catalunya, ...) i que això ho faci senzillament per mantenir les cadires.

No vull dir que l’altre ho hagi fet tot bé. El que em sembla és que els dos, per desídia o per interès i, fins i tot, per rancúnies personals, han preferit fragmentar el vot catalanista a partir de l’enfrontament, abans que enfortir-lo a partir del treball conjunt.

No he rebut cap missatge que il·lusioni, i l’únic incentiu, allò que m’impulsa a votar, és la convicció personal, no pas el convenciment per cap proposta. Però vull que el vot que jo posi a l’urna, no permeti interpretacions, per això votaré i per això no ho faré en blanc. El vot que jo posi a l’urna, vull que doni força a un partit d’aquí, amb els seus interessos aquí i que els líders del qual, amb tots els seus defectes i –confio- amb algunes virtuts, tinguin el seu punt de referència i la seva fita a Catalunya. Vull que la seva capacitat d’influència allà incideixi aquí, exactament el contrari del que proposen els dos grans partits.

Més de radars

El servei català del trànsit disposa (segons pròpia confessió) d’un centenar de radars en diverses carreteres (http://www.gencat.net/transit/radars.htm). A la seva pàgina web diuen: L’objectiu no és sancionar sinó reduir els accidents de trànsit, si bé es perseguirà amb contundència aquells infractors que posin en perill la seguretat viària i s'establiran tots els mecanismes perquè no quedin impune a l’actuació del sistema.

També asseguren que estan repartits en funció de la distribució de la sinestralitat deguda a excessiva velocitat i naturalment, no es disposen amb voluntat recaptatòria.

A part dels que té l’ajuntament de Barcelona, 25 dels 100 radars que diu la DGT (que són més) estan en vies ràpides, que és on suposadament els conductors deixen anar el gas amb major alegria.

Analitzem breument la distribució d’alguns d’aquests radars.

10 estan a la A-2, entre Barcelona I Lleida, 150 Km d’autovia (gratuïta) que va trigar 30 anys a completar-se amb l’excusa del traçat Igualada - Cervera, si be em consta que, al menys a Cornellà, n’hi ha dos i no un com diu la web. (Castellolí, Cornellà de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Vicenç dels Horts, Sant Vicenç dels Horts, Bell-lloc d'Urgell, Cervera (2), Soses, Tàrrega)

6 a la B-23 i B-20, autovies dels voltants de Barcelona (Molins de Rei –2-, Sant Joan d’Espí, Sant Just d’Esvern i Badalona)

4 més als trams d’autovia de la C-31 – tres als voltants de Barcelona, un a la zona de lliure circulació – gratis – a Vilanova -. Em consta que, al menys, n’hi ha dos més a la C-31 entre Sant Boi i Castelldefels (en aquesta zona n’hi ha, com a mínim, quatre), i tres més entre el Prat i l’Hospitalet. Però no n'hi ha cap (zero) a la zona dels túnels del Garraf (de pagament).

Portem 22 radars en vies ràpides gratuïtes. Sabeu quants hi ha en les autopistes gestionades per ACESA? TRES! (3), un a la AP-7 a Castellbisbal, un a la A-7 a Tarragona (a la zona gratuïta entrant a Torredembarra o Reus) i un a la AP-2 Les Borges Blanques. Comptant que la AP-7 més la AP-2 sumen uns 450 Km (La Jonquera - Hospitalet de l’Infant uns 350 Km, Valls- Lleida uns 100 Km), a les autopistes de Acesa hi ha un radar cada 150 Km.

Si analitzem la A-2 (gratuïta), que té uns 150 Km, n’hi ha 11 (10 que diu la web i al menys un més que jo sàpiga), surt una mitja de un radar cada 13 Km. Si be cal considerar que la majoria estan al voltant de Barcelona, la zona de 80 Km/h.

O sigui i resumint: la possibilitat de que t’enganxin en una autopista de peatge és unes 10 vegades menor que a les autovies gratuïtes. Deu tractar-se de la nova manera de compensar els peatges? (pagar menys multes a les de pagament). O és en desgravi de qual la Tura tocava el claxon en passar pel peatge de Mollet? O és que el braç de la Caixa és molt llarg?

80Km/h: objectiu assolit!

Fa uns mesos que ha entrat en funcionament la restricció de superar els 80Km/h en les autopistes dels voltants de Barcelona. Ens van explicar que ajudaria a reduir la contaminació en CO2 i limitaria els accidents de trànsit. Després de dos mesos d’implantació de la mesura, els responsables de la cosa ens expliquen que

a) S’han reduït les morts en carretera. No donen dades de les mortrs dels darrers mesos al voltant de Barcelona, ni de les actuals, no sabem ON han passat aquests accidents que, diuen, ara són menys. No expliquen que les companyies d’assegurances han detectat un increment dels petits accidents en les autopistes que circumden Barcelona.

b) No donen dades de les concentracions de CO2 en l’atmosfera dels voltants de Barcelona. Deu ser que no són favorables a la mesura, i

c) Es posa una mitja de 700 multes diàries.

Aquest darrer aspecte mereix comentari a part. 700 multes cada dia, a una mitja d’uns 100 euros (comptant la possible rebaixa per pagament immediat sense dret a recurs), dóna una recaptació de 21.000 euros cada mes, que al cap de l’any fan la preciosa xifra de 252.000 euros (és a dir quasi 42 milions de pessetes). Quina destinació tenen aquests euros? Quin ús se’n fa d’aquest significatiu increment del pressupost de l’administració? En què s’inverteixen? Quina millora de les vies públiques, o del transport públic representarà pels ciutadans? No se sap, no ho diuen.

O tot plegat és més senzill i aquest és, precisament, l’objectiu de la limitació? En aquest cas: MISSIÓ ACOMPLIDA!!!

----------

Afegit de l'autor:

lamento l'error. 700 multes x 100 euros x 365 dies = 25.550.000 euros (4.200 milions de pesetes). ARA SI! Per aquesta xifra les criatures d'iniciativa posen radars fins al lavabo de casa.

Més sobre ensenyament

He llegit amb atenció l’article de Pérez Reverte, algunes de les coses que diu les comparteixo i d’altres no.

El Sr. Pérez Reverte escriu molt bé i domina el seu idioma de forma envejable. Certament, gràcies a la força del llenguatge el seu article resulta, malgrat poc constructiu, extraordinàriament atractiu.

Crec que efectivament el nostre sistema educatiu està en crisi i que cal actuar d’alguna manera per capgirar la situació. També crec que els polítics hi tenen molta culpa, però opino que tot plegat és prou complex com per afirmar que la tenen tota. Més endavant m’hi referiré.

Primer volia fer algunes consideracions més puntuals del que es desprèn de l’article sobre dos temes que afecten molt especialment al nostre país: Catalunya.

Sovint, quan d’alguna manera es fa balanç sobre determinades qüestions, es fa referència als darrers 30 anys. És com si el recobrament de la democràcia i les seves institucions fos el punt de partida de l’actual situació.

Efectivament no dubto que sigui així en molts aspectes, però en d’altres, i sobretot en llocs com Catalunya, no. L’oblit sistemàtic del franquisme respecte de tot allò que flairés lleugerament a català, va comportar-nos una gran precarietat.

Això era palpable en el sistema educatiu. La manca d’infraestructures educatives i l’obsolescència de moltes de les existents era molt més generalitzada del que ara podem recordar. Així mateix la presència del català a l’escola era, naturalment, nul·la. Per tant, a Catalunya es partia, en molts aspectes, per sota de cero i, si en algun sector s’albirava certa excel·lència era en alguns centres privats.

Dic tot això, perquè la crítica del Sr. Pérez Reverte, evidentment adreçada als polítics, també conté elements de confrontació ensenyament públic V.S. ensenyament privat i afirmacions que denoten un clar desconeixement de què passa a l’ensenyament fora de Madrid.

En resum, entenc que l’ensenyament a Catalunya té molts problemes però aquests s’han de resoldre tenint en compte les nostres especificitats. Ja és ben curiós que gent que diu que entén com a necessari el respecte pels alumnes que arriben d’altres països i d’altres cultures, no vegi tan necessària la presència del català a l’escola. No sé si això vol dir disset models educatius, en tot cas el que vol dir és el nostre model educatiu... els altres setze que s’organitzin com vulguin, junts o separats.

Deia al començament que em sembla que la culpa de tot plegat no és dels polítics. Tota la culpa, vull dir.

Personalment em sembla que els polítics, generalitzant si se’m permet, en aquest tema han reaccionat com fan sempre: procurant quedar bé amb el màxim nombre de col·lectius, sobretot si aquests estan organitzats... i en l’àmbit educatiu n’hi ha molt corporativisme.

Així penso que en un moment donat es va prestar excessiva atenció als col·lectius que proclamaven les noves pedagogies. El nen ha d’estar bé a l’escola, se l’ha d’animar constantment, s’ho ha de passar bé. Resulta que tractem els nens d’avui en comptes dels adults del futur. Culpa dels polítics? Sí, però també dels pedagogs, no?.

Aquesta manera de fer tampoc sembla que, si més no fins ara, els hagi semblat malament als mestres. Jo no m’he dedicat mai a la docència, però vist des de fora sembla més feixuc preparar una bona classe de matemàtiques, amb voluntat de fer entendre conceptes abstractes, que una sortida al mercat per veure quantes pomes hi ha en 1Kg. i de quin color són. I no parlo d’hores, que en el segon cas també s’hi esmercen moltes. De la mateixa manera, hi ha encara molts mestres per als quals les TIC són perfectes desconegudes.

Culpa dels polítics? Sí, perquè no han tingut el caràcter suficient per imposar un sistema de formació continuada obligatòria. Però també dels mestres, no?

I, els pares, estan lliures de culpa? N’hi ha que opinen que l’escola ha de fer-ho tot per l’educació dels fills...

Bé, doncs a aquesta complexitat, darrerament s’afegeixen problemes com ara la immigració, la violència, l’excessiu consum de tv i altres divertimentos, etc. O és que en l’escola no té cap incidència el fet que en pocs anys la població de Catalunya hagi passat de 6 a 7 milions? O és que en l’escola no té cap incidència que els pares hagin de passar fora de casa 12 hores cada dia per tal de poder pagar la hipoteca?.

Actualment des de la Generalitat s’està impulsant aquest tan esmentat pacte per a l’educació que haurà de comportar una nova llei. El que he llegit al respecte no em sona malament. Des de la més gran de les modèsties, demanaria que aquest nou procés de concreció legal dels temes educatius sigui tan llarg com convingui, però que realment estigui ben pensat i que quan finalment aquesta nova normativa vegi la llum, no esdevingui un altre objecte contundent més per llançar-se al cap d’un partit a l’altre, d’un sindicat a un conseller o des del ministerio al departament.

PERMITIDME TUTEAROS, IMBÉCILES

Feia temps que volia fer un post sobre la pobre qualitat de l'ensenyament i l'enorme pèrdua que això significa per al país i el seu futur. Però m'ha arribat aquest article publicat per Arturo Pérez-Reverte en El Semanal del 23 de diciembre de 2007 i, naturalment, no hi ha comparació amb el que jo hagués pogut redactar. De manera que incloc aquest text amb la intenció que assoleixi la màxima difusió possible, amb la natural modèstia d'un blog com La Trama.

Cuadrilla de golfos apandadores, unos y otros. Refraneros casticistas analfabetos de la derecha. Demagogos iletrados de la izquierda. Presidente de este Gobierno. Ex presidente del otro. Jefe de la patética oposición. Secretarios generales de partidos nacionales o de partidos autonómicos. Ministros y ex ministros -aquí matizaré ministros y ministras- de Educación y Cultura. Consejeros varios. Etcétera. No quiero que acabe el mes sin mentaros -el tuteo es deliberado- a la madre. Y me refiero a la madre de todos cuantos habéis tenido en vuestras manos infames la enseñanza pública en los últimos veinte o treinta años. De cuantos hacéis posible que este autocomplaciente país de mierda sea un país de más mierda todavía.

De vosotros, torpes irresponsables, que extirpasteis de las aulas el latín, el griego, la Historia, la Literatura, la Geografía, el análisis inteligente, la capacidad de leer y por tanto de comprender el mundo, ciencias incluidas. De quienes, por incompetencia y desvergüenza, sois culpables de que España figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas.

Pero lo peor no es eso. Lo que me hace hervir la sangre es vuestra arrogante impunidad, vuestra ausencia de autocrítica y vuestra cateta contumacia. Aquí, como de costumbre, nadie asume la culpa de nada. Hace menos de un mes, al publicarse los desoladores datos del informe Pisa 2006, a los meapilas del Pepé les faltó tiempo para echar la culpa de todo a la Logse de Maravall y Solana -que, es cierto, deberían ser ahorcados tras un juicio de Nuremberg cultural-, pasando por alto que durante dos legislaturas, o sea, ocho años de posterior gobierno, el amigo Ansar y sus secuaces se estuvieron tocando literalmente la flor en materia de Educación, destrozando la enseñanza pública en beneficio de la privada y permitiendo, a cambio de pasteleo electoral, que cada cacique de pueblo hiciera su negocio en diecisiete sistemas educativos distintos, ajenos unos a otros, con efectos devastadores en el País Vasco y Cataluña. Y en cuanto al Pesoe que ahora nos conduce a la Arcadia feliz, ahí están las reacciones oficiales, con una consejera de Educación de la Junta de Andalucía, por ejemplo, que tras veinte años de gobierno ininterrumpido en su feudo, donde la cultura roza el subdesarrollo, tiene la desfachatez de cargarle el muerto al «retraso histórico». O una ministra de Educación, la señora Cabrera, capaz de afirmar impávida que los datos están fuera de contexto, que los alumnos españoles funcionan de maravilla, que «el sistema educativo español no sólo lo hace bien, sino que lo hace muy bien» y que éste no ha fracasado porque «es capaz de responder a los retos que tiene la sociedad», entre ellos el de que «los jóvenes tienen su propio lenguaje: el chat y el sms». Con dos cojones.

Pero lo mejor ha sido lo tuyo, presidente -recuérdame que te lo comente la próxima vez que vayas a hacerte una foto a la Real Academia Española. Deslumbrante, lo juro, eso de que «lo que más determina la educación de cada generación es la educación de sus padres», aunque tampoco estuvo mal lo de «hemos tenido muchas generaciones en España con un bajo rendimiento educativo, fruto del país que tenemos». Dicho de otro modo, lumbrera: que después de dos mil años de Hispania grecorromana, de Quintiliano a Miguel Delibes pasando por Cervantes, Quevedo, Galdós, Clarín o Machado, la gente buena, la culta, la preparada, la que por fin va a sacar a España del hoyo, vendrá en los próximos años, al fin, gracias a futuros padres felizmente formados por tus ministros y ministras, tus Loes, tus educaciones para la ciudadanía, tu género y génera, tus pedagogos cantamañanas, tu falta de autoridad en las aulas, tu igualitarismo escolar en la mediocridad y falta de incentivo al esfuerzo, tus universitarios apáticos y tus alumnos de cuatro suspensos y tira p'alante. Pues la culpa de que ahora la cosa ande chunga, la causa de tanto disparate, descoordinación, confusión y agrafía, no la tenéis los políticos culturalmente planos. Niet. La tiene el bajo rendimiento educativo de Ortega y Gasset, Unamuno, Cajal, Menéndez Pidal, Manuel Seco, Julián Marías o Gregorio Salvador, o el de la gente que estudió bajo el franquismo: Juan Marsé, Muñoz Molina, Carmen Iglesias, José Manuel Sánchez Ron, Ignacio Bosque, Margarita Salas, Luis Mateo Díez, Álvaro Pombo, Francisco Rico y algunos otros analfabetos, padres o no, entre los que generacionalmente me incluyo.

Qué miedo me dais algunos, rediós. En serio. Cuánto más peligro tiene un imbécil que un malvado.

El burro català i l’aigua del Rône

Un dia d’aquests, per la ràdio, vaig sentir un polític d’ERC o Iniciativa (lamento no recordar-ho però era molt de matí i no vaig retenir ni el nom de l’il·lustre dirigent) que explicava que el projecte de transvasament d’aigua del Rône era “de dretes” (us ho asseguro, ho va dir), i que era una obra “de ciment”, insostenible i poc ecològica (això em fa pensar en una criatura d’Iniciativa, però no ho puc assegurar).

En lloc d’aquest projecte “de dretes”, ara es portarà aigua en vaixell des d’una dessaladora de Carboneras (Almeria, per si algú no sap on és) i des de Marsella. Per molt que TV3 eviti la paraula prohibida (el riu Rône), l’aigua de Marsella prové d’aquest riu, altrament seria aigua de mar. O sigui, que aprofitant que el projecte de transvassament és “de dretes” ens hem assabentat de dues coses: a) a Almeria sobra aigua; i b) es portarà aigua del Rône però no amb una canalització, sinó amb vaixell, sostenible a més no poder.

Però la Trama, sempre a punt en la seva voluntat de servei al país, té una proposta alternativa, innovadora, sostenible, ecològica i cultural. La cria massiva d’exemplars de burro català que, adequadament equipats amb alforges per portar un parell l’alfàbies, podrien fer una corrua des de les vores del Rône fins a Barcelona carregats amb aigua (de tornada podrien portar a França fruits secs).

Aquesta proposta (que espero no sigui titllada de “dretana”) té diversos avantatges: a) es preserva la raça del Equus asinus var. catalana (burro català); b) s’estimula la indústria ceràmica, on es podrien recol·locar part dels treballadors de la construcció, ara a l’atur per la no-crisi del sector); c) es recupera l’artesania de la producció d’alforges; d) la nova via de comunicació aportaria riquesa i llocs de treball als pobles de l’itinerari, que subministrarien palla per als burros, alimentarien els traginers que en conduïssin, etc. Per no parlar de l’enorme atractiu turístic que representaria una permanent filera de burros de més de 400 Km. Naturalment, una empresa amiga podria dissenyar els indicadors dels recorregut, no perdéssim el toc de glamour.

Catalunya apareixeria al llibre Guiness, que sempre és millor que sortir-hi per tenir la major concentració de burros per metre quadrat col·locats en els departaments del govern.

La discussió política

Ens trobem en plena pre-campanya mediàtica. Per entendre’ns, la pre-campanya és aquell període de temps entre campanya i campanya electoral, la repercussió mediàtica de la qual s’aguditza des del moment en què s’anuncia la previsible data de la següent campanya, llavors entrem en la pre-campanya mediàtica.

Durant la pre-campanya, és a dir sempre, els nostres representants polítics es dediquen a tirar-se els problemes de la ciutadania pel cap. Durant la pre-campanya mediàtica fan el mateix, però els mitjans hi donen més ressò, d’acord amb les tendències, les amistats i els interessos de cadascú –de cadascú d’ells, s’entén -.

Així , sobre temes com ara el terrorisme, preu de l’habitatge, increment de l’atur, creixement de l’inflació (4,4% al gener!), pèrdua del control de les grans empreses (Endesa, Iberdrola,...), immigració, davallada de la borsa, endeutament de les famílies, fracàs educatiu,... algú sap què en pensen realment el nostres polítics? Algú sap què pensen sobre com solucionar-los? - més enllà de que són culpa dels altres i que ells els resoldran millor-

Fruit d’aquest mirar per als propis interessos, i fruit també del que ja dèiem al post anterior, la discussió política no únicament està lluny de la societat, sinó que la ignora constantment. La conseqüència és el desinterès de la ciutadania pels polítics –no per la política- i l’abstenció.

I hi ha també una altra conseqüència: l’aparició de plataformes de debat o l’aprofitament d’algunes existents, abonades per la ineficàcia dels polítics, que llencen les seves opinions al carrer d’una forma descontrolada.

En alguns casos, aquestes plataformes esdevenen enriquidores del debat davant les desqualificacions i les promeses –que si qui les diu les pensés dues vegades empal·lidiria de vergonya- . En d’altres, certament no. En tot cas, em sembla impropi d’un país amb llibertat d’expressió que es consideri que hi ha col·lectius que poden expressar el seu parer i n’hi ha que no... o és que, per exemple, els sindicats no poden dir clarament quina és la seva opció?.

De tota manera, jo aconsellaria als nostres polítics que no pateixin si hi ha estaments - siguin religiosos, siguin econòmics, siguin col·lectius d’interessos concrets, siguin els que siguin - que diuen la seva. Que no es dediquin a respondre els espontanis, que, si us plau, es posin a la feina, que pensin i que debatin sobre els nostres problemes i, sobretot, que recordin que hi ha vida intel·ligent més enllà dels partits i dels seus “pregoners” –els dels uns i els dels altres-.

Xuletes per a l'examen

Hmm... que no ens sabem la lliçó? no n'hi ha prou amb haver de pensar que els polítics no pensen per si sols, que duen la lliçó apresa i que reciten consignes. No. Ara, a més, es veu que n'hi ha que ni tan sols s'han après la lliçó. I clar, el dia que puges a examen, i ja sabem que la Terribas és de les que per res et suspenen, més val tenir algun as a la màniga. Al meu cole, això era motiu de suspès, sense ni corregir l'examen. Llàstima que la ciutadania no sigui tan estricta com els meus profes.

Clar que potser no, eh... potser el que hi té és la llista de la compra que ha fet a corre-cuita abans d'acostar-se al plató i sóc jo que sóc molt malpensada.

A qui votar?

L’any 2004 es va conformar a Catalunya el primer govern tripartit. En aquell moment, els partits que el varen constituir van voler denominar-lo “d’esquerres i catalanista”. Entenc que aquesta denominació perseguia dos objectius: situar els anteriors mandats a la dreta i netejar la imatge espanyolista del partit socialista.

A finals de l’any 2006 es va conformar el nou govern tripartit, ara “d’entesa i progrés”. També entenc que amb dues finalitats: ara sí que ens entendrem i, per tant, progressarem. A més a més, es va treure l’autodenominació de catalanista, per incidir en l’eix esquerra/dreta i perquè el catalanisme del govern –com el valor entre els militars- “se le supone”, més encara amb la presència d’ERC, de tanta influència, com sabem, en el seu si.

Durant quatre anys, doncs, a Catalunya se’ns vol vendre el gir de la política catalana cap a l’eix esquerra/dreta per sobre de catalanistes/no catalanistes. Se’ns diu que les qüestions identitàries no són les que interessen la societat catalana. Tanmateix, es produeixen fets i ens arriben missatges aparentment contradictoris amb aquest posicionament previ.

Per exemple, el Sr. Joan Ferran, diputat important del PSC –és portaveu adjunt del grup parlamentari- creu que les emissores de ràdio i televisió de la Corpo tenen una crosta nacionalista que cal polir. Evidentment el Sr. Ferran per nacionalista entén catalanista... o és que a continuació voldrà treure la crosta de les emissores espanyoles?.

Per exemple, el partit socialista està traient la pols -i el morrió- al Sr. Bono qui ja ha començat a expressar-se, en els termes que ens són habituals, en contra dels nacionalismes que no són el seu. La Sra. Chacón va dir per ràdio –tenint cura que no fos una ràdio d’abast estatal- que el Sr. Bono representa una part molt petita dels socialistes... potser sí, però un d’aquests pocs deu ser l’actual president de la Generalitat, que el va votar com a president del seu partit (PSOE) al seu dia.

Per exemple la Generalitat Valenciana tanca la possibilitat de recepció de les emissores de TVC al País Valencià. I ja veureu que no passa res, de fet quan hi governava el PSOE valencià també ho va intentar.

I en podríem trobar molts d’altres exemples de bona entesa entre la dreta i l’esquerra espanyola –inclosos els partits satèl·lits del PSOE- quan es tracta de “la crosta” :llei de partits, no publicació de les balances fiscals, seleccions nacionals, llei de dependència espanyola invasiva de les competències de la Generalitat, papers de Catalunya a l’arxiu de Salamanca, diferenciació de les matrícules dels vehicles, ...

Per tant, primera conclusió, el fet no és que la discussió nacionalisme/no nacionalisme interessi o no als ciutadans. A qui no interessa és al PSOE i a les seves delegacions territorials perquè la tasca els és feixuga.

Aquí han de pal·liar el fet que no hi ha diferència en els discursos dels partits majoritaris de l’Estat, potser sí en la forma (tromba del PP versus pluja fina -com diu Carod- del PSOE), però no en el fons. Per tant, millor no parlar-ne tal com sol de-manar el Sr. Montilla (gran aportació la de Zaragoza amb això de “el mudito”) i dir que no interessa a ningú. Allà han de mostrar-se més espanyolistes que els altres.

Anem per la política d’esquerres i de dretes. Uns pocs exemples serviran.

Immigració. Hem passat dels “papers per a tothom” a declaracions del president francès sobre un possible acord amb Espanya i Itàlia per fer fora els immigrants sense papers i problemàtics. També hem pogut saber una proposta del Departament d’Educació en el sentit que es crearan aules d’acollida temporals per als nens immigrants que arribin a mig curs o per a aquells que puguin tenir problemes d’integració, proposta sens dubte llunyana de l’ideari teòric-progressista.

Economia. No anem bé malgrat el Gobierno s’entesta en què aquí no passa res -coses de les èpoques pre-electorals-. Tant des de l’esquerra com des de la dreta, què s’ha fet o, encara més, què s’ha previst fer per pal·liar la dependència del sector de la construcció? Perquè s’ha permès i es continua permetent l’endeutament astronòmic de les famílies?. Què passarà amb la pèrdua patrimonial que representa la davallada de la borsa o del valor de l’habitatge?. Sens dubte, resoldre aquestes qüestions ha de comportar decisions, algunes poc populars, que s’hauran de prendre i que s’assemblaran tant si el govern és d’esquerres com si és de dretes.

Democràcia. Llistes obertes, sembla un mesura d’impuls democràtic i possiblement d’incentivació de la participació, no? I això, diuen, els preocupa. Els partits, però, no estan disposats a canviar res. S’estimen més la disciplina que comporta la confecció de les llistes electorals de manera centralitzada. I això succeeix tant entre els partits d’esquerres com entre els de dretes.

Per tant, segona conclusió, davant els problemes reals, les polítiques d’esquerres i de dretes s’assemblen molt perquè una cosa és discutir en el pla de les idees i altra molt diferent resoldre els problemes.

Així doncs, vol dir això que tant se val votar un com l’altre?. No. A Catalunya, per exemple, si en lloc d’haver el govern tripartit des de fa quatre anys –em sap greu insistir, però és que sempre sembla que avui sigui el primer dia- hi hagués un altre govern, l’aigua del Roina arribaria canalitzada i no en vaixell. Les aules prefabricades de les escoles del país segurament serien aproximadament les mateixes, però en continuaríem dient barracons i potser les aules d’acollida ja estarien en funcionament. El Sr. Boadella continuaria sent amic dels socialistes. Potser el túnel de Bracons tindria quatre carrils, mentre la MAT i el quart cinturó es farien de la mateixa forma que es faran. Els ajuts addicionals a les pensions que dóna l’Estat i que la Generalitat complementa no haurien patit interrupcions. Em temo que l’apagada general a Barcelona s’hauria produït igual i possiblement s’hauria incendiat l’Hospital de la Vall d’Hebró, però el president de la Generalitat hauria estat al capdavant, per fer-ho millor o pitjor, però al capdavant.

I a Madrid?. Si de les anteriors eleccions no hagués sorgit un govern d’esquerres, tal vegada no hi hauria matrimonis gais –potser sí unions legals que no es dirien matrimonis- i les tropes de l’ Irak haurien tornat més tard. I a Catalunya continuarien escatimant-nos les inversions, potser sense rialles o amb un somriure que no ens semblaria amable,... això sí, el govern en faria força barrila, perquè a Madrid no hi hauria els amics.

Llavors, a qui votar?. ...

Campanya sobre campanya

Una de les característiques de la forma d’encarar els problemes de l’actual Govern de Catalunya és la propaganda.

Jo sempre havia criticat d’anteriors governs exactament el contrari. Sovint es programaven actuacions i es duien a terme amb poc èxit perquè el ciutadà desconeixia la possibilitat d’acollir-se a tal o qual programa perquè no s’havia publicitat suficientment.

Ara no. Ara es duen a terme grans campanyes conseqüència de les quals és la percepció de que es fa alguna cosa al respecte, quan en realitat es fa poc o res.

Em vull centrar en dos exemples clars: aigua i recollida selectiva. (Em sap greu que ambdós temes siguin de medi ambient, però com que segurament aviat aquest departament estarà decorat a l’estil Feng Shui, els seus responsables superaran més fàcilment el trauma de la crítica des de La Trama).

Anem per l’aigua. És cert que a Catalunya plou poc i és cert també que les reserves d’aigua escassegen. Això, tanmateix, no és nou. A Catalunya plou poc, ha plogut poc i continuarà plovent poc. Les reserves ara són extraordinàriament escasses per dos motius, perquè darrerament ha plogut poquíssim i perquè el consum és molt superior.

Pel que fa al primer aspecte, cal tenir present que no és un fenomen estrany. Altres èpoques han hagut de poca pluja i segurament n’hi haurà en el futur. Pel que fa al segon sí que em sembla una qüestió addicional, qüestió, però, que s’hauria hagut de preveure o és que l’increment de despesa d’aigua a causa dels nous costums ha aflorat sobtadament? O és que l’increment de la població de Catalunya es va produir ahir? O és que els camps de golf els va crear Deu Nostre Senyor el vuitè dia, després de descansar? O és que les conduccions d’aigua es van deteriorar la setmana passada?...etc. etc.

Tot això no s’ha previst, i què fa el Govern?. De moment campanyes. Campanyes perquè vigilem constantment l’aixeta de casa. Així es dóna la imatge de que es fa alguna cosa i, de passada, compartim problema i culpabilitat.

Anem pel reciclatge. Ja fa temps que ens maregen amb aquest tema. Constantment rebem missatges perquè, per exemple, no imprimim aquells correus electrònics que no necessitem –curiosament no sé quina normativa d’homologació obliga a tenir en paper tota la documentació, estaria bé que fos una normativa relacionada amb medi ambient!-. Perquè no anem a comprar sense bossa, per evitar bosses de plàstic –curiosament cada cop més els pebrots venen embassats d’un en un dins un plàstic-. I sobretot, perquè omplim les llars amb contenidors de colors diferents en funció del tipus de deixalla.

Respecte d’aquest darrer aspecte, ara s’ha endegat una campanya que en diuen “aquireciclem.cat”. Aparentment, les imatges d’aquesta campanya són reals i corresponen a persones que trameten fotografies o videos de casa seva demostrant com s’ho fan per reciclar. M’han dit que han sortit per tv, jo no les he vistes. Avui, però, he vist unes fotografies al diari, segons diu d’una parella d’Olot. Les fotografies reprodueixen una cuina, amb la parella feliç per la seva aportació al medi ambient i pels seus contenidors.

Personalment, al marge de l’estranya sensació de felicitat que aparentment li aporta al noi abraçar el cubell de la brossa, he pensat que hauria de ser preocupació del govern que aquesta parella disposi d’un contracte de treball i d’un habitatge en condicions abans d’assegurar-se que tinguin el nombre adequat de contenidors i del color que toca.

Per acabar, permeteu-me’n un esplai. Suggereixo que el govern, tan donat al disseny, pagui a alguna de les empreses amigues perquè dissenyi uns contenidors decoratius, si pot ser dues opcions, una normal i una altra Feng Shui, per a ciutadans de dretes i d’esquerres, de tal manera que els contenidors no calgui instal·lar-los a les cuines –on no hi caben- i puguin ser distribuïts en diferents estances de la llar.

En quin país vivim?

Aquests dies de precampanya, que diuen que va començar ahir (?) prometen.

A banda de les habituals notícies sobre qui va a quina llista i en quin lloc, comencem a veure coses realment impagables. Què tal l’olograma del PSC?. Jo no sé quant de temps han esmerçat aquests socialistes a discutir sobre la fragància que més representa el partit, però em temo que molt més que a d’altres qüestions de campanya i, fins i tot de programa de govern.

Els deuria semblar una idea brillant, i possiblement s’ho van passar d’allò més bé perpetrant-la. Tanmateix, quan l’han presentada, fins i tot la Manuela de Madre ha reconegut que és una xorrada.

Quant ha costat aquesta idea brillant? (Penseu que també la paguem entre tots, ja sigui a partir del diner públic, ja sigui per les donacions empresarials als partits, donacions que després hem d’equilibrar amb pujades de preus per sobre de l’IPC).

En un altre lloc, també sota l’auspici de les esquerres, concretament a l’àrea d’IC-V del Govern, també han tingut una brillant idea (aquest cop està clar d’on surten les birolles). El Departament d’Interior (Saura) vol redecorar les seves instal·lacions a l’estil Feng Shui (que com tothom sap és una tècnica xinesa que a partir de la distribució de mobles, colors, formes, etc. interpreta els fluxos d’energia per assegurar l’harmonia de l’home –i la dona, suposo- amb el seu entorn). Amb això hi haurà menys baixes laborals i més productivitat. S’està pensant en ampliar aquesta decoració a d’altres departaments, de moment, això sí, només als d’IC-V (per tant, tenim sort, perquè són pocs).

Tot això, podria fer riure, però em sap greu haver llegit també avui que la sanitat catalana està col·lapsada. Els hospitals no donen a l’abast. Les imatges són patètiques, malalts enllitats al bell mig de la sala d’espera o en corredors, malalts que necessiten atenció i romanen en les ambulàncies per manca de lloc als hospitals i, com a conseqüència, ambulàncies que no poden atendre trasllats perquè estan aturades amb un malalt dins.

Clar que també he llegit que trànsit col·locarà 105 nous radars en 3 anys. Confio que, tot i que la col·locació d’aquests radars no està feta amb ànim recaptatori, siguin suficientment productius per sufragar les necessitats sanitàries, això sí, un cop aplicats els sistemes Feng Shui allà on convingui.

El dret a la vaga

Recentment hi ha hagut algunes vagues en les que diversos col·lectius de treballadors reclamen drets que consideren justos. Fins aquí res a dir. El problema que se’m planteja són les accions addicionals a aquestes vagues.
Recordo la irrupció a les pistes de l’aeroport del Prat dels treballadors del handling de terra d’Iberia que van deixar “penjades” unes 400.000 persones i van ocasionar un caos que va durar setmanes. La policia no va fer res per aturar-ho. Fa poc els conductors dels autobusos de Barcelona han fet vaga i, aprofitant l’avinentesa han punxar rodes, trencat vidres i espatllat vehicles de TMB. Ara mateix hi ha una vaga dels treballadors de l’empresa de neteja de metro de Madrid, que a més de no netejar, han escampat brossa per totes les instal·lacions, incloent papers de diari esmicolats, bosses rebentades d’escombreries i oli per terra. Cosa similar recordo fa pocs anys a l’aeroport del Prat. (vegeu l'edificant video: http://videos.abc.es/informaciondecontenido.php?con=3488)
Sense entrar en valoracions sobre les reclamacions dels col·lectius de vaguistes, se m’acut que la destrossa sistemàtica dels bens aliens, el perjudici intencionat a un col·lectiu més ampli, la coacció pels piquets “informatius”... no són precisament actituds gaire democràtiques. Fins i tot em sembla que algunes d’aquestes accions reivindicatives són clarament un delicte, sense que hagi vist el fiscal general de l’estat abocar-s’hi amb tot el pes de la llei que ha aplicat rfa poc a altres casos.
Si a aquests fets, aparentment defensats pels sindicats convocants (o al menys no denunciats clarament i sense embuts), hi afegim el clamorós silenci dels mateixos sindicats en les desgràcies de rodalies de Barcelona, o les apagades elèctriques, o en els problemes de l’edifici de Gas Natural, o en tantes altres oportunitats que ocorren fets que afecten treballadors... dons tot plegat ens podem fer una imatge, penso que ben perfilada i clarament enfocada, dels sindicats (o dels dirigents sindicals... no sé).

Justicia

Un dia els serveis d’inspecció de l’estació d’esquí de la Molina van atrapar una senyora amb un forfait falsificat i la van denunciar. Fa poc es va fallar el corresponent judici i li van imposar 1.000 euros de multa i 6 mesos de presó (que possiblement no complirà perquè és una pena inferior a l’any i no deu tenir antecedents). El forfait més car de l'estació de la Molina val 555 euros.

L’exempresari modèlic Sr. Javier de la Rosa va reconèixer que havia “distret” 70.000.000 d’euros (setanta milions, no sigui que em deixi un zero) i per això va ser condemnat a 3 anys de presó.

Hi ha alguna cosa que no entenc.

L'amnèsia històrica

Dimecres es va produir un incendi a l’Hospital Can Ruti, de Badalona, un dels hospitals importants de Catalunya.

Malalts desallotjats, d’altres, en condicions més precàries, traslladats a d’altres centres, són les imatges que ens han arribat d’una situació provocada per causes que alguns han titllat de fortuïtes, si bé encara no estan del tot clares.

Immediatament vam poder escoltar veus que unànimement deien que la resposta del personal, dels funcionaris, dels serveis, etc. va ser exemplar i que tot es va anar resolent de la millor manera possible. No ho dubto i me n’alegro, de fet és com ha de ser. Paral·lelament, van aparèixer els primers comentaris en el sentit que, segurament, ja ens podíem imaginar: manca d’inversions d’anys anteriors.

Aquest incendi, sigui fortuït sigui degut a deixadesa, no tindria més importància que el fet en si, si no fos per la correlació amb d’altres successos recents. L’incendi a l’Hospital de la Vall d’Hebró, el caos de rodalies (i dels Ferrocarrils de la Generalitat, que no es diu massa però que encara estan afectats pel tema AVE), l’aeroport, la tallada de llum,... En tots els casos, d’una manera o altra s’ha apel·lat a la manca d’inversions en anys anteriors.

Quins són aquests anys anteriors?. La referència, quan es fa, és als 23 anys de governs de CiU. I d’això, no ho oblidem, ja en fa 4!. És impossible que durant 23 anys no s’hi hagin fet inversions, sobretot si tenim en compte el punt de partida, en res comparable al de l’any 2004. En tot cas, ja em sembla molt i molt casual que no es fessin els manteniments necessaris durant l’època Pujol i que no passessin aquestes coses i que sigui justament ara, repeteixo, 4 anys després, quan es produeixen accidents i problemes l’un darrere l’altre i que tot sigui culpa de les no-inversions dels 23 anys anteriors als darrers 4 anys.

Tanmateix, suposem que realment les inversions hagin estat insuficients durant un temps, el que sigui –n anys-, del mandat de CiU, quines se n’han pal·liat durant els darrers 4 anys?... Per tant, insuficiència d’inversions durant n+4, que l’actual govern té tendència a oblidar el primer tripartit i fer com si fins ahir hi hagués de president el Sr. Pujol i que hagi estat aquest mateix matí quan el Sr. Montilla ha entrat per la porta de la Pl. Sant Jaume.


Un altre tema. La Sra. Chacón va ser entrevistada per una emissora de ràdio a l’entorn del vet als pressupostos que va prosperar al Senat. La Sra. Chacón, després d’una llarga explicació sobre els mals que això comportaria per a Catalunya, els reals i els inventats, va dir que tot era culpa de CiU, que tornava a pactar amb el PP, com ho havia fet abans, encara que això representés fer la guitza a Catalunya. Confesso que se m’escapen moltes cares d’aquest políedre que és l’aprovació dels pressupostos en un i altre lloc, en tot cas, el que crec de tot plegat és que potser CiU no va imaginar d’entrada l’aprovació del vet en qüestió i que va ser la primera sorpresa. D’altra banda també crec que aquest fet serà utilitzat interessadament com a excusa per tirar enrere discrecionalment les inversions que convingui. A partir d’ara la culpa de qualsevol inversió que no es faci a Catalunya serà d’aquest vet i, fonamentalment, de CiU.

En tot cas el vet es va aprovar amb altres vots i, repreguntada la Sra. Chacón sobre el paper d’ERC, va dir que el seu vot a favor del vet també era responsabilitat de CiU que “no els va deixar altra sortida” –que no sé què vol dir amb això a banda que es veu que, per a ella, a ERC són tontos i no saben decidir solets-.

La Sra. Chacón perd també la memòria i no diu que CiU va pactar amb el Govern d’Espanya sempre, amb Felipe González quan aquest era president del Govern i amb Aznar quan ho va ser. Fins i tot ERC oblida que va formar part del Govern de Catalunya en una legislatura.

Per esmentar altres temes. El Sr. Rodríguez Zapatero ha oblidat que va prometre que es farien públiques les balances fiscals, tal com està obligat legalment.

El president Montilla no recorda, si més no de moment, que va prometre en campanya audífons gratuïts per a les persones amb sordesa, ni les seves responsabilitats quan va ser membre de l’executiu espanyol. A la memòria del Sr. Saura se li ha escapat que no havia de formar part d’un govern que fes el túnel de Bracons. La Sra. Tura i el Sr. Nadal han oblidat la seva reivindicació de la gratuïtat de les autopistes i els diferents responsables del departament d’ensenyament no recorden que van comprometre’s a eliminar els “barracons” (ara aules prefabricades en condicions òptimes) que, en canvi, han incrementat el seu nombre.

De fet, a més a més de les aules prefabricades, també s’ha incrementat el nombre d’alts càrrecs i de càrrecs de confiança de l’actual govern, en contra del que s’havia postulat, però això també ho han oblidat.

Tampoc recorda ningú com era de nefast que el fill del president de la Generalitat tingués un càrrec de director general. Potser allò pervers era que es tractés d’un sol cas.

Francament, em fa por que gent amb aquesta capacitat d’oblit vulgui tirar endavant una llei de la memòria històrica. Jo proposaria una llei de l’amnèsia de la història més recent, malgrat això resultaria, segurament, un treball molt més ingent.

L'ós de peluix

Al Sudan una mestra anglesa ha patit alguns dies de presó per haver permès que els seus alumnes posessin el nom de Mohamed a un ós de peluix que utilitzaven a la classe.

El motiu del seu ingrés en presó va ser que aquest és el nom de Mahoma i, per tant, l’atreviment de posar-l’hi a un ninotet, malgrat evidentment ser un acte del tot innocent, va estar considerat un insult a la religió.

Personalment em sembla una situació absurda, com m’ho va semblar al seu moment el problema de les caricatures sueques o l’autocensura d’una representació d’ òpera a Alemanya.

El fet és, però, que aquesta professora va ser a la presó, que li demanaven no sé quantes fuetades i hi va haver peticions de pena de mort per netejar la seva ofensa. Feliçment la Sra. Gibbons ha pogut retornar al seu país.

La llibertat d’expressió crec que és un dret i un bé que no hauríem de deixar perdre i estic per tant d’acord amb totes aquelles veus que s’han alçat per aquest cas i per d’altres de semblants. Em sembla, però, que hi ha molts i molts silencis que acaben sent còmplices de situacions com aquesta –i no m’estic referint a persones, sinó a entitats d’importància mundial -. És més moltes vegades arribo a la conclusió que algun d’aquests casos es solucionen únicament pel fet que els mitjans de comunicació se’n fan ressò.

Tanmateix, no puc deixar de pensar que aquesta senyora ha tingut molta mala sort, perquè si en lloc de ser mestra al Sudan ho fos a Espanya (ara que tots els nens han de saber anglès) i a l’ós en qüestió li hagués posat posem per cas, Joan Carles, potser se n’hauria sortit amb una multa i prou.

Tot té un preu

Aquests dies, arrel de l’estudi realitzat pel BBVA sobre les balances fiscals (1997-2001), de nou és tema de conversa la qüestió del dèficit fiscal de Catalunya.

Segons l’estudi del BBVA, la diferència, en negatiu, entre el que cada català aporta a l’Estat i el que rep en serveis és d’una mica més de 1.000 euros, ras i curt, un total aproximat de 7.000.000.000 d’euros és el dèficit fiscal de Catalunya, sempre, segons l’estudi del BBVA.

Em sembla important recordar que el BBVA escombra cap a on li convé i que els interessos que defensa no són, en tot cas, els relacionats amb Catalunya. Ans al contrari, sabem que hi ha d’altres càlculs que dupliquen aquestes xifres esmentades.

En tot cas sembla que, malgrat l’esforç per tenir en compte els criteris més convenients, Catalunya és aportadora neta de diners a l’Estat fins al punt que, per contra del que succeeix en general, Catalunya passa del tercer al cinquè lloc en PIB després del repartiment.

Una altra de les conclusions de l’estudi BBVA és que a Madrid (CCAA) el dèficit és el doble que a Catalunya. No crec que calgui, però crec oportú aclarir dos aspectes. Primer, pel que fa als ingressos, els que s’atribueixen a Madrid són més elevats que els que serien els diguem-ne “reals”, aquest escreix es produeix per l’efecte de capitalitat de l’Estat: moltes empreses amb incidència en tot l’Estat o en diferents llocs de l’Estat, liquiden els seus impostos a Madrid. Segon, pel que fa a despeses: pel mateix efecte, Madrid és seu d’infrastructures estatals de tal manera que els diners que l’Estat hi inverteix, es reparteix proporcionalment entre tots els ciutadans espanyols. Així, les inversions o les despeses del Centro Reina Sofía, posem per exemple, es reparteixen proporcionalment entre totes les comunitats, malgrat totes aquestes despeses es facin a Madrid.

Pel que fa a les diferents CCAA, voldria destacar dos casos. El País Basc, que no només no hi va aportar res en aquest període, sinó que a més a més va ser-ne receptor, i Galícia, que està entre les que reben més diners.

M’he volgut referir a aquests territoris en concret perquè enguany, a més a més, els ha tocat la grossa, ja que rebran un “complement addicional” de 64.000.000 d’euros entre les dues per pagar els serveis prestats durant la sessió de reprovació de la insigne “Maleni”.

No vull ni saber d’on es detreuran aquests diners.

Vull també remarcar que representats dels partits del tripartit (els que en tant que govern estan per no fer-ne causa, però en tant que partit sí que volen la dimissió de la “Maleni”) han retret a CiU (!!) que el BNG i el PNV hagin votat en contra de la reprovació de la ministra. No han vist en canvi la necessitat de dir res al PSC que ho ha fet, en el millor dels casos, de franc.

jajajajajaja

El president de la Generalitat ha manifestat el seu respecte pels convocants però ha afegit que si tots els problemes que hi ha hagut amb les infraestructures haguessin passat amb un altre govern a Madrid, el PSC tampoc hauria donat suport a la manifestació. (entrevista a Catalunya Ràdio, aquest matí)

És que encara ric ara. I tot serio que ho ha dit, eh, que ho he sentit...! jajajajajajaja

Els silencis cridaners

Fa mesos (molts mesos) que rodalies no funciona correctament, ara simplement, no funciona. Les obres de l’AVE han espatllat els FCG, que seguiran espatllats per molt temps. Les autopistes es col·lapsen. El sistema elèctric ha tingut una apagada que va afectar més d’un milió de persones. L’hospital més gran del país es va quedar durant setmanes sense llum per mala programació del seu subministrament...
Tot plegat ha afectat i està afectant centenars de milers de persones, catalans que van i venen de casa a la feina, que es desplacen amunt i avall amb autobusos alternatius, fent cues a les carreteres i rebent empentes als pocs trens que funcionen.
A més, la broma sembla que costarà (ens costarà) molts milions d’euros en arreglar les xapuces, el regalet de la Maleni dels bitllets gratis, les obres de l’AVE amb urgència, el treball nocturn i festius, una estació “fantasma” al Prat que mai es farà servir... A part de les bromes de ZP i en Buenafuente i la xuleria de la ministra Maleni i les seves proclames per tal que ens prenguem amb humor la situació.
Situació que és la més greu que ha patit Catalunya en molts anys. No es recorda un col·lapse semblant, un dispendi de diners tant brutal (que es podrien invertir en altres coses, per cert), un seguit de desgavells que alteren la vida diària de centenars de milers de catalans.
Davant d’aquest caos, que diuen els polítics de les zones més afectades? La Trama se n’ha fet ressò en diversos posts (ressò és un dir, perquè so, el que es diu so, no n’hi ha).
- Que diu l’hereu Hereu? RES, ens va fer saber que ell no treballa per les hemeroteques.
- Que diu el president Montilla? RES, va anar a Madrid a parlar de desafecció i el van cridar a l’ordre.
- Que diu el conseller d’Obres Públiques Sr. Nadal? RES, ni esmenta que el “seu” tren s’ha fet malbé per les obres de l’AVE.
- Que diu el president de la Diputació Sr. Corbacho, president de la Xarxa de Municipis?. RES
- Que diuen els alcaldes de Castelldefels, Cornellà, el Prat, Gavà, Sant Boi, Sant Feliu, Hospitalet...? RES (però res, eh?)
- Que diuen els sindicats UGT i CCOO, defensors (diuen) dels treballadors? RES

De fet la única que ha dit alguna cosa és la Maleni Álvarez: antes rota que partía.

Us imagineu un escenari similar amb l’Álvarez Cascos de ministre del ram i CiU al govern de la Generalitat?

RENFE Gratis?

A qui beneficia que no es pagui el servei de Renfe fins que l'AVE arribi a Barcelona?

Renfe és una empresa pública, i els diners que recull amb els bitllets que paguen els usuaris (no clients, com s'entesten a anomenar-los darrerament) se suposa que són per mantenir en funcionament les instal·lacions, i en el millor dels casos per invertir en millores (no m'atreveixo ni a somiar-ho!).

Si Renfe fos deficitària seria l'Estat qui aportaria el capital que falta per mantenir-lo en funcionament (sí, aquesta frase parlant de Renfe cal entendre-la en el pla purament teòric...). I quan dic l'Estat, no vull dir la ministra ni ZP, sinó l'erari públic.

Si els càlculs són correctes (1euro x 160.000 persones x 90 dies = 14,5 milions d'euros) els bitllets de tren que es deixaran de pagar són un dineral. Que, entenguem-nos, els pagarem igualment. O és que l'Estat s'esforçarà en exigir a les empreses que han comès els errors que han dut a aquesta situació a sufragar aquesta quantitat? (per no parlar de les compensacions, el cost que té tot el dispositiu de transport alternatiu, etc)

Em sembla que no pagar els 80 cèntims o l'euro que costa el bitllet de tren és una manera de tenir-nos menys emprenyats de cara a les eleccions. I em sembla molt ingenu pensar que no els pagarem d'una altra manera.

La petita apagada

Ahir el govern, els ajuntaments i els sindicats (aquest cop si, que per això són amics), van convocar una apagada de 5 minuts per “cridar l’atenció sobre el canvi climàtic”. A part de les façanes que quatre edificis oficials, ningú els hi va fer cas. Segons REE la disminució del consum en els cinc minuts gloriosos va ser del 0,07%. És a dir, el personal va passar olímpicament del suggeriment governamental (sindicats inclosos).

Es podrien dir força coses sobre la desafectació dels ciutadans respecte dels polítics, de que aquests viuen en el seu mon allunyats de la realitat i dels problemes dels governats (que per això van a la feina en cotxe oficial, que carai!). Fins i tot es podria comentar que per apagada “institucional”, ja en vam tenir prou i de sobres amb la del mes de juliol (que per cert, encara no sabem qui n’és el responsable). I encara es podria anar més lluny i valorar si la xorradeta que ens van proposar ahir té algun sentit i serveix per a res...

Però la Trama, en la seva voluntat de servei, en el marc d’una visió positiva de les coses i amb un interès creixent per ajudar a la nostra classe política a millorar la seva imatge i que facin menys el ridícul del que ens tenen acostumats, es plateja la necessitat de reorganització interna dels departaments implicats: Medi Ambient? ( i aquella pobre senyora que fa de directora de qualitat ambiental), Presidència? (i l’empresa assessora de relacions públiques – d’un amic del president, diuen -), Parcs i Jardins? Obres Públiques?...

Qui assessora a tota aquesta gent? Qui els ha suggerit que proposin semblant xorrada? A qui han pagat perquè dissenyi la seva relació externa? Sigui quin sigui el departament, servei, secció, partit o sindicat que hagi tingut tant brillant idea, cal que es replantegi el seu circuit de presa de decisions, cal que despatxi alguns dels seus assessors (encara que siguin del partit, ja els col·locarà en un altre lloc ... no sé, al departament de seguiment i control de l’estàtica dels fanals de fondició, per exemple – i si no, que el creïn -).

I potser (només potser) faran menys el ridícul.

La UGT i l'1 de desembre

Aquests dies estem veient com des de diferents entitats s’està convocant una protesta pel caos de rodalies i, en general, pel tema infrastructures. Al capdavant de la convocatòria hi ha la plataforma pel “Dret a decidir” i s’hi han afegit altres entitats i alguns partits polítics.

Una de les coses que crida l’atenció és la no participació en aquesta convocatòria dels sindicats.

Crida l’atenció perquè, si partim de la base que un sindicat és una associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres i que els membres d’aquests sindicats són treballadors, i si tenim en compte que el problema de rodalies i transports públics en general altera fonamentalment la vida dels treballadors, sembla que una convocatòria d’aquest estil hauria d’afectar de ple els sindicats.

Ahir el Sr. Àlvarez, d’UGT va deixar ben clar quin és el motiu pel qual, si més no la UGT, no s’adhereix a la convocatòria, ras i curt: no hi són perquè no volen que les properes eleccions les guanyi el PP.

No sembla, doncs, que els interessos que mouen la UGT a no participar en la convocatòria siguin els dels treballadors en general, sinó únicament els interessos d’alguns dels actuals treballadors interins de l’administració.

Històricament la UGT ha estat un sindicat estretament relacionat amb el PSOE, ara bé, aquesta supeditació dels interessos dels treballadors (la seva finalitat) als interessos d’un partit, em sembla una roïnesa.

A més a més em fa pensar: fins al dia d’avui, cada cop que la UGT s’ha posicionat en algun tema, amb quina finalitat ho ha fet? A qui ha hagut de demanar permís amb anterioritat?.

A partir d’ara, els afiliats de quota de la UGT ja saben, corroborat explícitament pel president del sindicat, en benefici de qui paguen també. O millor dit, en benefici de qui paguen sobretot.