El canvi d'horari i l'estalvi energètic

És cosa de cada any, dues vegades a l’any canvien l’hora i toooots els diaris, teles i ràdios repeteixen com un periquito l’estalvi que això representa: una burrada de milions per a l’estat i uns 7 o 8 euros al mes a casa nostra. Ni un sol periodista, ni un sol editorial, ni un sol tertulià posen en qüestió aquesta ximpleria que té lloc dos cops l’any, com els solsticis, com la migració de les orenetes... com si no s’hi pogués fer res.

I com cada any, sento una necessitat imperiosa, que ve de molt endins i que m’empeny a escriure un post. No per res, només per recalcar (una vegada més) les limitacions intel·lectuals i el nul esperit crític d’un elevat percentatge dels anomenats periodistes (quan en realitat, amb sort, arriben a ser redactors de notícies d’agència).

A veure, com cada any repetiu amb mi: 

a) l’estalvi no és de l’enllumenat públic, que s’acciona amb uns sensors de llum ambiental; 

b) l’estalvi no és l’enllumenat d’empeses, oficines, etc., que està encès les mateixes hores; 

c) l’estalvi no pot ser dels electrodomèstics de casa, que engeguem exactament les mateixes vegades i amb idèntica durada (rentadora, rentaplats, planxa, TV, ordinadors...); 

d) l’estalvi no pot ser el consum empresarial (incloent l’industrial), que funciona exactament les mateixes hores, sigui l’hora que sigui. 

O sigui que amb sort (si ho analitzeu amb compte, ni això), amb sort deia, l’estalvi només està en l’enllumenat domèstic, els llums de casa nostra.

Dons feu una repassada a casa a veure quantes bombetes teniu i quantes n’engegueu al matí i al vespre. Suposem una potència promig de 60 W això si no les teniu de baix consum), posem que en tingueu 4 d’engegades al mateix temps i que amb aquest canvi d’horari estigueu uns 30 minuts menys amb les llums enceses: això dóna un estalvi de 

4 bombetes x 0,5 hores x 0,060 kW x 30 dies = 3,6 kWh mensuals. 

El cost del kWh és 0,110741 euros, la qual cosa dóna un suposat estalvi de 0,40 euros el mes. Mireu la darrera factura de la llum de casa digueu-me si això justifica les molèsties que el canvi d’horari representa?

O només estem marejant la perdiu i entretenint el personal? 

El cost de l'electricitat

Ens acaben d'anunciar una pujada del 5% de les tarifes elèctriques domèstiques (cal aclarir que els "grans clients" pacten el preu del kW i les prestacions), però això si, qui tingui contractat menys de 3kW tindrà un augment més limitat. Mireu el comptador de la llum i veureu que no teniu contractada aquesta potència, sinó molt més.

Aquest augment, autoritzat pel govern, modifica la proposta de la Comision Nacional de la Energía, que suggeria que fos un 11%. Aquesta Comisión governamental està presidida per la socialista Sra. Maite Costa, que com a política d'esquerres deu estar amoïnada pel benestar de la classe treballadora, per la defensa dels més desfavorits, per l'equitat social i tot allò que s'explica durant les campanyes electorals. No obstant això, imaginem que a contracor, la Comisión va i proposa un augment de l'11%. Con dos cojones!

La raó és (diuen) que les elèctriques tenen dèficit i el cost que els pringats paguem per l'energia és massa baix. Aquestes companyies (les dues o tres que hi ha, tot i que no podem triar qui ens subministra la llum a casa), pel que sap el comú del personal, declaren uns beneficis astronòmics. Sense anar més lluny, Endesa és aquella companyia que va indemnitzar el Sr. Pizarro amb una xifra que mareja, recordeu?.

En què quedem, tenen dèficit o enormes beneficis?

Fa uns dies a la ràdio, un expert explicava que Endesa (i en general les elèctriques) tenen separada la producció de la distribució. Pel que sembla la producció d'energia es tremendament rentable, però no així la distribució. Per això no tenen recursos per mantenir la xarxa de distribució (recordeu la subestació que es va cremar a Maragall?) i a més, perden diners, les pobres.
I per això en govern (socialista) els ha acceptat un augment de les tarifes del 5% en lloc de l'11%que proposava la CNE, amb la qual cosa ens venen que encara ens fan un favor, o sigui, que hem d'estar contents. I agraïts!

La petita apagada

Ahir el govern, els ajuntaments i els sindicats (aquest cop si, que per això són amics), van convocar una apagada de 5 minuts per “cridar l’atenció sobre el canvi climàtic”. A part de les façanes que quatre edificis oficials, ningú els hi va fer cas. Segons REE la disminució del consum en els cinc minuts gloriosos va ser del 0,07%. És a dir, el personal va passar olímpicament del suggeriment governamental (sindicats inclosos).

Es podrien dir força coses sobre la desafectació dels ciutadans respecte dels polítics, de que aquests viuen en el seu mon allunyats de la realitat i dels problemes dels governats (que per això van a la feina en cotxe oficial, que carai!). Fins i tot es podria comentar que per apagada “institucional”, ja en vam tenir prou i de sobres amb la del mes de juliol (que per cert, encara no sabem qui n’és el responsable). I encara es podria anar més lluny i valorar si la xorradeta que ens van proposar ahir té algun sentit i serveix per a res...

Però la Trama, en la seva voluntat de servei, en el marc d’una visió positiva de les coses i amb un interès creixent per ajudar a la nostra classe política a millorar la seva imatge i que facin menys el ridícul del que ens tenen acostumats, es plateja la necessitat de reorganització interna dels departaments implicats: Medi Ambient? ( i aquella pobre senyora que fa de directora de qualitat ambiental), Presidència? (i l’empresa assessora de relacions públiques – d’un amic del president, diuen -), Parcs i Jardins? Obres Públiques?...

Qui assessora a tota aquesta gent? Qui els ha suggerit que proposin semblant xorrada? A qui han pagat perquè dissenyi la seva relació externa? Sigui quin sigui el departament, servei, secció, partit o sindicat que hagi tingut tant brillant idea, cal que es replantegi el seu circuit de presa de decisions, cal que despatxi alguns dels seus assessors (encara que siguin del partit, ja els col·locarà en un altre lloc ... no sé, al departament de seguiment i control de l’estàtica dels fanals de fondició, per exemple – i si no, que el creïn -).

I potser (només potser) faran menys el ridícul.