80Km/h: objectiu assolit!

Fa uns mesos que ha entrat en funcionament la restricció de superar els 80Km/h en les autopistes dels voltants de Barcelona. Ens van explicar que ajudaria a reduir la contaminació en CO2 i limitaria els accidents de trànsit. Després de dos mesos d’implantació de la mesura, els responsables de la cosa ens expliquen que

a) S’han reduït les morts en carretera. No donen dades de les mortrs dels darrers mesos al voltant de Barcelona, ni de les actuals, no sabem ON han passat aquests accidents que, diuen, ara són menys. No expliquen que les companyies d’assegurances han detectat un increment dels petits accidents en les autopistes que circumden Barcelona.

b) No donen dades de les concentracions de CO2 en l’atmosfera dels voltants de Barcelona. Deu ser que no són favorables a la mesura, i

c) Es posa una mitja de 700 multes diàries.

Aquest darrer aspecte mereix comentari a part. 700 multes cada dia, a una mitja d’uns 100 euros (comptant la possible rebaixa per pagament immediat sense dret a recurs), dóna una recaptació de 21.000 euros cada mes, que al cap de l’any fan la preciosa xifra de 252.000 euros (és a dir quasi 42 milions de pessetes). Quina destinació tenen aquests euros? Quin ús se’n fa d’aquest significatiu increment del pressupost de l’administració? En què s’inverteixen? Quina millora de les vies públiques, o del transport públic representarà pels ciutadans? No se sap, no ho diuen.

O tot plegat és més senzill i aquest és, precisament, l’objectiu de la limitació? En aquest cas: MISSIÓ ACOMPLIDA!!!

----------

Afegit de l'autor:

lamento l'error. 700 multes x 100 euros x 365 dies = 25.550.000 euros (4.200 milions de pesetes). ARA SI! Per aquesta xifra les criatures d'iniciativa posen radars fins al lavabo de casa.

Més sobre ensenyament

He llegit amb atenció l’article de Pérez Reverte, algunes de les coses que diu les comparteixo i d’altres no.

El Sr. Pérez Reverte escriu molt bé i domina el seu idioma de forma envejable. Certament, gràcies a la força del llenguatge el seu article resulta, malgrat poc constructiu, extraordinàriament atractiu.

Crec que efectivament el nostre sistema educatiu està en crisi i que cal actuar d’alguna manera per capgirar la situació. També crec que els polítics hi tenen molta culpa, però opino que tot plegat és prou complex com per afirmar que la tenen tota. Més endavant m’hi referiré.

Primer volia fer algunes consideracions més puntuals del que es desprèn de l’article sobre dos temes que afecten molt especialment al nostre país: Catalunya.

Sovint, quan d’alguna manera es fa balanç sobre determinades qüestions, es fa referència als darrers 30 anys. És com si el recobrament de la democràcia i les seves institucions fos el punt de partida de l’actual situació.

Efectivament no dubto que sigui així en molts aspectes, però en d’altres, i sobretot en llocs com Catalunya, no. L’oblit sistemàtic del franquisme respecte de tot allò que flairés lleugerament a català, va comportar-nos una gran precarietat.

Això era palpable en el sistema educatiu. La manca d’infraestructures educatives i l’obsolescència de moltes de les existents era molt més generalitzada del que ara podem recordar. Així mateix la presència del català a l’escola era, naturalment, nul·la. Per tant, a Catalunya es partia, en molts aspectes, per sota de cero i, si en algun sector s’albirava certa excel·lència era en alguns centres privats.

Dic tot això, perquè la crítica del Sr. Pérez Reverte, evidentment adreçada als polítics, també conté elements de confrontació ensenyament públic V.S. ensenyament privat i afirmacions que denoten un clar desconeixement de què passa a l’ensenyament fora de Madrid.

En resum, entenc que l’ensenyament a Catalunya té molts problemes però aquests s’han de resoldre tenint en compte les nostres especificitats. Ja és ben curiós que gent que diu que entén com a necessari el respecte pels alumnes que arriben d’altres països i d’altres cultures, no vegi tan necessària la presència del català a l’escola. No sé si això vol dir disset models educatius, en tot cas el que vol dir és el nostre model educatiu... els altres setze que s’organitzin com vulguin, junts o separats.

Deia al començament que em sembla que la culpa de tot plegat no és dels polítics. Tota la culpa, vull dir.

Personalment em sembla que els polítics, generalitzant si se’m permet, en aquest tema han reaccionat com fan sempre: procurant quedar bé amb el màxim nombre de col·lectius, sobretot si aquests estan organitzats... i en l’àmbit educatiu n’hi ha molt corporativisme.

Així penso que en un moment donat es va prestar excessiva atenció als col·lectius que proclamaven les noves pedagogies. El nen ha d’estar bé a l’escola, se l’ha d’animar constantment, s’ho ha de passar bé. Resulta que tractem els nens d’avui en comptes dels adults del futur. Culpa dels polítics? Sí, però també dels pedagogs, no?.

Aquesta manera de fer tampoc sembla que, si més no fins ara, els hagi semblat malament als mestres. Jo no m’he dedicat mai a la docència, però vist des de fora sembla més feixuc preparar una bona classe de matemàtiques, amb voluntat de fer entendre conceptes abstractes, que una sortida al mercat per veure quantes pomes hi ha en 1Kg. i de quin color són. I no parlo d’hores, que en el segon cas també s’hi esmercen moltes. De la mateixa manera, hi ha encara molts mestres per als quals les TIC són perfectes desconegudes.

Culpa dels polítics? Sí, perquè no han tingut el caràcter suficient per imposar un sistema de formació continuada obligatòria. Però també dels mestres, no?

I, els pares, estan lliures de culpa? N’hi ha que opinen que l’escola ha de fer-ho tot per l’educació dels fills...

Bé, doncs a aquesta complexitat, darrerament s’afegeixen problemes com ara la immigració, la violència, l’excessiu consum de tv i altres divertimentos, etc. O és que en l’escola no té cap incidència el fet que en pocs anys la població de Catalunya hagi passat de 6 a 7 milions? O és que en l’escola no té cap incidència que els pares hagin de passar fora de casa 12 hores cada dia per tal de poder pagar la hipoteca?.

Actualment des de la Generalitat s’està impulsant aquest tan esmentat pacte per a l’educació que haurà de comportar una nova llei. El que he llegit al respecte no em sona malament. Des de la més gran de les modèsties, demanaria que aquest nou procés de concreció legal dels temes educatius sigui tan llarg com convingui, però que realment estigui ben pensat i que quan finalment aquesta nova normativa vegi la llum, no esdevingui un altre objecte contundent més per llançar-se al cap d’un partit a l’altre, d’un sindicat a un conseller o des del ministerio al departament.

PERMITIDME TUTEAROS, IMBÉCILES

Feia temps que volia fer un post sobre la pobre qualitat de l'ensenyament i l'enorme pèrdua que això significa per al país i el seu futur. Però m'ha arribat aquest article publicat per Arturo Pérez-Reverte en El Semanal del 23 de diciembre de 2007 i, naturalment, no hi ha comparació amb el que jo hagués pogut redactar. De manera que incloc aquest text amb la intenció que assoleixi la màxima difusió possible, amb la natural modèstia d'un blog com La Trama.

Cuadrilla de golfos apandadores, unos y otros. Refraneros casticistas analfabetos de la derecha. Demagogos iletrados de la izquierda. Presidente de este Gobierno. Ex presidente del otro. Jefe de la patética oposición. Secretarios generales de partidos nacionales o de partidos autonómicos. Ministros y ex ministros -aquí matizaré ministros y ministras- de Educación y Cultura. Consejeros varios. Etcétera. No quiero que acabe el mes sin mentaros -el tuteo es deliberado- a la madre. Y me refiero a la madre de todos cuantos habéis tenido en vuestras manos infames la enseñanza pública en los últimos veinte o treinta años. De cuantos hacéis posible que este autocomplaciente país de mierda sea un país de más mierda todavía.

De vosotros, torpes irresponsables, que extirpasteis de las aulas el latín, el griego, la Historia, la Literatura, la Geografía, el análisis inteligente, la capacidad de leer y por tanto de comprender el mundo, ciencias incluidas. De quienes, por incompetencia y desvergüenza, sois culpables de que España figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas.

Pero lo peor no es eso. Lo que me hace hervir la sangre es vuestra arrogante impunidad, vuestra ausencia de autocrítica y vuestra cateta contumacia. Aquí, como de costumbre, nadie asume la culpa de nada. Hace menos de un mes, al publicarse los desoladores datos del informe Pisa 2006, a los meapilas del Pepé les faltó tiempo para echar la culpa de todo a la Logse de Maravall y Solana -que, es cierto, deberían ser ahorcados tras un juicio de Nuremberg cultural-, pasando por alto que durante dos legislaturas, o sea, ocho años de posterior gobierno, el amigo Ansar y sus secuaces se estuvieron tocando literalmente la flor en materia de Educación, destrozando la enseñanza pública en beneficio de la privada y permitiendo, a cambio de pasteleo electoral, que cada cacique de pueblo hiciera su negocio en diecisiete sistemas educativos distintos, ajenos unos a otros, con efectos devastadores en el País Vasco y Cataluña. Y en cuanto al Pesoe que ahora nos conduce a la Arcadia feliz, ahí están las reacciones oficiales, con una consejera de Educación de la Junta de Andalucía, por ejemplo, que tras veinte años de gobierno ininterrumpido en su feudo, donde la cultura roza el subdesarrollo, tiene la desfachatez de cargarle el muerto al «retraso histórico». O una ministra de Educación, la señora Cabrera, capaz de afirmar impávida que los datos están fuera de contexto, que los alumnos españoles funcionan de maravilla, que «el sistema educativo español no sólo lo hace bien, sino que lo hace muy bien» y que éste no ha fracasado porque «es capaz de responder a los retos que tiene la sociedad», entre ellos el de que «los jóvenes tienen su propio lenguaje: el chat y el sms». Con dos cojones.

Pero lo mejor ha sido lo tuyo, presidente -recuérdame que te lo comente la próxima vez que vayas a hacerte una foto a la Real Academia Española. Deslumbrante, lo juro, eso de que «lo que más determina la educación de cada generación es la educación de sus padres», aunque tampoco estuvo mal lo de «hemos tenido muchas generaciones en España con un bajo rendimiento educativo, fruto del país que tenemos». Dicho de otro modo, lumbrera: que después de dos mil años de Hispania grecorromana, de Quintiliano a Miguel Delibes pasando por Cervantes, Quevedo, Galdós, Clarín o Machado, la gente buena, la culta, la preparada, la que por fin va a sacar a España del hoyo, vendrá en los próximos años, al fin, gracias a futuros padres felizmente formados por tus ministros y ministras, tus Loes, tus educaciones para la ciudadanía, tu género y génera, tus pedagogos cantamañanas, tu falta de autoridad en las aulas, tu igualitarismo escolar en la mediocridad y falta de incentivo al esfuerzo, tus universitarios apáticos y tus alumnos de cuatro suspensos y tira p'alante. Pues la culpa de que ahora la cosa ande chunga, la causa de tanto disparate, descoordinación, confusión y agrafía, no la tenéis los políticos culturalmente planos. Niet. La tiene el bajo rendimiento educativo de Ortega y Gasset, Unamuno, Cajal, Menéndez Pidal, Manuel Seco, Julián Marías o Gregorio Salvador, o el de la gente que estudió bajo el franquismo: Juan Marsé, Muñoz Molina, Carmen Iglesias, José Manuel Sánchez Ron, Ignacio Bosque, Margarita Salas, Luis Mateo Díez, Álvaro Pombo, Francisco Rico y algunos otros analfabetos, padres o no, entre los que generacionalmente me incluyo.

Qué miedo me dais algunos, rediós. En serio. Cuánto más peligro tiene un imbécil que un malvado.

El burro català i l’aigua del Rône

Un dia d’aquests, per la ràdio, vaig sentir un polític d’ERC o Iniciativa (lamento no recordar-ho però era molt de matí i no vaig retenir ni el nom de l’il·lustre dirigent) que explicava que el projecte de transvasament d’aigua del Rône era “de dretes” (us ho asseguro, ho va dir), i que era una obra “de ciment”, insostenible i poc ecològica (això em fa pensar en una criatura d’Iniciativa, però no ho puc assegurar).

En lloc d’aquest projecte “de dretes”, ara es portarà aigua en vaixell des d’una dessaladora de Carboneras (Almeria, per si algú no sap on és) i des de Marsella. Per molt que TV3 eviti la paraula prohibida (el riu Rône), l’aigua de Marsella prové d’aquest riu, altrament seria aigua de mar. O sigui, que aprofitant que el projecte de transvassament és “de dretes” ens hem assabentat de dues coses: a) a Almeria sobra aigua; i b) es portarà aigua del Rône però no amb una canalització, sinó amb vaixell, sostenible a més no poder.

Però la Trama, sempre a punt en la seva voluntat de servei al país, té una proposta alternativa, innovadora, sostenible, ecològica i cultural. La cria massiva d’exemplars de burro català que, adequadament equipats amb alforges per portar un parell l’alfàbies, podrien fer una corrua des de les vores del Rône fins a Barcelona carregats amb aigua (de tornada podrien portar a França fruits secs).

Aquesta proposta (que espero no sigui titllada de “dretana”) té diversos avantatges: a) es preserva la raça del Equus asinus var. catalana (burro català); b) s’estimula la indústria ceràmica, on es podrien recol·locar part dels treballadors de la construcció, ara a l’atur per la no-crisi del sector); c) es recupera l’artesania de la producció d’alforges; d) la nova via de comunicació aportaria riquesa i llocs de treball als pobles de l’itinerari, que subministrarien palla per als burros, alimentarien els traginers que en conduïssin, etc. Per no parlar de l’enorme atractiu turístic que representaria una permanent filera de burros de més de 400 Km. Naturalment, una empresa amiga podria dissenyar els indicadors dels recorregut, no perdéssim el toc de glamour.

Catalunya apareixeria al llibre Guiness, que sempre és millor que sortir-hi per tenir la major concentració de burros per metre quadrat col·locats en els departaments del govern.

La discussió política

Ens trobem en plena pre-campanya mediàtica. Per entendre’ns, la pre-campanya és aquell període de temps entre campanya i campanya electoral, la repercussió mediàtica de la qual s’aguditza des del moment en què s’anuncia la previsible data de la següent campanya, llavors entrem en la pre-campanya mediàtica.

Durant la pre-campanya, és a dir sempre, els nostres representants polítics es dediquen a tirar-se els problemes de la ciutadania pel cap. Durant la pre-campanya mediàtica fan el mateix, però els mitjans hi donen més ressò, d’acord amb les tendències, les amistats i els interessos de cadascú –de cadascú d’ells, s’entén -.

Així , sobre temes com ara el terrorisme, preu de l’habitatge, increment de l’atur, creixement de l’inflació (4,4% al gener!), pèrdua del control de les grans empreses (Endesa, Iberdrola,...), immigració, davallada de la borsa, endeutament de les famílies, fracàs educatiu,... algú sap què en pensen realment el nostres polítics? Algú sap què pensen sobre com solucionar-los? - més enllà de que són culpa dels altres i que ells els resoldran millor-

Fruit d’aquest mirar per als propis interessos, i fruit també del que ja dèiem al post anterior, la discussió política no únicament està lluny de la societat, sinó que la ignora constantment. La conseqüència és el desinterès de la ciutadania pels polítics –no per la política- i l’abstenció.

I hi ha també una altra conseqüència: l’aparició de plataformes de debat o l’aprofitament d’algunes existents, abonades per la ineficàcia dels polítics, que llencen les seves opinions al carrer d’una forma descontrolada.

En alguns casos, aquestes plataformes esdevenen enriquidores del debat davant les desqualificacions i les promeses –que si qui les diu les pensés dues vegades empal·lidiria de vergonya- . En d’altres, certament no. En tot cas, em sembla impropi d’un país amb llibertat d’expressió que es consideri que hi ha col·lectius que poden expressar el seu parer i n’hi ha que no... o és que, per exemple, els sindicats no poden dir clarament quina és la seva opció?.

De tota manera, jo aconsellaria als nostres polítics que no pateixin si hi ha estaments - siguin religiosos, siguin econòmics, siguin col·lectius d’interessos concrets, siguin els que siguin - que diuen la seva. Que no es dediquin a respondre els espontanis, que, si us plau, es posin a la feina, que pensin i que debatin sobre els nostres problemes i, sobretot, que recordin que hi ha vida intel·ligent més enllà dels partits i dels seus “pregoners” –els dels uns i els dels altres-.

Xuletes per a l'examen

Hmm... que no ens sabem la lliçó? no n'hi ha prou amb haver de pensar que els polítics no pensen per si sols, que duen la lliçó apresa i que reciten consignes. No. Ara, a més, es veu que n'hi ha que ni tan sols s'han après la lliçó. I clar, el dia que puges a examen, i ja sabem que la Terribas és de les que per res et suspenen, més val tenir algun as a la màniga. Al meu cole, això era motiu de suspès, sense ni corregir l'examen. Llàstima que la ciutadania no sigui tan estricta com els meus profes.

Clar que potser no, eh... potser el que hi té és la llista de la compra que ha fet a corre-cuita abans d'acostar-se al plató i sóc jo que sóc molt malpensada.

A qui votar?

L’any 2004 es va conformar a Catalunya el primer govern tripartit. En aquell moment, els partits que el varen constituir van voler denominar-lo “d’esquerres i catalanista”. Entenc que aquesta denominació perseguia dos objectius: situar els anteriors mandats a la dreta i netejar la imatge espanyolista del partit socialista.

A finals de l’any 2006 es va conformar el nou govern tripartit, ara “d’entesa i progrés”. També entenc que amb dues finalitats: ara sí que ens entendrem i, per tant, progressarem. A més a més, es va treure l’autodenominació de catalanista, per incidir en l’eix esquerra/dreta i perquè el catalanisme del govern –com el valor entre els militars- “se le supone”, més encara amb la presència d’ERC, de tanta influència, com sabem, en el seu si.

Durant quatre anys, doncs, a Catalunya se’ns vol vendre el gir de la política catalana cap a l’eix esquerra/dreta per sobre de catalanistes/no catalanistes. Se’ns diu que les qüestions identitàries no són les que interessen la societat catalana. Tanmateix, es produeixen fets i ens arriben missatges aparentment contradictoris amb aquest posicionament previ.

Per exemple, el Sr. Joan Ferran, diputat important del PSC –és portaveu adjunt del grup parlamentari- creu que les emissores de ràdio i televisió de la Corpo tenen una crosta nacionalista que cal polir. Evidentment el Sr. Ferran per nacionalista entén catalanista... o és que a continuació voldrà treure la crosta de les emissores espanyoles?.

Per exemple, el partit socialista està traient la pols -i el morrió- al Sr. Bono qui ja ha començat a expressar-se, en els termes que ens són habituals, en contra dels nacionalismes que no són el seu. La Sra. Chacón va dir per ràdio –tenint cura que no fos una ràdio d’abast estatal- que el Sr. Bono representa una part molt petita dels socialistes... potser sí, però un d’aquests pocs deu ser l’actual president de la Generalitat, que el va votar com a president del seu partit (PSOE) al seu dia.

Per exemple la Generalitat Valenciana tanca la possibilitat de recepció de les emissores de TVC al País Valencià. I ja veureu que no passa res, de fet quan hi governava el PSOE valencià també ho va intentar.

I en podríem trobar molts d’altres exemples de bona entesa entre la dreta i l’esquerra espanyola –inclosos els partits satèl·lits del PSOE- quan es tracta de “la crosta” :llei de partits, no publicació de les balances fiscals, seleccions nacionals, llei de dependència espanyola invasiva de les competències de la Generalitat, papers de Catalunya a l’arxiu de Salamanca, diferenciació de les matrícules dels vehicles, ...

Per tant, primera conclusió, el fet no és que la discussió nacionalisme/no nacionalisme interessi o no als ciutadans. A qui no interessa és al PSOE i a les seves delegacions territorials perquè la tasca els és feixuga.

Aquí han de pal·liar el fet que no hi ha diferència en els discursos dels partits majoritaris de l’Estat, potser sí en la forma (tromba del PP versus pluja fina -com diu Carod- del PSOE), però no en el fons. Per tant, millor no parlar-ne tal com sol de-manar el Sr. Montilla (gran aportació la de Zaragoza amb això de “el mudito”) i dir que no interessa a ningú. Allà han de mostrar-se més espanyolistes que els altres.

Anem per la política d’esquerres i de dretes. Uns pocs exemples serviran.

Immigració. Hem passat dels “papers per a tothom” a declaracions del president francès sobre un possible acord amb Espanya i Itàlia per fer fora els immigrants sense papers i problemàtics. També hem pogut saber una proposta del Departament d’Educació en el sentit que es crearan aules d’acollida temporals per als nens immigrants que arribin a mig curs o per a aquells que puguin tenir problemes d’integració, proposta sens dubte llunyana de l’ideari teòric-progressista.

Economia. No anem bé malgrat el Gobierno s’entesta en què aquí no passa res -coses de les èpoques pre-electorals-. Tant des de l’esquerra com des de la dreta, què s’ha fet o, encara més, què s’ha previst fer per pal·liar la dependència del sector de la construcció? Perquè s’ha permès i es continua permetent l’endeutament astronòmic de les famílies?. Què passarà amb la pèrdua patrimonial que representa la davallada de la borsa o del valor de l’habitatge?. Sens dubte, resoldre aquestes qüestions ha de comportar decisions, algunes poc populars, que s’hauran de prendre i que s’assemblaran tant si el govern és d’esquerres com si és de dretes.

Democràcia. Llistes obertes, sembla un mesura d’impuls democràtic i possiblement d’incentivació de la participació, no? I això, diuen, els preocupa. Els partits, però, no estan disposats a canviar res. S’estimen més la disciplina que comporta la confecció de les llistes electorals de manera centralitzada. I això succeeix tant entre els partits d’esquerres com entre els de dretes.

Per tant, segona conclusió, davant els problemes reals, les polítiques d’esquerres i de dretes s’assemblen molt perquè una cosa és discutir en el pla de les idees i altra molt diferent resoldre els problemes.

Així doncs, vol dir això que tant se val votar un com l’altre?. No. A Catalunya, per exemple, si en lloc d’haver el govern tripartit des de fa quatre anys –em sap greu insistir, però és que sempre sembla que avui sigui el primer dia- hi hagués un altre govern, l’aigua del Roina arribaria canalitzada i no en vaixell. Les aules prefabricades de les escoles del país segurament serien aproximadament les mateixes, però en continuaríem dient barracons i potser les aules d’acollida ja estarien en funcionament. El Sr. Boadella continuaria sent amic dels socialistes. Potser el túnel de Bracons tindria quatre carrils, mentre la MAT i el quart cinturó es farien de la mateixa forma que es faran. Els ajuts addicionals a les pensions que dóna l’Estat i que la Generalitat complementa no haurien patit interrupcions. Em temo que l’apagada general a Barcelona s’hauria produït igual i possiblement s’hauria incendiat l’Hospital de la Vall d’Hebró, però el president de la Generalitat hauria estat al capdavant, per fer-ho millor o pitjor, però al capdavant.

I a Madrid?. Si de les anteriors eleccions no hagués sorgit un govern d’esquerres, tal vegada no hi hauria matrimonis gais –potser sí unions legals que no es dirien matrimonis- i les tropes de l’ Irak haurien tornat més tard. I a Catalunya continuarien escatimant-nos les inversions, potser sense rialles o amb un somriure que no ens semblaria amable,... això sí, el govern en faria força barrila, perquè a Madrid no hi hauria els amics.

Llavors, a qui votar?. ...

Campanya sobre campanya

Una de les característiques de la forma d’encarar els problemes de l’actual Govern de Catalunya és la propaganda.

Jo sempre havia criticat d’anteriors governs exactament el contrari. Sovint es programaven actuacions i es duien a terme amb poc èxit perquè el ciutadà desconeixia la possibilitat d’acollir-se a tal o qual programa perquè no s’havia publicitat suficientment.

Ara no. Ara es duen a terme grans campanyes conseqüència de les quals és la percepció de que es fa alguna cosa al respecte, quan en realitat es fa poc o res.

Em vull centrar en dos exemples clars: aigua i recollida selectiva. (Em sap greu que ambdós temes siguin de medi ambient, però com que segurament aviat aquest departament estarà decorat a l’estil Feng Shui, els seus responsables superaran més fàcilment el trauma de la crítica des de La Trama).

Anem per l’aigua. És cert que a Catalunya plou poc i és cert també que les reserves d’aigua escassegen. Això, tanmateix, no és nou. A Catalunya plou poc, ha plogut poc i continuarà plovent poc. Les reserves ara són extraordinàriament escasses per dos motius, perquè darrerament ha plogut poquíssim i perquè el consum és molt superior.

Pel que fa al primer aspecte, cal tenir present que no és un fenomen estrany. Altres èpoques han hagut de poca pluja i segurament n’hi haurà en el futur. Pel que fa al segon sí que em sembla una qüestió addicional, qüestió, però, que s’hauria hagut de preveure o és que l’increment de despesa d’aigua a causa dels nous costums ha aflorat sobtadament? O és que l’increment de la població de Catalunya es va produir ahir? O és que els camps de golf els va crear Deu Nostre Senyor el vuitè dia, després de descansar? O és que les conduccions d’aigua es van deteriorar la setmana passada?...etc. etc.

Tot això no s’ha previst, i què fa el Govern?. De moment campanyes. Campanyes perquè vigilem constantment l’aixeta de casa. Així es dóna la imatge de que es fa alguna cosa i, de passada, compartim problema i culpabilitat.

Anem pel reciclatge. Ja fa temps que ens maregen amb aquest tema. Constantment rebem missatges perquè, per exemple, no imprimim aquells correus electrònics que no necessitem –curiosament no sé quina normativa d’homologació obliga a tenir en paper tota la documentació, estaria bé que fos una normativa relacionada amb medi ambient!-. Perquè no anem a comprar sense bossa, per evitar bosses de plàstic –curiosament cada cop més els pebrots venen embassats d’un en un dins un plàstic-. I sobretot, perquè omplim les llars amb contenidors de colors diferents en funció del tipus de deixalla.

Respecte d’aquest darrer aspecte, ara s’ha endegat una campanya que en diuen “aquireciclem.cat”. Aparentment, les imatges d’aquesta campanya són reals i corresponen a persones que trameten fotografies o videos de casa seva demostrant com s’ho fan per reciclar. M’han dit que han sortit per tv, jo no les he vistes. Avui, però, he vist unes fotografies al diari, segons diu d’una parella d’Olot. Les fotografies reprodueixen una cuina, amb la parella feliç per la seva aportació al medi ambient i pels seus contenidors.

Personalment, al marge de l’estranya sensació de felicitat que aparentment li aporta al noi abraçar el cubell de la brossa, he pensat que hauria de ser preocupació del govern que aquesta parella disposi d’un contracte de treball i d’un habitatge en condicions abans d’assegurar-se que tinguin el nombre adequat de contenidors i del color que toca.

Per acabar, permeteu-me’n un esplai. Suggereixo que el govern, tan donat al disseny, pagui a alguna de les empreses amigues perquè dissenyi uns contenidors decoratius, si pot ser dues opcions, una normal i una altra Feng Shui, per a ciutadans de dretes i d’esquerres, de tal manera que els contenidors no calgui instal·lar-los a les cuines –on no hi caben- i puguin ser distribuïts en diferents estances de la llar.

En quin país vivim?

Aquests dies de precampanya, que diuen que va començar ahir (?) prometen.

A banda de les habituals notícies sobre qui va a quina llista i en quin lloc, comencem a veure coses realment impagables. Què tal l’olograma del PSC?. Jo no sé quant de temps han esmerçat aquests socialistes a discutir sobre la fragància que més representa el partit, però em temo que molt més que a d’altres qüestions de campanya i, fins i tot de programa de govern.

Els deuria semblar una idea brillant, i possiblement s’ho van passar d’allò més bé perpetrant-la. Tanmateix, quan l’han presentada, fins i tot la Manuela de Madre ha reconegut que és una xorrada.

Quant ha costat aquesta idea brillant? (Penseu que també la paguem entre tots, ja sigui a partir del diner públic, ja sigui per les donacions empresarials als partits, donacions que després hem d’equilibrar amb pujades de preus per sobre de l’IPC).

En un altre lloc, també sota l’auspici de les esquerres, concretament a l’àrea d’IC-V del Govern, també han tingut una brillant idea (aquest cop està clar d’on surten les birolles). El Departament d’Interior (Saura) vol redecorar les seves instal·lacions a l’estil Feng Shui (que com tothom sap és una tècnica xinesa que a partir de la distribució de mobles, colors, formes, etc. interpreta els fluxos d’energia per assegurar l’harmonia de l’home –i la dona, suposo- amb el seu entorn). Amb això hi haurà menys baixes laborals i més productivitat. S’està pensant en ampliar aquesta decoració a d’altres departaments, de moment, això sí, només als d’IC-V (per tant, tenim sort, perquè són pocs).

Tot això, podria fer riure, però em sap greu haver llegit també avui que la sanitat catalana està col·lapsada. Els hospitals no donen a l’abast. Les imatges són patètiques, malalts enllitats al bell mig de la sala d’espera o en corredors, malalts que necessiten atenció i romanen en les ambulàncies per manca de lloc als hospitals i, com a conseqüència, ambulàncies que no poden atendre trasllats perquè estan aturades amb un malalt dins.

Clar que també he llegit que trànsit col·locarà 105 nous radars en 3 anys. Confio que, tot i que la col·locació d’aquests radars no està feta amb ànim recaptatori, siguin suficientment productius per sufragar les necessitats sanitàries, això sí, un cop aplicats els sistemes Feng Shui allà on convingui.

El dret a la vaga

Recentment hi ha hagut algunes vagues en les que diversos col·lectius de treballadors reclamen drets que consideren justos. Fins aquí res a dir. El problema que se’m planteja són les accions addicionals a aquestes vagues.
Recordo la irrupció a les pistes de l’aeroport del Prat dels treballadors del handling de terra d’Iberia que van deixar “penjades” unes 400.000 persones i van ocasionar un caos que va durar setmanes. La policia no va fer res per aturar-ho. Fa poc els conductors dels autobusos de Barcelona han fet vaga i, aprofitant l’avinentesa han punxar rodes, trencat vidres i espatllat vehicles de TMB. Ara mateix hi ha una vaga dels treballadors de l’empresa de neteja de metro de Madrid, que a més de no netejar, han escampat brossa per totes les instal·lacions, incloent papers de diari esmicolats, bosses rebentades d’escombreries i oli per terra. Cosa similar recordo fa pocs anys a l’aeroport del Prat. (vegeu l'edificant video: http://videos.abc.es/informaciondecontenido.php?con=3488)
Sense entrar en valoracions sobre les reclamacions dels col·lectius de vaguistes, se m’acut que la destrossa sistemàtica dels bens aliens, el perjudici intencionat a un col·lectiu més ampli, la coacció pels piquets “informatius”... no són precisament actituds gaire democràtiques. Fins i tot em sembla que algunes d’aquestes accions reivindicatives són clarament un delicte, sense que hagi vist el fiscal general de l’estat abocar-s’hi amb tot el pes de la llei que ha aplicat rfa poc a altres casos.
Si a aquests fets, aparentment defensats pels sindicats convocants (o al menys no denunciats clarament i sense embuts), hi afegim el clamorós silenci dels mateixos sindicats en les desgràcies de rodalies de Barcelona, o les apagades elèctriques, o en els problemes de l’edifici de Gas Natural, o en tantes altres oportunitats que ocorren fets que afecten treballadors... dons tot plegat ens podem fer una imatge, penso que ben perfilada i clarament enfocada, dels sindicats (o dels dirigents sindicals... no sé).

Justicia

Un dia els serveis d’inspecció de l’estació d’esquí de la Molina van atrapar una senyora amb un forfait falsificat i la van denunciar. Fa poc es va fallar el corresponent judici i li van imposar 1.000 euros de multa i 6 mesos de presó (que possiblement no complirà perquè és una pena inferior a l’any i no deu tenir antecedents). El forfait més car de l'estació de la Molina val 555 euros.

L’exempresari modèlic Sr. Javier de la Rosa va reconèixer que havia “distret” 70.000.000 d’euros (setanta milions, no sigui que em deixi un zero) i per això va ser condemnat a 3 anys de presó.

Hi ha alguna cosa que no entenc.

L'amnèsia històrica

Dimecres es va produir un incendi a l’Hospital Can Ruti, de Badalona, un dels hospitals importants de Catalunya.

Malalts desallotjats, d’altres, en condicions més precàries, traslladats a d’altres centres, són les imatges que ens han arribat d’una situació provocada per causes que alguns han titllat de fortuïtes, si bé encara no estan del tot clares.

Immediatament vam poder escoltar veus que unànimement deien que la resposta del personal, dels funcionaris, dels serveis, etc. va ser exemplar i que tot es va anar resolent de la millor manera possible. No ho dubto i me n’alegro, de fet és com ha de ser. Paral·lelament, van aparèixer els primers comentaris en el sentit que, segurament, ja ens podíem imaginar: manca d’inversions d’anys anteriors.

Aquest incendi, sigui fortuït sigui degut a deixadesa, no tindria més importància que el fet en si, si no fos per la correlació amb d’altres successos recents. L’incendi a l’Hospital de la Vall d’Hebró, el caos de rodalies (i dels Ferrocarrils de la Generalitat, que no es diu massa però que encara estan afectats pel tema AVE), l’aeroport, la tallada de llum,... En tots els casos, d’una manera o altra s’ha apel·lat a la manca d’inversions en anys anteriors.

Quins són aquests anys anteriors?. La referència, quan es fa, és als 23 anys de governs de CiU. I d’això, no ho oblidem, ja en fa 4!. És impossible que durant 23 anys no s’hi hagin fet inversions, sobretot si tenim en compte el punt de partida, en res comparable al de l’any 2004. En tot cas, ja em sembla molt i molt casual que no es fessin els manteniments necessaris durant l’època Pujol i que no passessin aquestes coses i que sigui justament ara, repeteixo, 4 anys després, quan es produeixen accidents i problemes l’un darrere l’altre i que tot sigui culpa de les no-inversions dels 23 anys anteriors als darrers 4 anys.

Tanmateix, suposem que realment les inversions hagin estat insuficients durant un temps, el que sigui –n anys-, del mandat de CiU, quines se n’han pal·liat durant els darrers 4 anys?... Per tant, insuficiència d’inversions durant n+4, que l’actual govern té tendència a oblidar el primer tripartit i fer com si fins ahir hi hagués de president el Sr. Pujol i que hagi estat aquest mateix matí quan el Sr. Montilla ha entrat per la porta de la Pl. Sant Jaume.


Un altre tema. La Sra. Chacón va ser entrevistada per una emissora de ràdio a l’entorn del vet als pressupostos que va prosperar al Senat. La Sra. Chacón, després d’una llarga explicació sobre els mals que això comportaria per a Catalunya, els reals i els inventats, va dir que tot era culpa de CiU, que tornava a pactar amb el PP, com ho havia fet abans, encara que això representés fer la guitza a Catalunya. Confesso que se m’escapen moltes cares d’aquest políedre que és l’aprovació dels pressupostos en un i altre lloc, en tot cas, el que crec de tot plegat és que potser CiU no va imaginar d’entrada l’aprovació del vet en qüestió i que va ser la primera sorpresa. D’altra banda també crec que aquest fet serà utilitzat interessadament com a excusa per tirar enrere discrecionalment les inversions que convingui. A partir d’ara la culpa de qualsevol inversió que no es faci a Catalunya serà d’aquest vet i, fonamentalment, de CiU.

En tot cas el vet es va aprovar amb altres vots i, repreguntada la Sra. Chacón sobre el paper d’ERC, va dir que el seu vot a favor del vet també era responsabilitat de CiU que “no els va deixar altra sortida” –que no sé què vol dir amb això a banda que es veu que, per a ella, a ERC són tontos i no saben decidir solets-.

La Sra. Chacón perd també la memòria i no diu que CiU va pactar amb el Govern d’Espanya sempre, amb Felipe González quan aquest era president del Govern i amb Aznar quan ho va ser. Fins i tot ERC oblida que va formar part del Govern de Catalunya en una legislatura.

Per esmentar altres temes. El Sr. Rodríguez Zapatero ha oblidat que va prometre que es farien públiques les balances fiscals, tal com està obligat legalment.

El president Montilla no recorda, si més no de moment, que va prometre en campanya audífons gratuïts per a les persones amb sordesa, ni les seves responsabilitats quan va ser membre de l’executiu espanyol. A la memòria del Sr. Saura se li ha escapat que no havia de formar part d’un govern que fes el túnel de Bracons. La Sra. Tura i el Sr. Nadal han oblidat la seva reivindicació de la gratuïtat de les autopistes i els diferents responsables del departament d’ensenyament no recorden que van comprometre’s a eliminar els “barracons” (ara aules prefabricades en condicions òptimes) que, en canvi, han incrementat el seu nombre.

De fet, a més a més de les aules prefabricades, també s’ha incrementat el nombre d’alts càrrecs i de càrrecs de confiança de l’actual govern, en contra del que s’havia postulat, però això també ho han oblidat.

Tampoc recorda ningú com era de nefast que el fill del president de la Generalitat tingués un càrrec de director general. Potser allò pervers era que es tractés d’un sol cas.

Francament, em fa por que gent amb aquesta capacitat d’oblit vulgui tirar endavant una llei de la memòria històrica. Jo proposaria una llei de l’amnèsia de la història més recent, malgrat això resultaria, segurament, un treball molt més ingent.

L'ós de peluix

Al Sudan una mestra anglesa ha patit alguns dies de presó per haver permès que els seus alumnes posessin el nom de Mohamed a un ós de peluix que utilitzaven a la classe.

El motiu del seu ingrés en presó va ser que aquest és el nom de Mahoma i, per tant, l’atreviment de posar-l’hi a un ninotet, malgrat evidentment ser un acte del tot innocent, va estar considerat un insult a la religió.

Personalment em sembla una situació absurda, com m’ho va semblar al seu moment el problema de les caricatures sueques o l’autocensura d’una representació d’ òpera a Alemanya.

El fet és, però, que aquesta professora va ser a la presó, que li demanaven no sé quantes fuetades i hi va haver peticions de pena de mort per netejar la seva ofensa. Feliçment la Sra. Gibbons ha pogut retornar al seu país.

La llibertat d’expressió crec que és un dret i un bé que no hauríem de deixar perdre i estic per tant d’acord amb totes aquelles veus que s’han alçat per aquest cas i per d’altres de semblants. Em sembla, però, que hi ha molts i molts silencis que acaben sent còmplices de situacions com aquesta –i no m’estic referint a persones, sinó a entitats d’importància mundial -. És més moltes vegades arribo a la conclusió que algun d’aquests casos es solucionen únicament pel fet que els mitjans de comunicació se’n fan ressò.

Tanmateix, no puc deixar de pensar que aquesta senyora ha tingut molta mala sort, perquè si en lloc de ser mestra al Sudan ho fos a Espanya (ara que tots els nens han de saber anglès) i a l’ós en qüestió li hagués posat posem per cas, Joan Carles, potser se n’hauria sortit amb una multa i prou.

Tot té un preu

Aquests dies, arrel de l’estudi realitzat pel BBVA sobre les balances fiscals (1997-2001), de nou és tema de conversa la qüestió del dèficit fiscal de Catalunya.

Segons l’estudi del BBVA, la diferència, en negatiu, entre el que cada català aporta a l’Estat i el que rep en serveis és d’una mica més de 1.000 euros, ras i curt, un total aproximat de 7.000.000.000 d’euros és el dèficit fiscal de Catalunya, sempre, segons l’estudi del BBVA.

Em sembla important recordar que el BBVA escombra cap a on li convé i que els interessos que defensa no són, en tot cas, els relacionats amb Catalunya. Ans al contrari, sabem que hi ha d’altres càlculs que dupliquen aquestes xifres esmentades.

En tot cas sembla que, malgrat l’esforç per tenir en compte els criteris més convenients, Catalunya és aportadora neta de diners a l’Estat fins al punt que, per contra del que succeeix en general, Catalunya passa del tercer al cinquè lloc en PIB després del repartiment.

Una altra de les conclusions de l’estudi BBVA és que a Madrid (CCAA) el dèficit és el doble que a Catalunya. No crec que calgui, però crec oportú aclarir dos aspectes. Primer, pel que fa als ingressos, els que s’atribueixen a Madrid són més elevats que els que serien els diguem-ne “reals”, aquest escreix es produeix per l’efecte de capitalitat de l’Estat: moltes empreses amb incidència en tot l’Estat o en diferents llocs de l’Estat, liquiden els seus impostos a Madrid. Segon, pel que fa a despeses: pel mateix efecte, Madrid és seu d’infrastructures estatals de tal manera que els diners que l’Estat hi inverteix, es reparteix proporcionalment entre tots els ciutadans espanyols. Així, les inversions o les despeses del Centro Reina Sofía, posem per exemple, es reparteixen proporcionalment entre totes les comunitats, malgrat totes aquestes despeses es facin a Madrid.

Pel que fa a les diferents CCAA, voldria destacar dos casos. El País Basc, que no només no hi va aportar res en aquest període, sinó que a més a més va ser-ne receptor, i Galícia, que està entre les que reben més diners.

M’he volgut referir a aquests territoris en concret perquè enguany, a més a més, els ha tocat la grossa, ja que rebran un “complement addicional” de 64.000.000 d’euros entre les dues per pagar els serveis prestats durant la sessió de reprovació de la insigne “Maleni”.

No vull ni saber d’on es detreuran aquests diners.

Vull també remarcar que representats dels partits del tripartit (els que en tant que govern estan per no fer-ne causa, però en tant que partit sí que volen la dimissió de la “Maleni”) han retret a CiU (!!) que el BNG i el PNV hagin votat en contra de la reprovació de la ministra. No han vist en canvi la necessitat de dir res al PSC que ho ha fet, en el millor dels casos, de franc.

jajajajajaja

El president de la Generalitat ha manifestat el seu respecte pels convocants però ha afegit que si tots els problemes que hi ha hagut amb les infraestructures haguessin passat amb un altre govern a Madrid, el PSC tampoc hauria donat suport a la manifestació. (entrevista a Catalunya Ràdio, aquest matí)

És que encara ric ara. I tot serio que ho ha dit, eh, que ho he sentit...! jajajajajajaja

Els silencis cridaners

Fa mesos (molts mesos) que rodalies no funciona correctament, ara simplement, no funciona. Les obres de l’AVE han espatllat els FCG, que seguiran espatllats per molt temps. Les autopistes es col·lapsen. El sistema elèctric ha tingut una apagada que va afectar més d’un milió de persones. L’hospital més gran del país es va quedar durant setmanes sense llum per mala programació del seu subministrament...
Tot plegat ha afectat i està afectant centenars de milers de persones, catalans que van i venen de casa a la feina, que es desplacen amunt i avall amb autobusos alternatius, fent cues a les carreteres i rebent empentes als pocs trens que funcionen.
A més, la broma sembla que costarà (ens costarà) molts milions d’euros en arreglar les xapuces, el regalet de la Maleni dels bitllets gratis, les obres de l’AVE amb urgència, el treball nocturn i festius, una estació “fantasma” al Prat que mai es farà servir... A part de les bromes de ZP i en Buenafuente i la xuleria de la ministra Maleni i les seves proclames per tal que ens prenguem amb humor la situació.
Situació que és la més greu que ha patit Catalunya en molts anys. No es recorda un col·lapse semblant, un dispendi de diners tant brutal (que es podrien invertir en altres coses, per cert), un seguit de desgavells que alteren la vida diària de centenars de milers de catalans.
Davant d’aquest caos, que diuen els polítics de les zones més afectades? La Trama se n’ha fet ressò en diversos posts (ressò és un dir, perquè so, el que es diu so, no n’hi ha).
- Que diu l’hereu Hereu? RES, ens va fer saber que ell no treballa per les hemeroteques.
- Que diu el president Montilla? RES, va anar a Madrid a parlar de desafecció i el van cridar a l’ordre.
- Que diu el conseller d’Obres Públiques Sr. Nadal? RES, ni esmenta que el “seu” tren s’ha fet malbé per les obres de l’AVE.
- Que diu el president de la Diputació Sr. Corbacho, president de la Xarxa de Municipis?. RES
- Que diuen els alcaldes de Castelldefels, Cornellà, el Prat, Gavà, Sant Boi, Sant Feliu, Hospitalet...? RES (però res, eh?)
- Que diuen els sindicats UGT i CCOO, defensors (diuen) dels treballadors? RES

De fet la única que ha dit alguna cosa és la Maleni Álvarez: antes rota que partía.

Us imagineu un escenari similar amb l’Álvarez Cascos de ministre del ram i CiU al govern de la Generalitat?

RENFE Gratis?

A qui beneficia que no es pagui el servei de Renfe fins que l'AVE arribi a Barcelona?

Renfe és una empresa pública, i els diners que recull amb els bitllets que paguen els usuaris (no clients, com s'entesten a anomenar-los darrerament) se suposa que són per mantenir en funcionament les instal·lacions, i en el millor dels casos per invertir en millores (no m'atreveixo ni a somiar-ho!).

Si Renfe fos deficitària seria l'Estat qui aportaria el capital que falta per mantenir-lo en funcionament (sí, aquesta frase parlant de Renfe cal entendre-la en el pla purament teòric...). I quan dic l'Estat, no vull dir la ministra ni ZP, sinó l'erari públic.

Si els càlculs són correctes (1euro x 160.000 persones x 90 dies = 14,5 milions d'euros) els bitllets de tren que es deixaran de pagar són un dineral. Que, entenguem-nos, els pagarem igualment. O és que l'Estat s'esforçarà en exigir a les empreses que han comès els errors que han dut a aquesta situació a sufragar aquesta quantitat? (per no parlar de les compensacions, el cost que té tot el dispositiu de transport alternatiu, etc)

Em sembla que no pagar els 80 cèntims o l'euro que costa el bitllet de tren és una manera de tenir-nos menys emprenyats de cara a les eleccions. I em sembla molt ingenu pensar que no els pagarem d'una altra manera.

La petita apagada

Ahir el govern, els ajuntaments i els sindicats (aquest cop si, que per això són amics), van convocar una apagada de 5 minuts per “cridar l’atenció sobre el canvi climàtic”. A part de les façanes que quatre edificis oficials, ningú els hi va fer cas. Segons REE la disminució del consum en els cinc minuts gloriosos va ser del 0,07%. És a dir, el personal va passar olímpicament del suggeriment governamental (sindicats inclosos).

Es podrien dir força coses sobre la desafectació dels ciutadans respecte dels polítics, de que aquests viuen en el seu mon allunyats de la realitat i dels problemes dels governats (que per això van a la feina en cotxe oficial, que carai!). Fins i tot es podria comentar que per apagada “institucional”, ja en vam tenir prou i de sobres amb la del mes de juliol (que per cert, encara no sabem qui n’és el responsable). I encara es podria anar més lluny i valorar si la xorradeta que ens van proposar ahir té algun sentit i serveix per a res...

Però la Trama, en la seva voluntat de servei, en el marc d’una visió positiva de les coses i amb un interès creixent per ajudar a la nostra classe política a millorar la seva imatge i que facin menys el ridícul del que ens tenen acostumats, es plateja la necessitat de reorganització interna dels departaments implicats: Medi Ambient? ( i aquella pobre senyora que fa de directora de qualitat ambiental), Presidència? (i l’empresa assessora de relacions públiques – d’un amic del president, diuen -), Parcs i Jardins? Obres Públiques?...

Qui assessora a tota aquesta gent? Qui els ha suggerit que proposin semblant xorrada? A qui han pagat perquè dissenyi la seva relació externa? Sigui quin sigui el departament, servei, secció, partit o sindicat que hagi tingut tant brillant idea, cal que es replantegi el seu circuit de presa de decisions, cal que despatxi alguns dels seus assessors (encara que siguin del partit, ja els col·locarà en un altre lloc ... no sé, al departament de seguiment i control de l’estàtica dels fanals de fondició, per exemple – i si no, que el creïn -).

I potser (només potser) faran menys el ridícul.

La UGT i l'1 de desembre

Aquests dies estem veient com des de diferents entitats s’està convocant una protesta pel caos de rodalies i, en general, pel tema infrastructures. Al capdavant de la convocatòria hi ha la plataforma pel “Dret a decidir” i s’hi han afegit altres entitats i alguns partits polítics.

Una de les coses que crida l’atenció és la no participació en aquesta convocatòria dels sindicats.

Crida l’atenció perquè, si partim de la base que un sindicat és una associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres i que els membres d’aquests sindicats són treballadors, i si tenim en compte que el problema de rodalies i transports públics en general altera fonamentalment la vida dels treballadors, sembla que una convocatòria d’aquest estil hauria d’afectar de ple els sindicats.

Ahir el Sr. Àlvarez, d’UGT va deixar ben clar quin és el motiu pel qual, si més no la UGT, no s’adhereix a la convocatòria, ras i curt: no hi són perquè no volen que les properes eleccions les guanyi el PP.

No sembla, doncs, que els interessos que mouen la UGT a no participar en la convocatòria siguin els dels treballadors en general, sinó únicament els interessos d’alguns dels actuals treballadors interins de l’administració.

Històricament la UGT ha estat un sindicat estretament relacionat amb el PSOE, ara bé, aquesta supeditació dels interessos dels treballadors (la seva finalitat) als interessos d’un partit, em sembla una roïnesa.

A més a més em fa pensar: fins al dia d’avui, cada cop que la UGT s’ha posicionat en algun tema, amb quina finalitat ho ha fet? A qui ha hagut de demanar permís amb anterioritat?.

A partir d’ara, els afiliats de quota de la UGT ja saben, corroborat explícitament pel president del sindicat, en benefici de qui paguen també. O millor dit, en benefici de qui paguen sobretot.

Tinc ganes d'una nova campanya electoral

Al meu municipi, com en tots els de l’Estat, es van fer eleccions municipals el passat mes de març.

Els carrers, com sol passar en aquestes circumstàncies, van quedar plens de cartells amb la fotografia dels candidats.

Alguns d’aquests cartells els trobem en tanques publicitàries de pagament que els partits lloguen per un temps determinat. En acabar la campanya o poc després, que el comptador corre, els anuncis amb eslògans, fotos, etc. queden coberts per la publicitat habitual i allà on ens explicaven que ara tot anirà millor gràcies a l’esforç, la voluntat i el treball , de tal o qual partit i/o persona, ara ens diuen que tot anirà millor, però, aquest cop gràcies a l’esforç, la voluntat i el treball d’una empresa o d’un banc. En el segon dels casos queda clar explícitament que, si vols la felicitat, has de pagar alguna cosa. En el primer queda implícit que pagaràs tan si vols com si no. També hi ha alguns cartells electorals que han quedat substituïts per altres que diuen mentides –com ara que l’AVE arribarà tal data-.

N’hi ha altres de cartells electorals que no són de pagament. Són aquells que els municipis autoritzen a emplaçar, amb motiu de les campanyes, en fanals i altres verticalitats urbanes. Solen mostrar la cara somrient del candidat, amb un fons de color adequat segons el publicista de torn, que creu que els votants d’un o altre partit són més proclius a determinats pantones vés a saber en base a quin llibre de psicologia que han llegit.

Aquests cartells acostumen a ser instal·lats per una empresa que suposem que paga el partit i, passat més o menys temps –val a dir que normalment més, que aquest cop van a preu fet i no corre el comptador- , són retirats habitualment per la mateixa empresa.

Al meu municipi n’hi ha si més no un d’aquests cartells encara.

La seva policromia ha esdevingut pràcticament inexistent a base de sol i –malgrat poca- pluja. Actualment el candidat i el seu entorn són un degradat de taronges i vermells que fan pena.

El millor de tot és que aquest és precisament el candidat que va guanyar les eleccions al municipi i, per tant, crec que hauria de ser el més interessat en tenir neta la població.

Atès el temps transcorregut, intueixo que tothom ha oblidat el cartell. Ni el candidat ni segurament cap bon amic seu, deu passar per allà i no l’avisa, i l’empresa que el va penjar, s’ha oblidat d’aquest cartell.

A mi m’agradaria que el despengessin ja. Em fa basarda veure com ha decaigut el candidat des de que és alcalde i encara me’n fa més veure el poc interès del nostre ajuntament per la zona en qüestió. Cal dir que no és d’allà d’on surten la majoria dels seus vots, però no crec que això tingui res a veure amb la deixadesa municipal.

Penso que quan torni a haver campanya electoral es reiniciarà la maquinària propagandística dels partits i veuran que es van deixar un cartell i l’hauran de canviar perquè la cara –o, (per allò del llenguatge políticament correcte, que ningú malpensi) el cara- serà una altra –o un altre-.

Per això tinc ganes d’una nova campanya electoral.