A qui votar ? II

Abans de començar la campanya acabava un escrit amb la pregunta: “llavors... a qui votar?”.

Haig de confessar que en aquell moment confiava que arribats a la data d’avui ja en tindria una resposta. Efectivament és així, però malauradament, la meva opció per als propers comicis no es basa en la preferència, sinó en l’exclusió.

Em cal aclarir que descarto el vot en blanc i l’abstenció. Respecto qualsevol d’aquestes opcions, però personalment em semblen gens profitoses. En el primer cas perquè la motivació d’aquest vot és múltiple i, per tant, la interpretació que en farà cadascun dels partits servirà només per treure’n profit. Si algun aspecte positiu hi trobo és el fet que a més participació, més “car” és l’escó i, per tant, són menys les opcions per a alternatives extravagants. En el segon perquè ja sabem que l’abstenció és silenciada als dos dies de les eleccions... em sembla, doncs, un cop de puny al buit. Insisteixo, però en el màxim respecte.

Així doncs, votaré i votaré una de les llistes tancades i poc demòcrates a les quals tinc opció.

Quina?.

Els dos grans partits apel·len al vot útil. Útil per a què?. D’entrada tinc clar que m’és absolutament indiferent quin sigui el proper president del Gobierno. Des del punt de vista més general, pels motius que ja vaig apuntar respecte de les diferències esquerra/dreta i des del punt de vista estrictament catalanista, perquè tinc la seguretat que ni l’un ni l’altre faran res per Catalunya. I ni tan sols m’estic referint a que Catalunya n’obtingui benefici, sinó senzillament a que no sigui perjudicada i, a més, essent l’ase dels cops. El PP m’ataca amb els seus plantejaments hostils i agressius, paral·lelament el PSOE m’insulta amb l’engany constant i amb la defensa que diu que fa dels nostres drets. I els dos m’ignoren amb les seves conviccions sectàries.

Per tant, des del meu punt de vista, el vot mínimament útil és aquell que pugui modular l’espanyolisme del PP i del PSOE (del PP i del PSOE de Madrid i del PP i del PSOE de Catalunya). Excloc també l’opció Iniciativa, en tant que equip-B dels socialistes.

En definitiva, crec que únicament una opció d’obediència exclusivament catalana mereix alguna atenció per part meva. Per tant, ja anem acotant les possibilitats que contemplo.

Triaré entre una de dues possibilitats, i preferiria no criticar l’altra. L’opció catalanista ja està prou afeblida gràcies a les constants divergències i enfrontaments interessats de determinats dirigents i a la manca d’atenció que hi donen els mitjans de comunicació –també obedients a interessos concrets-.

En tot cas, no m’agrada que un partit nacionalista no només no hagi assumit el seu primer error de lliurar la presidència de la Generalitat a un partit amb cervell espanyolista (PSOE, sector PSC), sinó que ho hagi fet per segona vegada (aquest cop al PSOE, sector PSOE) empassant-se gripaus anteriors (dimissions, trencament del govern,...) i actuals (invasió de competències, menysteniment del Parlament de Catalunya, ...) i que això ho faci senzillament per mantenir les cadires.

No vull dir que l’altre ho hagi fet tot bé. El que em sembla és que els dos, per desídia o per interès i, fins i tot, per rancúnies personals, han preferit fragmentar el vot catalanista a partir de l’enfrontament, abans que enfortir-lo a partir del treball conjunt.

No he rebut cap missatge que il·lusioni, i l’únic incentiu, allò que m’impulsa a votar, és la convicció personal, no pas el convenciment per cap proposta. Però vull que el vot que jo posi a l’urna, no permeti interpretacions, per això votaré i per això no ho faré en blanc. El vot que jo posi a l’urna, vull que doni força a un partit d’aquí, amb els seus interessos aquí i que els líders del qual, amb tots els seus defectes i –confio- amb algunes virtuts, tinguin el seu punt de referència i la seva fita a Catalunya. Vull que la seva capacitat d’influència allà incideixi aquí, exactament el contrari del que proposen els dos grans partits.

Més de radars

El servei català del trànsit disposa (segons pròpia confessió) d’un centenar de radars en diverses carreteres (http://www.gencat.net/transit/radars.htm). A la seva pàgina web diuen: L’objectiu no és sancionar sinó reduir els accidents de trànsit, si bé es perseguirà amb contundència aquells infractors que posin en perill la seguretat viària i s'establiran tots els mecanismes perquè no quedin impune a l’actuació del sistema.

També asseguren que estan repartits en funció de la distribució de la sinestralitat deguda a excessiva velocitat i naturalment, no es disposen amb voluntat recaptatòria.

A part dels que té l’ajuntament de Barcelona, 25 dels 100 radars que diu la DGT (que són més) estan en vies ràpides, que és on suposadament els conductors deixen anar el gas amb major alegria.

Analitzem breument la distribució d’alguns d’aquests radars.

10 estan a la A-2, entre Barcelona I Lleida, 150 Km d’autovia (gratuïta) que va trigar 30 anys a completar-se amb l’excusa del traçat Igualada - Cervera, si be em consta que, al menys a Cornellà, n’hi ha dos i no un com diu la web. (Castellolí, Cornellà de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Vicenç dels Horts, Sant Vicenç dels Horts, Bell-lloc d'Urgell, Cervera (2), Soses, Tàrrega)

6 a la B-23 i B-20, autovies dels voltants de Barcelona (Molins de Rei –2-, Sant Joan d’Espí, Sant Just d’Esvern i Badalona)

4 més als trams d’autovia de la C-31 – tres als voltants de Barcelona, un a la zona de lliure circulació – gratis – a Vilanova -. Em consta que, al menys, n’hi ha dos més a la C-31 entre Sant Boi i Castelldefels (en aquesta zona n’hi ha, com a mínim, quatre), i tres més entre el Prat i l’Hospitalet. Però no n'hi ha cap (zero) a la zona dels túnels del Garraf (de pagament).

Portem 22 radars en vies ràpides gratuïtes. Sabeu quants hi ha en les autopistes gestionades per ACESA? TRES! (3), un a la AP-7 a Castellbisbal, un a la A-7 a Tarragona (a la zona gratuïta entrant a Torredembarra o Reus) i un a la AP-2 Les Borges Blanques. Comptant que la AP-7 més la AP-2 sumen uns 450 Km (La Jonquera - Hospitalet de l’Infant uns 350 Km, Valls- Lleida uns 100 Km), a les autopistes de Acesa hi ha un radar cada 150 Km.

Si analitzem la A-2 (gratuïta), que té uns 150 Km, n’hi ha 11 (10 que diu la web i al menys un més que jo sàpiga), surt una mitja de un radar cada 13 Km. Si be cal considerar que la majoria estan al voltant de Barcelona, la zona de 80 Km/h.

O sigui i resumint: la possibilitat de que t’enganxin en una autopista de peatge és unes 10 vegades menor que a les autovies gratuïtes. Deu tractar-se de la nova manera de compensar els peatges? (pagar menys multes a les de pagament). O és en desgravi de qual la Tura tocava el claxon en passar pel peatge de Mollet? O és que el braç de la Caixa és molt llarg?

80Km/h: objectiu assolit!

Fa uns mesos que ha entrat en funcionament la restricció de superar els 80Km/h en les autopistes dels voltants de Barcelona. Ens van explicar que ajudaria a reduir la contaminació en CO2 i limitaria els accidents de trànsit. Després de dos mesos d’implantació de la mesura, els responsables de la cosa ens expliquen que

a) S’han reduït les morts en carretera. No donen dades de les mortrs dels darrers mesos al voltant de Barcelona, ni de les actuals, no sabem ON han passat aquests accidents que, diuen, ara són menys. No expliquen que les companyies d’assegurances han detectat un increment dels petits accidents en les autopistes que circumden Barcelona.

b) No donen dades de les concentracions de CO2 en l’atmosfera dels voltants de Barcelona. Deu ser que no són favorables a la mesura, i

c) Es posa una mitja de 700 multes diàries.

Aquest darrer aspecte mereix comentari a part. 700 multes cada dia, a una mitja d’uns 100 euros (comptant la possible rebaixa per pagament immediat sense dret a recurs), dóna una recaptació de 21.000 euros cada mes, que al cap de l’any fan la preciosa xifra de 252.000 euros (és a dir quasi 42 milions de pessetes). Quina destinació tenen aquests euros? Quin ús se’n fa d’aquest significatiu increment del pressupost de l’administració? En què s’inverteixen? Quina millora de les vies públiques, o del transport públic representarà pels ciutadans? No se sap, no ho diuen.

O tot plegat és més senzill i aquest és, precisament, l’objectiu de la limitació? En aquest cas: MISSIÓ ACOMPLIDA!!!

----------

Afegit de l'autor:

lamento l'error. 700 multes x 100 euros x 365 dies = 25.550.000 euros (4.200 milions de pesetes). ARA SI! Per aquesta xifra les criatures d'iniciativa posen radars fins al lavabo de casa.

Més sobre ensenyament

He llegit amb atenció l’article de Pérez Reverte, algunes de les coses que diu les comparteixo i d’altres no.

El Sr. Pérez Reverte escriu molt bé i domina el seu idioma de forma envejable. Certament, gràcies a la força del llenguatge el seu article resulta, malgrat poc constructiu, extraordinàriament atractiu.

Crec que efectivament el nostre sistema educatiu està en crisi i que cal actuar d’alguna manera per capgirar la situació. També crec que els polítics hi tenen molta culpa, però opino que tot plegat és prou complex com per afirmar que la tenen tota. Més endavant m’hi referiré.

Primer volia fer algunes consideracions més puntuals del que es desprèn de l’article sobre dos temes que afecten molt especialment al nostre país: Catalunya.

Sovint, quan d’alguna manera es fa balanç sobre determinades qüestions, es fa referència als darrers 30 anys. És com si el recobrament de la democràcia i les seves institucions fos el punt de partida de l’actual situació.

Efectivament no dubto que sigui així en molts aspectes, però en d’altres, i sobretot en llocs com Catalunya, no. L’oblit sistemàtic del franquisme respecte de tot allò que flairés lleugerament a català, va comportar-nos una gran precarietat.

Això era palpable en el sistema educatiu. La manca d’infraestructures educatives i l’obsolescència de moltes de les existents era molt més generalitzada del que ara podem recordar. Així mateix la presència del català a l’escola era, naturalment, nul·la. Per tant, a Catalunya es partia, en molts aspectes, per sota de cero i, si en algun sector s’albirava certa excel·lència era en alguns centres privats.

Dic tot això, perquè la crítica del Sr. Pérez Reverte, evidentment adreçada als polítics, també conté elements de confrontació ensenyament públic V.S. ensenyament privat i afirmacions que denoten un clar desconeixement de què passa a l’ensenyament fora de Madrid.

En resum, entenc que l’ensenyament a Catalunya té molts problemes però aquests s’han de resoldre tenint en compte les nostres especificitats. Ja és ben curiós que gent que diu que entén com a necessari el respecte pels alumnes que arriben d’altres països i d’altres cultures, no vegi tan necessària la presència del català a l’escola. No sé si això vol dir disset models educatius, en tot cas el que vol dir és el nostre model educatiu... els altres setze que s’organitzin com vulguin, junts o separats.

Deia al començament que em sembla que la culpa de tot plegat no és dels polítics. Tota la culpa, vull dir.

Personalment em sembla que els polítics, generalitzant si se’m permet, en aquest tema han reaccionat com fan sempre: procurant quedar bé amb el màxim nombre de col·lectius, sobretot si aquests estan organitzats... i en l’àmbit educatiu n’hi ha molt corporativisme.

Així penso que en un moment donat es va prestar excessiva atenció als col·lectius que proclamaven les noves pedagogies. El nen ha d’estar bé a l’escola, se l’ha d’animar constantment, s’ho ha de passar bé. Resulta que tractem els nens d’avui en comptes dels adults del futur. Culpa dels polítics? Sí, però també dels pedagogs, no?.

Aquesta manera de fer tampoc sembla que, si més no fins ara, els hagi semblat malament als mestres. Jo no m’he dedicat mai a la docència, però vist des de fora sembla més feixuc preparar una bona classe de matemàtiques, amb voluntat de fer entendre conceptes abstractes, que una sortida al mercat per veure quantes pomes hi ha en 1Kg. i de quin color són. I no parlo d’hores, que en el segon cas també s’hi esmercen moltes. De la mateixa manera, hi ha encara molts mestres per als quals les TIC són perfectes desconegudes.

Culpa dels polítics? Sí, perquè no han tingut el caràcter suficient per imposar un sistema de formació continuada obligatòria. Però també dels mestres, no?

I, els pares, estan lliures de culpa? N’hi ha que opinen que l’escola ha de fer-ho tot per l’educació dels fills...

Bé, doncs a aquesta complexitat, darrerament s’afegeixen problemes com ara la immigració, la violència, l’excessiu consum de tv i altres divertimentos, etc. O és que en l’escola no té cap incidència el fet que en pocs anys la població de Catalunya hagi passat de 6 a 7 milions? O és que en l’escola no té cap incidència que els pares hagin de passar fora de casa 12 hores cada dia per tal de poder pagar la hipoteca?.

Actualment des de la Generalitat s’està impulsant aquest tan esmentat pacte per a l’educació que haurà de comportar una nova llei. El que he llegit al respecte no em sona malament. Des de la més gran de les modèsties, demanaria que aquest nou procés de concreció legal dels temes educatius sigui tan llarg com convingui, però que realment estigui ben pensat i que quan finalment aquesta nova normativa vegi la llum, no esdevingui un altre objecte contundent més per llançar-se al cap d’un partit a l’altre, d’un sindicat a un conseller o des del ministerio al departament.

PERMITIDME TUTEAROS, IMBÉCILES

Feia temps que volia fer un post sobre la pobre qualitat de l'ensenyament i l'enorme pèrdua que això significa per al país i el seu futur. Però m'ha arribat aquest article publicat per Arturo Pérez-Reverte en El Semanal del 23 de diciembre de 2007 i, naturalment, no hi ha comparació amb el que jo hagués pogut redactar. De manera que incloc aquest text amb la intenció que assoleixi la màxima difusió possible, amb la natural modèstia d'un blog com La Trama.

Cuadrilla de golfos apandadores, unos y otros. Refraneros casticistas analfabetos de la derecha. Demagogos iletrados de la izquierda. Presidente de este Gobierno. Ex presidente del otro. Jefe de la patética oposición. Secretarios generales de partidos nacionales o de partidos autonómicos. Ministros y ex ministros -aquí matizaré ministros y ministras- de Educación y Cultura. Consejeros varios. Etcétera. No quiero que acabe el mes sin mentaros -el tuteo es deliberado- a la madre. Y me refiero a la madre de todos cuantos habéis tenido en vuestras manos infames la enseñanza pública en los últimos veinte o treinta años. De cuantos hacéis posible que este autocomplaciente país de mierda sea un país de más mierda todavía.

De vosotros, torpes irresponsables, que extirpasteis de las aulas el latín, el griego, la Historia, la Literatura, la Geografía, el análisis inteligente, la capacidad de leer y por tanto de comprender el mundo, ciencias incluidas. De quienes, por incompetencia y desvergüenza, sois culpables de que España figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas.

Pero lo peor no es eso. Lo que me hace hervir la sangre es vuestra arrogante impunidad, vuestra ausencia de autocrítica y vuestra cateta contumacia. Aquí, como de costumbre, nadie asume la culpa de nada. Hace menos de un mes, al publicarse los desoladores datos del informe Pisa 2006, a los meapilas del Pepé les faltó tiempo para echar la culpa de todo a la Logse de Maravall y Solana -que, es cierto, deberían ser ahorcados tras un juicio de Nuremberg cultural-, pasando por alto que durante dos legislaturas, o sea, ocho años de posterior gobierno, el amigo Ansar y sus secuaces se estuvieron tocando literalmente la flor en materia de Educación, destrozando la enseñanza pública en beneficio de la privada y permitiendo, a cambio de pasteleo electoral, que cada cacique de pueblo hiciera su negocio en diecisiete sistemas educativos distintos, ajenos unos a otros, con efectos devastadores en el País Vasco y Cataluña. Y en cuanto al Pesoe que ahora nos conduce a la Arcadia feliz, ahí están las reacciones oficiales, con una consejera de Educación de la Junta de Andalucía, por ejemplo, que tras veinte años de gobierno ininterrumpido en su feudo, donde la cultura roza el subdesarrollo, tiene la desfachatez de cargarle el muerto al «retraso histórico». O una ministra de Educación, la señora Cabrera, capaz de afirmar impávida que los datos están fuera de contexto, que los alumnos españoles funcionan de maravilla, que «el sistema educativo español no sólo lo hace bien, sino que lo hace muy bien» y que éste no ha fracasado porque «es capaz de responder a los retos que tiene la sociedad», entre ellos el de que «los jóvenes tienen su propio lenguaje: el chat y el sms». Con dos cojones.

Pero lo mejor ha sido lo tuyo, presidente -recuérdame que te lo comente la próxima vez que vayas a hacerte una foto a la Real Academia Española. Deslumbrante, lo juro, eso de que «lo que más determina la educación de cada generación es la educación de sus padres», aunque tampoco estuvo mal lo de «hemos tenido muchas generaciones en España con un bajo rendimiento educativo, fruto del país que tenemos». Dicho de otro modo, lumbrera: que después de dos mil años de Hispania grecorromana, de Quintiliano a Miguel Delibes pasando por Cervantes, Quevedo, Galdós, Clarín o Machado, la gente buena, la culta, la preparada, la que por fin va a sacar a España del hoyo, vendrá en los próximos años, al fin, gracias a futuros padres felizmente formados por tus ministros y ministras, tus Loes, tus educaciones para la ciudadanía, tu género y génera, tus pedagogos cantamañanas, tu falta de autoridad en las aulas, tu igualitarismo escolar en la mediocridad y falta de incentivo al esfuerzo, tus universitarios apáticos y tus alumnos de cuatro suspensos y tira p'alante. Pues la culpa de que ahora la cosa ande chunga, la causa de tanto disparate, descoordinación, confusión y agrafía, no la tenéis los políticos culturalmente planos. Niet. La tiene el bajo rendimiento educativo de Ortega y Gasset, Unamuno, Cajal, Menéndez Pidal, Manuel Seco, Julián Marías o Gregorio Salvador, o el de la gente que estudió bajo el franquismo: Juan Marsé, Muñoz Molina, Carmen Iglesias, José Manuel Sánchez Ron, Ignacio Bosque, Margarita Salas, Luis Mateo Díez, Álvaro Pombo, Francisco Rico y algunos otros analfabetos, padres o no, entre los que generacionalmente me incluyo.

Qué miedo me dais algunos, rediós. En serio. Cuánto más peligro tiene un imbécil que un malvado.

El burro català i l’aigua del Rône

Un dia d’aquests, per la ràdio, vaig sentir un polític d’ERC o Iniciativa (lamento no recordar-ho però era molt de matí i no vaig retenir ni el nom de l’il·lustre dirigent) que explicava que el projecte de transvasament d’aigua del Rône era “de dretes” (us ho asseguro, ho va dir), i que era una obra “de ciment”, insostenible i poc ecològica (això em fa pensar en una criatura d’Iniciativa, però no ho puc assegurar).

En lloc d’aquest projecte “de dretes”, ara es portarà aigua en vaixell des d’una dessaladora de Carboneras (Almeria, per si algú no sap on és) i des de Marsella. Per molt que TV3 eviti la paraula prohibida (el riu Rône), l’aigua de Marsella prové d’aquest riu, altrament seria aigua de mar. O sigui, que aprofitant que el projecte de transvassament és “de dretes” ens hem assabentat de dues coses: a) a Almeria sobra aigua; i b) es portarà aigua del Rône però no amb una canalització, sinó amb vaixell, sostenible a més no poder.

Però la Trama, sempre a punt en la seva voluntat de servei al país, té una proposta alternativa, innovadora, sostenible, ecològica i cultural. La cria massiva d’exemplars de burro català que, adequadament equipats amb alforges per portar un parell l’alfàbies, podrien fer una corrua des de les vores del Rône fins a Barcelona carregats amb aigua (de tornada podrien portar a França fruits secs).

Aquesta proposta (que espero no sigui titllada de “dretana”) té diversos avantatges: a) es preserva la raça del Equus asinus var. catalana (burro català); b) s’estimula la indústria ceràmica, on es podrien recol·locar part dels treballadors de la construcció, ara a l’atur per la no-crisi del sector); c) es recupera l’artesania de la producció d’alforges; d) la nova via de comunicació aportaria riquesa i llocs de treball als pobles de l’itinerari, que subministrarien palla per als burros, alimentarien els traginers que en conduïssin, etc. Per no parlar de l’enorme atractiu turístic que representaria una permanent filera de burros de més de 400 Km. Naturalment, una empresa amiga podria dissenyar els indicadors dels recorregut, no perdéssim el toc de glamour.

Catalunya apareixeria al llibre Guiness, que sempre és millor que sortir-hi per tenir la major concentració de burros per metre quadrat col·locats en els departaments del govern.

La discussió política

Ens trobem en plena pre-campanya mediàtica. Per entendre’ns, la pre-campanya és aquell període de temps entre campanya i campanya electoral, la repercussió mediàtica de la qual s’aguditza des del moment en què s’anuncia la previsible data de la següent campanya, llavors entrem en la pre-campanya mediàtica.

Durant la pre-campanya, és a dir sempre, els nostres representants polítics es dediquen a tirar-se els problemes de la ciutadania pel cap. Durant la pre-campanya mediàtica fan el mateix, però els mitjans hi donen més ressò, d’acord amb les tendències, les amistats i els interessos de cadascú –de cadascú d’ells, s’entén -.

Així , sobre temes com ara el terrorisme, preu de l’habitatge, increment de l’atur, creixement de l’inflació (4,4% al gener!), pèrdua del control de les grans empreses (Endesa, Iberdrola,...), immigració, davallada de la borsa, endeutament de les famílies, fracàs educatiu,... algú sap què en pensen realment el nostres polítics? Algú sap què pensen sobre com solucionar-los? - més enllà de que són culpa dels altres i que ells els resoldran millor-

Fruit d’aquest mirar per als propis interessos, i fruit també del que ja dèiem al post anterior, la discussió política no únicament està lluny de la societat, sinó que la ignora constantment. La conseqüència és el desinterès de la ciutadania pels polítics –no per la política- i l’abstenció.

I hi ha també una altra conseqüència: l’aparició de plataformes de debat o l’aprofitament d’algunes existents, abonades per la ineficàcia dels polítics, que llencen les seves opinions al carrer d’una forma descontrolada.

En alguns casos, aquestes plataformes esdevenen enriquidores del debat davant les desqualificacions i les promeses –que si qui les diu les pensés dues vegades empal·lidiria de vergonya- . En d’altres, certament no. En tot cas, em sembla impropi d’un país amb llibertat d’expressió que es consideri que hi ha col·lectius que poden expressar el seu parer i n’hi ha que no... o és que, per exemple, els sindicats no poden dir clarament quina és la seva opció?.

De tota manera, jo aconsellaria als nostres polítics que no pateixin si hi ha estaments - siguin religiosos, siguin econòmics, siguin col·lectius d’interessos concrets, siguin els que siguin - que diuen la seva. Que no es dediquin a respondre els espontanis, que, si us plau, es posin a la feina, que pensin i que debatin sobre els nostres problemes i, sobretot, que recordin que hi ha vida intel·ligent més enllà dels partits i dels seus “pregoners” –els dels uns i els dels altres-.

Xuletes per a l'examen

Hmm... que no ens sabem la lliçó? no n'hi ha prou amb haver de pensar que els polítics no pensen per si sols, que duen la lliçó apresa i que reciten consignes. No. Ara, a més, es veu que n'hi ha que ni tan sols s'han après la lliçó. I clar, el dia que puges a examen, i ja sabem que la Terribas és de les que per res et suspenen, més val tenir algun as a la màniga. Al meu cole, això era motiu de suspès, sense ni corregir l'examen. Llàstima que la ciutadania no sigui tan estricta com els meus profes.

Clar que potser no, eh... potser el que hi té és la llista de la compra que ha fet a corre-cuita abans d'acostar-se al plató i sóc jo que sóc molt malpensada.

A qui votar?

L’any 2004 es va conformar a Catalunya el primer govern tripartit. En aquell moment, els partits que el varen constituir van voler denominar-lo “d’esquerres i catalanista”. Entenc que aquesta denominació perseguia dos objectius: situar els anteriors mandats a la dreta i netejar la imatge espanyolista del partit socialista.

A finals de l’any 2006 es va conformar el nou govern tripartit, ara “d’entesa i progrés”. També entenc que amb dues finalitats: ara sí que ens entendrem i, per tant, progressarem. A més a més, es va treure l’autodenominació de catalanista, per incidir en l’eix esquerra/dreta i perquè el catalanisme del govern –com el valor entre els militars- “se le supone”, més encara amb la presència d’ERC, de tanta influència, com sabem, en el seu si.

Durant quatre anys, doncs, a Catalunya se’ns vol vendre el gir de la política catalana cap a l’eix esquerra/dreta per sobre de catalanistes/no catalanistes. Se’ns diu que les qüestions identitàries no són les que interessen la societat catalana. Tanmateix, es produeixen fets i ens arriben missatges aparentment contradictoris amb aquest posicionament previ.

Per exemple, el Sr. Joan Ferran, diputat important del PSC –és portaveu adjunt del grup parlamentari- creu que les emissores de ràdio i televisió de la Corpo tenen una crosta nacionalista que cal polir. Evidentment el Sr. Ferran per nacionalista entén catalanista... o és que a continuació voldrà treure la crosta de les emissores espanyoles?.

Per exemple, el partit socialista està traient la pols -i el morrió- al Sr. Bono qui ja ha començat a expressar-se, en els termes que ens són habituals, en contra dels nacionalismes que no són el seu. La Sra. Chacón va dir per ràdio –tenint cura que no fos una ràdio d’abast estatal- que el Sr. Bono representa una part molt petita dels socialistes... potser sí, però un d’aquests pocs deu ser l’actual president de la Generalitat, que el va votar com a president del seu partit (PSOE) al seu dia.

Per exemple la Generalitat Valenciana tanca la possibilitat de recepció de les emissores de TVC al País Valencià. I ja veureu que no passa res, de fet quan hi governava el PSOE valencià també ho va intentar.

I en podríem trobar molts d’altres exemples de bona entesa entre la dreta i l’esquerra espanyola –inclosos els partits satèl·lits del PSOE- quan es tracta de “la crosta” :llei de partits, no publicació de les balances fiscals, seleccions nacionals, llei de dependència espanyola invasiva de les competències de la Generalitat, papers de Catalunya a l’arxiu de Salamanca, diferenciació de les matrícules dels vehicles, ...

Per tant, primera conclusió, el fet no és que la discussió nacionalisme/no nacionalisme interessi o no als ciutadans. A qui no interessa és al PSOE i a les seves delegacions territorials perquè la tasca els és feixuga.

Aquí han de pal·liar el fet que no hi ha diferència en els discursos dels partits majoritaris de l’Estat, potser sí en la forma (tromba del PP versus pluja fina -com diu Carod- del PSOE), però no en el fons. Per tant, millor no parlar-ne tal com sol de-manar el Sr. Montilla (gran aportació la de Zaragoza amb això de “el mudito”) i dir que no interessa a ningú. Allà han de mostrar-se més espanyolistes que els altres.

Anem per la política d’esquerres i de dretes. Uns pocs exemples serviran.

Immigració. Hem passat dels “papers per a tothom” a declaracions del president francès sobre un possible acord amb Espanya i Itàlia per fer fora els immigrants sense papers i problemàtics. També hem pogut saber una proposta del Departament d’Educació en el sentit que es crearan aules d’acollida temporals per als nens immigrants que arribin a mig curs o per a aquells que puguin tenir problemes d’integració, proposta sens dubte llunyana de l’ideari teòric-progressista.

Economia. No anem bé malgrat el Gobierno s’entesta en què aquí no passa res -coses de les èpoques pre-electorals-. Tant des de l’esquerra com des de la dreta, què s’ha fet o, encara més, què s’ha previst fer per pal·liar la dependència del sector de la construcció? Perquè s’ha permès i es continua permetent l’endeutament astronòmic de les famílies?. Què passarà amb la pèrdua patrimonial que representa la davallada de la borsa o del valor de l’habitatge?. Sens dubte, resoldre aquestes qüestions ha de comportar decisions, algunes poc populars, que s’hauran de prendre i que s’assemblaran tant si el govern és d’esquerres com si és de dretes.

Democràcia. Llistes obertes, sembla un mesura d’impuls democràtic i possiblement d’incentivació de la participació, no? I això, diuen, els preocupa. Els partits, però, no estan disposats a canviar res. S’estimen més la disciplina que comporta la confecció de les llistes electorals de manera centralitzada. I això succeeix tant entre els partits d’esquerres com entre els de dretes.

Per tant, segona conclusió, davant els problemes reals, les polítiques d’esquerres i de dretes s’assemblen molt perquè una cosa és discutir en el pla de les idees i altra molt diferent resoldre els problemes.

Així doncs, vol dir això que tant se val votar un com l’altre?. No. A Catalunya, per exemple, si en lloc d’haver el govern tripartit des de fa quatre anys –em sap greu insistir, però és que sempre sembla que avui sigui el primer dia- hi hagués un altre govern, l’aigua del Roina arribaria canalitzada i no en vaixell. Les aules prefabricades de les escoles del país segurament serien aproximadament les mateixes, però en continuaríem dient barracons i potser les aules d’acollida ja estarien en funcionament. El Sr. Boadella continuaria sent amic dels socialistes. Potser el túnel de Bracons tindria quatre carrils, mentre la MAT i el quart cinturó es farien de la mateixa forma que es faran. Els ajuts addicionals a les pensions que dóna l’Estat i que la Generalitat complementa no haurien patit interrupcions. Em temo que l’apagada general a Barcelona s’hauria produït igual i possiblement s’hauria incendiat l’Hospital de la Vall d’Hebró, però el president de la Generalitat hauria estat al capdavant, per fer-ho millor o pitjor, però al capdavant.

I a Madrid?. Si de les anteriors eleccions no hagués sorgit un govern d’esquerres, tal vegada no hi hauria matrimonis gais –potser sí unions legals que no es dirien matrimonis- i les tropes de l’ Irak haurien tornat més tard. I a Catalunya continuarien escatimant-nos les inversions, potser sense rialles o amb un somriure que no ens semblaria amable,... això sí, el govern en faria força barrila, perquè a Madrid no hi hauria els amics.

Llavors, a qui votar?. ...

Campanya sobre campanya

Una de les característiques de la forma d’encarar els problemes de l’actual Govern de Catalunya és la propaganda.

Jo sempre havia criticat d’anteriors governs exactament el contrari. Sovint es programaven actuacions i es duien a terme amb poc èxit perquè el ciutadà desconeixia la possibilitat d’acollir-se a tal o qual programa perquè no s’havia publicitat suficientment.

Ara no. Ara es duen a terme grans campanyes conseqüència de les quals és la percepció de que es fa alguna cosa al respecte, quan en realitat es fa poc o res.

Em vull centrar en dos exemples clars: aigua i recollida selectiva. (Em sap greu que ambdós temes siguin de medi ambient, però com que segurament aviat aquest departament estarà decorat a l’estil Feng Shui, els seus responsables superaran més fàcilment el trauma de la crítica des de La Trama).

Anem per l’aigua. És cert que a Catalunya plou poc i és cert també que les reserves d’aigua escassegen. Això, tanmateix, no és nou. A Catalunya plou poc, ha plogut poc i continuarà plovent poc. Les reserves ara són extraordinàriament escasses per dos motius, perquè darrerament ha plogut poquíssim i perquè el consum és molt superior.

Pel que fa al primer aspecte, cal tenir present que no és un fenomen estrany. Altres èpoques han hagut de poca pluja i segurament n’hi haurà en el futur. Pel que fa al segon sí que em sembla una qüestió addicional, qüestió, però, que s’hauria hagut de preveure o és que l’increment de despesa d’aigua a causa dels nous costums ha aflorat sobtadament? O és que l’increment de la població de Catalunya es va produir ahir? O és que els camps de golf els va crear Deu Nostre Senyor el vuitè dia, després de descansar? O és que les conduccions d’aigua es van deteriorar la setmana passada?...etc. etc.

Tot això no s’ha previst, i què fa el Govern?. De moment campanyes. Campanyes perquè vigilem constantment l’aixeta de casa. Així es dóna la imatge de que es fa alguna cosa i, de passada, compartim problema i culpabilitat.

Anem pel reciclatge. Ja fa temps que ens maregen amb aquest tema. Constantment rebem missatges perquè, per exemple, no imprimim aquells correus electrònics que no necessitem –curiosament no sé quina normativa d’homologació obliga a tenir en paper tota la documentació, estaria bé que fos una normativa relacionada amb medi ambient!-. Perquè no anem a comprar sense bossa, per evitar bosses de plàstic –curiosament cada cop més els pebrots venen embassats d’un en un dins un plàstic-. I sobretot, perquè omplim les llars amb contenidors de colors diferents en funció del tipus de deixalla.

Respecte d’aquest darrer aspecte, ara s’ha endegat una campanya que en diuen “aquireciclem.cat”. Aparentment, les imatges d’aquesta campanya són reals i corresponen a persones que trameten fotografies o videos de casa seva demostrant com s’ho fan per reciclar. M’han dit que han sortit per tv, jo no les he vistes. Avui, però, he vist unes fotografies al diari, segons diu d’una parella d’Olot. Les fotografies reprodueixen una cuina, amb la parella feliç per la seva aportació al medi ambient i pels seus contenidors.

Personalment, al marge de l’estranya sensació de felicitat que aparentment li aporta al noi abraçar el cubell de la brossa, he pensat que hauria de ser preocupació del govern que aquesta parella disposi d’un contracte de treball i d’un habitatge en condicions abans d’assegurar-se que tinguin el nombre adequat de contenidors i del color que toca.

Per acabar, permeteu-me’n un esplai. Suggereixo que el govern, tan donat al disseny, pagui a alguna de les empreses amigues perquè dissenyi uns contenidors decoratius, si pot ser dues opcions, una normal i una altra Feng Shui, per a ciutadans de dretes i d’esquerres, de tal manera que els contenidors no calgui instal·lar-los a les cuines –on no hi caben- i puguin ser distribuïts en diferents estances de la llar.

En quin país vivim?

Aquests dies de precampanya, que diuen que va començar ahir (?) prometen.

A banda de les habituals notícies sobre qui va a quina llista i en quin lloc, comencem a veure coses realment impagables. Què tal l’olograma del PSC?. Jo no sé quant de temps han esmerçat aquests socialistes a discutir sobre la fragància que més representa el partit, però em temo que molt més que a d’altres qüestions de campanya i, fins i tot de programa de govern.

Els deuria semblar una idea brillant, i possiblement s’ho van passar d’allò més bé perpetrant-la. Tanmateix, quan l’han presentada, fins i tot la Manuela de Madre ha reconegut que és una xorrada.

Quant ha costat aquesta idea brillant? (Penseu que també la paguem entre tots, ja sigui a partir del diner públic, ja sigui per les donacions empresarials als partits, donacions que després hem d’equilibrar amb pujades de preus per sobre de l’IPC).

En un altre lloc, també sota l’auspici de les esquerres, concretament a l’àrea d’IC-V del Govern, també han tingut una brillant idea (aquest cop està clar d’on surten les birolles). El Departament d’Interior (Saura) vol redecorar les seves instal·lacions a l’estil Feng Shui (que com tothom sap és una tècnica xinesa que a partir de la distribució de mobles, colors, formes, etc. interpreta els fluxos d’energia per assegurar l’harmonia de l’home –i la dona, suposo- amb el seu entorn). Amb això hi haurà menys baixes laborals i més productivitat. S’està pensant en ampliar aquesta decoració a d’altres departaments, de moment, això sí, només als d’IC-V (per tant, tenim sort, perquè són pocs).

Tot això, podria fer riure, però em sap greu haver llegit també avui que la sanitat catalana està col·lapsada. Els hospitals no donen a l’abast. Les imatges són patètiques, malalts enllitats al bell mig de la sala d’espera o en corredors, malalts que necessiten atenció i romanen en les ambulàncies per manca de lloc als hospitals i, com a conseqüència, ambulàncies que no poden atendre trasllats perquè estan aturades amb un malalt dins.

Clar que també he llegit que trànsit col·locarà 105 nous radars en 3 anys. Confio que, tot i que la col·locació d’aquests radars no està feta amb ànim recaptatori, siguin suficientment productius per sufragar les necessitats sanitàries, això sí, un cop aplicats els sistemes Feng Shui allà on convingui.

El dret a la vaga

Recentment hi ha hagut algunes vagues en les que diversos col·lectius de treballadors reclamen drets que consideren justos. Fins aquí res a dir. El problema que se’m planteja són les accions addicionals a aquestes vagues.
Recordo la irrupció a les pistes de l’aeroport del Prat dels treballadors del handling de terra d’Iberia que van deixar “penjades” unes 400.000 persones i van ocasionar un caos que va durar setmanes. La policia no va fer res per aturar-ho. Fa poc els conductors dels autobusos de Barcelona han fet vaga i, aprofitant l’avinentesa han punxar rodes, trencat vidres i espatllat vehicles de TMB. Ara mateix hi ha una vaga dels treballadors de l’empresa de neteja de metro de Madrid, que a més de no netejar, han escampat brossa per totes les instal·lacions, incloent papers de diari esmicolats, bosses rebentades d’escombreries i oli per terra. Cosa similar recordo fa pocs anys a l’aeroport del Prat. (vegeu l'edificant video: http://videos.abc.es/informaciondecontenido.php?con=3488)
Sense entrar en valoracions sobre les reclamacions dels col·lectius de vaguistes, se m’acut que la destrossa sistemàtica dels bens aliens, el perjudici intencionat a un col·lectiu més ampli, la coacció pels piquets “informatius”... no són precisament actituds gaire democràtiques. Fins i tot em sembla que algunes d’aquestes accions reivindicatives són clarament un delicte, sense que hagi vist el fiscal general de l’estat abocar-s’hi amb tot el pes de la llei que ha aplicat rfa poc a altres casos.
Si a aquests fets, aparentment defensats pels sindicats convocants (o al menys no denunciats clarament i sense embuts), hi afegim el clamorós silenci dels mateixos sindicats en les desgràcies de rodalies de Barcelona, o les apagades elèctriques, o en els problemes de l’edifici de Gas Natural, o en tantes altres oportunitats que ocorren fets que afecten treballadors... dons tot plegat ens podem fer una imatge, penso que ben perfilada i clarament enfocada, dels sindicats (o dels dirigents sindicals... no sé).

Justicia

Un dia els serveis d’inspecció de l’estació d’esquí de la Molina van atrapar una senyora amb un forfait falsificat i la van denunciar. Fa poc es va fallar el corresponent judici i li van imposar 1.000 euros de multa i 6 mesos de presó (que possiblement no complirà perquè és una pena inferior a l’any i no deu tenir antecedents). El forfait més car de l'estació de la Molina val 555 euros.

L’exempresari modèlic Sr. Javier de la Rosa va reconèixer que havia “distret” 70.000.000 d’euros (setanta milions, no sigui que em deixi un zero) i per això va ser condemnat a 3 anys de presó.

Hi ha alguna cosa que no entenc.

L'amnèsia històrica

Dimecres es va produir un incendi a l’Hospital Can Ruti, de Badalona, un dels hospitals importants de Catalunya.

Malalts desallotjats, d’altres, en condicions més precàries, traslladats a d’altres centres, són les imatges que ens han arribat d’una situació provocada per causes que alguns han titllat de fortuïtes, si bé encara no estan del tot clares.

Immediatament vam poder escoltar veus que unànimement deien que la resposta del personal, dels funcionaris, dels serveis, etc. va ser exemplar i que tot es va anar resolent de la millor manera possible. No ho dubto i me n’alegro, de fet és com ha de ser. Paral·lelament, van aparèixer els primers comentaris en el sentit que, segurament, ja ens podíem imaginar: manca d’inversions d’anys anteriors.

Aquest incendi, sigui fortuït sigui degut a deixadesa, no tindria més importància que el fet en si, si no fos per la correlació amb d’altres successos recents. L’incendi a l’Hospital de la Vall d’Hebró, el caos de rodalies (i dels Ferrocarrils de la Generalitat, que no es diu massa però que encara estan afectats pel tema AVE), l’aeroport, la tallada de llum,... En tots els casos, d’una manera o altra s’ha apel·lat a la manca d’inversions en anys anteriors.

Quins són aquests anys anteriors?. La referència, quan es fa, és als 23 anys de governs de CiU. I d’això, no ho oblidem, ja en fa 4!. És impossible que durant 23 anys no s’hi hagin fet inversions, sobretot si tenim en compte el punt de partida, en res comparable al de l’any 2004. En tot cas, ja em sembla molt i molt casual que no es fessin els manteniments necessaris durant l’època Pujol i que no passessin aquestes coses i que sigui justament ara, repeteixo, 4 anys després, quan es produeixen accidents i problemes l’un darrere l’altre i que tot sigui culpa de les no-inversions dels 23 anys anteriors als darrers 4 anys.

Tanmateix, suposem que realment les inversions hagin estat insuficients durant un temps, el que sigui –n anys-, del mandat de CiU, quines se n’han pal·liat durant els darrers 4 anys?... Per tant, insuficiència d’inversions durant n+4, que l’actual govern té tendència a oblidar el primer tripartit i fer com si fins ahir hi hagués de president el Sr. Pujol i que hagi estat aquest mateix matí quan el Sr. Montilla ha entrat per la porta de la Pl. Sant Jaume.


Un altre tema. La Sra. Chacón va ser entrevistada per una emissora de ràdio a l’entorn del vet als pressupostos que va prosperar al Senat. La Sra. Chacón, després d’una llarga explicació sobre els mals que això comportaria per a Catalunya, els reals i els inventats, va dir que tot era culpa de CiU, que tornava a pactar amb el PP, com ho havia fet abans, encara que això representés fer la guitza a Catalunya. Confesso que se m’escapen moltes cares d’aquest políedre que és l’aprovació dels pressupostos en un i altre lloc, en tot cas, el que crec de tot plegat és que potser CiU no va imaginar d’entrada l’aprovació del vet en qüestió i que va ser la primera sorpresa. D’altra banda també crec que aquest fet serà utilitzat interessadament com a excusa per tirar enrere discrecionalment les inversions que convingui. A partir d’ara la culpa de qualsevol inversió que no es faci a Catalunya serà d’aquest vet i, fonamentalment, de CiU.

En tot cas el vet es va aprovar amb altres vots i, repreguntada la Sra. Chacón sobre el paper d’ERC, va dir que el seu vot a favor del vet també era responsabilitat de CiU que “no els va deixar altra sortida” –que no sé què vol dir amb això a banda que es veu que, per a ella, a ERC són tontos i no saben decidir solets-.

La Sra. Chacón perd també la memòria i no diu que CiU va pactar amb el Govern d’Espanya sempre, amb Felipe González quan aquest era president del Govern i amb Aznar quan ho va ser. Fins i tot ERC oblida que va formar part del Govern de Catalunya en una legislatura.

Per esmentar altres temes. El Sr. Rodríguez Zapatero ha oblidat que va prometre que es farien públiques les balances fiscals, tal com està obligat legalment.

El president Montilla no recorda, si més no de moment, que va prometre en campanya audífons gratuïts per a les persones amb sordesa, ni les seves responsabilitats quan va ser membre de l’executiu espanyol. A la memòria del Sr. Saura se li ha escapat que no havia de formar part d’un govern que fes el túnel de Bracons. La Sra. Tura i el Sr. Nadal han oblidat la seva reivindicació de la gratuïtat de les autopistes i els diferents responsables del departament d’ensenyament no recorden que van comprometre’s a eliminar els “barracons” (ara aules prefabricades en condicions òptimes) que, en canvi, han incrementat el seu nombre.

De fet, a més a més de les aules prefabricades, també s’ha incrementat el nombre d’alts càrrecs i de càrrecs de confiança de l’actual govern, en contra del que s’havia postulat, però això també ho han oblidat.

Tampoc recorda ningú com era de nefast que el fill del president de la Generalitat tingués un càrrec de director general. Potser allò pervers era que es tractés d’un sol cas.

Francament, em fa por que gent amb aquesta capacitat d’oblit vulgui tirar endavant una llei de la memòria històrica. Jo proposaria una llei de l’amnèsia de la història més recent, malgrat això resultaria, segurament, un treball molt més ingent.

L'ós de peluix

Al Sudan una mestra anglesa ha patit alguns dies de presó per haver permès que els seus alumnes posessin el nom de Mohamed a un ós de peluix que utilitzaven a la classe.

El motiu del seu ingrés en presó va ser que aquest és el nom de Mahoma i, per tant, l’atreviment de posar-l’hi a un ninotet, malgrat evidentment ser un acte del tot innocent, va estar considerat un insult a la religió.

Personalment em sembla una situació absurda, com m’ho va semblar al seu moment el problema de les caricatures sueques o l’autocensura d’una representació d’ òpera a Alemanya.

El fet és, però, que aquesta professora va ser a la presó, que li demanaven no sé quantes fuetades i hi va haver peticions de pena de mort per netejar la seva ofensa. Feliçment la Sra. Gibbons ha pogut retornar al seu país.

La llibertat d’expressió crec que és un dret i un bé que no hauríem de deixar perdre i estic per tant d’acord amb totes aquelles veus que s’han alçat per aquest cas i per d’altres de semblants. Em sembla, però, que hi ha molts i molts silencis que acaben sent còmplices de situacions com aquesta –i no m’estic referint a persones, sinó a entitats d’importància mundial -. És més moltes vegades arribo a la conclusió que algun d’aquests casos es solucionen únicament pel fet que els mitjans de comunicació se’n fan ressò.

Tanmateix, no puc deixar de pensar que aquesta senyora ha tingut molta mala sort, perquè si en lloc de ser mestra al Sudan ho fos a Espanya (ara que tots els nens han de saber anglès) i a l’ós en qüestió li hagués posat posem per cas, Joan Carles, potser se n’hauria sortit amb una multa i prou.

Tot té un preu

Aquests dies, arrel de l’estudi realitzat pel BBVA sobre les balances fiscals (1997-2001), de nou és tema de conversa la qüestió del dèficit fiscal de Catalunya.

Segons l’estudi del BBVA, la diferència, en negatiu, entre el que cada català aporta a l’Estat i el que rep en serveis és d’una mica més de 1.000 euros, ras i curt, un total aproximat de 7.000.000.000 d’euros és el dèficit fiscal de Catalunya, sempre, segons l’estudi del BBVA.

Em sembla important recordar que el BBVA escombra cap a on li convé i que els interessos que defensa no són, en tot cas, els relacionats amb Catalunya. Ans al contrari, sabem que hi ha d’altres càlculs que dupliquen aquestes xifres esmentades.

En tot cas sembla que, malgrat l’esforç per tenir en compte els criteris més convenients, Catalunya és aportadora neta de diners a l’Estat fins al punt que, per contra del que succeeix en general, Catalunya passa del tercer al cinquè lloc en PIB després del repartiment.

Una altra de les conclusions de l’estudi BBVA és que a Madrid (CCAA) el dèficit és el doble que a Catalunya. No crec que calgui, però crec oportú aclarir dos aspectes. Primer, pel que fa als ingressos, els que s’atribueixen a Madrid són més elevats que els que serien els diguem-ne “reals”, aquest escreix es produeix per l’efecte de capitalitat de l’Estat: moltes empreses amb incidència en tot l’Estat o en diferents llocs de l’Estat, liquiden els seus impostos a Madrid. Segon, pel que fa a despeses: pel mateix efecte, Madrid és seu d’infrastructures estatals de tal manera que els diners que l’Estat hi inverteix, es reparteix proporcionalment entre tots els ciutadans espanyols. Així, les inversions o les despeses del Centro Reina Sofía, posem per exemple, es reparteixen proporcionalment entre totes les comunitats, malgrat totes aquestes despeses es facin a Madrid.

Pel que fa a les diferents CCAA, voldria destacar dos casos. El País Basc, que no només no hi va aportar res en aquest període, sinó que a més a més va ser-ne receptor, i Galícia, que està entre les que reben més diners.

M’he volgut referir a aquests territoris en concret perquè enguany, a més a més, els ha tocat la grossa, ja que rebran un “complement addicional” de 64.000.000 d’euros entre les dues per pagar els serveis prestats durant la sessió de reprovació de la insigne “Maleni”.

No vull ni saber d’on es detreuran aquests diners.

Vull també remarcar que representats dels partits del tripartit (els que en tant que govern estan per no fer-ne causa, però en tant que partit sí que volen la dimissió de la “Maleni”) han retret a CiU (!!) que el BNG i el PNV hagin votat en contra de la reprovació de la ministra. No han vist en canvi la necessitat de dir res al PSC que ho ha fet, en el millor dels casos, de franc.

jajajajajaja

El president de la Generalitat ha manifestat el seu respecte pels convocants però ha afegit que si tots els problemes que hi ha hagut amb les infraestructures haguessin passat amb un altre govern a Madrid, el PSC tampoc hauria donat suport a la manifestació. (entrevista a Catalunya Ràdio, aquest matí)

És que encara ric ara. I tot serio que ho ha dit, eh, que ho he sentit...! jajajajajajaja

Els silencis cridaners

Fa mesos (molts mesos) que rodalies no funciona correctament, ara simplement, no funciona. Les obres de l’AVE han espatllat els FCG, que seguiran espatllats per molt temps. Les autopistes es col·lapsen. El sistema elèctric ha tingut una apagada que va afectar més d’un milió de persones. L’hospital més gran del país es va quedar durant setmanes sense llum per mala programació del seu subministrament...
Tot plegat ha afectat i està afectant centenars de milers de persones, catalans que van i venen de casa a la feina, que es desplacen amunt i avall amb autobusos alternatius, fent cues a les carreteres i rebent empentes als pocs trens que funcionen.
A més, la broma sembla que costarà (ens costarà) molts milions d’euros en arreglar les xapuces, el regalet de la Maleni dels bitllets gratis, les obres de l’AVE amb urgència, el treball nocturn i festius, una estació “fantasma” al Prat que mai es farà servir... A part de les bromes de ZP i en Buenafuente i la xuleria de la ministra Maleni i les seves proclames per tal que ens prenguem amb humor la situació.
Situació que és la més greu que ha patit Catalunya en molts anys. No es recorda un col·lapse semblant, un dispendi de diners tant brutal (que es podrien invertir en altres coses, per cert), un seguit de desgavells que alteren la vida diària de centenars de milers de catalans.
Davant d’aquest caos, que diuen els polítics de les zones més afectades? La Trama se n’ha fet ressò en diversos posts (ressò és un dir, perquè so, el que es diu so, no n’hi ha).
- Que diu l’hereu Hereu? RES, ens va fer saber que ell no treballa per les hemeroteques.
- Que diu el president Montilla? RES, va anar a Madrid a parlar de desafecció i el van cridar a l’ordre.
- Que diu el conseller d’Obres Públiques Sr. Nadal? RES, ni esmenta que el “seu” tren s’ha fet malbé per les obres de l’AVE.
- Que diu el president de la Diputació Sr. Corbacho, president de la Xarxa de Municipis?. RES
- Que diuen els alcaldes de Castelldefels, Cornellà, el Prat, Gavà, Sant Boi, Sant Feliu, Hospitalet...? RES (però res, eh?)
- Que diuen els sindicats UGT i CCOO, defensors (diuen) dels treballadors? RES

De fet la única que ha dit alguna cosa és la Maleni Álvarez: antes rota que partía.

Us imagineu un escenari similar amb l’Álvarez Cascos de ministre del ram i CiU al govern de la Generalitat?

RENFE Gratis?

A qui beneficia que no es pagui el servei de Renfe fins que l'AVE arribi a Barcelona?

Renfe és una empresa pública, i els diners que recull amb els bitllets que paguen els usuaris (no clients, com s'entesten a anomenar-los darrerament) se suposa que són per mantenir en funcionament les instal·lacions, i en el millor dels casos per invertir en millores (no m'atreveixo ni a somiar-ho!).

Si Renfe fos deficitària seria l'Estat qui aportaria el capital que falta per mantenir-lo en funcionament (sí, aquesta frase parlant de Renfe cal entendre-la en el pla purament teòric...). I quan dic l'Estat, no vull dir la ministra ni ZP, sinó l'erari públic.

Si els càlculs són correctes (1euro x 160.000 persones x 90 dies = 14,5 milions d'euros) els bitllets de tren que es deixaran de pagar són un dineral. Que, entenguem-nos, els pagarem igualment. O és que l'Estat s'esforçarà en exigir a les empreses que han comès els errors que han dut a aquesta situació a sufragar aquesta quantitat? (per no parlar de les compensacions, el cost que té tot el dispositiu de transport alternatiu, etc)

Em sembla que no pagar els 80 cèntims o l'euro que costa el bitllet de tren és una manera de tenir-nos menys emprenyats de cara a les eleccions. I em sembla molt ingenu pensar que no els pagarem d'una altra manera.

La petita apagada

Ahir el govern, els ajuntaments i els sindicats (aquest cop si, que per això són amics), van convocar una apagada de 5 minuts per “cridar l’atenció sobre el canvi climàtic”. A part de les façanes que quatre edificis oficials, ningú els hi va fer cas. Segons REE la disminució del consum en els cinc minuts gloriosos va ser del 0,07%. És a dir, el personal va passar olímpicament del suggeriment governamental (sindicats inclosos).

Es podrien dir força coses sobre la desafectació dels ciutadans respecte dels polítics, de que aquests viuen en el seu mon allunyats de la realitat i dels problemes dels governats (que per això van a la feina en cotxe oficial, que carai!). Fins i tot es podria comentar que per apagada “institucional”, ja en vam tenir prou i de sobres amb la del mes de juliol (que per cert, encara no sabem qui n’és el responsable). I encara es podria anar més lluny i valorar si la xorradeta que ens van proposar ahir té algun sentit i serveix per a res...

Però la Trama, en la seva voluntat de servei, en el marc d’una visió positiva de les coses i amb un interès creixent per ajudar a la nostra classe política a millorar la seva imatge i que facin menys el ridícul del que ens tenen acostumats, es plateja la necessitat de reorganització interna dels departaments implicats: Medi Ambient? ( i aquella pobre senyora que fa de directora de qualitat ambiental), Presidència? (i l’empresa assessora de relacions públiques – d’un amic del president, diuen -), Parcs i Jardins? Obres Públiques?...

Qui assessora a tota aquesta gent? Qui els ha suggerit que proposin semblant xorrada? A qui han pagat perquè dissenyi la seva relació externa? Sigui quin sigui el departament, servei, secció, partit o sindicat que hagi tingut tant brillant idea, cal que es replantegi el seu circuit de presa de decisions, cal que despatxi alguns dels seus assessors (encara que siguin del partit, ja els col·locarà en un altre lloc ... no sé, al departament de seguiment i control de l’estàtica dels fanals de fondició, per exemple – i si no, que el creïn -).

I potser (només potser) faran menys el ridícul.

La UGT i l'1 de desembre

Aquests dies estem veient com des de diferents entitats s’està convocant una protesta pel caos de rodalies i, en general, pel tema infrastructures. Al capdavant de la convocatòria hi ha la plataforma pel “Dret a decidir” i s’hi han afegit altres entitats i alguns partits polítics.

Una de les coses que crida l’atenció és la no participació en aquesta convocatòria dels sindicats.

Crida l’atenció perquè, si partim de la base que un sindicat és una associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres i que els membres d’aquests sindicats són treballadors, i si tenim en compte que el problema de rodalies i transports públics en general altera fonamentalment la vida dels treballadors, sembla que una convocatòria d’aquest estil hauria d’afectar de ple els sindicats.

Ahir el Sr. Àlvarez, d’UGT va deixar ben clar quin és el motiu pel qual, si més no la UGT, no s’adhereix a la convocatòria, ras i curt: no hi són perquè no volen que les properes eleccions les guanyi el PP.

No sembla, doncs, que els interessos que mouen la UGT a no participar en la convocatòria siguin els dels treballadors en general, sinó únicament els interessos d’alguns dels actuals treballadors interins de l’administració.

Històricament la UGT ha estat un sindicat estretament relacionat amb el PSOE, ara bé, aquesta supeditació dels interessos dels treballadors (la seva finalitat) als interessos d’un partit, em sembla una roïnesa.

A més a més em fa pensar: fins al dia d’avui, cada cop que la UGT s’ha posicionat en algun tema, amb quina finalitat ho ha fet? A qui ha hagut de demanar permís amb anterioritat?.

A partir d’ara, els afiliats de quota de la UGT ja saben, corroborat explícitament pel president del sindicat, en benefici de qui paguen també. O millor dit, en benefici de qui paguen sobretot.

Tinc ganes d'una nova campanya electoral

Al meu municipi, com en tots els de l’Estat, es van fer eleccions municipals el passat mes de març.

Els carrers, com sol passar en aquestes circumstàncies, van quedar plens de cartells amb la fotografia dels candidats.

Alguns d’aquests cartells els trobem en tanques publicitàries de pagament que els partits lloguen per un temps determinat. En acabar la campanya o poc després, que el comptador corre, els anuncis amb eslògans, fotos, etc. queden coberts per la publicitat habitual i allà on ens explicaven que ara tot anirà millor gràcies a l’esforç, la voluntat i el treball , de tal o qual partit i/o persona, ara ens diuen que tot anirà millor, però, aquest cop gràcies a l’esforç, la voluntat i el treball d’una empresa o d’un banc. En el segon dels casos queda clar explícitament que, si vols la felicitat, has de pagar alguna cosa. En el primer queda implícit que pagaràs tan si vols com si no. També hi ha alguns cartells electorals que han quedat substituïts per altres que diuen mentides –com ara que l’AVE arribarà tal data-.

N’hi ha altres de cartells electorals que no són de pagament. Són aquells que els municipis autoritzen a emplaçar, amb motiu de les campanyes, en fanals i altres verticalitats urbanes. Solen mostrar la cara somrient del candidat, amb un fons de color adequat segons el publicista de torn, que creu que els votants d’un o altre partit són més proclius a determinats pantones vés a saber en base a quin llibre de psicologia que han llegit.

Aquests cartells acostumen a ser instal·lats per una empresa que suposem que paga el partit i, passat més o menys temps –val a dir que normalment més, que aquest cop van a preu fet i no corre el comptador- , són retirats habitualment per la mateixa empresa.

Al meu municipi n’hi ha si més no un d’aquests cartells encara.

La seva policromia ha esdevingut pràcticament inexistent a base de sol i –malgrat poca- pluja. Actualment el candidat i el seu entorn són un degradat de taronges i vermells que fan pena.

El millor de tot és que aquest és precisament el candidat que va guanyar les eleccions al municipi i, per tant, crec que hauria de ser el més interessat en tenir neta la població.

Atès el temps transcorregut, intueixo que tothom ha oblidat el cartell. Ni el candidat ni segurament cap bon amic seu, deu passar per allà i no l’avisa, i l’empresa que el va penjar, s’ha oblidat d’aquest cartell.

A mi m’agradaria que el despengessin ja. Em fa basarda veure com ha decaigut el candidat des de que és alcalde i encara me’n fa més veure el poc interès del nostre ajuntament per la zona en qüestió. Cal dir que no és d’allà d’on surten la majoria dels seus vots, però no crec que això tingui res a veure amb la deixadesa municipal.

Penso que quan torni a haver campanya electoral es reiniciarà la maquinària propagandística dels partits i veuran que es van deixar un cartell i l’hauran de canviar perquè la cara –o, (per allò del llenguatge políticament correcte, que ningú malpensi) el cara- serà una altra –o un altre-.

Per això tinc ganes d’una nova campanya electoral.

80 Km/h

El dia 1 de novembre estava previst limitar la velocitat en la corona al voltant de Barcelona a 80Km/h. Cal dir que en aquesta corona només es pot circular a una velocitat superior a les nits i algunes hores (poques) del dia. La resta es circula a velocitats entre 2 i 40Km/h. Aquesta mesura, suposadament per millorar la qualitat ambiental, ha estat ajornada perquè el personal està emprenyat pel caos de RENFE, la llum, el Carmel, els hospitals, les cues diàries per anar a la feina... Primera pregunta: quina relació té estar emprenyats amb la qualitat ambiental? (això mereixeria un altre post).

Segons ens han explicat els de Medi Ambient (potser fora millor dir que 'ens han dit', perquè explicar, el que es diu explicar, no ho han fet) és per millorar la qualitat ambiental. Hi ha una pobre dona, crec que directora general de Qualitat ambiental, que cada cop que li qüestionen explica que aquesta és una de les 73 mesures adoptades pel departament. Suposo que no té més llums que recitar el que li ha dit algú, però mai (ni una sola vegada) la he sentit raonar aquesta mesura. Diu que té estudis que l’avalen, però no diu quins, ni què diuen... cal pensar que (si és que els té) no els enten.

Ja que el govern no ens ho explica, he fet el meu propi estudi, limitat a les meves escasses possibilitats. Vet aqui:

Condueixo una moto de 750cc i he fet alguns assaigs en autopista: a 120Km/h en cinquena marxa el motor volta constantment a 5000rpm, mentre que a 80Km/h (amb la mateixa marxa) ho fa a 3800rpm. Per fer 100Km a 120 haig de circular durant 50 minuts, mentre que a 80 el viatge dura 75 minuts. Fent quatre números, i considerant que el consum és proporcional a les pistonades del motor, resulta que el consum per fer aquests 100Km és un 14% més elevat si els faig a 80Km/h que a 120Km/h. Això sense comptar que qualsevol maniobra obligaria a baixar a quarta marxa i pujar les revolucions del motor.

Pot ser que aquests quatre números no hagin considerat el fregament amb l’aire (que augmenta amb la velocitat) i algun altre paràmetre que ara mateix no se m’acut, però el marge del 14% sembla prou significatiu com per pensar que, si hi ha estalvi, aquest deu ser ridícul.

Qui els hi ha fet els estudis al departament de Medi Ambient i Habitatge? No se'ls repassen? No serà una nova mesura recaptatòria? (com els radars, les zones verdes i blaves, etc.)

Però.... qui s'han cregut que som?

Dimarts vaig anar al Teatre. Per cert, recomano molt l’obra: “El Llibertí”, teatre Poliorama.

Bé, aquest teatre, com potser sabeu, és a la part de dalt de la Rambla de Barcelona.

Va coincidir que dimecres hi havia partit de Champions del Barça i molts dels seguidors de l’altre equip (Glasgow, crec) ja eren a Barcelona dimarts, molts d’ells concentrats a la Plaça de Catalunya amb una gran cridoria i enrenou. La majoria d’aquestes persones anaven alguna cosa més que alegres per l’efecte dels milers de litres de cervesa que havien begut.

També tota la Rambla anava plena i, per descomptat, els bars. Des de dins el teatre, començada l’obra i, per tant, amb les portes tancades, es podien sentir els crits.

A la sortida del teatre (aprox. 23.30 hores), la Plaça de Catalunya era encara plena i absolutament bruta de deixalles. Al costat, diversos vehicles de mossos i de la guàrdia urbana, amb els seus efectius fent-la petar alegrement.

No vull ara jutjar si era millor intervenir o no. Possiblement, un cop muntat el “sarao” era difícil una intervenció per aturar res.

Crec que aquesta situació és una bona mostra de la visió que des de fora es té de casa nostra. De fet no és altra cosa que una concentració en lloc i data d’una bona part del turisme que ens visita.

Catalunya, i fonamentalment Barcelona, és cada cop més un lloc de turisme barato. He arribat a llegir als diaris que hi ha ofertes de “turisme de borratxera” que, com a final de festa s’inclou una baralla amb la policia (!!!).

Trobo que ja és prou exasperant anar d’un lloc a l’altre de la ciutat, sobretot si ho has de fer pel centre o pel barri gòtic, i trobar una munió de turistes que van a la seva. El turisme, no cal dir-ho, fa nosa quan és tan massiu com el que ens arriba a casa, però encara ho és més si és de baixa qualitat i, a més a més, no ens aporta cap benefici, ni econòmic ni de cap altra mena.

He tingut la sort de viatjar per diversos llocs d’Europa i d’Amèrica i en algun cas per ciutats de les conegudes com a turístiques. En cap moment, us ho asseguro, he tingut la sensació que tinc a casa nostra.

Està molt bé que ens visitin i que hi viatgin persones per gaudir de la Ciutat, però caldria que algú comencés –tot i que ara potser ja és tard- a pensar alguna solució.

Aquella idea de que Barcelona és una Ciutat oberta a tothom s’ha tret de mare a base d’una modernor i d’una llibertat mal entesa. Més val menys visitants i de qualitat que molts i descontrol·lats.

Deia al títol: “Però... qui s’han cregut que som?”. Doncs, s’han cregut que som el que gràcies a la gestió del nostre turisme hem demostrat que som.

www.catalaemprenyat.cat

L'actuació de l'estat en relació a Catalunya ha generat fustració, absentisme, ràbia, ira... i tot plegat a donat lloc a la figura del CATALÀ EMPRENYAT. Des de la Trama es té la sensació que el català emprenyat no passa d'aqui, d'estar emprenyat i malauradament, resignat.

Tanmateix, les possibilitats de fer res són remotes i llunyanes: un govern que practica l'anestèsia informativa (alegrement seguit per una gran part dels mitjans de comunicació amics), un sistema bancari en permanent connivència amb els governs (proveu de no pagar un impost o una multa i us ho fotran del compte corrent, per tant, res del tancament de caixes) i la por, la por que ens inculquen contínuament (al canvi climàtic, al terrorisme, a la immigració, a que pugi el petroli...).

Però ens queda internet: la Trama recomana una visita a

www.catalaemprenyat.cat

si més no, fem número i mantinguem la memòria fresca per quan arribi l'hora de votar.

Tranquils! Ha vingut ZP

Diumenge, 9 del matí, els serveis de protocol monclovites avisen que el presidente està volant cap a províncies per “fer-se càrrec de la situació”. Són convocats a acompanyar-lo el president, el conseller Nadal i toooots els mitjans de comunicació (ep! que per això es fa la festa). No es convoca la ministra Magdalena i ni el virrei dels trens, que donen mala imatge i espatllen la foto, però si els directius de OHL. És una visita “sorpresa”, sense corbata, diumenge (no anéssim a coincidir amb milers de conductors cabrejats), per repartir “talante” i sobre tot, sortir en prime time als noticiaris del migdia.

Arribat a la província, el presidente reparteix somriures (de què collons reia?), es mira els forats que les obres van fent al llarg de les vies, es reuneix amb els alcaldes de la zona (als que devia dir: - coño! no me jodáis las elecciones con esa coña de los trenes, eh?, que nos la jugamos todos) i se’n va corrents a fer una roda de premsa on ens explica als catalans que assumeix les culpes, que la Generalitat no té res a veure i que la ministra responsable del desastre no dimitirà ni serà cessada. No sabem quan acabarà aquest malson, no sabem quan arribarà l'AVE ni per on, no sabem quan funcionaran els trens... Dit això, l’avió de nou cap a Madrid.

Després d’aquesta fugaç aparició i sobre tot, de l’assumpció de culpabilitat, a mi se m’acut una pregunta molt senzilla:
- I...? (el meu amic González s’ha fet la mateixa pregunta i possiblement molts altres catalans).
- I... que en farem de la culpabilitat ?

Un, que ja té una edat, de petit a l’escola estudiava “religión” (així, en castellà) i un capellà panxut ens explicava que la confessió, per anar be, necessita tres preceptes bàsics: a) acte de constricció, b) penitència, i c) propòsit d’esmena.

El presidente, somriures apart, només en va complir un, va fer un acte de constricció, respecte dels altres no es coneix que hagi endegat cap acció específica. Imagino que els lampistes monclovites deuen pensar que som idiotes (i potser no els manca raó) i que amb quatre copets a l’esquena, sobre tot si els dóna el superZ amb tarannà, ens quedarem contents i enganyats. No sigui que el català s’emprenyi i el mes de març encara se’n recordi de les cues que va fer a causa dels petits incidents aïllats que els germans Nadal tracten d’explicar quan no hi ha més remei.

I és que se'n pixen a sobre i ens volen fer creure que plou.

El creixent nacionalisme del nostre president

Personalment no coneixia gaire la figura, la manera de fer i de pensar del nostre actual president de la Generalitat. De fet, com suposo que moltes persones, no va ser fins que va ser ministre que vaig començar a saber una mica més d’ell.

Algunes persones, les que veuen sempre segones intencions en aquest tipus de nomenaments, opinen que va ser elevat a la categoria de ministre justament per això, perquè fos més conegut, i pensant en la seva futura candidatura a la presidència de la Generalitat. Què millor que tenir l’amic a l’equip contrari?. Doncs bé, agafem l’amic l’alliçonem, i apa, a aigualir el vi!.

Darrerament, però, si llegim o escoltem les intervencions públiques de l’amic des de que va arribar a la presidència, podria arribar a semblar que alguna cosa no els ha sortit bé.

Potser és fruit de la influència que diu que té ERC?. O potser és que al Palau de la Generalitat viuen estranys i traçuts esperits que penetren, ves a saber a través de quina via, al cervell dels inquilins?.

El fet és que ahir mateix, per exemple, el nostre president va explicitar públicament frases com ara “ ...és hora de governar, d’autogovernar-nos. De fer Estat. De fer Catalunya.... Estem enfortint l’autogovern, estem fent Estat, amb una Generalitat que respecta i es fa respectar per les altres institucions, que exerceix la seva jerarquia a Catalunya, que fixa una estratègia de país, que vol ser exemple de servei públic...”. De debò... que es veu que ho va dir!.

Llàstima que la realitat s’entesta a ser com és, perquè mentre el president diu això, el Sr. Iceta respon les espurnes de la foguerada del darrer congrés d’Esquerra senzillament amb “això no és al pacte” i passem full. Que el Sr. Iceta –ni l’amic- no es neguiteja gens ni mica perquè el Sr. Ridao digui que ERC vol ser la locomotora del govern, que tots sabem com van els trens.

Llàstima que la realitat s’entesta a ser com és, perquè el mateix dia que el president deia això, al Senat el PSOE, juntament amb el PP, va votar en contra de fer el càlcul efectiu i la publicació anual de les balances fiscals, que van dir que farien. Els senadors socialistes catalans van col·laborar amb la seva abstenció. Els d’ERC van votar a favor, que no passa res, que no sortirà endavant i cap problema per al tripartit. I els eco-socialistes, com en aquest post, senzillament no hi van ser.

AVE: petita història d'una necessitat

El caos i descontrol del que passa amb les obres de l'AVE i les repercussions que això té sobre els serveis de tren de proximitat, altrament dit rodalies, supera el que ningú es podia haver imaginat. Semblaria d'opereta si el país on això passa no fos el nostre, que aleshores és un drama. Només cal veure el que passa avui (i demà, i passat demà, i l'altre...): tres línies de tren fora de servei, unes previsions de posta en marxa dilatades en el temps...

I tot això perquè?

Aparentment per tal que el tren d'alta velocitat (tal com estan les coses ja us dic que serà de velocitat moderada) arribi a Barcelona en el 2007, el 21 de desembre, segons va dir ZP. Això obliga a fer les obres a un ritme molt superior al que fora lògic, a assumir riscs innecessaris i a treballar amb una metodologia altament desaconsellable.

La Trama ha fet algunes indagacions (res de l'altre mon, internet) i ha trobat el perquè de tot plegat. Per una banda hi ha pressa en que l'AVE arribi a Barcelona abans no ho faci el metro de Madrid. Però d'altra hi ha un cúmul de circumstàncies que han coincidit en el temps i que ens ha costat la salut dels viatgers (ara en diuen clients) de rodalies: a) hi ha eleccions el mes de març de 2008; b) ZP va prometre l'AVE pel 2007; c) i sobretot, l'AVE ha d'arribar a Valladolid el 2007 (un altre promesa de ZP), per la qual cosa es va fer el túnel del Guadarrama, el més llarg i segur el planeta Terra (diuen) i la infrastructura està pràcticament acabada.

Us imagineu la inauguració de l'AVE a Valladolid un dia de desembre de 2007 mentre a Barcelona estem amb els trens aturats, sense AVE i amb embussos històrics diaris? El que imaginen els habitants monclovites és com l'efecte "català emprenyat" incidiria en les seves expectatives electorals a Catalunya.

Un altre dia parlarem de l'AVE, no de les necessitats electorals del PSOE.

No ha estat per falta de temes

Fa dies que no hi escric. Problema de feina, no ha estat per falta de temes.

Tall de llum sense clarificar. Hospital tancat sense clarificar... Possiblement això, com altres coses, quedi ajornat, com a mínim per a més d’un any si prenem com a exemple el caos a l’aeroport del Prat de l’estiu de 2006, també sense clarificar. O potser una mica més, fins al 2010, com la programació definitiva de vols de l’Aeroport (que tampoc no l’hem de fer des de Catalunya) o per al 2014.

Aquesta manera d’allargar els temes fins que tots solets moren en l’oblit és una de les formes habituals de fer (perpetrar?) dels nostres responsables per conduir el país cap al futur.

Però n’hi ha d’altres. Ja vam parlar fa un temps de fins a quin punt era més fàcil pagar que fer feina i no m’hi estendré. En tot cas, ambdues modalitats tenen la mateixa finalitat: política d’aparador. Grans anuncis o grans silencis.

Ara m’agradaria incidir sobre un altre aspecte que ens hauria de provocar una preocupació creixent: la intransigència selectiva.

Aquests dies hem pogut seguir un debat entre el Govern i diferents sector privats, d’entre els quals s’ha destacat el RACC, a l’entorn de la mesura dels 80 km/h com a velocitat màxima autoritzada als vehicles que circulin per vies d’accés a Barcelona. Dedueixo que el Govern va emprendre un pla sense consultar organismes i entitats del sector i, per tal com va la discussió, que no ho pensa fer ara.

Fa una mica més de temps es va produir un fet –diuen que singular, però no m’ho crec- en una escola de Girona. Uns pares no deixaven anar a la seva filla a l’escola perquè no li permetien accedir-hi amb vel. L’escola va negar l’accés en aquestes circumstàncies perquè així ho havia establert en virtut del que havia acordat el Govern (en el marc d’uns dels seus grans silencis) en el sentit que aquests aspectes els dirimiria cada escola en cada cas. En aquest cas, el Govern hem de suposar que va consultar experts (tot i que ho hauria pogut fer abans) i va decidir desautoritzar l’escola obligant-la a anar en contra del que havia establert.

No em pronunciaré sobre cap dels dos casos, tot i que tinc la meva opinió. Respecte del segon, però, m’agradaria recordar que la Tinent d’Alcalde de Barcelona va explicitar, amb motiu dels actes de la Festivitat de la Mercè, que no era adequada la programació d’una missa, atès que es tractava d’un acte religiós. No combrego en cap religió, però m’hauria agradat conèixer la reacció davant altres confessions.

En resum, cal comprendre, sense que això sigui cap menysteniment, que els responsables polítics no poden ni tenen perquè entendre de tot sobre tot. Tanmateix, crec que el que sí han de ser capaços de fer és dialogar amb els diferents estaments implicats - per tenir, si no tots, el màxim de punts de vista al seu abast- abans d’emprendre una acció d’aquest estil. Governar, evidentment, és prendre decisions: manar. Però cal fer-ho amb autoritat, no amb força i/o discrecionalitat.

Moltes de les qüestions que se’ns plantegen (no únicament als governs, sinó, en general a les persones) tenen una resposta paradoxal: sí i no. Trobar el punt mig és el més difícil.

La intransigència no porta enlloc, però encara és més perillosa quan és selectiva.

Seguretat aeroportuaria 2

Deu ser que els viatges amb avió m'alteren l'estat d'ànims, però tot i la dràstica reducció dels meus desplaçaments en avió, limitats als estrictament indispensables per la feina, després de cada un em sobrevé la imperiosa necessitat de fer un post irreflexiu, cridaner, emprenyat i impotent.

Una vegada més les absurdes mesures de suposada seguretat, humiliants per als passatgers, absurdes en la seva aplicació, sovint gestionades per impotents uniformats (ni tant sols els professionals dels cossos de seguretat) em treuen de polleguera i em porten a fer una ràpida reflexió (reiterada sovint en La Trama) i un crit en el desert en un dels pocs àmbits de llibertat que ens queden: la blogsfera.

L'efectivitat d'aquestes mesures humiliants? La lògica suggereix que un tallaungles, un tub de pasta de dents o una pedra de 5cm (també està prohibit encara que sigui una mostra per a anàlisi) no semblen armes de destrucció massiva ni d'atac violent a la tripulació. Si això s'amaneix amb treure't les sabates, el barret i el cinturó, no poder passar per l'arc amb la jaqueta posada i les absurdes ziga-zagues tot i que només hi hagin 10 persones fent el tortuós camí, l'espectacle resultaria grotesc si no fos perquè en som els actors principals. Després resulta que els dolents els hi passegen el Poloni210 per cinc o sis avions... (però aquesta és un altre història que també va tenir el seu espai a La Trama).

Per què els avions? Els darrers atemptats han estat en trens, metros, autobusos... on d'altra banda hi ha moltes més persones que en els avions. Per no parlar dels camps de futbol, concerts i altres concentracions multitudinàries a la que tanta afecció té darrerament l'ajuntament de Barcelona. Perquè els avions, dons? Possiblement perquè en l'imaginari col·lectiu resulta un transport "insegur" perquè vola i quan cau un avió no es salva ningú, mentre que quan xoca (o explota) un tren sempre hi ha supervivents (i nosaltres podríem ser un d'aquests).

Per què mesures de seguretat absurdes? Si quedem que els dolents els hi colen els gols per sota les cames (cas del Poloni210, però no l'únic), que les darreres accions terroristes no tenen res a veure amb els avions, que la desprotecció del ciutadà en altres concentracions és total... perquè les suposades mesures de seguretat? De fet queda una única resposta: per fer por. Per fer-nos por. Per atemorir-nos. Que segons els diccionaris és precisament un dels objectius del terrorisme.

I que podem fer? La Trama ha manifestat reiteradament que si un dia aquestes mesures toquessin molt lleugerament la caixa de les companyies aèries, aquestes mesures s'acabarien en una setmana. Si col·lectivament deixéssim d'agafar els avions (per exemple) per anar de vacances, només un any, només una vegada... les humiliacions als punts de control s'acabarien immediatament.

Però es veu que ens estimem més poder explicar que hem anat a Praga el pont del Pilar i deixar que ens toquin els collons (literalment, no és una metàfora, que també ho podria ser). Un exemple paradigmàtic de l'absurditat de les mesures i de la facilitat amb la que es canviarien és que la queixa dels pastissers de Mallorca en impedir passar les ensaimades de cabell d'àngel va motivar immediatament una disposició decretant que el cabell d'àngel no és un fluid.

Un dia parlarem de la vaga de tramvies del 52... que n'aprenguin!

Pànic a les votacions

Els diaris, els programes de ràdio, els informatius de les teles... tothom en va ple. El lehendakari ha proposat un referèndum per demanar als bascs i les basques (com ell diu) la seva opinió sobre un pla de futur sobre Eskadi i això ha aixecat ampolles en totes les instàncies oficials, oficioses, periodistes a sou, predicadors de les ones... L'argument es basa en la predicada manca de constitucionalitat d'una convocatòria de referèndum que no sigui aprovada per les corts, és a dir (diuen), un "atemptat a l'estat de dret i a la democràcia" (sic).
Se m'acuden dues reflexions:
a) des de qualsevol de les visions que se'n vulgui fer, la crida als ciutadans per expressar la seva opinió sobre una qüestió qualsevol és una acte democràtic. La seva negació s'apropa més a una dictadura que a qualsevol altre figura de govern,
b) la pregonada manca de constitucionalitat consisteix en que es dóna per suposat que les corts espanyoles no acceptaran la convocatòria. De fet, les corts ho podrien aprovar (i aleshores seria un referèndum constitucional - i per tant, legal -) però la majoria dels partits no ho volen.
És a dir, la convocatòria proposada per Ibarretxe podria ser constitucional però els partits majoritaris la convertiran en anticonstitucional en negar-li la possibilitat de fer-la amb l'aprovació de les corts. Tanta por fa que els ciutadans ens expressem a través d'una votació secreta, lliure i personal? De què tenen por tots plegats? La democràcia no s'expressa a través de l'emissió dels vots dels ciutadans?
Hi ha alguna cosa en aquest règim que falla... i quan més hi penso menys m'agrada.

L'apagada continua

No guanyem per ensurts! Tot just reposats de la gran apagada, les cues a l'autopista, el desgavell de rodalies... quan tot just en Castells i en Solbes pacten el compliment del que diu l'estatut (algú sabia que el compliment de les lleis era motiu de pacte?), PAM!: se'ns crema la unitat de generació elèctrica del complex de la Vall d'Hebron i l'hospital (buc insígnia de la sanitat catalana, diuen) es queda una setmana a les fosques.
Es discutible si la resposta de les autoritats al nou nyap ha estat ràpida, eficaç o oportuna. Sembla que una setmana sense llum a un hospital no sigui una resposta al nivell que la vuitena potència econòmica mundial hagi d'esperar, però no ho discutirem per ara.
El que ha deixat la Trama bocabadada, corpresa i esmaperduda és el fet que un hospital de les mides de la Vall d'Hebron no disposi d'un sistema alternatiu de subministrament elèctric. Si algú m'hagués demanat com s'organitza l'escomesa de serveis d'un gran hospital, hagués imaginat que, al menys, estaria connectat a dues línies, per allò de si en falla una. Dons es veu que no, l'hospital més gran de Catalunya disposa d'una unitat de cogeneració alimentada amb gas-oil (d'allò més sostenible, no us ho perdeu!) sense altra alternativa que els generadors propis.
A part del cost ecològic de la generació amb combustible fòssil (en termes de fums i emissió de CO2), resulta que l'hospital no disposa de cap línia complementària (probablement hauria de ser la principal) connectada a la xarxa elèctrica. Ni disposa del protocol de connexió en cas de fallida del sistema propi. Ni de possibilitat de connexió immediatade cada pavelló a generadors mòbils.
La Trama es demana el perquè de tot això, però també es demana perquè cap mitja de comunicació ho ha posat de manifest. O és que l'anestèsia informativa decretada pel govern ha fet tal efecte que ha emmudit la capacitat de reflexió (ja de per sí escassa)?

Hem patit una apadaga també informativa.

Bon dia a tothom!

La Trama torna de vacances amb pitjors auguris que abans de marxar. En aquest curt període d'un mes, a més de la Gran Apagada del juliol a Barcelona, se'ns ha col·lapsat diverses vegades la A-7 (fins a 70Km!) que paguem religiosament al grup Aventis (també ACESA, també La Caixa), els trens de rodalies s'han seguit aturant, espatllant i retardant, l'aeroport sembla més una sala d'embarcament de bestià que una terminal europea, els morts a les carreteres superen rècords (tot i el carnet per punts i les campanyes governamentals), Barcelona està bruta i intransitable, la construcció envaeix tots els terrenys (urbanitzables i altres que ho seran properament), el preu de l'habitatge segueix pujant (sense que els ministres i consellers implicats se'ls mogui una pestanya)...
Mentre, des de Madrid ens han enviat un governador de trens que viatja d'incògnit a rodalies (això diu...), que ha pensat que disposar d'un parell de màquines diesel aniria be per empènyer els trens quan falla la catenària i que revisar aquesta i les vies de tant en tant és una bona pensada. No se sap que pensi fer altres coses, tot i les freqüents rodes de premsa.
La ministra de Foment ens xuleja i assegura que fa les coses ben fetes i que les seguirà fent així, amb l'aplaudiment dels governants provincials, que per això són del mateix partit o dels partits satèl·lits.
El ministre Clos assegura en una roda de premsa que Barcelona disposa d'una xarxa de subministrament elèctric millor que moltes altres ciutats europees, que de fet (ho vaig sentir jo, paraula!) està molt per sobre de la mitjana. Sabeu del català que va a Madrid i s'ha de fer perdonar el fet de ser català? Dons això...
Es que estem en mans d'uns irresponsables. Si no com s'explica que un dia fessin ministre d'Indústria a un indocumentat només perquè sortís en els telenotícies i proporcionar-se com candidat a la presidència de la Generalitat, i que més tard col·loquessin al mateix ministeri (que tindrà indústria?) un altre tipus per tal de deixar lliure el camí a l'hereu (el que hereta, vull dir) a l'ajuntament de Barcelona, amb la única finalitat aparent de sortir en els mateixos telediaris. I encara més, es posés de ministra de la cosa de l'habitatge una altra persona que, segons diuen els que hi entenen, serà la candidata del PSC a les properes eleccions. Algú pensava que els nomenats ministres (i per extensió consellers) són gent preparada, disposada a ocupar-se de les competències del seu ministeri o departament?
La Trama seguirà vigilant el panorama i posant de relleu aquestes petites contradiccions amb que la vida política ens sorprèn. I és que com deia aquell: - Vaya tropa!