Ciutadans perplexos

No he tingut ocasió encara de llegir res més del recent informe de l’IEC que algunes de les coses que han aparegut als mitjans. Sembla que una de les conclusions a les que arriba és que la ciutadania del nostre país està perplexa.

Com en alguna altra ocasió, tirem mà del diccionari –i, en aquest cas, atesa l’autoria de l’informe, del de l’Institut d’Estudis Catalans-:

“Perplex-a: Dubtós, que no sap cap a quina part, partit, etc. decantar-se.”. Lacònic, no?. Podem trobar diversos sinònims, però tots, com és natural, van en la mateixa línia: vacil·lant, indecís, irresolut, titubejant, no saber a quin sant encomanar-se,....

És a dir que si ara, poséssim per cas, hi hagués eleccions, en general la ciutadania no sabria a qui votar. (Recomano una lectura del post de fa temps “A qui votar”).

Dic en general, perquè els membres dels aparells dels partits, sí sabrien a qui votar. També els caps de llista i els que esperen, en cas de guanyar les eleccions, alguna cadira per seure i un Audi6 per anar pel món. De la mateixa manera, sabrien a qui votar els germans dels potencials consellers, vicepresidents, presidents del Parlament,.... Per tant, tots aquests, queden fora del conjunt: no estan perplexos.

Hi ha el dubte pel que fa als abstencionistes o els que voten en blanc, sigui pel motiu que sigui. Entre ells hi deu haver alguns que estan perplexos ara i molts que ja ho estaven abans.

Per tant, pel que fa a “no saber a quin partit decantar-se”, deu haver aproximadament un 50-60% de la població amb dret a vot que està perplexa ara, si afegim els perplexos anteriors, possiblement estem entre el 70 i el 80%. En tot cas, la dimensió podria ser molt i molt important.

Dit això, em faig algunes preguntes:

a) El votant del PSC-PSOE perplex, està perplex per que ara se n’adona que ZP és un bluf i un enganyador professional?. Ho està perquè el PSC diu una cosa ara i la pal·lia l’endemà?. Ho està perquè el Ministre de Treball és més aplaudit pel PP que pel PSOE?...
b) El votant d’ICV perplex, està perplex perquè veu que ICV no és altra cosa que la marca B dels socialistes?. Ho està perquè fan peticions de compareixença-interruptus?. Ho està per temes com Bracons?...
c) El votant d’ERC perplex, està perplex per la MAT?. Està perplex per votacions a Madrid com ara la llei de la dependència?. Està perplex perquè malgrat la gran influència d’ERC al Govern, tot el que flaira catalanisme –la crosta- es va lentament laminant? (Un dia podem parlar amb calma del gir lent però segur de TVC)...
d) El votant de CiU perplex, està perplex perquè no veu una oposició contundent davant la ineficàcia del Govern davant aspectes tan importants com ara l’educació, la crisi, la sanitat o els ajusts socials?...
e) El votant del PPC-PP perplex està perplex perquè no entén encara que anar contra aquí, a crits millor, és bo allà i, per tant, és bo?.
f) Tots els votants perplexos estan perplexos perquè es senten desatesos per part de la classe política en general? Per que escolten com discuteixen de temes que li són llunyans en comptes de posar fil a l’agulla davant la crisi que pateix cada ciutadà a casa seva?. Estan perplexos perquè han arribat a la conclusió que el nivell de la nostra classe política actual és tan baix que fan tot el que fan perquè, en realitat, són una colla d’ineficients que no saben què fer davant els problemes reals i greus de la ciutadania?. Ho estan perquè són els únics que s’han d’estrènyer el cinturó?.

Evidentment no sé si aquests són o no alguns dels motius de la perplexitat ciutadana ara detectada pels sociòlegs, però intueixo que sí.

En tot cas, sembla que el català emprenyat ha donat pas al català perplex. El que em causa estupor és que així com l’emprenyamenta va esvalotar la classe política, fonamentalment la dominant, que va posar en marxa tota mena de ressorts per informar que no existia el català emprenyat, ara no mogui ni una cella davant la perplexitat.

A la meva manera de veure és molt més greu tenir una societat perplexa que una societat emprenyada. Clar que a mi també em semblaria més greu tenir una societat morta que una de ben viva.

80Km/hora vs 90 Km/hora

Fa dies que el Gobierno (el de les espanyes) des de ca la Maleni, ens passen uns anuncis d'aquests que ens expliquen què hem de fer per ser bons i amb unes veus força afectades ens diuen que la velocitat bona, la xupi-guai, la que va millor a tots els efectes, és de 90Km/hora.

El Gobern, el de casa nostra, amb el mateix afany d'explicar-nos com hem de fer les coses, ens limita la velocitat a l'entorn de Barcelona a 80Km/hora, que es veu que té uns efectes beneficiosos que ni ens imaginem, en la nostra ignorància.

I un, que ja de per si està perplex (IEC dixit), es demana: - Que deu ser millor? 80? 90?. 

No és una pregunta sense importància. La diferència d'opinió entre el gobierno i el govern és del 12%, clar que en el tema de finançament és molt superior, però un 12% té la seva cosa, no us penseu.

Com que es veu que tots plegats no s'entenen, la Trama, sempre amb voluntat d'ajudar als nostres atrafegats (i)responsables, els vol donar un cop de mà i com que sabem que des de la Generalitat segueixen amb extraordinària atenció els comentaris de la Trama, els hi facilitem el telèfon de la ministra: 915 977 000. Si el Sr. Pérez Moya és tan amable de trucar-la i posar-se d'acord, faran un pas impagable en el procés de disminució de la perplexitat ciutadana.

Entretant, si sabeu on són els radars, feu el que us doni la gana.

Vist aquest matí

8.00 a.m. A un carrer d’una localitat del Baix Llobregat. Carril de la dreta, un cotxe aturat amb els intermitents d’aturada d’emergència encesos. Al volant una senyora (55-60 anys). Surt un senyor (55-60 anys) pel costat de l’acompanyant amb l’armilla reflectant a la mà. Mentre se la col·loca s’atura un vehicle dels mossos al darrera.

Surt d’aquest darrer un dels mossos i parla amb el senyor. Ignoro quina és la conversa, però la puc intuir.

- Què passa?
- Veurà, se’ns ha aturat el cotxe. L’aparquem i mirarem què passa.


El senyor, ja amb l’armilla a lloc, empeny el vehicle per aparcar-lo en condicions. Tot sol. La senyora roman al volant per fer la maniobra i el mosso s’ho mira amb cada mà repenjada en el corresponent maluc.

M’ha sabut greu que per mor de no fer tard a la feina, no em podia aturar per ajudar l’home a empènyer. Tal vegada aquest gest hauria provocat alguna reacció en el mosso. Clar que això seria donar per descomptat que els mossos estan dotats del dispositiu de reacció necessari.

El país que fabricava més rentadores que ningú

La corporació AYNAP S.A. té una estructura organitzativa on cada departament determina, fins un cert punt, l’orientació del negoci i la seva política comercial amb certa supervisió de la direcció de l‘empresa, que pot limitar l’activitat d’un departament si assoleix un risc excessiu, genera pèrdues o decideix dur a terme una política contrària a les normes genèriques de l’empresa. Però normalment, si un departament genera beneficis, sol disposar del vist-i-plau de la direcció general i la gerència, perquè l’empresa matriu recull una part significativa d’aquests guanys.

Fa anys, el departament IMMO, que fabricava rentadores, va incrementar-ne la producció i amb una política molt agressiva, va millorar-ne les vendes. Això va posar molt contenta a la direcció d’Aynap, s.a. perquè ingressava molts diners. Alhora per poder produir les rentadores calia maquinària i personal. La gent en part es va traspassar d’altres departaments i en part el van contractar de fora. La maquinària es va comprar a crèdit. Amb tot això, el departament de Seguretat i el de R+D (que, no ens enganyem, beneficis en forma de diners no en generen mai) es queixaven que ningú volia treballar amb ells perquè fent rentadores guanyaven més (per les hores extres, incentius, etc.).

La cosa anava de perles, el departament Immo venia rentadores a tort i a dret, cada família del país tenia una rentadora, però amb una campanya de promoció ben dirigida, van convèncer a la gent que era millor que cada membre de la família tingués una rentadora, i fins i tot la iaia que estava a l’asil, disposés d’un d’aquests enginys. Va arribar un moment que no es fabricaven prou rentadores i el que en tenia una en relatiu bon estat, li treien de les mans per un preu superior al que li havia costat. Vaja, que el personal especulava amb rentadores i les gran corporacions van crear distribuïdores de rentadores, que els deixaven uns bons beneficis. Els bancs donaven crèdits per a la compra de rentadores i qui més qui menys, estava entrampat amb dues o tres rentadores i amb els crèdits per a pagar-les. No cal dir que el preu de les rentadores es va disparar descontroladament, de forma que van arribar a ser tant cares, que els joves no en podien comprar i anaven a rentar la roba a casa dels pares, o s’ajuntaven cinc o sis i en llogaven una.

Per a Immo (del grup Aynap, s.a.), la cosa anava tant be que fabricava quatre vegades més rentadores que la competència, guanyaven més diners que ningú, la direcció del grup estava encantada i tot eren flors i violes.

Tot, tot, però, no. Alguns membres del Consell d’administració havien plantejat la saturació del mercat i que si un dia la gent s’adonava que amb una rentadora ja feia, es voldria vendre les que li sobressin, Immo no vendria ni una rentadora més i el grup es menjaria amb patates la maquinària que havia comprat a crèdit per fabricar les punyeteres rentadores. Però el Director General Sr. Schumaker i el Gerent Sr. Seblos els van assegurar que no passava res, que tot estava ABSOLUTAMENT sota el seu control i que el grup tenia unes finances tant sanejades que, tot i que la competència s’hagi començat a apretar el cinturó, AYNAP S.A. seguiria el seu procés ascendent i Immo seguiria venent tantes rentadores com fins ara. Dos dels consellers que van argumentar que el mercat es saturava, que tres empreses de la competència ja havien tancat i que encara havíem de pagar tota la maquinària, els van titllar de “contraris al grup”, negatius i irresponsables.

Com era d’esperar, les vendes de rentadores van caure a plom, Immo fabricava rentadores que no venia perquè no hi havia compradors, AYNAP S.A. va deixar d’ingressar els beneficis dels darrers anys i va haver de tancar el departament de R+D, el de Seguretat, i per tal de pagar els deutes de la maquinària, va despatxar el 30% de la plantilla de sis dels seus departaments, que lògicament van disminuir la seva producció i els beneficis del grup van minvar en la mateixa mesura. Tot i això, el Director General Schumaker seguia veient-ho clar i negava davant del Consell d’administració qualsevol problema, és més, va recomanar comprar una màquina alemanya que feia 30.000 rentadores al més, totalment automàtica, molt de fiar perquè la fabrica un amic seu.

En aquest escenari, algú contractaria el Srs. Schumaker i Seblos per a dirigir la seva empresa? Probablement no, la lògica indica que haurien d’anar a l’atur (a un atur daurat, això si).

Dons al nostre país, hi havia uns tipus que es van fer d’or construint 800.000 pisos l’any, més que França, Alemanya i el Regne Unit junts i venent-los a preus desorbitats. Tota l’economia es basava en els beneficis d’aquest tinglado i la gent que preveia que això no podia durar eternament van ser titllats d’antipatriotes. En aquest país que és el nostre, uns altres tipus, els Srs. Zapatero i Solbes van negar qualsevol vestigi de crisi fins el dia 9 de març, fins i tot després han desenvolupat una enorme riquesa semàntica per evitar pronunciar la paraula “crisi”. En aquest país, se n’aniran a l’atur 3.000.000 de persones, les que estaven entretingudes construint els 800.000 pisos, i això arrossegarà un grapat d’empreses que no feien pisos a tancar perquè els 3.000.000 d’aturats deixaran de comprar cotxes, teles i filets de vedella.

Dons en aquest país, hem tornat a contractar els Srs. Zapatero i Solbes de director general i gerent. Serem gilipolles?

L'acord sobre el Títol VI

“Del finançament de la Generalitat”. Aquest és l’encapçalament del Títol VI de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i, segons què diu la disposició final primera del mateix Estatut: “La Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat ha de concretar en el termini de dos anys a partir de l’entrada en vigor d’aquest Estatut l’aplicació dels preceptes del Títol VI”.

El proppassat dia 9 d’agost era la data dels “dos anys”. Vet aquí un incompliment clar d’una Llei Orgànica. Els nostres representants polítics han disposat de dos anys -24 mesos sencers- per trobar un acord i no ho han aconseguit. Ara es veu que gràcies al Sr. Saura (no amb barret de Conseller, sinó com a dirigent del seu partit) això serà possible en només 3 mesos.

Aparentment, si més no, han estat 24 mesos de temps perdut. No s’entén perquè no ha estat fins fa poc que sembla que els partits catalans s’hagin posat a la feina. No dic que finalment aquest posar-s’hi serveixi d’alguna cosa, perquè aquí, a casa nostra, cadascú tira cap a on li va bé en cada moment, però des de fora estant, no es veien abans moviments en cap sentit.

Com solem fer a La Trama, quan una cosa no s’entén d’entrada intentem trobar-li una explicació lògica.

Què passa ara que no passava durant els darrers 24 mesos?: s’han d’aprovar uns pressupostos de l’Estat. És cert que en aquest temps s’hi han aprovat un parell més de pressupostos, però aquests es van aprovar abans del 9 d’agost.

Dit d’altra manerara, en un termini relativament breu, cada partit haurà de “retratar-se”.

No sé què faria cada partit si, arribat el moment d’aprovar els pressupostos, si no s’hagués arribat a un acord explicable prèviament. Però puc intuir quines alternatives tenen.

CiU. Només podria votar en contra. Aquest fet li donaria credibilitat a casa, però perdria incidència a Madrid, atès que el PNV s’hi posa bé.

ERC. Només podria votar en contra. Com en el cas anterior tindria més credibilitat a casa, tot i que una part la perdria explicant perquè, malgrat tot, segueix mantenint el tripartit.

PPc. Votaria el mateix que el PP espanyol. Per tant, en contra d’entrada.

ICV. Votaria el mateix que el PSC. Per tant, a favor d’entrada malgrat perdria credibilitat aquí.

PSC. Només podria votar a favor, malgrat la credibilitat que pugui perdre a casa, atès que és molt més greu el risc que els pressupostos de l’Estat no siguin aprovats i fins i tot la imatge que fossin aprovats sense el concurs del PSC. També perquè haurien de buscar un lloc de treball per a uns quants càrrecs de Madrid, començant per la Chacón, en Corbacho i, encara més difícil, en Clos.

Vist això, llevat del PP, la resta de partits tenen interès en arribar a un acord i poder així aprovar els pressupostos sense haver de fer raonaments extravagants sobre posicionaments inexplicables .

Perquè, no ens enganyem, els partits volen arribar a un acord perquè ho necessiten, també el PSOE. El problema més gran que tenen ara –i en això esmerçaran els esforços de les properes setmanes- és que aquest acord - sigui o no sigui just- sigui explicable.

CRÒNIQUES COLONIALS

Manllevo el títol d’aquesta meva primera intervenció a la Trama, de les crítiques i afinades anàlisis que en Manuel de Pedrolo va publicar en un recull d’articles a l’inici de la dècada de 1980. En aquesta obra, Pedrolo dibuixava les relacions i el paper de Catalunya respecte Espanya com els existents entre una colònia i l’Imperi a qui pertany.

Fa alguns dies vaig haver d’anar a la Metròpolis, és a dir a la capital de l’"imperi". Al migdia, tot fent temps abans d’una reunió se’n va acudir veure les notícies a l’habitació de l’hotel. Ja que la resta de canals de l’imperi arriben a les colònies, posats a escollir vaig provar una cosa nova: la tele local de la metròpolis, allò que seria "la seva". Després dels titulars que obrien el programa, la primera notícia destacada –i en molt- va ser el greu problema en què s’enfronta el sector turístic de l’Imperi per culpa que a les colònies s’entesten en fer servir el seu idioma en la retolació de carreteres i establiments comercials. Va començar parlant algun representant dels empresaris del sector explicant la "mala imatge" que es dóna de l’Imperi amb aquest garbuix de llengües, que pot malmetre el sector turístic, just ara que ens trobem en un moment de crisi generalitzada.

Aquesta suposada notícia –ja que de fet no n’hi ha cap-s’ampliava amb un rigurós reportatge de camp. L’escenari: Sitges. Hi arribava un cotxe amb un reporter i una veu en off explicava que clar, volen arribar al centre del poble i no hi podien perquè el rètol en què es topaven deia: "Centre Vila". Confesso que en aquest punt vaig pensar que m’havia confós; que no era el telenotícies de telemadrid, sinó un programa d’humor (tipus "alguna pregunta més"). Perquè en el fatídic rètol de carretera que no permetia a un suposat turista arribar al centre del poble, al costat del "Centre Vila" hi havia aquell típic punt negre amb un cercle extern. No cal ser massa viatjat com per a interpretar el significat d’un símbol absolutament estès internacionalment i que permet arribar al centre de Moscou encara que només parlis, posem per cas castellà, i que creguis que el cirílic és un nou mètode anticonceptiu basat en el suplici. Però no, no era cap broma i una reportera –que per cert no podia ni volia amagar el seu accent català- s’omplia la boca de les coses que no gaudirein els turistes per culpa de no utilitzar la llengua imperial i retolar els comerços en vernacle. Es clar, a la "panaderia" només hi arribaven per l’olor del pa, ja que al rètol hi deia "Forn de Pa", i mira que posar "entrepà" en comptes de "bocadillo"? A veure si es moririen de gana, ja que tampoc interpretarien que significa "El racó del bon menjar". La perplexitat en què mirava el reportatge ha fet que no recordi més exemples, que n’hi havia. El muntatge incloïa, a més, imatges d’un anglès parlant en castellà i dient que perquè les coses no s’escrivien en castellà si ell estava a Espanya (les colònies formen part de l’imperi) i un immigrant espanyol que reia perquè "bocadillo de queso" es deia, allà a les colònies on ell havia anat a parar, "entrepà de formatge"; tot això barrejat amb talls de la signatura del pacte del Tinell i una postil·la referida a les lleis balears que obliguen que les cartes dels menús estiguin també en vernacle.

Però, quina era la notícia? Perquè si la notícia era que uns ciutadans que tenen una llengua escriuen els rètols amb ella, ja m’explicaràs. Una ganga per als reporters que poden viatjar a Polònia per filmar rètols on en comptes de bocadillo hi digui banka i, al costat, un autocar amb turistes de Madrid fent cua pensat que poden anar a treure diners amb la tarja de crèdit.
I és que no hi havia notícia, sinó simplement adoctrinament i ganes de fomentar la mala llet contra les colònies. Tot plegat, insistim, en més de 3 minuts i obrint el telenotícies migdia. I és que a la Metròpolis ja tenen els nassos plens. Que una cosa és que els indis de les colònies facin gràcia amb les seves plomes i una altra que es creguin que són algú i tenen drets. Qui s’han cregut que són aquells per a escriure coses que no podem ni volem entendre els ciutadans de primera –és a dir els habitants de l’imperi? I aquí, a les colònies, encara hi ha gent que pensa que tenen raó. Recordo encara amb estupefacció el dia de la inauguració d’un gran centre cultural d’aquells moderns i tal de Barcelona, on tot estava previst que fos bilingüe (és tant progressista no quedar-se només amb el català!), encara que hi digues: Centre de Documentació/Centro de Documentación i –us ho juro- WC /WC.

Sr. Miguel Sebastián:

Carta tramesa al ministre d'industria Sr. Miguel Sebastián, la Trama espera ansiosa la seva resposta

_______________________________

Querido Sr. ministro:

En los últimos días he leído en los periódicos su intención de perseguir a las operadoras de internet que no ofrecen le velocidad de conexión que tienen contratada con el usuario. Me satisface su intención y le felicito, aunque sobre la base de la experiencia de las relaciones entre los gobiernos y las mencionadas compañías, permítame mantener un ápice de duda sobre la eficacia de su persecución, que me temo que no será, ni de lejos, tan implacable como la que su mismo gobierno ejerce sobre los ciudadanos en sus relaciones con la administración.

Usted debe saber que la publicidad de muchas de estas compañías es engañosa en el sentido que ofrecen velocidades de conexión que no están en condiciones de dar, aunque no se si es competencia de su ministerio o para esto debería dirigirme a otro negociado de la administración.

Volvamos a los contratos: como se le supone una persona informada, usted sabe que una vez contratada la línea, la velocidad de conexión suele estar MUY por debajo de la que consta en el contrato prestación de servicios. Y por tanto, felicidades de nuevo por su loable intención de tratar que estas empresas suministren, al menos, el 80% de lo que firman en el contrato. ¿Quiere ello decir que la política del ministerio de industria es hacer cumplir el 80% de los contratos, en general?.

Si ello es así, le agradeceré que en el próximo consejo de ministros tenga a bien preguntarle a su compañero ministro de hacienda si en la próxima declaración de renta puedo liquidar el 80% de la cuota. Y aquí al lado, mi amigo González que administra una pequeña empresa que va tirando adelante como puede, me pide que también le comente al colega de hacienda si eso vale para el impuesto de sociedades, ya sabe, sólo el 80% como las compañías esas de internet.

A la espera de sus gratas noticias, aprovecho la oportunidad para testimoniarle mi consideración más distinguida,

Mesures de seguretat

De tots és conegut l’increment experimentat els darrers anys pel que fa a accidents de trànsit per part de motoristes.

Tinc la impressió que una de les causes és el major nombre de motos que circulen arrel de la possibilitat de conduir-ne fins a determinada cilindrada amb el carnet de cotxe. De fet, quan es va fer pública aquesta normativa, ja varem ser moltes les persones que varem pronosticar aquesta conseqüència. Conseqüència lògica d’altra banda: si hi ha més motos circulant, n’hi haurà més d’implicades en accidents.

Sens dubte el fet de viatjar en moto comporta perills addicionals als normals en qualsevol accident o contratemps. No tens la protecció metàl·lica d’altres vehicles i, per tant, tu mateix ets el para-xocs. Tampoc l’equilibri del vehicle és tan estable com si circules amb quatre rodes. I, us ho asseguro: quan plou, et mulles.

Tot i això, hi ha gent que gaudeix de la moto, tant per la comoditat que comporta en els desplaçaments per la ciutat, com per la diferent manera de viure un viatge de més envergadura.

Formo part d’aquest col·lectiu i m’ho passo d’allò més bé sortint de cap de setmana a passejar per qualsevol indret de Catalunya o dedicant part de les vacances a viatjar en moto per terres una mica més llunyanes.

Habitualment els motoristes solen utilitzar carreteres secundàries per als seus desplaçaments o passejades. No cal dir que és molt més divertit que no pas les autopistes.

La meva experiència en aquest sentit m’ha demostrat fins a quin punt les carreteres, sobretot aquestes més secundàries, estan pensades per a vehicles de quatre rodes. Potser fora més adequat dir que el seu grau de no-conservació està pensat per a vehicles de quatre rodes.

Forats al ferm, esquerdes i bonys increïbles, restes traïdores de graveta o de sorra, graons a les vores, ... són algunes de les traves que et pots trobar i que, si un cotxe o un camió ni tan sols les detecta, requereixen habilitat, i en alguns casos gran perícia, per conduir la moto.

Un dels aspectes que des de fa temps és motiu de queixa per part dels motoristes és la qüestió de les tanques metàl·liques –els coneguts “quitamiedos”-, el disseny dels quals s’ha demostrat extraordinàriament perillós. Hi ha estadístiques que xifren en el 20% les morts de motoristes a conseqüència d’aquestes tanques.

Cal dir que ja existeix més d’un disseny alternatiu que evitaria moltes de les morts i amputacions que ara es produeixen. Cal dir també que no es tracta d’una obra de gran pressupost, tanmateix, ara per ara, no sembla aquesta una prioritat, és més, no sembla ni una previsió a llarg termini per part de les nostres administracions.

Jo pensava que la qüestió era que els nostres dirigents no estaven gens preocupats pels motoristes i que per això no hi perdien ni un minut.

Ahir però, vaig escoltar a les notícies que els monjos budistes del Garraf han dissenyat un casc que al seu interior reprodueix simbologia d’aquesta religió. Sembla que és molt útil, ja que posa en contacte la ment i una font d’energia, i així el motorista queda imbuït de pau oriental. Com a conseqüència d’aquesta espècie de feng-shuy “motard” tindrem menys accidents.

Aquest casc, naturalment, es ven i a la presentació propagandística va ser-hi present ni més ni menys que el Director General de Tràfic. Ignoro si ara faran cascos amb la Moreneta o amb la Blanca Paloma.

En tot cas m’ha tranquil·litzat saber que els nostres dirigents sí que es preocupen pels motoristes. Tal vegada, quan hagin acabat amb els cascos dedicats a les diferents confessions existents al nostre País, començaran a mirar-se el tema de les tanques.

Recordeu...?

Recordeu el post del 13 de maig d'enguany "Les coses són el que semblen?..."

Doncs tot i que ha passat temps, hi ha algú que ha arribat a conclusions semblants. Veieu

La publicitat

Habitualment les empreses, les marques, solen fer publicitat dels seus serveis anunciant allò que ofereixen.

Així, per exemple, és habitual en aquestes dates que les empreses turístiques i agències de viatges pronostiquin descans i diversió en llocs i paisatges paradisíacs. Paral·lelament, les empreses de telefonia ofereixen més cobertura arreu i l’aplicació de les noves tecnologies per mantenir-nos comunicats amb el món des d’allà on sigui.

Els supermercats ofereixen millors preus –coses de la crisi-, i les botigues les rebaixes més impressionants.

Per això hi ha alguns anuncis que em criden l’atenció. Per exemple, a Barcelona hi ha algun taller que anuncia “pinchazos las 24 horas”. Que dius, entro amb el cotxe bé i em punxen les rodes? (això sí, sigui l’hora que sigui). Hi passo cada dia davant d’un d’aquests i sempre m’ha fet gràcia. És com si al restaurant, en comptes d’anunciar-te “plats combinats” o “cuina de mercat”, et diguessin: “gana”.

Avui, però, he trobat un cartell que m’ha descol·locat. En una furgoneta de “Renfe” deia: “servicio de averías”. Què m’estan dient exactament? Són com els de les punxades? o , és un servei que tenen muntat exclusivament per a rodalies?
________________________________

NOTA al marge: aprofito per atreure l’atenció respecte de la qüestió lingüística. Els rètols que he reproduït en castellà estan així originalment i ni l’amo del taller ni el servei de Renfe es senten perseguits.

Divertimento -4-

Dies fa, però no ho he oblidat.
Ai!, aquells temps passats,
No volien ni tous ni moderats
I l’Acebes, que llavors manava,
Em posà de president regional
Lúcida decisió! A Madrid saben què ens cal!

Sacsejats pels resultats aquí,
I en l’oposició altra legislatura,
Resulta que ara el partit
Emana moderació i mesura.
Recullo l’ordre! (Vull seguir remenant l’olla).
Alberto també, i som massa colla!

Des de Gènova (la de Madrid, no a Itàlia)
Acordaren que al PePeCé
No hi ha lloc per bicefàlies.
I que calia, de cara al Congrés,
Elaborar des de la seu nacional
La millor candidatura, la ideal.

Si la cúpula així ho opina,
I no seré jo qui ho discuteixi,
Rellevat seré per la gironina.
En resum, pels que a votar acudeixin,
Res de Fernàndez ni Sirera
Alícia o, qui gosi, la Nebrera

Comunicat del president a la ciutadania

De tots és coneguda, ell mateix ho diu, la tendència del nostre president pels “fets i no paraules”.

Fidel a aquest principi, el Molt Honorable no és procliu a l’expressió oral o escrita, tanmateix, en moments com els actuals en els quals una gran majoria dels ciutadans d’aquest país pateix per un o altre problema (1), el president s’ha decidit a publicar un article en diumenge (dia de la setmana amb més venda de diaris) a La Vanguardia (diari de més tirada a Catalunya).

_________________________________

(1) Feu l’exercici de mirar departament per departament de la Generalitat i veureu que no n’hi ha ni un que no tingui actualment un problema important a resoldre. Per ordre alfabètic: des d’Acció Social i Ciutadania (retard vergonyós de tot el que fa referència a l’aplicació de la Llei de Dependència) fins a Treball (increment continuat de l’atur)

Si els gilipolles volessin, mai sortiria el sol

Fa dies que corre un manifiesto auspiciat per diari el Mundo i esbombat pels altaveus de la Cope, sobre la maldat dels que parlem català, euskera o gallec per perseguir sense pietat el castellà (lengua común, en diuen ells), danyant de forma irremeiable i irreversible als pobres castellanoparlants que habiten o visiten els territoris hostils de Catalunya, Euskadi (ells en diuen Vascongadas) o Galícia.

A l'engendro perpetrat per una colla afí al partit de Rosa Díez (exsocialista, exconsellera del govern basc) s'hi han adherit, a més de la inevitable Cope, Telemadrid i TeleCinco. El text no té desperdici, abona la lluita entre col·lectius i destil·la un profund odi cap els sospitosos de no ser prou nacionalistes (espanyols). Distingits membres del PP han corregut a apuntar-s'hi, no sigui que perdin vots entre la parròquia més carpetobetònica: on ha quedat el imaginari "gir al centre" que tantes planes va omplir abans del congrés de València?

A mi no m'estranya que la caverna perpetri documents com aquest i que, immediatament, s'hi adhereixin els de sempre. Per tant, estem allà on érem: donar puntades de peu al cul dels catalans és rendible a una part de la resta d'Espanya i per a aquesta animada tasca, sempre es trobem intel·lectuals coratjosos que amb cara de ferit en el més profund dels seus sentiments, aporten arguments - fal·laços - per defensar (o atacar), l'indefensable. I així, els titulars dels diaris i teles de la caverna poden obrir amb aquella frase de "numerosos intelectuales firman un manifiesto en favor de la lengua común de todos los españoles"

Fa uns quants mesos, els mitjans de comunicació de l'altre caverna (la socialista) obrien amb un acte celebrat a Madrid (on si no?), on una altra colla de presumptes intel·lectuals s'havia reunit per donar suport a la candidatura de ZP. Aquells estómacs agraïts es van retratar junts, van cantar alguna cançoneta i van donar cops de colze per sortir a la portada fent l'accent circumflex al lloc de la cella. Recordeu?

I ara, amb el manifiesto per a la defensa de la lengua común de todos los españoles circulant per aquí, on són aquella colla de progres milionaris? On s'amaguen Fran Perea, Miguel Bosé, Juan Manuel Serrat, Concha Velasco, Joaquín Sabina, Víctor Manuel, Ana Belén, Juan Echanove, Juan Luis Galiardo, Vicente Aranda, Juan Goytisolo, Boris Izaguirre, Moncho Alpuente, Carlos Berzosa, Gregorio Peces Barba, l'astronauta Pedro Duque, la model Judith Mascó (també és intel·lectual?), el presentador Jesús Vázquez, esportistes com Dori Ruano, Fermín Cacho i l'exseleccionador Juan de Dios Román?

On són? No tenen res a dir del manifiesto? Tenen por que posicionar-se contra el maniesto en favor de l'obvietat els faci perdre contractes amb Telemadrid o Telecinco? Pateixen per les "gales de verano" que tenen contractades per les espanyes?

Malauradament, el to d'humor que la Trama tracta d'imprimir als seus post no pot estar present aquesta vegada.

És l'economia, estúpid!

Aquests dies estem molt contents. Desaforadament contents: la selecció espanyola, “la roja”, és a semifinals.

Personalment m’importa poc aquest campionat. M’és indiferent qui el guanyi, contra qui i per quants gols. Tanmateix no puc quedar al marge. Fins i tot, tot i que acostumo a passar per alt les pàgines d’esports (que haurien de dir-se de futbol) dels diaris i tot i que no presto gaire atenció a aquesta informació a ràdios i teles, sé que avui hi ha un partit de futbol que pot –o no- fer jugar la final de l’Eurocopa a la selecció espanyola.

D’una banda perquè els comentaris al respecte apareixen en altres seccions no esportives dels mitjans i d’altra perquè el veïnat reacciona amb tanta contundència que per força, davant petards, clàxons i crits et preguntes: què passa?. I resulta que el que passa és que algú ha fet un gol.

Abans deia que m’era indiferent qui guanyi avui. Rectifico, m’agradaria que no guanyés “la roja”. I que ningú s’enganyi, no és cap sentiment anti-selecció o anti-espanyolista, és per vetllar per la salut mental del personal.

Tinc la sensació que s’està utilitzant una vegada més una visió esbiaixada del futbol i dels colors, de la bandera i no sé quantes coses més per distreure el personal. I, per tant, tinc ganes que s’acabi aquest entabanament col·lectiu. Ni més ni menys.

No puc amagar que em fa, alhora, una certa por, perquè hi ha altre debat que està agafant volada: la defensa del castellà. Podria ser que quan s’acabi el tema futbol, s’incrementi el to d’un debat que també resulta recurrent a l’hora de buscar distracció: l’anticatalanisme. (De fet, alguns crit d’eufòria conseqüents al darrer partit de la selecció ja eren en el sentit de “catalán el que no bote!”).

Perquè no ens enganyem, quan els defensors del castellà (espanyol, diuen, com si les altres llengües de l’Estat fossin xineses) parlen d’ofensa en territoris bilingües, es refereixen únicament a Catalunya.

Avui, per qüestions que no venen al cas, he voltat bastant. Primera parada, la fleca. Es tracta d’un establiment on fan bon pa, on el compro fa anys, i on es parla castellà. Segona parada, el quiosc, el meu, el que vaig cada dia, està regit per una noia andalusa, la breu conversa sobre el temps acostuma a realitzar-se en castellà. A continuació al pàrquing intercanvio salutacions amb dues persones, una d’elles catalana, l’altra no. Arribo a la feina, aquí sí, en català, avui no m’ha telefonat ni m’ha vingut a veure ningú que em parlés en castellà. He sortit i al metro hi ha indicacions sobre les obres que es fan a l’estació de Diagonal: bilingües. Les converses pel carrer i pel metro són de més complexa classificació: a Barcelona hi ha molts turistes i, també, molts immigrants. He fet gestions en un edifici municipal: en català, però altres persones resolien els seus assumptes en castellà. He escoltat la ràdio en català, he llegit un diari en castellà i he llegit articles en castellà, català i francès. Demà tinc previst anar al cinema i veuré una pel·lícula en castellà, no l’ofereixen en català i no sóc competent en anglès com per anar a veure la V.O. Al meu banc acostumo a parlar català i quan em telefonen a casa per fer una d’aquelles enquestes insulses que acaben amb l’oferiment d’un producte, demano que se m’atengui o, si més no que se m’entengui, en català (mai és aquesta la llengua d’expressió d’entrada) i si no és el cas, s’acaba l’enquesta.

Aquesta és, més o menys, la realitat. La gent parla com li sembla i fins i tot es produeixen converses bilingües en les quals cada persona empra la llengua en la qual es sent més còmoda si sap que l’interlocutor l’entendrà que, en definitiva, és del que es tracta quan les persones parlen.

Per això, quan llegeixo segons quins manifestos...

En fi, em sembla que tant el tema futbol com el de l’anticatalanisme, cadascun d’ells evidentment en el seu pla i en la seva dimensió, són exemples d’una poc sofisticada manera de desinformar i de distreure el personal d’allò que realment és important, sobretot quan no se sap què fer per resoldre un problema.

Actualment, el futbol i l’anticatalanisme són formes d’atreure l’interés de les persones cap a falsos triumfalismes i cap a falses amenaces per allunyar-les d’allò sobre el que no interessa parlar: és l’economia, estúpid.

La cohesió del Govern

El Congrés d’ERC ha acabat amb la designació de la nova direcció del partit.

Aquesta direcció, a diferència del que es deia en iniciar-se la sessió, és pràcticament monocolor. Alguns apunten, com a motiu, l’existència de missatges enviats pels mòbils demanant no votar determinades persones. Personalment crec que aquest, com a molt, pot haver estat el detonant, però no el motiu. Altrament diria molt poc en favor dels participants i, sobretot, dels dirigents d’un i altre sector.

Bé, en tot cas, el resultat és el que és: una directiva monocolor avalada, si més no d’entrada, per una tercera part dels votants del partit.

El fet que aquesta directiva, juntament amb el “sector Carod”, sumin avui un suport dins el partit equivalent a més del 60% i que ambdues sensibilitats estiguin per mantenir l’actual configuració del Govern han provocat l’expressió de satisfacció dels habituals “voceadores” del PSC i d’IC: el Govern està més cohesionat que mai.

Feia temps que no esmentava el diccionari. Hi vaig: “Cohesió: Acció d’adherir-se o d’unir-se les coses entre elles”... i més endavant...”Fis/quim: força que manté unides les molècules d’un sòlid o d’un fluid a conseqüència de l’atracció molecular”.

No ho dic jo, ho diu l’Iceta i companyia: el Govern està més cohesionat que mai o, el que és el mateix i d’acord amb el diccionari, hi ha una força que, més que mai, manté unides les molècules governamentals. I, quina pot ser aquesta força?.

Home, com que parlem del Govern, deu ser el país, no?. Clar, que el país ja hi era, fins i tot abans que el Govern. No deu ser, doncs, el país la causa de l’ara més que mai.

Així doncs, què uneix ara més que mai el Govern?. Ni més ni menys que la necessitat dels partits i, fonamentalment dels seus dirigents, de no trencar el tripartit o, en altres paraules, de no convocar eleccions. Podem dir que aquesta força ja hi era, sí, però ara més que mai.

Perquè ERC opina, com diu en Carod, que si ara es retiren del Govern ningú voldrà tornar a negociar amb ells. No hi estic d’acord, qualsevol haurà de negociar amb ells si els números ho requereixen, i ell ho sap. El que passa és que potser ell no tornarà a ser a la mateixa cadira, possiblement a requeriment d’ERC, i les condicions de negociació seran més dures: no serà possible conformar un nou govern tripartit en el decurs d’un sopar d’amics. Cal tenir present també que ERC ha de conformar una nova imatge abans de fer res, altrament la patacada serà històrica. Per tant, ara no els va bé: ara més que mai.

El PSC tampoc està per la labor. D’una banda perquè els resultats, malgrat el que s’entesten a comunicar de fonts oficials, podrien estar per sota de les perspectives. D’altra perquè si en conformar el segon tripartit Montilla va assegurar que ell no era en Maragall i que aquest cop no hi hauria problemes, li serà difícil argumentar el mateix de nou davant el pare PSOE. A més a més, a les portes d’un congrés del partit, no els interessa cap aldarull. Per tant, ara no els va bé: ara més que mai.

Naturalment IC no vol ni sentir parlar de trencar res, ni ara ni mai. Quina alternativa té?. De fet a aquests mai els anirà bé.

Tnmateix, dir que el Govern està més cohesionat que mai vol dir que funcionarà millor que mai? (O, encara més, vol dir que funcionarà?...) Jo no ho veig clar.

Això sí, per una vegada i sense que serveixi de precedent, estic d’acord amb el Sr. Iceta i companyia: el Govern està més cohesionat que mai.

La empleomania

Ya que mis habilidades para la escritura son escasas, prefiero remitiros a un discurso de 1837 escrito por un politico mexicano (ese humilde pais!). Las similitudes con nuestra actual situacion son escalofriantes.

Al margen del tema tengo una curiosidad: alguien se imagina a uno solo de nuestros politicos escribiendo un texto razonado como este??

http://www.ensayistas.org/antologia/XIXA/mora/mora2.htm

L'AVE i la Sagrada Família

Fa un parell de dies l'ajuntament de Barcelona va explicar que ja disposa dels estudis geològics necessaris per tal de garantir que es pot fer el túnel de l'AVE sense que la Sagrada Família pateixi danys. Sembla que els informes diuen que el terreny és prou uniforme i que permet la perforació segura, tot i que els documents no han estat fets públics i es tracta d'una informació lliurada als periodistes. Considerant la limitada capacitat d'anàlisi de la majoria dels periodistes i la capacitat de mentir de l'ajuntament, això equival a confirmar que els mortals que no hem llegit l'informe no sabem res de res.

Diguin el que diguin els informes, a la Trama estem segurs que el túnel es pot fer de manera absolutament segura, és perfectament viable des del punt de vista tècnic sense que la seva perforació posi en perill ni la Sagrada Família, ni les cases del carrer Mallorca.

Però la gent està espantada. I no és perquè la perforació no sigui tècnicament possible. Estem espantats perquè la gestió de les obres públiques és un desori, un desgavell, un descontrol i una disbauxa pròpia dels països que aquí anomenem tercermundistes. La gent recorda el Carmel, l'AVE, les rodalies de Barcelona, la xarxa elèctrica, els hospitals, la gestió de l'aigua, els embussos a les carreteres, l'aeroport, etc., i per això està espantada. Acollonits, ens tenen. Independentment del que diguin els informes, estem atemorits per la gestió, no per la resistència del terreny.

Però per als que pateixen per la Sagrada Família em plau tranquil·litzar-los per dues raons:

a) quan el túnel passi per allà s'adoptaran totes les precaucions del mon i un parell més; i b) - i més important - l'actual construcció del temple amb formigó armat té una vida útil d'uns 100 anys, per tant, tranquils, el monument no durarà més d'un segle (amb o sense AVE).

Divertimento -3-

Aclaració prèvia: El text està escrit el dia 30 de maig.

Ja s’acaba el mes...
Ostres! S’acosta el Congrés.
Sobreviuré aquest combat?
Encara més... un cop acabat,
Podré continuar sent
Líder i vice-president?
Cagoncony! Etzibo a tort i a dret
Ara que ja m’havia refet...
Replantegem nostre discurs.
- Oi que ho farem intramurs?
Dic un dia a en Puigcercós.
- Renoi, quina proposta!
O... ¿és que no veus que a ca nostra
Ventilar cal a un dels dos?
- I els càrrecs?, li dic, i la governació?
Respectarem, espero, l’actual situació.
- Ai, president... dependrà de la votació.

Ja s’acaba el mes...
Ostres! S’acosta el Congrés.
Aconseguiré guanyar?
Nerviós estic, no ho puc negar.
Per arribar aquí m’he estat de molts gaudis:
Una conselleria, el despatx, l’audi,...
I si guanya en Carretero?
Ganes hi posa, el punyetero...
Compto però amb en Zaragoza,
En Ferran i amb l’amic Iceta
Repetint van, com qui no diu la cosa:
"Carretero s’entén amb CiU,... amb la dreta!"
Ocurrències d’en Montilla que pel tripartit tem
Si guanyen aquests del Reagrupament

El cost de l'electricitat

Ens acaben d'anunciar una pujada del 5% de les tarifes elèctriques domèstiques (cal aclarir que els "grans clients" pacten el preu del kW i les prestacions), però això si, qui tingui contractat menys de 3kW tindrà un augment més limitat. Mireu el comptador de la llum i veureu que no teniu contractada aquesta potència, sinó molt més.

Aquest augment, autoritzat pel govern, modifica la proposta de la Comision Nacional de la Energía, que suggeria que fos un 11%. Aquesta Comisión governamental està presidida per la socialista Sra. Maite Costa, que com a política d'esquerres deu estar amoïnada pel benestar de la classe treballadora, per la defensa dels més desfavorits, per l'equitat social i tot allò que s'explica durant les campanyes electorals. No obstant això, imaginem que a contracor, la Comisión va i proposa un augment de l'11%. Con dos cojones!

La raó és (diuen) que les elèctriques tenen dèficit i el cost que els pringats paguem per l'energia és massa baix. Aquestes companyies (les dues o tres que hi ha, tot i que no podem triar qui ens subministra la llum a casa), pel que sap el comú del personal, declaren uns beneficis astronòmics. Sense anar més lluny, Endesa és aquella companyia que va indemnitzar el Sr. Pizarro amb una xifra que mareja, recordeu?.

En què quedem, tenen dèficit o enormes beneficis?

Fa uns dies a la ràdio, un expert explicava que Endesa (i en general les elèctriques) tenen separada la producció de la distribució. Pel que sembla la producció d'energia es tremendament rentable, però no així la distribució. Per això no tenen recursos per mantenir la xarxa de distribució (recordeu la subestació que es va cremar a Maragall?) i a més, perden diners, les pobres.
I per això en govern (socialista) els ha acceptat un augment de les tarifes del 5% en lloc de l'11%que proposava la CNE, amb la qual cosa ens venen que encara ens fan un favor, o sigui, que hem d'estar contents. I agraïts!

Aigua per demà

Després de l'espantosa gestió de la sequera que ha fet el govern, potser cal alguna reflexió sobre l'aigua, no sigui que la propera sequera (que hi serà), ens agafi amb els pixats al ventre...

Un dia o altre, algun govern (que no serà aquest) haurà de plantejar-se una solució estructural per facilitar el consum d'aigua a Catalunya. Atès que les conques interiors (Ter i Llobregat) no són suficients i que l'Ebre sembla que va justet, cal portar aigua d'altres llocs: mirant al voltant, les úniques grans acumulacions d'aigua són el mar i el Roïna, a més de l'estalvi en el consum.

Centrem una mica les coses; el consum es reparteix de la següent manera: 70-80% agricultura; 15-20% indústria, i 5-10% consum domèstic, les xifres varien segons qui les facilita de manera interessada.

Ara mirem d'on treure l'aigua i anem a pams:

- l'estalvi en el consum, això que les criatures d'Iniciativa anomenen "nova cultura de l'aigua", passa per vàries vies paral·leles: a) estalvi del consum domèstic (que per molt que estalviï no passarà del 1% total); b) estalvi en el consum industrial (que és altament opmitzable i podria representar fins el 5% del consum total); c) estalvi agrícola, que millorant els sistemes de rec i la distribució de cultius podria assolir un 20% del consum total (ep! que és el doble del consum domèstic); d) reducció de les pèrdues dels sistemes de distribució d'aigua (que males veus diuen que arriba el 20% del total transportat) - res ha dit fins ara SGAB, aquella societat participada per la Caixa amb uns beneficis astronòmics -.

- aigua del mar, aquella que el conseller Saura ja sap que no es pot veure perquè té una casa a la Costa Brava i allà ha après que és salada. Be, dons s'ha de dessalar, la qual cosa consumeix molta energia (que per cert, no la fem a casa i l'hem de comprar fora) i això es fa en unes dessaladores, la vida útil de les quals no passa dels 20 anys (l'aigua de mar és molt corrosiva i el manteniment de la maquinària es dispara fins a fer-lo insostenible). O sigui, que les dessaladores estan molt be però són poc ecològiques, insostenibles, cares i depenen d'energia externa, que consti.

- aigua de riu: esgotats el Ter i el Llobregat, limitat l'Ebre perquè els aragonesos no volen, els de Tortosa tampoc i a més, sembla que porta l'aigua justeta per anar fent, l'altre riu que tenim més a prop és el Roïna, que a més és un riu molt estrany, que rep un elevadíssim percentatge de l'aigua que porta en el primer terç del seu recorregut (la neu dels Alps), i arriba a la desembocadura amb un cabal increïble, del que un 3% és l'aigua de consum domèstic que necessita Catalunya per no passar set. Això si, per això cal un transvasament, no hi ha més remei (a part de la collonada dels vaixells que la porten des de Marsella).

Que cadascú tregui les conclusions que vulgui i si el Carod vol encarregar a la Trama un estudi sobre el tema, el farem a bon preu (i a més, al farem).