Mesures de seguretat

De tots és conegut l’increment experimentat els darrers anys pel que fa a accidents de trànsit per part de motoristes.

Tinc la impressió que una de les causes és el major nombre de motos que circulen arrel de la possibilitat de conduir-ne fins a determinada cilindrada amb el carnet de cotxe. De fet, quan es va fer pública aquesta normativa, ja varem ser moltes les persones que varem pronosticar aquesta conseqüència. Conseqüència lògica d’altra banda: si hi ha més motos circulant, n’hi haurà més d’implicades en accidents.

Sens dubte el fet de viatjar en moto comporta perills addicionals als normals en qualsevol accident o contratemps. No tens la protecció metàl·lica d’altres vehicles i, per tant, tu mateix ets el para-xocs. Tampoc l’equilibri del vehicle és tan estable com si circules amb quatre rodes. I, us ho asseguro: quan plou, et mulles.

Tot i això, hi ha gent que gaudeix de la moto, tant per la comoditat que comporta en els desplaçaments per la ciutat, com per la diferent manera de viure un viatge de més envergadura.

Formo part d’aquest col·lectiu i m’ho passo d’allò més bé sortint de cap de setmana a passejar per qualsevol indret de Catalunya o dedicant part de les vacances a viatjar en moto per terres una mica més llunyanes.

Habitualment els motoristes solen utilitzar carreteres secundàries per als seus desplaçaments o passejades. No cal dir que és molt més divertit que no pas les autopistes.

La meva experiència en aquest sentit m’ha demostrat fins a quin punt les carreteres, sobretot aquestes més secundàries, estan pensades per a vehicles de quatre rodes. Potser fora més adequat dir que el seu grau de no-conservació està pensat per a vehicles de quatre rodes.

Forats al ferm, esquerdes i bonys increïbles, restes traïdores de graveta o de sorra, graons a les vores, ... són algunes de les traves que et pots trobar i que, si un cotxe o un camió ni tan sols les detecta, requereixen habilitat, i en alguns casos gran perícia, per conduir la moto.

Un dels aspectes que des de fa temps és motiu de queixa per part dels motoristes és la qüestió de les tanques metàl·liques –els coneguts “quitamiedos”-, el disseny dels quals s’ha demostrat extraordinàriament perillós. Hi ha estadístiques que xifren en el 20% les morts de motoristes a conseqüència d’aquestes tanques.

Cal dir que ja existeix més d’un disseny alternatiu que evitaria moltes de les morts i amputacions que ara es produeixen. Cal dir també que no es tracta d’una obra de gran pressupost, tanmateix, ara per ara, no sembla aquesta una prioritat, és més, no sembla ni una previsió a llarg termini per part de les nostres administracions.

Jo pensava que la qüestió era que els nostres dirigents no estaven gens preocupats pels motoristes i que per això no hi perdien ni un minut.

Ahir però, vaig escoltar a les notícies que els monjos budistes del Garraf han dissenyat un casc que al seu interior reprodueix simbologia d’aquesta religió. Sembla que és molt útil, ja que posa en contacte la ment i una font d’energia, i així el motorista queda imbuït de pau oriental. Com a conseqüència d’aquesta espècie de feng-shuy “motard” tindrem menys accidents.

Aquest casc, naturalment, es ven i a la presentació propagandística va ser-hi present ni més ni menys que el Director General de Tràfic. Ignoro si ara faran cascos amb la Moreneta o amb la Blanca Paloma.

En tot cas m’ha tranquil·litzat saber que els nostres dirigents sí que es preocupen pels motoristes. Tal vegada, quan hagin acabat amb els cascos dedicats a les diferents confessions existents al nostre País, començaran a mirar-se el tema de les tanques.

Recordeu...?

Recordeu el post del 13 de maig d'enguany "Les coses són el que semblen?..."

Doncs tot i que ha passat temps, hi ha algú que ha arribat a conclusions semblants. Veieu

La publicitat

Habitualment les empreses, les marques, solen fer publicitat dels seus serveis anunciant allò que ofereixen.

Així, per exemple, és habitual en aquestes dates que les empreses turístiques i agències de viatges pronostiquin descans i diversió en llocs i paisatges paradisíacs. Paral·lelament, les empreses de telefonia ofereixen més cobertura arreu i l’aplicació de les noves tecnologies per mantenir-nos comunicats amb el món des d’allà on sigui.

Els supermercats ofereixen millors preus –coses de la crisi-, i les botigues les rebaixes més impressionants.

Per això hi ha alguns anuncis que em criden l’atenció. Per exemple, a Barcelona hi ha algun taller que anuncia “pinchazos las 24 horas”. Que dius, entro amb el cotxe bé i em punxen les rodes? (això sí, sigui l’hora que sigui). Hi passo cada dia davant d’un d’aquests i sempre m’ha fet gràcia. És com si al restaurant, en comptes d’anunciar-te “plats combinats” o “cuina de mercat”, et diguessin: “gana”.

Avui, però, he trobat un cartell que m’ha descol·locat. En una furgoneta de “Renfe” deia: “servicio de averías”. Què m’estan dient exactament? Són com els de les punxades? o , és un servei que tenen muntat exclusivament per a rodalies?
________________________________

NOTA al marge: aprofito per atreure l’atenció respecte de la qüestió lingüística. Els rètols que he reproduït en castellà estan així originalment i ni l’amo del taller ni el servei de Renfe es senten perseguits.

Divertimento -4-

Dies fa, però no ho he oblidat.
Ai!, aquells temps passats,
No volien ni tous ni moderats
I l’Acebes, que llavors manava,
Em posà de president regional
Lúcida decisió! A Madrid saben què ens cal!

Sacsejats pels resultats aquí,
I en l’oposició altra legislatura,
Resulta que ara el partit
Emana moderació i mesura.
Recullo l’ordre! (Vull seguir remenant l’olla).
Alberto també, i som massa colla!

Des de Gènova (la de Madrid, no a Itàlia)
Acordaren que al PePeCé
No hi ha lloc per bicefàlies.
I que calia, de cara al Congrés,
Elaborar des de la seu nacional
La millor candidatura, la ideal.

Si la cúpula així ho opina,
I no seré jo qui ho discuteixi,
Rellevat seré per la gironina.
En resum, pels que a votar acudeixin,
Res de Fernàndez ni Sirera
Alícia o, qui gosi, la Nebrera

Comunicat del president a la ciutadania

De tots és coneguda, ell mateix ho diu, la tendència del nostre president pels “fets i no paraules”.

Fidel a aquest principi, el Molt Honorable no és procliu a l’expressió oral o escrita, tanmateix, en moments com els actuals en els quals una gran majoria dels ciutadans d’aquest país pateix per un o altre problema (1), el president s’ha decidit a publicar un article en diumenge (dia de la setmana amb més venda de diaris) a La Vanguardia (diari de més tirada a Catalunya).

_________________________________

(1) Feu l’exercici de mirar departament per departament de la Generalitat i veureu que no n’hi ha ni un que no tingui actualment un problema important a resoldre. Per ordre alfabètic: des d’Acció Social i Ciutadania (retard vergonyós de tot el que fa referència a l’aplicació de la Llei de Dependència) fins a Treball (increment continuat de l’atur)

Si els gilipolles volessin, mai sortiria el sol

Fa dies que corre un manifiesto auspiciat per diari el Mundo i esbombat pels altaveus de la Cope, sobre la maldat dels que parlem català, euskera o gallec per perseguir sense pietat el castellà (lengua común, en diuen ells), danyant de forma irremeiable i irreversible als pobres castellanoparlants que habiten o visiten els territoris hostils de Catalunya, Euskadi (ells en diuen Vascongadas) o Galícia.

A l'engendro perpetrat per una colla afí al partit de Rosa Díez (exsocialista, exconsellera del govern basc) s'hi han adherit, a més de la inevitable Cope, Telemadrid i TeleCinco. El text no té desperdici, abona la lluita entre col·lectius i destil·la un profund odi cap els sospitosos de no ser prou nacionalistes (espanyols). Distingits membres del PP han corregut a apuntar-s'hi, no sigui que perdin vots entre la parròquia més carpetobetònica: on ha quedat el imaginari "gir al centre" que tantes planes va omplir abans del congrés de València?

A mi no m'estranya que la caverna perpetri documents com aquest i que, immediatament, s'hi adhereixin els de sempre. Per tant, estem allà on érem: donar puntades de peu al cul dels catalans és rendible a una part de la resta d'Espanya i per a aquesta animada tasca, sempre es trobem intel·lectuals coratjosos que amb cara de ferit en el més profund dels seus sentiments, aporten arguments - fal·laços - per defensar (o atacar), l'indefensable. I així, els titulars dels diaris i teles de la caverna poden obrir amb aquella frase de "numerosos intelectuales firman un manifiesto en favor de la lengua común de todos los españoles"

Fa uns quants mesos, els mitjans de comunicació de l'altre caverna (la socialista) obrien amb un acte celebrat a Madrid (on si no?), on una altra colla de presumptes intel·lectuals s'havia reunit per donar suport a la candidatura de ZP. Aquells estómacs agraïts es van retratar junts, van cantar alguna cançoneta i van donar cops de colze per sortir a la portada fent l'accent circumflex al lloc de la cella. Recordeu?

I ara, amb el manifiesto per a la defensa de la lengua común de todos los españoles circulant per aquí, on són aquella colla de progres milionaris? On s'amaguen Fran Perea, Miguel Bosé, Juan Manuel Serrat, Concha Velasco, Joaquín Sabina, Víctor Manuel, Ana Belén, Juan Echanove, Juan Luis Galiardo, Vicente Aranda, Juan Goytisolo, Boris Izaguirre, Moncho Alpuente, Carlos Berzosa, Gregorio Peces Barba, l'astronauta Pedro Duque, la model Judith Mascó (també és intel·lectual?), el presentador Jesús Vázquez, esportistes com Dori Ruano, Fermín Cacho i l'exseleccionador Juan de Dios Román?

On són? No tenen res a dir del manifiesto? Tenen por que posicionar-se contra el maniesto en favor de l'obvietat els faci perdre contractes amb Telemadrid o Telecinco? Pateixen per les "gales de verano" que tenen contractades per les espanyes?

Malauradament, el to d'humor que la Trama tracta d'imprimir als seus post no pot estar present aquesta vegada.

És l'economia, estúpid!

Aquests dies estem molt contents. Desaforadament contents: la selecció espanyola, “la roja”, és a semifinals.

Personalment m’importa poc aquest campionat. M’és indiferent qui el guanyi, contra qui i per quants gols. Tanmateix no puc quedar al marge. Fins i tot, tot i que acostumo a passar per alt les pàgines d’esports (que haurien de dir-se de futbol) dels diaris i tot i que no presto gaire atenció a aquesta informació a ràdios i teles, sé que avui hi ha un partit de futbol que pot –o no- fer jugar la final de l’Eurocopa a la selecció espanyola.

D’una banda perquè els comentaris al respecte apareixen en altres seccions no esportives dels mitjans i d’altra perquè el veïnat reacciona amb tanta contundència que per força, davant petards, clàxons i crits et preguntes: què passa?. I resulta que el que passa és que algú ha fet un gol.

Abans deia que m’era indiferent qui guanyi avui. Rectifico, m’agradaria que no guanyés “la roja”. I que ningú s’enganyi, no és cap sentiment anti-selecció o anti-espanyolista, és per vetllar per la salut mental del personal.

Tinc la sensació que s’està utilitzant una vegada més una visió esbiaixada del futbol i dels colors, de la bandera i no sé quantes coses més per distreure el personal. I, per tant, tinc ganes que s’acabi aquest entabanament col·lectiu. Ni més ni menys.

No puc amagar que em fa, alhora, una certa por, perquè hi ha altre debat que està agafant volada: la defensa del castellà. Podria ser que quan s’acabi el tema futbol, s’incrementi el to d’un debat que també resulta recurrent a l’hora de buscar distracció: l’anticatalanisme. (De fet, alguns crit d’eufòria conseqüents al darrer partit de la selecció ja eren en el sentit de “catalán el que no bote!”).

Perquè no ens enganyem, quan els defensors del castellà (espanyol, diuen, com si les altres llengües de l’Estat fossin xineses) parlen d’ofensa en territoris bilingües, es refereixen únicament a Catalunya.

Avui, per qüestions que no venen al cas, he voltat bastant. Primera parada, la fleca. Es tracta d’un establiment on fan bon pa, on el compro fa anys, i on es parla castellà. Segona parada, el quiosc, el meu, el que vaig cada dia, està regit per una noia andalusa, la breu conversa sobre el temps acostuma a realitzar-se en castellà. A continuació al pàrquing intercanvio salutacions amb dues persones, una d’elles catalana, l’altra no. Arribo a la feina, aquí sí, en català, avui no m’ha telefonat ni m’ha vingut a veure ningú que em parlés en castellà. He sortit i al metro hi ha indicacions sobre les obres que es fan a l’estació de Diagonal: bilingües. Les converses pel carrer i pel metro són de més complexa classificació: a Barcelona hi ha molts turistes i, també, molts immigrants. He fet gestions en un edifici municipal: en català, però altres persones resolien els seus assumptes en castellà. He escoltat la ràdio en català, he llegit un diari en castellà i he llegit articles en castellà, català i francès. Demà tinc previst anar al cinema i veuré una pel·lícula en castellà, no l’ofereixen en català i no sóc competent en anglès com per anar a veure la V.O. Al meu banc acostumo a parlar català i quan em telefonen a casa per fer una d’aquelles enquestes insulses que acaben amb l’oferiment d’un producte, demano que se m’atengui o, si més no que se m’entengui, en català (mai és aquesta la llengua d’expressió d’entrada) i si no és el cas, s’acaba l’enquesta.

Aquesta és, més o menys, la realitat. La gent parla com li sembla i fins i tot es produeixen converses bilingües en les quals cada persona empra la llengua en la qual es sent més còmoda si sap que l’interlocutor l’entendrà que, en definitiva, és del que es tracta quan les persones parlen.

Per això, quan llegeixo segons quins manifestos...

En fi, em sembla que tant el tema futbol com el de l’anticatalanisme, cadascun d’ells evidentment en el seu pla i en la seva dimensió, són exemples d’una poc sofisticada manera de desinformar i de distreure el personal d’allò que realment és important, sobretot quan no se sap què fer per resoldre un problema.

Actualment, el futbol i l’anticatalanisme són formes d’atreure l’interés de les persones cap a falsos triumfalismes i cap a falses amenaces per allunyar-les d’allò sobre el que no interessa parlar: és l’economia, estúpid.

La cohesió del Govern

El Congrés d’ERC ha acabat amb la designació de la nova direcció del partit.

Aquesta direcció, a diferència del que es deia en iniciar-se la sessió, és pràcticament monocolor. Alguns apunten, com a motiu, l’existència de missatges enviats pels mòbils demanant no votar determinades persones. Personalment crec que aquest, com a molt, pot haver estat el detonant, però no el motiu. Altrament diria molt poc en favor dels participants i, sobretot, dels dirigents d’un i altre sector.

Bé, en tot cas, el resultat és el que és: una directiva monocolor avalada, si més no d’entrada, per una tercera part dels votants del partit.

El fet que aquesta directiva, juntament amb el “sector Carod”, sumin avui un suport dins el partit equivalent a més del 60% i que ambdues sensibilitats estiguin per mantenir l’actual configuració del Govern han provocat l’expressió de satisfacció dels habituals “voceadores” del PSC i d’IC: el Govern està més cohesionat que mai.

Feia temps que no esmentava el diccionari. Hi vaig: “Cohesió: Acció d’adherir-se o d’unir-se les coses entre elles”... i més endavant...”Fis/quim: força que manté unides les molècules d’un sòlid o d’un fluid a conseqüència de l’atracció molecular”.

No ho dic jo, ho diu l’Iceta i companyia: el Govern està més cohesionat que mai o, el que és el mateix i d’acord amb el diccionari, hi ha una força que, més que mai, manté unides les molècules governamentals. I, quina pot ser aquesta força?.

Home, com que parlem del Govern, deu ser el país, no?. Clar, que el país ja hi era, fins i tot abans que el Govern. No deu ser, doncs, el país la causa de l’ara més que mai.

Així doncs, què uneix ara més que mai el Govern?. Ni més ni menys que la necessitat dels partits i, fonamentalment dels seus dirigents, de no trencar el tripartit o, en altres paraules, de no convocar eleccions. Podem dir que aquesta força ja hi era, sí, però ara més que mai.

Perquè ERC opina, com diu en Carod, que si ara es retiren del Govern ningú voldrà tornar a negociar amb ells. No hi estic d’acord, qualsevol haurà de negociar amb ells si els números ho requereixen, i ell ho sap. El que passa és que potser ell no tornarà a ser a la mateixa cadira, possiblement a requeriment d’ERC, i les condicions de negociació seran més dures: no serà possible conformar un nou govern tripartit en el decurs d’un sopar d’amics. Cal tenir present també que ERC ha de conformar una nova imatge abans de fer res, altrament la patacada serà històrica. Per tant, ara no els va bé: ara més que mai.

El PSC tampoc està per la labor. D’una banda perquè els resultats, malgrat el que s’entesten a comunicar de fonts oficials, podrien estar per sota de les perspectives. D’altra perquè si en conformar el segon tripartit Montilla va assegurar que ell no era en Maragall i que aquest cop no hi hauria problemes, li serà difícil argumentar el mateix de nou davant el pare PSOE. A més a més, a les portes d’un congrés del partit, no els interessa cap aldarull. Per tant, ara no els va bé: ara més que mai.

Naturalment IC no vol ni sentir parlar de trencar res, ni ara ni mai. Quina alternativa té?. De fet a aquests mai els anirà bé.

Tnmateix, dir que el Govern està més cohesionat que mai vol dir que funcionarà millor que mai? (O, encara més, vol dir que funcionarà?...) Jo no ho veig clar.

Això sí, per una vegada i sense que serveixi de precedent, estic d’acord amb el Sr. Iceta i companyia: el Govern està més cohesionat que mai.

La empleomania

Ya que mis habilidades para la escritura son escasas, prefiero remitiros a un discurso de 1837 escrito por un politico mexicano (ese humilde pais!). Las similitudes con nuestra actual situacion son escalofriantes.

Al margen del tema tengo una curiosidad: alguien se imagina a uno solo de nuestros politicos escribiendo un texto razonado como este??

http://www.ensayistas.org/antologia/XIXA/mora/mora2.htm

L'AVE i la Sagrada Família

Fa un parell de dies l'ajuntament de Barcelona va explicar que ja disposa dels estudis geològics necessaris per tal de garantir que es pot fer el túnel de l'AVE sense que la Sagrada Família pateixi danys. Sembla que els informes diuen que el terreny és prou uniforme i que permet la perforació segura, tot i que els documents no han estat fets públics i es tracta d'una informació lliurada als periodistes. Considerant la limitada capacitat d'anàlisi de la majoria dels periodistes i la capacitat de mentir de l'ajuntament, això equival a confirmar que els mortals que no hem llegit l'informe no sabem res de res.

Diguin el que diguin els informes, a la Trama estem segurs que el túnel es pot fer de manera absolutament segura, és perfectament viable des del punt de vista tècnic sense que la seva perforació posi en perill ni la Sagrada Família, ni les cases del carrer Mallorca.

Però la gent està espantada. I no és perquè la perforació no sigui tècnicament possible. Estem espantats perquè la gestió de les obres públiques és un desori, un desgavell, un descontrol i una disbauxa pròpia dels països que aquí anomenem tercermundistes. La gent recorda el Carmel, l'AVE, les rodalies de Barcelona, la xarxa elèctrica, els hospitals, la gestió de l'aigua, els embussos a les carreteres, l'aeroport, etc., i per això està espantada. Acollonits, ens tenen. Independentment del que diguin els informes, estem atemorits per la gestió, no per la resistència del terreny.

Però per als que pateixen per la Sagrada Família em plau tranquil·litzar-los per dues raons:

a) quan el túnel passi per allà s'adoptaran totes les precaucions del mon i un parell més; i b) - i més important - l'actual construcció del temple amb formigó armat té una vida útil d'uns 100 anys, per tant, tranquils, el monument no durarà més d'un segle (amb o sense AVE).

Divertimento -3-

Aclaració prèvia: El text està escrit el dia 30 de maig.

Ja s’acaba el mes...
Ostres! S’acosta el Congrés.
Sobreviuré aquest combat?
Encara més... un cop acabat,
Podré continuar sent
Líder i vice-president?
Cagoncony! Etzibo a tort i a dret
Ara que ja m’havia refet...
Replantegem nostre discurs.
- Oi que ho farem intramurs?
Dic un dia a en Puigcercós.
- Renoi, quina proposta!
O... ¿és que no veus que a ca nostra
Ventilar cal a un dels dos?
- I els càrrecs?, li dic, i la governació?
Respectarem, espero, l’actual situació.
- Ai, president... dependrà de la votació.

Ja s’acaba el mes...
Ostres! S’acosta el Congrés.
Aconseguiré guanyar?
Nerviós estic, no ho puc negar.
Per arribar aquí m’he estat de molts gaudis:
Una conselleria, el despatx, l’audi,...
I si guanya en Carretero?
Ganes hi posa, el punyetero...
Compto però amb en Zaragoza,
En Ferran i amb l’amic Iceta
Repetint van, com qui no diu la cosa:
"Carretero s’entén amb CiU,... amb la dreta!"
Ocurrències d’en Montilla que pel tripartit tem
Si guanyen aquests del Reagrupament

El cost de l'electricitat

Ens acaben d'anunciar una pujada del 5% de les tarifes elèctriques domèstiques (cal aclarir que els "grans clients" pacten el preu del kW i les prestacions), però això si, qui tingui contractat menys de 3kW tindrà un augment més limitat. Mireu el comptador de la llum i veureu que no teniu contractada aquesta potència, sinó molt més.

Aquest augment, autoritzat pel govern, modifica la proposta de la Comision Nacional de la Energía, que suggeria que fos un 11%. Aquesta Comisión governamental està presidida per la socialista Sra. Maite Costa, que com a política d'esquerres deu estar amoïnada pel benestar de la classe treballadora, per la defensa dels més desfavorits, per l'equitat social i tot allò que s'explica durant les campanyes electorals. No obstant això, imaginem que a contracor, la Comisión va i proposa un augment de l'11%. Con dos cojones!

La raó és (diuen) que les elèctriques tenen dèficit i el cost que els pringats paguem per l'energia és massa baix. Aquestes companyies (les dues o tres que hi ha, tot i que no podem triar qui ens subministra la llum a casa), pel que sap el comú del personal, declaren uns beneficis astronòmics. Sense anar més lluny, Endesa és aquella companyia que va indemnitzar el Sr. Pizarro amb una xifra que mareja, recordeu?.

En què quedem, tenen dèficit o enormes beneficis?

Fa uns dies a la ràdio, un expert explicava que Endesa (i en general les elèctriques) tenen separada la producció de la distribució. Pel que sembla la producció d'energia es tremendament rentable, però no així la distribució. Per això no tenen recursos per mantenir la xarxa de distribució (recordeu la subestació que es va cremar a Maragall?) i a més, perden diners, les pobres.
I per això en govern (socialista) els ha acceptat un augment de les tarifes del 5% en lloc de l'11%que proposava la CNE, amb la qual cosa ens venen que encara ens fan un favor, o sigui, que hem d'estar contents. I agraïts!

Aigua per demà

Després de l'espantosa gestió de la sequera que ha fet el govern, potser cal alguna reflexió sobre l'aigua, no sigui que la propera sequera (que hi serà), ens agafi amb els pixats al ventre...

Un dia o altre, algun govern (que no serà aquest) haurà de plantejar-se una solució estructural per facilitar el consum d'aigua a Catalunya. Atès que les conques interiors (Ter i Llobregat) no són suficients i que l'Ebre sembla que va justet, cal portar aigua d'altres llocs: mirant al voltant, les úniques grans acumulacions d'aigua són el mar i el Roïna, a més de l'estalvi en el consum.

Centrem una mica les coses; el consum es reparteix de la següent manera: 70-80% agricultura; 15-20% indústria, i 5-10% consum domèstic, les xifres varien segons qui les facilita de manera interessada.

Ara mirem d'on treure l'aigua i anem a pams:

- l'estalvi en el consum, això que les criatures d'Iniciativa anomenen "nova cultura de l'aigua", passa per vàries vies paral·leles: a) estalvi del consum domèstic (que per molt que estalviï no passarà del 1% total); b) estalvi en el consum industrial (que és altament opmitzable i podria representar fins el 5% del consum total); c) estalvi agrícola, que millorant els sistemes de rec i la distribució de cultius podria assolir un 20% del consum total (ep! que és el doble del consum domèstic); d) reducció de les pèrdues dels sistemes de distribució d'aigua (que males veus diuen que arriba el 20% del total transportat) - res ha dit fins ara SGAB, aquella societat participada per la Caixa amb uns beneficis astronòmics -.

- aigua del mar, aquella que el conseller Saura ja sap que no es pot veure perquè té una casa a la Costa Brava i allà ha après que és salada. Be, dons s'ha de dessalar, la qual cosa consumeix molta energia (que per cert, no la fem a casa i l'hem de comprar fora) i això es fa en unes dessaladores, la vida útil de les quals no passa dels 20 anys (l'aigua de mar és molt corrosiva i el manteniment de la maquinària es dispara fins a fer-lo insostenible). O sigui, que les dessaladores estan molt be però són poc ecològiques, insostenibles, cares i depenen d'energia externa, que consti.

- aigua de riu: esgotats el Ter i el Llobregat, limitat l'Ebre perquè els aragonesos no volen, els de Tortosa tampoc i a més, sembla que porta l'aigua justeta per anar fent, l'altre riu que tenim més a prop és el Roïna, que a més és un riu molt estrany, que rep un elevadíssim percentatge de l'aigua que porta en el primer terç del seu recorregut (la neu dels Alps), i arriba a la desembocadura amb un cabal increïble, del que un 3% és l'aigua de consum domèstic que necessita Catalunya per no passar set. Això si, per això cal un transvasament, no hi ha més remei (a part de la collonada dels vaixells que la porten des de Marsella).

Que cadascú tregui les conclusions que vulgui i si el Carod vol encarregar a la Trama un estudi sobre el tema, el farem a bon preu (i a més, al farem).

L'opinió dels altres

El Sr. Clos, ex-alcalde de Barcelona, ex-ministre de Madrid, ex- anestesista i ex-no sé quantes coses més, com que ara no té feina havia de ser recol·locat en algun càrrec. Segurament amb no massa projecció pública, atesos els seus coneguts lapsus, segurament, amb responsabilitat relativa i, també segurament, en un lloc que permeti el camí cap a la sortida definitiva de la vida pública amb una remuneració adequada.

En aquesta reflexió estaria qui en un moment donat va trobar que un lloc adient seria una ambaixada. Una ambaixada queda lluny del país, no acostuma a tenir gaire projecció pública i els lapsus queden dissimulats, aquí perquè no ens arriben i allà perquè sempre es pot apel·lar a qüestions d’idioma.

Sembla que es va pensar en Rabat. Tanmateix, el Sr. Chaves, president d’Andalusia i del PSOE, troba que ja li va bé l’actual ambaixador, cordovès per a més senyes. El Sr. Chaves opina que els interessos andalusos al Marroc estan ara més ben defensats que si hi ha en Clos d’ambaixador i com que opina això, en Clos anirà a Turquia, que es veu que allà no hi ha interessos a defensar.

Bé, sembla que el Sr. Chaves no té cap complex a l’hora de defensar interessos andalusos. Fins i tot no té cap complex d’insinuar que un català no els defensaria com cal. Tampoc té cap obligació de donar explicacions ni cap necessitat de justificar-se davant altres comunitats d’Espanya ni, per descomptat, davant de Catalunya.

No demanaré cap reflexió a l’entorn de què passaria si aquesta reacció s’hagués produït des de Catalunya. Entre d’altres coses perquè no em puc imaginar en Montilla proposant una cosa semblant i, encara menys, sortint-s’hi.

En lloc d’això, esmentaré un altre cas. I no perquè sigui comparable ni pel motiu ni per l’envergadura.

Fa pocs dies el jugador del Barça Bojan Krkic no va anar a l’Eurocopa amb la selecció espanyola sembla que per cansament. La reacció de la federació catalana de futbol va ser no convocar-lo tampoc per a partit de costellada de la selecció catalana. Perquè? per, van dir, protegir-lo. No afegeixo cap comentari, que cadascú deixi anar la seva imaginació.

En tot cas, sembla que no només som un país ple de complexos sinó que vivim –o no vivim- pendents del que diguin els altres. Sovint sembla que no som el que som, sinó el que diuen. Ens hauríem de treure de sobre el desig d’agradar i anar per feina.

______________________


P.S.: Hi ha una historieta que explica que un boig es creia que era un gra de blat de moro. El seu convenciment el portava a témer les gallines i així que una se li acostava marxava espaordit. Tal era el seu paor a les gallines que decideix sotmetre’s a una cura i és ingressat en un centre ad hoc. Passats tres mesos i després de nombroses sessions de teràpia psicològica, el boig queda ben convençut que no és un gra de blat de moro i els especialistes decideixen que pot de nou sortir al carrer.

El boig tot just sortir es troba una gallina i corre de nou cap al centre tot cridant “una gallina! una gallina!”. Els metges li pregunten: “però que no ho sap vostè que no és un gra de blat de moro?”. Ell respon convençut “Sí que ho sé,... però ja ho sap també la gallina?”.

No sé perquè pensant en el nostre país m’ha vingut al cap aquesta història.

La gestió dels aiguats

Encara que a alguns, sobretot si viuen a l’entorn del baix Ebre, els pugui semblar mentida, fa poc estàvem discutint sobre la sequera, sobre restriccions, sobre transvasaments (perdó), etc.

Els precs a la Moreneta -i alguna cosa més: no oblidem que hi ha una dita, no només popular sinó també antiga, que diu “al maig cada dia un raig”-, han donat resultat i ja tenim pluja.

Tanmateix, els responsables de la nostra administració -sigui quina sigui en cada cas, que ja estem perduts-, tornen a estar desorientats. Ara que, després de moooolt de temps gestionant els pal·liatius a la sequera, havien arribat a concretar determinades mesures... va i plou. I, a més a més plou molt.

Vivim uns moments certament curiosos. Mentre a les terres de l’Ebre miren a veure com poden fer front a les inundacions provocades pel riu Ebre, a Barcelona arriben vaixells carregats d’aigua d’aquell Roine nuclearment contaminat i segueix vigent el decret de la sequera. D’altra banda atès que quedava clar que el problema de l’aigua no és un fet puntual i que cal prendre mesures estructurals, s’havia programat una determinada canonada que, deien, a més a més de resoldre les urgències, havia de servir per a futures necessitats.

Els vaixells seguiran arribant fins a l’agost, sembla que perquè la feina ja estava contractada. Només demano una reflexió sobre què passaria si una empresa privada hagués contractat un servei per un motiu urgent i que aquest servei no fos necessari en la seva totalitat. No penseu que s’arribaria a un acord raonable per a ambdues parts per aturar allò innecessari?.

Pel que fa al decret, segueix vigent tot i que sembla clar que ara per ara la urgència s’ha esvaït i no només això, sinó que l’aigua acumulada és suficient fins que d’una vegada per totes es facin realitat les desalinitzadores que el Govern preveu. D’altra banda, no sembla que la redacció de la seva anul·lació, la seva signatura i la publicació al butlletí o butlletins oficials hagin de ser gestions que requereixin molt de temps.

Quant a les mesures estructurals –que, repeteixo, pensava que eren amb visió de futur- , no acabo d’entendre perquè són o han de ser diferents. No dic que puguin ser millors o pitjors, el que dic és que desprès de tanta disputa, semblava que s’havia acordat la millor solució possible i s’havien desestimat alternatives menys adequades.

Quan una cosa no s’entén venen ganes de buscar alguna explicació. A mi se m’acudeixen uns quants aspectes a tenir en compte, citaré quatre:

1.- Incompetència. No és l’únic motiu, però segur que n’hi ha una bona dosi en tot plegat.

2.- Desgavell competencial. En tota aquesta història hi ha temes que estan entre el Gobierno i el Govern. Quan un pot posar els tubs, l’altre ha d’obrir l’aixeta, posem per cas. També sembla que el Govern aragonès pot ficar cullerada en el que es faci entre Tarragona i Barcelona.

3.- Interessos partidistes. En aquesta, com en d’altres qüestions que ha de decidir el tripartit, intenten –sovint en va- acontentar totes les sensibilitats.

4.- Interessos econòmics. Ja s’havia posat en marxa una adjudicació important per al transvasament (perdó) i ara costa molt treure un caramel semblant de la circulació. Per no citar els motius pels quals sembla que els embassaments no van obrir comportes amb temps suficient per evitar el negament a l’entorn del baix Ebre.

Si tenim en compte això, podem començar a entendre:

a) Perquè continuen venint vaixells que porten aigua per subministrar el consum diari de 180.000 persones.
b) Perquè tot i les reserves existents segueix vigent un decret de grans restriccions
c) Perquè la infraestructura projectada per a un transvasament (perdó!) amb diferents objectius, un d’immediat i altres a llarg termini, es desestima resolta la urgència.
d) Perquè tot i desestimar aquesta infraestructura, cal fer-ne una altra que caldrà renegociar, discutir i acordar.
e) ..................

Cal que ens anem acostumant a viure en el desgavell. Ja tremolo quan he llegit avui que no cal que patim pels incendis forestals de moment. Saura i Baltasar han dit que es retarden fins a finals d’agost o setembre. Al diari no diu si han aclarit si faran un decret per dir quan hi ha i quan no hi ha foc a un bosc.

Els plats pel cap

Aquests dies els diaris i les ràdios van plens de les andanades que el cuiner Santi Santamaria ha endegat als seus companys (que no amics) de professió, cuiners com ell, que han assolit la fama i formen part de la plèiade de cuiners mediàtics, que vol dir que surten a tothora als mitjans gràcies al infinit papanatisme del col·lectiu d’il·lustres ignorants que formen bona part dels periodistes. Casualment, un dia d’aquests Santamaria presenta el seu llibre “La cocina al desnudo”, on posa a caldo a molts dels cuiners estrellats (per allò de les Michelin), les empreses de fast food, les multinacionals alimentàries de tota mena i les sorprenents connexions entre aquestes i els cuiners de l’élite gastronòmica. No sé perquè, però em sembla que les potencials vendes del llibre augmentaran notablement desprès de la promoció gratuïta (o no) dels mitjans de comunicació.

Personalment, l’anomenada alta cuina no em produeix no fred i calor i el meu interès per dinar al Bulli, al Recó de Can Fabes, al Via Veneto o al Nietze és gairebé nul. No m’agraden els plats quadrats, ni les flors al costat d’una deconstrucció de truita de patates – mai sé si me les he de menjar o no -, ni els cogombres de color rosa amb forma de flor de llis. En aquest desinterès no resulta aliè que el compte en euros d’aquestes bromes sigui de tres xifres. Tampoc entenc com es reparteixen les estrelles Michelin que tant emocionen a la cort de papanates que fan mesos de cua per tenir taula en un d’aquests temples de la tonteria que són els restaurants de tota aquesta colla. Hi ha una legió d’inspectors que van a tots els restaurants del món? Han anat al Rincón del Guarrillo (sic) del meu poble? Si no hi han anat, perquè? Per que té les taules de fòrmica? Per que la cuinera no és glamorosa? Per que tenen la tele engegada a l’hora de dinar?

Seguim llegint els diaris i t’assabentes que la majoria d’aquests cuiners, a més del restaurant que els ha donat fama, obren altres establiments arreu del país i del món: la Carme Ruscalleda té un restaurant al Japó, el mateix Santamaria té el Racó de Can Fabes i l’ovni de l’hotel Hespèria, l’Arzac té diversos establiments a Euskadi, l’inefable Ferran Adrià, a més del Bulli, fa no-sé-què a Sant Benet de Bages i algun altre lloc més, amen de anar repartint conferències i cursos arreu del planeta i filmar anuncis de TV de les coses més peregrines, entre elles productes envasats de grans marques multinacionals. Al mateix temps, expliquen a qui els vulgui escoltar que la cuina té molt de personal, d’atenció al detall, de cura en la selecció de productes...

Si la cuina necessita aquesta atenció personalitzada, aquest amor als productes, aquesta proximitat del professional... com resulta compatible que un cuiner dispersi el seu temps entre diversos restaurants, cursos i conferències arreu del mon, a més d’experimentació al “laboratori”? Possiblement, la resposta és senzilla: aquesta gent fa molt temps que no cuinen. Són gerents d’una empresa que fabrica menjars, que obre franquícies arreu i bona part del seu èxit necessita d’un important marketing d’imatge d’ells mateixos.

Que té a veure això amb la cuina “amorosa” i personal que ens expliquen? Exagerant una mica, el mateix que les hamburgueses de les franquícies fast food: qui les cuina té instruccions precises de com i amb què fer-les.

Arbitrarietats

Fa molt de temps una persona amiga, ara malauradament traspassada, em va explicar una anècdota que deia que va succeir en un poble petit d’allà l’Espanya profunda feia encara més temps.

Sembla que a prop d’aquell poblet hi havia unes instal·lacions militars que es van transformar en allò que es diu “caballeria” és a dir tancs, camions de gran tonatge, i altres eines militars de gran format. Es veu que entre el poblet i l’exèrcit hi havia un riu i la carretera que anava del poble al quarter transitava sobre un pont que quan es construí no es va bastir pensant en trànsit d’aquestes característiques. El pont en qüestió tenia un cartell a cada banda amb un senyal d’atenció al perill de circular a partir de determinat pes.

Els vehicles militars eren més pesats que el que el pont permetia, la qual cosa, evidentment, era una dificultat. Pel que es veu no van saber trobar els recursos necessaris per condicionar el pont per adequar-lo a les noves necessitats. Ràpidament, però, les autoritats competents (?) d’una i altra administració, civil i militar, van trobar la solució a l’atzucac: van canviar els cartells.

Aquesta anècdota (que si no n’é vero é ben trobato –perdó per la ignorància de l’italià-) em va fer riure en aquell moment. Avui em fa pensar.

A Catalunya hem patit un període de sequera ens diuen que extrema. Per pal·liar els efectes, a banda dels arxi-coneguts consells que cal aplicar cadascú a casa seva, el Govern va decretar un seguit de mesures amidant acuradament el nivell dels embassaments. La pluja d’aquest mes de maig els ha destarotat el decret. No veuen bé aixecar la situació d’emergència mentre arriben vaixells plens d’aigua a Barcelona, però el decret era clar. I ho han solucionat, com? Doncs dient que ja ens diran directament des del Govern quan hi ha sequera i de quina magnitud i quan no. Per estar tranquils o angoixats respecte de l’aigua, ja no cal mirar al cel ni “El temps” del telenotícies. Ara cal mirar el DOGC.

Una altra qüestió és el tema del finançament, els terminis que estableix l’Estatut, etc.etc. El Sr. Solbes va fer unes declaracions explicant que no podem sacralitzar la data del 9 d’agost només perquè ho diu una llei orgànica –que es veu que les lleis orgàniques són orientatives-. Ell ja veurà quan o com es pot resoldre el tema del finançament tenint en compte, entre d’altres coses, el programa electoral del PSOE –que es veu que això sí que és sagrat-.

He llegit avui que el Conseller Saura ahir al Parlament va dir que havíem d’estar tranquils pel que fa a les fuites nuclears d’Ascó, que no hi ha risc de salut. Tanmateix, tot seguit diu que estan en contacte amb el Consell de Seguretat Nuclear i que seguiran fins que s’hagin acabat les investigacions. Suposant que això sigui cert i que el Sr. Saura està al dia d’aquesta qüestió, com sap que hem d’estar tranquils, si no han acabat les investigacions?.

Ahir va haver un accident, greu per com va ser i, afortunadament, no tan greu per les seves conseqüències, als FFCC de la Generalitat, al Vallès. Pel que he pogut llegir, el sistema de seguretat estava desactivat a causa d’unes obres de manteniment. Ja té nassos que per fer obres de manteniment no es talli la línia, sinó que es posi en perill l’usuari. I no val dir que no es posava en perill ningú, perquè l’accident va succeir.

Fa uns pocs dies, arrel de la sentència de presó contra el noi conegut per Franki, hem escoltat diverses veus contràries a l’envergadura de la sentència. N’hi deu haver hagut, suposo, d’altres a favor. En tot cas em vull referir a la nostra Consellera de Justícia, que ha justificat l’empresonament i, per fer-ho, s’ha referit a la possibilitat que la bandera ultratjada fos la catalana i quina seria llavors la nostra reacció. Potser la Sra. Tura no sap que manta vegades la senyera ha estat ultratjada, i potser no ho sap perquè l’assumpte no ha arribat a afectar la seva Conselleria, la de Justícia, perquè els que ho han fet no han estat jutjats.

A Madrid, no sé si ahir o avui, el PSC ha votat en contra de la cessió gratuïta de la caserna del Bruc per a la construcció d’habitatges en règim públic de lloguer. Es tracta d’una iniciativa que va merèixer els seus vots positius a l’Ajuntament. Ja ho sap la Chacón? És més, es veu que van dir que això era un tema de segon ordre i que no era pertinent la seva discussió a Las Cortes. Només vull recordar que en el mateix lloc es va discutir a bastament el tema del castell de Montjuïc i el seu retorn per n-èssima vegada a la Ciutat.

Tot plegat, començant pel pont de l’anècdota i continuant per tota la resta, no sembla molta arbitrarietat?

Telma i jo

La Sra. Telma Ortiz, a la qual no tinc el gust de conèixer i, per tant, respecte de la qual cap opinió formada, es sent assetjada per determinats mitjans. Per aquest motiu va anar als jutjats per demanar que aquests determinats mitjans no la persegueixin i que la seva vida privada sigui respectada com a tal.

A partir d’aquet fet, s’han produït discussions i opinions diverses sobre els diferents aspectes que conformen cadascuna de les cares d’un tema tan polièdric.

Així, mentre alguns critiquen la forma d’actuar els anomenats “paparazzi”, altres discuteixen a l’entorn dels drets enfrontats entre el que entenem pel dret a la privacitat versus la informació d’interès general i també hi ha els que diuen que Telma no és un personatge públic i que, per tant haurien de deixar-la estar.

Personalment crec que en molts casos aquests periodistes ultrapassen els límits d’allò que hauria de ser considerat com a professional. Tanmateix, aquest tipus de periodisme alimenta una mena de publicacions i de programes fonamentalment televisius que, tot i que ells mateixos es desqualifiquen com a mitjans informatius, han anat pujant en nombre perquè han resultat un negoci.

El públic consumidor d’aquests informatius ha anat creixent i transformant-se al llarg dels anys. A la meva manera de veure, aquest és un tema de dóna per a molt, atès que està molt lligat amb la formació i l’educació. D’altra banda, en tant que aquests mitjans constitueixen una manera més de distracció del personal, tenen, crec, llarga vida assegurada.

Confesso que particularment m’interessa zero si Telma es compra un barret o si passeja el gos. Tampoc em sembla que el coneixement detallat de la seva vida sigui una qüestió d’interès general ni que hagi d’afectar el conjunt de la població. Per tant, pel que a mi respecta, poden deixar-la ben tranquil·la.

Amb tot, sí que volia comentar el seu disgust davant la persecució dels periodistes del “tomate”.

L’argument de Telma és que ella és un personatge públic quan va a recepcions oficials, però que no ho és quan fa la seva vida. Vull insistir aquí que, pel que a mi respecta, no és un personatge públic en cap cas, però bé, ella diu això.

La vida de Telma, en tant que germana de qui és, té inconvenients. Aquest de la premsa rosa n’és un, però també té avantatges... o no?.

Algú s’imagina que Telma es quedarà mai a l’atur?, algú creu que si Telma li diu al seu cap (no sé de què treballa, però potser té un cap) que a la tarda no anirà a treballar perquè té una recepció aquest li posarà cap entrebanc?. Algú creu que mai tindrà cap problema per tenir un habitatge digne?. És més: Telma té també VISA de la Zarzuela?. Es compra els vestits per a les recepcions a càrrec meu?. El gos que es veu que passeja l’he pagat proporcionalment amb els meus impostos?.

Si la resposta a alguna d’aquestes preguntes, a totes elles o a d’altres de semblants que es poden fer, és sí, Telma té a la seva vida avantatges que accepta i servituds que ha d’assumir.

D’altra banda, és prou sabut que, en general, les persones que són centre d’interès d’aquestes publicacions formen part del tinglado. Ja sigui per interès econòmic amb la venda d’exclusives (inventades o no), ja sigui per alimentar el propi ego (ser famosos). Tampoc la Zarzuela fa fàstics a aquestes publicacions, atès que se’n beneficia. Com sinó sabríem que els components de la nostra monarquia són “sencillos i campechanos?”.

També, naturalment, hi ha els que es veuen involucrats de rebot, com potser és el cas.

Intueixo que Telma i jo tal vegada viuríem millor en una república.

Les coses, són el que semblen?

Fa molt de temps que segueixo la política a casa nostra com per donar per bona l’explicació que se’ns dóna sobre una determinada qüestió, fins i tot en el cas que aquesta pugui semblar versemblant.

No cal dir que no vaig nàixer així. Vull dir que aquesta és una actitud apresa a força d’anys d’experiència.

Pel que fa als nomenaments de responsables polítics i càrrecs importants en el si de l’administració, hi ha una màxima que s’acompleix moltes vegades: “a l’enemic pont de plata”. Coneixem molts exemples d’aquesta forma d’actuar. I de ben segur desconeixem molts més.

Citaré un parell de casos flagrants ben coneguts pel comú dels mortals. Perquè l’estimada Maleni va ser nomenada Ministra si no era perquè en Chaves volia treure-se-la de sobre?. Perquè Clos va ser nomenat Ministre si no era perquè ja no interessava la seva presència a l’Ajuntament de Barcelona? .

Aquests dies s’han produït uns fets que per algun motiu m’han fet pensar en la màxima suara citada.

La Sra. Mònica Terribas, gran periodista i aparentment independent, feia un bon programa de televisió: “La Nit al Dia”. Haig de confessar que no segueixo habitualment aquest programa, matino molt i no acostumo a mirar la televisió fins tard. Tanmateix, quan per algun motiu he vist i escoltat les entrevistes de la Terribas, sempre m’han semblat d’una gran professionalitat i independència. Cal afegir que és ben palès que les prepara a fons, la qual cosa contribueix al seu interès.

“La Nit al Dia” va canviar el seu horari habitual per emetre en prime-time una entrevista al president Montilla (cal dir que és una pràctica habitual en la televisió-pública-independent canviar els horaris de les entrevistes amb el president per augmentar l’audiència i que, sovint, l’esforç és debades). La vaig seguir totalment, vaig veure l’aparició fantasmagòrica a l’estil “gran hermano” del presidente Zapatero, i vaig constatar com, amb molta delicadesa però amb determinació la Sra. Terribas anava tirant endavant la seva entrevista, malgrat la tendència presidencial a anar recitant frases i arguments absolutament coneguts a base d’escoltar-los reiteradament.

Una de les conseqüències de la insistència de la Sra. Terribas en intentar tenir alguna resposta més enllà de la pamfletària va ser la seva reprovació per part d’algun membre del partit socialista. Es veu que al president només el pot entrevistar gent absolutament entregada a la causa, la Sra. Júlia Otero, posem per cas.

Fins i tot un diputat va fer una crida per treure la Sra. Terribas de la programació per la seva desafecció. Sembla que tothom ho va trobar malament, però l’única cosa que se li ha demanat a aquest diputat és que tregui el comentari del seu blog.

Què ha passat desprès d’aquest fet?, de moment l’única cosa que ha passat és que la Sra. Terribas ja no presenta “La Nit al Dia” ni cap altre programa de televisió. Hem perdut una bona periodista i comunicadora.

Espero i desitjo que la Sra. Terribas també sigui una bona gestora i que canviï alguna cosa a TVC. Em temo que als que l’han nomenada això no els importa... a mi sí que m’agradaria.

Cornut i pagar el beure

Aquests dies, a propòsit del finançament de les obres necessàries per al transvasament (perdó!) de la conca de l’Ebre a la del Ter Llobregat i a propòsit també de la proximitat de la data del dia 9 d’agost, sembla que límit per acordar els temes de finançament de Catalunya segons l’Estatut, de nou s’estan desfermant moltes veus.

Algunes, com és habitual, en la línia de sempre: catalans-insolidaris-insaciables-lladres-.....

Hi ha però un raonament que emergeix “sin prisa pero sin pausa” per ajornar –una vegada més- qualsevol negociació al respecte: la crisi econòmica que aconsella esperar una millor conjuntura.

És a dir, que els mateixos que fins que va acabar la campanya electoral ens deien que no hi havia problemes econòmics, que l’economia a Espanya anava de perles, que érem els campions del control de la inflació, que els problemes de les hipoteques eren allà lluny, que el ritme constructiu baixaria però no tant,... ara ens diuen el contrari. Diuen que es van equivocar –o millor encara, en Solbes no es va equivocar, qui s’ha equivocat és l’economia -. Jo em temo que no es van equivocar, sinó que ens van enganyar. Primera constatació.

No ens va enganyar tant el PP, que sí que parlava de crisi imminent. No obstant, no ens va enganyar perquè el candidat aspirava a presidir el Gobierno des de l’oposició i, per tant, no es sentia co-partícep de la situació. És a dir, que si el punt de partida fos amb el PP al Gobierno, qui no ens hauria enganyat hauria estat el PSOE. Dit d’altra manera, cadascú diu el que li surt del pito en funció dels seus interessos electorals. Segona constatació.

Ara, ja ambdós partits majoritaris d’acord en què hi ha una situació econòmica precària, els dos es posaran d’acord pel que fa a l’ajornament de qualsevol discussió relativa al finançament o a les inversions. Tercera constatació.

Des de Catalunya el president Montilla diu que “no tolerarà ajornaments ni dilacions ni subterfugis” –per cert, l’he escoltat en un tall a la ràdio i aquesta darrera paraula li va costar molt de dir-la... potser té massa consonants-. Us sona aquest no passaran?. Recordeu quan fa pocs dies deia –ell, en Montilla- que les obres del transvasament (perdó!) es pagarien amb pressupostos de l’Estat?. Perquè ho diu això el president Montilla?. S’interessa pel finançament del país?. O tal vegada veu clar que o se’n surt o ja no se’l creurà mai més ningú quan esgrimeix influència i acord amb el “Gobierno amigo”?. En tot cas, em temo que els ajornaments, dilacions i subterfugis els tindrem.. Tercera constatació (pendent de constatar).

Pregunto: què té a veure la crisi econòmica amb un finançament just?. Perquè, amb motiu de la crisi econòmica, el que cal és no variar el criteri i no, per exemple, exactament el contrari?. Doncs perquè si el que interessa és donar la imatge de que no s’atén Catalunya –que és el que interessa sempre- el millor en aquest cas és, amb una o altra excusa, ajornar qualsevol canvi. Quarta constatació.

D’altra banda, en tota aquesta discussió, tinc la impressió que constantment s’està produint una barreja de conceptes. En general es parla indistintament de finançament i d’inversions, i tinc la sensació –reconec que des de la incultura en aquest àmbit- que ambdós conceptes són, segurament, complementaris però, alhora, diferents. De fet, el que es pretén tancar el proper mes d’agost és la qüestió del finançament, no pas la qüestió d’inversions de l’Estat que estan (mal) definides a la disposició addicional tercera de l’Estatut. El cert és que els pressupostos de l’Estat no contemplen les inversions previstes per l’Estatut a Catalunya, en canvi, no passa el mateix amb Andalusia o l’Aragó, atès que els pressupostos de l’Estat per al 2008 ja contemplen el que estableixen els respectius estatuts. Cinquena constatació.

I per a què serveix el finançament? (feng-shuys i altres gilipollades –cares però gilipollades- a banda). Doncs perquè el País funcioni, perquè les escoles funcionin, perquè la sanitat funcioni, perquè la Generalitat també pugui fer alguna inversió, etc. etc. Què s’està qüestionant –quan no negant- a la ciutadania de Catalunya? Dons senzillament el seu dret a disposar d’un ordinador per cada dos alumnes com disposen els nens d’Extremadura, posem per cas. Sisena constatació.

En resum: ens enganyen en funció dels interessos partidistes espanyols; per contra del que passa a altres territoris, nosaltres estarem mal finançats, mal invertits i tard; i, a sobre, que sigui ben palès que no mereixem ni el que “ens donen”.

D’això se’n diu cornut i pagar el beure.

El preu d'una agenda

Els diaris dels darrers dies s’han fet ressò de dos fets, gairebé consecutius en el temps, que han afectat les directives dels dos partits majoritaris a l’estat espanyol.

D’una banda, el Sr. Eduardo Zaplana, ex-alcalde de Benidorm, ex-president de la Generalitat Valenciana, ex-ministre de diverses carteres, moreno piscina enveja de correligionaris i contrincants, ha deixat el seu escó al congrés per acceptar una oferta de Telefònica com a delegat de l’empresa a Europa, per la qual cosa diuen que la companyia (privada, privatitzada) li pagarà l’envejable quantitat d’un milió d’euros a l’any.

Per altra, el Sr. David Taguas, ex-director de l’oficina econòmica de la presidència del Gobierno (allà a la Moncloa), ex-algunes coses més de l’administració del Zapatero, ha estat proposat com a president de la patronal de les grans constructores (SEOPAN). No sabem quan cobrarà el Sr. Taguas, però la Trama té entès que les grans constructores no són garrepes amb els que les ajuden a guanyar (més) diners i totes les informacions disponibles suggereixen que el president de la seva patronal no serà un mileurista.

Quins mèrits tenen un i altre per arribar als llocs on han arribat? No se sap que el Sr. Zaplana tingui gran experiència en telecomunicacions, de fet ni tant sols sap parlar anglès, que per anar per Europa semblaria indispensable. Tampoc coneixem els mèrits del Sr. Taguas, en el seu curriculum no hi consta cap experiència en construcció, tot i que, això si, ha estat subdirector del servei d’estudis del BBVA i altres ocupacions dintre de l’administració, vinculat a la Moncloa.
Què es valora dons d’aquests dos candidats? La Trama, després de donar-hi moltes voltes, ha arribar a la conclusió que el més valuós que tenen aquests dos personatges, i que deuen haver valorat en el que val els seus nous patrons, és l’agenda. De l’un es diu que té bona amistat amb Berlusconi i amb Sarcozy, de l’altre no se’n diu res, però venint de la Moncloa deu recordar el telèfon de palau, on hi deu haver deixat algun conegut.

Segur que són dues grans persones d’enorme vàlua intel·lectual, grans treballadors, profunds coneixedors de sectors on ara treballaran, coses que el comú dels ciutadans ignorem, segur. Però com deia no-sé-qui, la dona del César no cal que sigui honrada, però ho ha de semblar. I que voleu que us digui, aquests estrets lligams entre la política i els negocis, aquests sous milionaris per unes feines poc definides... sorprenen als ciutadans i no ajuden gens ni mica a una millor valoració de l’anomenada “classe política”.

Entretant, una legió de mileuristes (i sub-mileuristes) tractarà de sobreviure, cercarà un habitatge inabastable, suportarà la incompetència de l’administració i pagarà les multes per anar a més de 80Km/h o regar els geranis, mentre se sent vigilat, que no protegit, en nom d’una suposada seguretat globalitzada.

Merda!

Divertimento -2-

Jerarca, sóc, amb tres orquestres,
Operari de Madrid
Secretari de ministres
Escombra de Don José Luis.

Mudito em diu Zaragoza
Oficialment, però, sóc president:
No penseu, no és poca cosa...
Tenint en compte l’enteniment.
Impermeable a qualsevol conflicte
Letàrgic davant la dificultat
Lacai, acato el veredicte
Arranjat des de Ferraz

Juntament amb altres dos
Organitzo (improviso?) la Nació
Simulant -l’invisible- comú acord.
Estèril simulació!

Mano poc a en Saura,
O sinó, em farà caure.
No atabalo els republicans,
També estic a les seves mans.
Inefable situació
La de la meva presidència.
Limitat estic,... paciència
A lladrar a l’oposició.

Enriquiment lingüístic

Ja fa temps, quan es produí l’esfondrament de les obres del túnel del Carmel, la paraula esvoranc va assolir nivells de popularitat insospitats. De fet van ser moltes les persones que van ampliar la seva competència lingüística arrel del tema Carmel. Persones que fins llavors es limitaven a parlar de forat -o, encara pitjor, de socavó- van veure així enriquit el seu lèxic habitual.

Més a prop en el temps, amb els problemes a l’entorn de les obres de l’AVE, les nostres administracions van donar-nos de nou l’oportunitat de practicar amb el llenguatge. Més esvorancs ens van permetre continuar emprant el mot après feia relativament poc, de tal manera que ara ja forma part del nostre vocabulari quotidià, desterrant definitivament denominacions menys cultes i barbarismes primitius.

Entre una i altra oportunitat d’immersió lingüística en matèria d’esvorancs, i tal vegada a causa de la qualitat d’internacional del nostre aeroport, diferents problemes i circumstàncies ens van introduir en anglicismes tan interessants com low-cost, handling,...

De més actualitat, amb motiu de la sequera i de les solucions que proposen les administracions, de nou estem tenint ocasió de millorar el nostre discurs. Perquè, algú podia imaginar-se que havia tantes maneres i tan diferents de no dir transvasament ?.

Cal dir que en aquest cas hi ha dos corrents diferenciats.

D’una banda hi ha qui s’entesta a idear sinònims de no-transvasament. Aquí entrarien tant “la punxada” com la “recaptació temporal”, etc. En general les diferències amb el “veritable transvasament” són diverses:

hi ha la variable volum - estem parlant de transvasar o no en funció del nombre d’hm3 que es traginen (guaita! aquest sinònim és nou, l’ofereixo de franc a en Baltasar)-
la variable temps-de-durada
la variable contrapartides per l’aigua a transvasar (perdó!)
la variable forma: transvasament és portar aigua del Roina per una canonada i no ho és si es porta en vaixell.

Aquestes variables poden donar-se per separat o més d’una al mateix temps, depenent dels interessos del moment.

L’altre corrent amplia la definició del mot, dient , que tota l’aigua que canvia de lloc és transvasada.

No cal dir que els dos corrents pretenen salvar la cara als que van afirmar que mai es farien transvasaments, i ara en fan. En el primer cas per dir que ara el que es pretén no és un transvasament. En el segon per dir que el transvasament que es pretén ara és diferent (és d’esquerres) d’anteriors plantejaments (naturalment de dretes).

Crec que l’Institut d’Estudis Catalans hauria de posar fil a l’agulla i cercar un nou mot que permeti d’una vegada per totes que els nostres polítics resolguin la situació (d’emergència nacional, segons ells mateixos diuen) sense perdre més temps en collonades lingüístiques.

En tot cas, el que vull constatar és l’aspecte positiu que comporta el desgavell de les infraestructures: l’enriquiment lingüístic de la nostra societat.

He deixat per al final un tercer mot.

Ara que sembla que plou una mica i, per tant, en parlarem menys de sequera, caldrà que ens anem familiaritzant amb els “berkelis”, paraula que va assolint notorietat a mesura que el públic es cansa de discutir de transvasaments.

No sé si aquest mot tindrà èxit i, si el té, no serà per l’interès de l’administració pel cas. No sé si us heu fixat però sembla que això no va amb el nostre Govern.

Jo veig dos motius en aquesta deixadesa. D’una banda per la seva intangibilitat: mentre un sol esvoranc és ben palès, mentre si tens aigua et mulles i, si no, tens set, ¿cal ara obrir el front dels berkelis, quan sembla que tot i que n’hi ha entre centeners de milers i desenes de milions (segons les fonts, com si fos una mani) a l’entorn d’Ascó i ningú els veu?...

D’altra perquè sobre aquest tema les diferents seccions dels diferents partits del tripartit potser encara no s’han format les corresponents opinions contradictòries.

En tot cas, a mi personalment em sap greu que el mot berkeli no es popularitzi. La paraula és bonica i la “k” li dóna un cert exotisme....

La maleta de Leganés

Fa dies que les ràdios comenten la pèrdua d'una maleta de color groc amb contingut radioactiu altament perillós (no han explicat exactament de què es tracta) i avisen a la ciutadania que si la troba no l'obri sota cap concepte. Ahir, finalment, la van trobar al costat d'un col·legi de Leganés i la van mostrar a la tele i tot mentre uns operaris la posaven a una furgo i se l'enduien, previ el desallotjament de 400 nens del col·legi.

Se m'acuden un parell de coses i una hipòtesi alternativa.

O sigui, que el material radioactiu altament perillós circula per aquests móns de Déu arrossegat per una mena de Mortadelo i com que pesa un ou, s'atura a fer una birreta i al marxar es deixa la maleta al lavabo del bar. No ens havien dit que aquests materials es transporten amb no-sé-quanta seguretat en vehicles especialment dissenyats i protegits per terra, mar i aire? O estem com qual el poloni 210 que els espies dolents se l'anaven deixant pels restaurants i avions?

Atesa la poca vergonya del personal i com ens enganyen contínuament, l'altre cosa que se m'acut és que la maleta contingui un lingot de ferro colat i res de material radioactiu i la cosa no sigui sinó una maniobra més de les moltes de distracció i entreteniment del personal. L'important es mantenir la tensió i el personal espantat, sigui amb la seguretat dels avions, la sequera, el canvi climàtic o les maletes radioactives. Després, sempre resulta molt entendridor torbar-la al costat d'una escola, plena d'infant innocents i indefensos, la tele arriba a temps per veure com un tipus "rescata" la maleta mentre el locurot explica que els nens han estat en perill però no hi ha hagut cap fuita radioactiva.

Ja sé que sembla una mica paranoic, però l'experiència del que en va passant i de com ens van enganyant recomana no descartar cap hipòtesi. O algú ha sentit parlar mai més de la grip aviar? O de l'antrax?

La crisi de l'aigua

La darrera crisi de l'aigua (antigament anomenada sequera) ha mostrat tenir alguns aspectes positius, i és que en aquestes situacions que el govern s'atabala, es filtren notícies aclaridores que en condicions normals mai veuen la llum. La Trama, sempre al servei del ciutadà, ha llegit els diaris i ha escoltat les ràdios i mireu-ne els resultats:

Punt 1: l'ajuntament de Barcelona ha tancat les fonts per estalviar aigua. Perquè?, si totes funcionen amb un circuit tancat. Dons, NO. El 60% de les fonts de Barcelona llencen l'aigua que hi raja. Curiós, oi?

Punt 2: com que el metro passa per sota del nivell freàtic, cal bombejar aigua que s'hi filtra. Al cap de l'any es llencen al mar 3 Hm3 d'aigua quasi potable. Perquè no s'usa?

Punt 3: les plantes de tractament d'aigua residual del Besòs, del Llobregat i de no sé on més, llencen l'aigua al mar. Ara es planteja que la de Llobregat bombegi l'aigua riu amunt... a la potabilitzadora? Nooooo! Que està prohibit per llei. Al Llobregat i d'allà ja la captarà la potabilitzadora. Surrealista!

Punt 4: les pèrdues d'aigua potable de la xarxa de distribució arriben al 20% (al menys això diuen males veus). Si més no, a Badalona es perden milers de metres cúbics diaris. Algun suggeriment per evitar-ho?

Punt 5: el consum d'aigua "de boca" (o sigui, la que surt per l'aixeta de casa) és entre el 15% i el 5% del total del consum. Però en l'anomenada "nova cultura de l'aigua" només es proposa que estalviïn els ciutadans. No podem regar de manera més eficient els camps? No podem optimitzar el consum industrial? Tot l'estalvi ha de ser tancat l'aixeta al rentar-nos les dents?

Punt 6: a partir del 2009 els polígons industrials de Zona Franca faran servir aigua freàtica. O sigui, que fins ara (i un parell d'anys més) estan fent servir aigua de la xarxa potable. Res a dir, es comenta tot sol.

Punt 7: No ens amoïnem pels camps de golf ni les pistes d'esquí que fan neu artificial (que es fa amb aigua, per cert), perquè fan servir aigua reciclada (no se sap ben be d'on). Però l'aigua reciclada, no és aigua?

Podríem afegir més punts, però 7 ens ha semblat suficient, sobre tot per la coincidència amb un número bíblic (com les plagues, entre altres). Tot plegat resulta prou il·lustratiu de la gestió que se'n fa del "tema de l'aigua".

Podem afegir una vuitena plaga, formada per una invasió de curioses bestioles com la que fa de conseller de Medi Ambient (i habitatge, no ho perdem de vista), que li creixen les estaques (miracle!), no el deixen muntar un tub desmuntable a la capçalera del Segre, la ministra li diu que calli fins passat les eleccions i després el deixa amb el cul a l'aire, ara s'empassa el gripau del NO-transvasament de l'Ebre i ha de sortir a fer el paperot amb la ministra i el "mudito".

Personatge aquest darrer que estava callat perquè el seu fort era la gestió i no les discussions identitàries. Dons ja tenim un problema de gestió i no sembla que destaqui per la seva eficàcia.

I és que cadascú dóna pel que dóna...

Divertimento - 1 -

De qui estem parlant?




Rondinava el català emprenyat.
Obscenament resultà atabalat:
Demagògia vestida de tarannà i candor,
Rutinari crit d’ “alerta que ve el llop!”
Inversemblant optimisme,
Galàxia de pluralisme.
Ungüent contra la dreta! (llegeixi’s PP)
Espúries promeses en boca de ZP...
Zum-zums adormidors que han deixat
Zombi, el català emprenyat
Apostà per Zapatero...
Per deixar lluny els PePeros.
Assentint sense censura:
Té, una nova legislatura.
Els catalans som així.
Rondinem sense perill.
Oblidem, incauts, les impostures.

Reelegit president ZP
Obsequia el PSC
-Dius que el Segre?
Res de res: Roïne i Ebre!
-I les balances fiscals..., les sabrem?
-Gentil a Duran: les publicarem
Ultratjat Montilla respon
-Ep! que tinc 25 escons!
ZP el fita de cap a peus:
-Zero, tens, que els 25 són meus!
-A las Cortes, pluralistes,
Parlaran idiomes els nacionalistes?
-Això pregunta-ho al fill del falangista!
-Trens que no van?
Escriu a la Maleni, com abans.
-Retornaran els papers que manquen de l’Arxiu?
-Oportunament, però de moment ni piu!

Textualment

El Govern ha d’actuar amb un criteri polític i un capteniment institucional caracteritzats, essencialment, pel rigor, la cohesió, la serietat, la solidesa i la determinació. I no ho està fent.

El Govern ha aconseguit que es fixin les condicions tècniques i legals per donar resposta a una realitat social i de mercat en relació a les emissions de TV3 al País Valencià. I tots sabem com està el tema de les emissions de TV3 al País Valencià, però és clar que deu ser culpa del PP que mana allà.

L’anterior tripartit va posar la data del 2008 per a la total implantació de la TDT, abans que en cap altre lloc d’Espanya, deien cofois. Estem al 2008 i actualment, i per seguir amb la racionalització i enfortiment del sector, el Govern està impulsant el trànsit a la TDT. Ara no parlem de dates.

Pel que fa a les relacions intergovernamentals Estat/Generalitat, durant el primer quadrimestre de l’any 2007 s’han constituït les tres comissions entre Estat i Generalitat que preveu d’Estatut. El seu funcionament ha assolit una bona velocitat de creuer, de manera que podem dir que hem entrat en una fase de negociació. No està mal, tenint en compte que al primer quadrimestre del 2008 encara estem en la mateixa fase... o tal vegada hi ha més comissions?

El Govern havia d’arribar a concretar amb el conjunt de les forces polítiques una proposta per discutir i assolir grans acords en tres dels àmbits fonamentals en la construcció de la Catalunya dels propers quinze o vint anys: l’habitatge, la immigració, la recerca i el desenvolupament tecnològic i científic. A aquests tres àmbits es va afegir una altra prioritat del Govern, a proposta del cap de l’oposició (no és cap errada, és una prioritat del Govern a proposta del cap de l’oposició): les infraestructures. En tots aquests àmbits (...) hem de ser capaços d’assentar solucions estables... Bé, posem per exemple les discussions sobre les solucions a la sequera.

Segons el Govern, l’objectiu d’aquest acord nacional és assolir consensos bàsics i criteris compartits pel desenvolupament de les infraestructures de comunicacions, transport i telecomunicacions, així com les infraestructures de distribució d’energia, de les hídriques i de les mediambientals. Totes les notícies que ens arriben a l’entorn del desenvolupament d’infraestructures, abonen que anem pel bon camí.

Pel que fa al pressupost previst per al 2008, el Govern afirmava que la xifra d’inversió s’acosta dels 6.000 milions d’euros... la Generalitat invertirà doncs 715 € per habitant. Llàstima que gairebé 50.000 habitants es quedaran sense la seva part d’inversió en infraestructures atès que la que els pertocava s’ha exhaurit adequant al feng shui i altres subtileses la seu del despatx del Sr. Saura.

Com tots sabem, el Govern no té problemes de cohesió, cap divergència pel que fa a la MAT, el quart cinturó o l’aigua del Segre. El Govern de Catalunya és molt més que un govern de coalició conjuntural. El Govern de Catalunya és un Govern d’Entesa. Comparteix la unitat des de la diversitat. I no enten una unitat que sacrifiqui la pluralitat, ni una diversitat que no faci possible la unitat.

La culpa de que no ho sembli deu ser d’això darrer que cadascú interpreta com li sembla o bé de l’agnosticisme recalcitrant, que de vegades aniria bé una consulta a la cúria eclesiàstica, que tenen més clar el tema de la trinitat, per aclarir que tenim un president i no tres. Tenim un Govern i no tres.

El Govern té clar que és temps de respostes (...) te l’obligació de treballar per a les respostes. Ara bé, no sé si té clar qui ha de fer les preguntes, ja que al mateix temps procura no ser presoner dels estats d’ànim ni de les mil i una incidències que es produeixen a la nostra societat. Així, doncs, el que farà el Govern és fer les preguntes: pertoca plantejar a la societat les grans qüestions estratègiques per al futur col·lectiu de Catalunya corresponents a les respostes que ja té i prendre les decisions adequades , deixant de banda aquelles qüestions estratègiques per al futur col·lectiu de Catalunya per a les quals encara no hi ha decisions adequades.

Tanmateix, lluny de discussions nacionalistes, el Govern acompleix la seva paraula de prestar especial atenció a les polítiques socials i d’esquerra perquè un govern que no inverteixi de manera preferent en les persones i les famílies, en la reducció de la pobresa (...) és un govern que s’allunya de l’objectiu principal: garantir la dignitat, els nivells bàsics de benestar, l’autonomia i la llibertat dels ciutadans als quals ha de servir. Acabo de llegir que la UGT ha preparat un informe que, suposo que entre d’altres, conclou que un de cada cinc catalans viu en condicions de pobresa.

En rigor, aquest post hauria de tenir dues signatures: tot el text ressaltat en negreta correspon textualment al discurs del president de la Generalitat de 26 de novembre de 2007: “Un any de Govern d’Entesa”.

La Rifa

No sóc persona afeccionada a jugar-me els “quartos” en el joc. Ni els sortejos de l’ONCE, ni les escurabutxaques, ni rasca-rasques,.. res de tot això m’ha cridat mai l’atenció. Mai he perdut –ni guanyat- res a un casino i fins i tot hi ha nous jocs institucionals que no tinc ni idea de com funcionen.

I la “lotería nacional”?. Tampoc, amb una única excepció, la rifa de Nadal. Tinc aquesta debilitat. Considero aquest sorteig com una part dels costums nadalencs que m’agrada de seguir,... ja veus!.

Aquesta rifa, com gairebé tothom coneix, no té gaire secrets. Hi ha no-sé-quants números, distribuïts en sèries i dècims. Tots ells, tots, estan ficats en un bombo, qualsevol pot resultar guanyador. Els que hi juguem sabem que podem guanyar un premi important, un petit pessic, que senzillament ens retornin els diners jugats... o res. També hi ha en el bombo els números no venuts i si resulten premiats, doncs, de nou cap a casa.

Ahir i avui, escoltant i llegint les cròniques del debat a Las Cortes –no vaig tenir ni temps ni ganes de seguir-ho en directe i en la seva totalitat- m’ha vingut al cap la rifa de Nadal... ja veus! (altre cop).

El president en funcions / candidat a president va fer un reguitzell de promeses. Va intentar acontentar els diferents àmbits: des de la construcció –l’administració invertirà en obres públiques per tal de pal·liar els problemes del sector, mesures per ajornar terminis d’hipoteques,...- , a les mesures socials – augment salari mínim, pensions,...-, sense descurar la qüestió de la igualtat o la lluita contra el terrorisme. També amb mà estesa a pràcticament tot l’arc parlamentari .

Podríem dir que el president en funcions /candidat a president no va fer altra cosa que posar els números al bombo.

Ara cal esperar per saber quines d’aquestes promeses s’acompliran (quins números sortiran premiats), i fins a quin punt (nivell de premi), quines quedaran pendents per a properes legislatures (números premiats i no venuts) i quines han nascut per a l’oblit (números no premiats).

Deia que el president en funcions /candidat a president va estendre la mà a pràcticament tot l’arc parlamentari. Tanmateix, hores d’ara ja hi ha partits que saben que porten més números que altres. També n’hi ha que fins i tot saben que el sorteig està amanyat i que el seu número no està al bombo i, curiosament, alguns d’aquests són els que ajuden a donar-hi voltes.

La sequera

L’actual Govern de Catalunya és un clar exemple d’inactivitat. Aquest fet ens hauria de preocupar, perquè les coses han de funcionar... i el que no es decideixi aquí, quan calgui, es decidirà allà...

Tinc la sensació que en aquests moments només funciona allò que ja porta una inèrcia. Ja sigui perquè la seva gestió és fonamentalment de caràcter tècnic, ja sigui perquè és conseqüència de projectes encetats anteriorment . En canvi, tot allò que hagi de produir-se de nou o tot allò que precisi d’un criteri d’actuació, indefectiblement queda aturat. El govern no governa, no té plantejaments polítics de país i ni tan sols les urgències les sap administrar.

Podríem parlar de més d’un tema, però sens dubte la qüestió de la sequera constitueix un exemple clar de la forma d’actuar del govern, en tots els seus vessants –en els tres-.

Catalunya és un país de sequeres continuades. De tant en tant alguna època de pluges més generoses contribueix a donar-nos la sensació que anem bé, però no és així. De fet pràcticament cada any per aquestes dates ens trobem amb el mateix problema. Enguany, cal reconèixer-ho, més aguditzat.

Vull dir que la solució, és a dir, el conjunt de mesures que serveixin per dotar el país d’un servei adequat d’abastiment d’aigua han de tenir una visió a llarg termini.

De ben segur, hi ha deficiències d’infraestructures. Deficiències històriques atribuïbles a etapes anteriors. Deixeu-me dir, però, que en etapes anteriors s’havien pal·liat moltes deficiències estructurals d’etapes encara més pretèrites. I pel que fa a l’aigua vam conèixer algunes propostes –totes elles dimonitzades llavors per l’esquerra- tot i que les reserves d’aigua eren 4 vegades superiors a les actuals i la població sensiblement inferior.

Dit això, fem un vol d’ocell sobre el que fa el govern en les actuals circumstàncies.

D’entrada cal dir que, com passa sempre que hi ha un tema d’importància, no hi ha un punt de vista únic. Així, mentre Iniciativa, que hi té més protagonisme perquè els altres pensen que el “marron” és seu, és qui està donant més la cara campejant com pot la tempesta –ai!-, (sobretot el Conseller Baltasar, ja que en Saura, com sempre, s’amaga darrera la immensa reixa de ferro que ha fet posar a Interior), els socialistes no volen ni parlar (ahir mateix el Conseller Nadal s’entestava en parlar de Tabasa i va tallar una roda de premsa perquè només li preguntaven per l’aigua), que des de Madrid ja han avisat que no estan per gaites, i en Carod està esperant a veure què hi diu en Puigcercòs per portar la contrària.

I el President?, Ai! el President. El President ja s’ha pronunciat i ha dit “que caldrà portar l’aigua d’allà on sigui”. Que dic jo que tot el govern deu estar interpretant l’oracle per saber cap a on tirar.

El resultat de tot plegat no és diferent del que ha passat altres vegades. Fa uns dies quan parlàvem d’educació deia textualment: “...els polítics, generalitzant si se’m permet, en aquest tema (educació) han reaccionat com fan sempre: procurant quedar bé amb el màxim nombre de col·lectius, sobretot si aquests estan organitzats...”. Ja hi tornem a ser!. Quins són ara els col·lectius organitzats?: pagesos i indústria. Per tant, ahir mateix el Conseller Baltasar va dir que “tot i ser molt d’esquerres reconeixia l’esforç de la indústria...”, de la mateixa manera el Conseller Llena s’ha arrenglerat amb la pagesia.

Tant se val que –dades d’avui a La Vanguardia- el 60% del consum d’aigua correspongui a les zones hidrològicament més riques i menys poblades (8% de la població), tant se val que el consum que en diem de boca sigui inferior al 20% del total, les indicacions del govern, el trasllat de responsabilitats, de sentiment de culpa, va cap a la població, col·lectiu no organitzat i més fàcil d’influir. El cert és que la ciutadania ja comença a estar disposada a fer infinites coses per estar-se de gastar aigua. Ahir el Conseller Baltasar deia també que s’ha reduït el 5% d’aquesta despesa d’aigua, o , el que és el mateix, l’immens esforç col·lectiu haurà aconseguit disminuir menys de l’1% del consum total. No puc quantificar la xifra, però de ben segur que és inferior a la fuita que encara va brollant a Badalona.

Al marge d’aspectes quantitatius, hi ha altres conseqüències del que està passant aquests dies (sobretot desprès del 9M, que abans no se’n podia parlar):

- S’ha aconseguit enfrontar el territori
- S’ha aconseguit enfrontar Catalunya amb Espanya
- S’ha aconseguit enfrontar la Generalitat amb el Gobierno
- S’ha aconseguit crear problemes de veïnatge (veïns que fan de policia d’aigües)
- S’ha aconseguit neguitejar el conjunt de la població
- S’ha aconseguit discutir fins i tot amb l’Institut d’Estudis Catalans

Entretant, el Conseller Baltasar que diu que no dorm amb aquest tema, ha tingut temps per aconseguir arreglar-li el sou a la seva filla, que treballa a Presidència, i que no podia pagar la hipoteca del seu pis d’esquerres (vull dir decorat a l’estil feng shui) i ara amb 60.000 l’any es veu que ja podrà. I, segurament em deixo alguna altra fita aconseguida.

I això només en aspectes diguem-ne terrenals, perquè també s’ha aconseguit el creixement d’estaques misterioses al mig del camp. O que el Conseller Baltasar, tot i ser molt d’esquerres, s’hagi encomanat a la Mare de Déu de Montserrat. Que diuen males veus que la propera actuació per pal·liar la sequera serà prohibir portar ous a les clarisses.

ctrl-alt-esc

En el post pre-eleccions, feia esment a la feblesa del catalanisme polític. En números, aquesta feblesa s’ha traduït a Catalunya en 13 escons sobre 47 posssibles: 27%.

Arribats a aquesta situació, potser els dos partits que representen el catalanisme, amb la intensitat que cadascun d’ells vulgui donar-hi, haurien de fer algunes reflexions, atès que segurament hi ha molts aspectes que els uneixen, més encara quan d’unes eleccions estatals es tracta.

Crec que és sobretot ERC qui té més aspectes a reconsiderar, però també CiU.

CiU ha fet una cosa una mica millor, tot i que ho ha tingut i ho continuarà tenint difícil. Em refereixo a no deixar-se arrossegar pel tant esmentat eix esquerra/dreta. Certament en aquest eix la seva situació és més de centre-dreta o més conservadora, si es prefereix, però malgrat les continuades expressions per part dels partits de l’altra banda de l’eix, no s’ha aconseguit agermanar la coalició amb la dreta espanyola.

ERC, fins i tot a instàncies pròpies, ha volgut donar tanta importància a situar-se a l’esquerra, que en unes eleccions estatals tothom ha tingut ben clara al seva opció. Per tant, qui ha volgut votar l’esquerra, ha votat la genuïna. Si han volgut votar independentisme, el vot ha anat a d’altres opcions més minoritàries o bé, s’ha quedat a casa.

Ja he expressat en altres ocasions que n’opino de la discussió esquerra dreta. Inclús em sembla una fal·làcia la equiparació entre esquerra i progrés. A la meva manera de veure, els països progressen a partir de bons nivells educatius, socials, econòmics, etc. i aquests bons nivells no em semblen gens lligats ni a esquerres ni a dretes, sinó als bons governs.

En posaré algun exemple. Fa anys, crec que era en època d’un Gobierno Aznar, el Govern va tirar endavant una normativa –em sap greu però no recordo el seu rang- per legalitzar les parelles de fet. Ara que s’ha aprovat una llei de matrimonis gais, això pot semblar poca cosa, però en aquell moment era un pas important. Aquesta iniciativa es va tirar endavant a Catalunya a proposta d’una Consellera que era, ni més ni menys que d’Unió, i es va tirar endavant abans que no ho fessin altres governs dels autodenominats progressistes.

Un altre exemple, aquest d’anada i de tornada. El Sr. Mas durant la darrera campanya a les eleccions catalanes, va proposar un xec escolar. TOTA, TOTA l’esquerra va afirmar llavors que els xecs eren de dretes. Tanmateix, no ho són els 400 euros no-conservadors i progressistes del PSOE.

I segurament en podríem trobar més d’exemples, però ho deixo aquí perquè ja en vaig parlar més a bastament fa un temps.

En qualsevol cas, hi ha una cosa ben certa, i és que el darrer resultat electoral reflecteix el que els ciutadans de Catalunya han triat. Ni més, ni menys. I reflecteix també un canvi constant en la tendència que els partits catalanistes haurien de valorar tot reflexionant sobre si és això el que volen.

Proposo, doncs a aquests partits un ctrl-alt-esc en els programes que ben segur ja tenen a punt per a l’enfrontament i un intent per cercar vies d’aproximació que permetin futures col·laboracions.

Després del 9-M

Tinc un amic que sempre diu que per vendre bé un producte cal provocar un sentiment d’aquests dos: la por o la il·lusió. Ell en posa alguns exemples: els metges, la religió,... Sembla prou clar que podem afegir-hi la darrera campanya electoral.

Efectivament, és una opinió generalitzada que el resultat de les darreres eleccions a Catalunya és fruit d’una estesa apel·lació a la por al PP i, alhora, de la manca de cap projecte il·lusionador. Jo deia el dia 7 de març “no he rebut cap missatge que il·lusioni”, doncs es veu que hi ha molta gent que li ha passat el mateix. I no podem oblidar que la campanya de la por no l’ha abonada només el partit socialista, que tinc la seguretat que hores d’ara algú canviaria moltes línies de la seva campanya.

En tot cas, com a resultat de tot plegat, Catalunya ha facilitat una victòria electoral al PSOE-psc. D’acord que els diputats són la suma dels de tot l’Estat, però sense Catalunya, hauria guanyat el PP. Per tant, victòria gràcies a Catalunya. El “català esporuguit” ha tingut més força que “el català emprenyat”. (NOTA: Subjecte aquest darrer que, ràpidament -el mateix dilluns-, el Sr. Zaragoza va afirmar que no existeix en una més de les seves insultants afirmacions, que el Sr. Zaragoza, que no és tonto, sinó únicament un gran demagog, hauria de tenir present que una cosa és menystenir un partit que dóna suport als seus i una altra menystenir els electors, clar que el Sr. Zaragoza deu pensar que quan es torni a votar pocs ens en recordarem).

El cas és que més del 90% dels diputats a Corts són d’aquells que jo deia el dia 7 que no faran res (de bo) per Catalunya. I el cas és també que el nombre de diputats d’obediència catalana, són menys que l’anterior legislatura: a cada bogada perdem un llençol. De fet encara hi ha un escó que balla entre CiU i el PP, i estic segura que els socialistes (d’aquí i d’allà) no posen espelmes als sants, perquè això és de dretes, però s’encomanen a qui sigui (res a dir, que cadascú es relaciona amb el més enllà com li sembla) per tal que aquest escó s’adjudiqui finalment al PP.

Tanmateix, en l’actual conjuntura, què farà el Sr. Zapatero?. Evidentment com que per sort no ha assolit la majoria absoluta, haurà de pactar, ja sigui el recolzament necessari per obtenir la presidència del Gobierno en la primera ronda, ja sigui les abstencions per sortir-se’n a la segona. Això ho haurà de fer amb CiU o amb el PNV.

Ambdues possibilitats li comporten problemes. Si pacta amb CiU perquè no els agradarà als d’aquí, i si ho fa amb el PNV perquè li recordaran que Ibarretxe té anunciat un referèndum per a la tardor... Ja veurem com es va desenvolupant aquest tema.

També com a conseqüència de tot plegat, malgrat les afirmacions que s’han fet i que es faran sobre que el que passa allà no influeix aquí, trontollen moltes coses a Catalunya. Un altre dia en parlem amb més detall.

En tot cas, a grans trets:

PP- Estan contents perquè tenen un diputat més (o dos si els socialistes se’n surten en les seves apel·lacions al “més enllà”)... i què?. Ha canviat el seu paper aquí?. Sembla que no. És més, si acceptem l’afirmació que els vots socialistes catalans han fet possible la victòria zapateril, també podem afirmar que el PP no ha estat capaç de neutralitzar la seva dimonització. Per tant, calladets estaran més macos.

PSOE-psc- Estan contents i diuen que els seus 25 diputats són els que realment defensaran els interessos de Catalunya. De moment el nostre President ha reiterat que res a dir de la MAT i del 4rt cinturó, que això no és competència del Govern (i, per tant, ni opina ni influeix ni res) i que no demanarà res a canvi de la investidura, que tots són de la mateixa família. De moment també, s’ha fet una votació al Parlament per demanar la publicació de les balances fiscals i van i s’equivoquen i voten en contra. I tot això només des de dilluns!

CiU- Estan contents perquè han mantingut la situació. Per favor, si s’han perdut vots!, si no han aconseguit captar els vots del “català emprenyat” (que, sí, Sr. Zaragoza, que sí que existeix, jo en conec molts!): no han il·lusionat.

ERC- No estan contents. Crec que han atordit els electors, tant per la seva trajectòria més recent com per la seva campanya. A base d’anar contra CiU i a base d’anar contra el PP i de matisar moooolt qualsevol crítica al PSOE, han aconseguit que tothom donés per segur el seu recolzament a Zapatero a canvi de res. Han decebut.

ICV- Estan contents? No estan contents?.... estan com sempre, callats i a veure quines cadires poden mantenir fent de crossa.