Traspassos

Ens arriben noves aquestes darreres setmanes a l’entorn del desencallament de dues qüestions de gran volada: el finançament i rodalies.

Respecte del finançament, al marge d’algunes informacions fetes públiques interessadament, no en sabem gaire cosa. Tampoc en sabrem gaire més quan finalment es desencalli la qüestió –i no en tingueu cap dubte: es desencallarà- atès que la forma de vendre la moto serà mitjançant un explicació complexa plena de percentatges sobre partides de difícil concreció, que per a uns donaran un resultat de 100 i per a d’altres de 1000. Com la comptabilització dels assistents a les manifestacions, vaja.

Amb rodalies possiblement es voldrà fer el mateix, el que passa és que així com el conjunt de la societat no acaba d’aclarir-se quan diuen que una cosa és inversió i altra infraestructures o que una cosa són els recursos i altra el finançament, tothom sap què és una via, una estació o un tren.

Bé, dit això, sembla que gràcies als bons afers de Montilla i Saura juntament amb Chaves i Bono. Gràcies als nostres ministres a Madrid, la Chacón i en Corbacho, i, sobretot, a pesar d’en Mas, al juliol (?) tindrem rodalies.

De manera immediata, el Govern de Catalunya podrà decidir sobre les freqüències, el nombre de serveis, preus i tot allò relacionat amb el servei diari. Per a més endavant, que això és molt complicat, tindrà competències sobre el material mòbil i el personal per al seu funcionament. Diuen que això serà a mig termini i, ateses les unitats de temps que s’utilitzen en el tema de traspassos a Catalunya, fa certa basarda imaginar un calendari.

Dit d’altra manera: les vies, les estacions, els trens seguiran sent estatals. A més a més, han consultat els sindicats –que no sé perquè ho han fet, ja que els sindicats ja s’hi van posicionar fa temps- que han tornat a dir que volen que el personal continuï depenent de Renfe.

Sens dubte la tasca de decidir sobre freqüències, nombre de serveis i preus, és ingent ja que a tal efecte la Generalitat crearà una empresa pública. Deu ser que el personal actual de la Casa està molt atrafegat cercant informes exòtics dels Governs de CiU.

Història de la Secundina o un conte políticament correcte

La Secundina era una rateta. La segona de dos germans. Els pares, que eren d’esquerres i, com és natural, agnòstics, no van tirar mà del santoral per trobar-li nom. El nom li venia del fet de ser la segona filla. El seu germà es diu Primitiu.

La Secundina vivia, amb els pares i el germà, en un pis. Abans vivien en una petita unifamiliar, però van veure que gastaven massa aigua en regar el petit hort –tot i que estalviaven en la compra de queviures i, a més a més, el feinejar l’hort li anava bé al pare, però això no ho van veure- i es van traslladar a un pis.

La Secundina i el seu germà anaven a una escola pública mixta a la qual assistien rosegadors de diferents races i procedències. Allà els ensenyaven de quin color poden ser les coses que es roseguen i els donaven moltes feines per entretenir els pares a casa.

La Secundina escombrava l’escala els dilluns, dimecres i divendres. Els dimarts, dijous i dissabtes l’escombrava el seu germà aplicant, com és natural, la paritat.

Els pares de la Secundina eren rat i rata una mica vells, però, malgrat el pare no podia caminar, no passaven penúries des de l’endemà mateix que es va aprovar la Llei de la Dependència.

La Secundina no es volia casar, però li hauria agradat trobar un company per compartir una vida ben plena en igualtat de drets i deures. El seu germà ja tenia de company i passat un temps van anar a viure junts.

La Secundina no s’arreglava per agradar els mascles. Ho feia per pulcritud.

Un dia la Secundina estava escombrant l’escala –deuria ser un dilluns- i va passar per allà un gall.
- Què bonica ets, Secundina! Què et vols casar amb mi?
Mal començament, pensà la Secundina, però li digué:
- Primer respon-me: de quin color és el contenidor per llençar el vidre?
- I quina importància té això?

No cal dir que va ser la fi del flirteig del gall.

Un altre dia la Secundina estava escombrant l’escala –deuria ser un dimecres- i va passar per allà un gos.

- Què bé que escombres, Secundina! Què et vols casar amb mi?
Tampoc era un bon començament des del punt de vista de la Secundina, però li digué:
- Primer respon-me: de quin color és el contenidor per llençar el vidre?
- Vermell? –s’atreví el gos, que en realitat no tenia ni idea de tant de dretes que era.

Aquí s’acabà la conversa i la relació.

Hi havia per allà un gat murri, que havia escoltat les dues converses.

Un altre dia la Secundina estava escombrant l’escala –deuria ser un divendres- i va passar per allà el gat murri.

- Bon dia, Secundina! Quan acabis d’escombrar, si vols em dones les deixalles de vidre que les duré al contenidor verd.

Amb el temps la Secundina i el gat anaren a viure plegats. La naturalesa, però, va fer que passés el que havia de passar i sort va tenir la Secundina que havia vist els anuncis contra la violència de gènere!

El gat viu en una altra ciutat i duu un collar que avisa si s’acosta a la Secundina. Fa temps que se li han acabat les piles però, per sort, el gat no ho sap.

La Secundina va tenir un fill per inseminació artificial i va instal·lar un negoci propi. El negoci no va malament, però té deutes. Com que vol fer la seva feina, ha hagut de llogar tres gestories especialitzades en seguretat laboral, llei de protecció de dades i signatures digitals. Pensa però que, quan l’administració li pagui el que li deu, podrà posar-se al dia.

Això sí, la Secundina sempre, sempre, ha votat les esquerres autodenominades progressistes.


PS. Dedicat als Gilipuà d’allà els Pirineus que troben que cal censurar el cartell de Mon Oncle, als d’aquí els Pirineus que hi estan d’acord i a tots els altres intervencionistes morals.

L'Audi Q-3 i altres reflexions

En ZP ha escrit una carta al president de Volkswagen per demanar-li, imagino que respectuosament, que porti la fabricació de l'Audi Q-3 a la fàbrica de Martorell. El mateix ha fet el president d'Eslovàquia per endur-se l'esmentat cotxe cap a casa seva. Fa pocs dies hi van anar en comitiva el president de la Generalitat, el conseller Huguet i la secretària general d'indústria, igualment per sol·licitar del gran president la fabricació del Q-3. Fa poc va rebre al ministre Sr. Sebastián per idèntica raó. Aquest home no para de rebre presidentets, ministres, corre-ve-y-diles i cartes respectuoses. Ja fa uns quants mesos va enviar al Sr. Erich Schmidt a explicar als sindicats que o congelaven les reclamacions salarials o no fabricarien el Q-3 en la vida, la qual cosa van acceptar (sempre respectuosament).

Els diaris diuen (cal imaginar que perquè la Moncloa ha filtrat la carta), que el Zapatero li explica al president de Volkswagen que ell sempre ha apostat per la indústria automobilista, raó per la qual el nostre president espera que l'amo es rendeixi al seus peus davant de tant contundent argumentació. Es deu pensar que és com els titiriteros que li fan la pilota a canvi de subvencions i contractes a la tele.

Però en el fons, herr Martin Winterkorn deu pensar que aquests senyors tant curiosos que el venen a veure (respectuosament) acompanyats del ser traductor, es clar, no deuen apostar tant clarament com diuen per la indústria de l'automoció. Altrament no haguessin permès que Seat passés a les seves mans i que Montesa, Bultaco, Ossa, Sanglas i Derbi es venguessin al millor postor japonès o italià. Ara, deu pensar en Martin, aquests senyors han de venir a casa meva a suplicar que fabriquem el Q-3 a casa seva (previ pagament de les corresponents subvencions milionàries) i jo (sempre herr Winterkorn) haig de decidir qui s'emporta la subhasta de subvencions, Hongria, Eslovàquia, Espanya o Polònia, sense perdre de vista que també hi ha una fàbrica de casa (a la mateixa Alemanya) que també s'ha de cuidar... Mare de Déu, quin problema!

Però deixant al senyor Winterkorn amb els seus problemes i mirant cap a casa, ens podríem haver estalviat l'espectacle de la currua de personatges a veure el president de Volkswagen si a casa nostra, en lloc de permetre que el capital estranger vingués a salvar les nostres indústries, en el seu moment haguéssim apostat per donar facilitats a la gent de casa, promocionat de debò la recerca i donat suport a les petites i mitjanes empreses. Si fos així, ara les decisions les adoptaria algú a un despatx de Barcelona, Mollerusa o Figueres, en lloc de dependre del que pensin uns tipus que viuen a Dulseldorf, Milà, Frankfurt o Amsterdam. Tot això podria haver passat si des de fa anys, els nostres governants haguessin apostat per la indústria i la recerca de casa, en lloc del totxo fàcil i l'especulació immobiliària, que han fet molts milionaris (som el principal productor d'aquesta espècie) i ara està fent milions d'aturats (espècie en la que també en som productors destacats).

Jo no vull creure que cada poble té el govern que és mereix. Nosaltres no ens mereixem això. Segur!

El canvi d'horari i l'estalvi energètic

És cosa de cada any, dues vegades a l’any canvien l’hora i toooots els diaris, teles i ràdios repeteixen com un periquito l’estalvi que això representa: una burrada de milions per a l’estat i uns 7 o 8 euros al mes a casa nostra. Ni un sol periodista, ni un sol editorial, ni un sol tertulià posen en qüestió aquesta ximpleria que té lloc dos cops l’any, com els solsticis, com la migració de les orenetes... com si no s’hi pogués fer res.

I com cada any, sento una necessitat imperiosa, que ve de molt endins i que m’empeny a escriure un post. No per res, només per recalcar (una vegada més) les limitacions intel·lectuals i el nul esperit crític d’un elevat percentatge dels anomenats periodistes (quan en realitat, amb sort, arriben a ser redactors de notícies d’agència).

A veure, com cada any repetiu amb mi: 

a) l’estalvi no és de l’enllumenat públic, que s’acciona amb uns sensors de llum ambiental; 

b) l’estalvi no és l’enllumenat d’empeses, oficines, etc., que està encès les mateixes hores; 

c) l’estalvi no pot ser dels electrodomèstics de casa, que engeguem exactament les mateixes vegades i amb idèntica durada (rentadora, rentaplats, planxa, TV, ordinadors...); 

d) l’estalvi no pot ser el consum empresarial (incloent l’industrial), que funciona exactament les mateixes hores, sigui l’hora que sigui. 

O sigui que amb sort (si ho analitzeu amb compte, ni això), amb sort deia, l’estalvi només està en l’enllumenat domèstic, els llums de casa nostra.

Dons feu una repassada a casa a veure quantes bombetes teniu i quantes n’engegueu al matí i al vespre. Suposem una potència promig de 60 W això si no les teniu de baix consum), posem que en tingueu 4 d’engegades al mateix temps i que amb aquest canvi d’horari estigueu uns 30 minuts menys amb les llums enceses: això dóna un estalvi de 

4 bombetes x 0,5 hores x 0,060 kW x 30 dies = 3,6 kWh mensuals. 

El cost del kWh és 0,110741 euros, la qual cosa dóna un suposat estalvi de 0,40 euros el mes. Mireu la darrera factura de la llum de casa digueu-me si això justifica les molèsties que el canvi d’horari representa?

O només estem marejant la perdiu i entretenint el personal? 

Policia democràtica

Em sembla infantil la nova moda que es comença a imposar des dels partits del Govern de dir dels Mossos policia democràtica.

Què vol dir això?. La policia és la policia i prou.

Tots els països del món - i quan dic tots, vull dir tots, siguin règims democràtics, siguin dictadures, siguin el que siguin- disposen d’un cos de policia, la missió del qual no és altra que mantenir l’ordre i, per fer-ho utilitzen, quan convé i –atenció- quan se’ls mana, la força.

Una bona prova de què la policia actua seguint ordres, l’hem tinguda aquesta darrera setmana a Barcelona, on un dia els Mossos d’Esquadra (pre-democràtics?) van actuar amb la màxima contundència i l’endemà mateix van restar absolutament passius davant gairebé els mateixos manifestants, democràtics també, suposo.

Podria ser que al Sr. Saura li fes fàstic la paraula policia i li calgui amorosir l’expressió. De fet el Sr. Saura i una colla de correligionaris de l’esquerra-caviar (em sembla que aquesta denominació la vaig llegir o escoltar a en Francesc Sanuy) no creuen en Déu, però tenen un sistema de valors i creences encara més sectari: només hi ha bons i dolents.

Possiblement la policia estava en el sector dels dolents, perquè així figura en l’imaginari esquerrano-immobilista que ens impera. Solució: ara la policia, gràcies a la influència pacifista dels bons-bons, ja no és policia-policia, és policia-democràtica.

Tanmateix, cal anar alerta amb els qualificatius que no volen dir res i només provoquen desconfiança. En tenim molts d’exemples, com ara la Democràcia Orgànica o el Govern d’Entesa.

Departament d'Interior i Finances

Al post d’ahir d’en Màrius, que subscric totalment, m’agradaria afegir algunes altres consideracions,

Primera consideració: les policies en general sempre obeeixen ordres “de dalt”.

Segona consideració: no és desconegut per als Mossos el sentiment gremial dels periodistes i, per tant, sabien que si durant la seva actuació, i naturalment de forma involuntària, algun dels informadors rebia en carn pròpia la mateixa contundència que els estudiants, seria aquest un motiu de discussió en tertúlies, informatius, etc.

Tercera consideració: els Mossos estan més que molestos per l’actuació dels seus responsables polítics. Mai el Cos havia tingut tan mala premsa i una imatge tan deteriorada com ara.

Quarta consideració: els “de dalt”, poden expedientar, fer fora, deixar sense feina i sou, etc. un funcionari, o un cos de funcionaris si convé, perquè no fan la feina que els han dit, però ai las! si un funcionari o un cos de funcionaris obeeix –interpretant o no- allò que se li ha ordenat. La culpa, llavors, no va de dalt a baix com pensen alguns consellers... Ja hi ha una dita castellana que sentència “Donde quiere el burro salta el amo”.

Què en podem deduir de tot plegat?... Em sembla, Sr. Saura, que els Mossos li estan agraint els seus favors.

D’altra banda, el Conseller Saura ahir, com en ell és habitual tard, malament i després d’haver-se amagat per no donar la cara, va muntar una roda de premsa per parlar dels aldarulls i traslladar les culpes a un director general, i quan menys s’ho espera tothom –ei! tothom és tothom, en Montilla, en Castells, ...., també- va i posa un número a la xifra del finançament.

Avui algunes veus malpensades diuen que ho va fer per distreure l’atenció de la seva patata calenta, altres diuen que va ser sense voler i que se li va escapar. Francament, no sé què és pitjor.

En tot cas, gràcies al Sr. Saura, em sembla que qualsevol negociació sobre el tema del finançament ha quedat finiquitada. I no és que confiï massa en les habilitats del nostre Govern en aquesta qüestió, però si els van dir 1.200 i pensaven arribar a una altra xifra, ni que fos igual de menyspreant, que s’oblidin.

"jaraneros y alborotadores"

Avui els diaris i les ràdios van plenes de la càrrega dels mossos contra els estudiants que es manifestaven pel desallotjament dels que estaven tancats contra l'anomenat "pla Bolònia". Es veu que els antidisturbis van carregar amb certa violència i no van diferenciar entre estudiats "jaraneros y alborotadores" (manllevant una expressió de Franco en relació als estudiants universitaris), públic en general i periodistes. Periodistes! Vet aquí la transcendència de la notícia: van tocar periodistes i els col·legues, sempre tant sensibles, estan indignats. Això és solidaritat - que no corporativisme - i la resta són hòsties!

Però tornem a la "brutal" (Basté dixit) càrrega dels antidisturbis... Que esperaven? No són gent preparada per ajudar a creuar el carrer a les velletes. De fet, si algú sap un ofici, normalment no es fa policia i menys va a parar als antidisturbis. La policia (les policies) estan entrenades per a repartir estopa. Punt. Que alguns urbanos ja no estan per això i la panxa els pesa massa? Dons a posar multes (d'aparcament, que les altres és feina dels radars), que és una altra manera de repartir estopa.

I aquesta "brutal" càrrega té uns responsables polítics? Naturalment, algú va ordenar: - Dad canya a quien se ponga por delante! Sin contemplaciones!. Que esperàveu de les criatures d'Iniciativa?. Formades en la cega obediència al líder, al si de la "dictadura del proletariat" (ja sabeu, la terra pel que la treballa i les patates pel comitè) i procedents d'un partit que fins fa quatre dies defensava el totalitarisme (d'esquerres, això si, però totalitarisme al cap i a la fi). Dons és el que hi ha. De fet, avui ha sortit per la ràdio el director general de la cosa demanant disculpes per atonyinar periodistes, res ha dit dels ciutadans que passaven per allà o dels estudiants, el pecat dels quals era voler anar a manifestar-se a la plaça Sant Jaume, on té el despatx un altre deixeble de la dictadura del proletariat.

El finançament, l'estatut, el ZPinotxo i els d'aquí

Durant una colla de mesos ens van donar la tabarra amb l’estatut, era quan l’estaven discutint al parlament i el ZPinotxo va pronunciar uns dels primers “apoyarés” (apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña, jajajaja – això ho va dir baixet -). Recordo innombrables tertúlies a la ràdio i a la tele on els portaveus de cada partit s’atipaven de dir-nos que amb aquest estatut el finançament estava garantit perquè es calculava a partir de les “cistelles d’impostos” (recordeu?). Si ens toca el 50% de l’IVA, dons calculat i cobrat l’IVA, la meitat cap el calaix; que si ens toca el 35% de l’impost sobre la renda de les persones físiques, dons un cop l’agència tributària ens fot els calers, el 35% al calaix de la Generalitat. Amb aquest finançament, ens deien, la inversió en infrastructures de l’estat a Catalunya estava garantida i en els següents 7 o 8 anys aniríem en AVE a tot arreu (i casi de franc, amb el sopar pagat, com deia en Pla). I tot això passaria perquè l’estatut era una llei orgànica i el gobierno estaria atrapat pels collons i no tindria més remei que complir la llei (ja!). I tot això, deien alguns, superaria els 23 anys de “pujolisme” en que no s’havia modificat l’estatut (imagino que no esperarien que es modifiqués l’estatut al cap de 6 mesos de la seva posta en vigor).

Aleshores va venir el “cepillado” de la comissió constitucional del Sr. Alfonso Guerra, les esmenes de las Cortes, algunes d’elles presentades pels diputats del psc-PSOE, amb el ministre d’indústria Sr. Montilla al cap d’avant, la rebaixada a Madrid i finalment, els recursos al tribunal constitucional.

Ara, dos anys desprès, sembla que el Gobierno s’ha deixat anar de la trampa que l’agafava pels collons i no compleix la llei orgànica que és l’estatut. El finançament no només no arriba la data que la llei obliga, sinó que es va ajornant de manera indefinida sense altre raó aparent que “ahora no procede”: quan no són les eleccions gallegues, és la crisi, o les converses multilaterals amb les 17 autonomies, o que en Chaves no ho veu clar, o el que sigui... el resultat és que no tenim el fantàstic finançament que tots esperàvem. Vaja, que ens enganyen, els d’allà i els d’aquí. O al menys, jo em sento enganyat. I no em refereixo a ZPinotxo (els “apoyarés” del qual ja no se’ls creu ni la seva dona), sinó als líders (és un dir) de casa nostra.

Que ens ha de dir el president de la Generalitat? (aparentment, res), que ens han de dir els Saures, Masos i Carods? (ja sé que s’hi va oposar, però ara és vice-president del govern). Que diu la Chacón, cap de llista del psc a Catalunya? (recordeu: si guanya ZP guanya Catalunya, si tu no vas, ells tornen). Que fan els 25 diputats del psc-PSOE a Madrid? (a part de dir “si, senyor”).

Ara, passats aquests dos anys, hom té la sensació (una vegada més) que se’ns pixen al damunt i ens volen fer creure que plou. I què hi podem fer? Pel que es veu, esperar que escampi.

Sentiment Nacional

“La nació és un sentiment, una nació com Espanya és una comunitat de sentiments” ha dit el Sr. José Bono.

Hi ha persones que, com el president del Congrés Sr. Bono, pensen d’aquesta manera. El Sr. Bono, a partir d’aquest pensament ha dit més coses. Ha dit que no entén com hi ha “tontos” (sic) que per parlar d’Espanya parlen de l’Estat Espanyol (*). Això li molesta, al Sr. Bono perquè per a ell Espanya, al marge de connotacions administratives o polítiques, és la seva Nació.

Com a ell –que és i no se n’amaga, PSOE-PSOE- al Sr. Joan Ferran Serafini, diputat al Parlament de Catalunya, que és PSOE-psc, li molesta que a TV3 es parli de Països Catalans o de la península Ibérica. Això forma part del que ell en diu “la crosta”. No cal reflexionar massa per concloure quin és el referent nacional del Sr. Ferran.

Hi ha altres persones, entre les quals m’incloc, a les que els molesta que quan es parla de Catalunya es parli de la región autónoma o de la comunidad autónoma. Per a aquestes persones Catalunya, al marge de connotacions administratives o polítiques, és la seva Nació.

El Sr. Bono, que s’ha expressat d’aquesta manera recentment durant un acte d’una associació taurina, també ha dit que no entén perquè algú s’ofèn si de les corrides de toros se’n diu la Fiesta Nacional, perquè són això, la Fiesta Nacional, no pas la Fiesta Estatal.

Hi ha altres persones que no entenen que hagi problemes perquè de la bandera, l’escut o la Diada de Catalunya es digui la Bandera Nacional, l’Escut Nacional o la Diada Nacional, perquè són això, nacionals, no pas autonòmiques o regionals. Per a aquestes persones també “la nació és un sentiment”.

Entre el primer grup de persones i el segon hi deu haver moltes de diferències, jo n’apuntaré dues:
(1) El segon grup no pretén que el primer s’hi integri si no vol. El primer grup tampoc pretén que s’hi integri el primer, el que pretén és anul·lar-lo.
(2) Curiosament, només el segon grup forma part del que al conjunt de l’Estat Espanyol es coneix com a “nacionalistes”
____________________
(*) Algú entès en la matèria em pot dir si existeix alguna psicopatologia que faci que algú digui correctament “estado” i tot seguit “ Ejpaña”?

Res de nou

La ministra millor valorada diu a Galícia que cal votar PSOE perquè no governi el PP i la lideressa diu que per finançar Catalunya es treu els diners dels espanyols... res de nou.

El diamant

Ciutat, finals de febrer

Aquesta tarda ha comprat un bonic anell a la casa d’empenyorament. És senzill, amb un petit diamant que, si és sincer, grogueja lleugerament. Però, vés, altra cosa seria si fos per a la dona, però és per a la Viki.

Fins i tot dubta de donar-li, perquè ja fa massa temps que surt amb la Viki, i ara hi ha una noia nova a l’empresa que potser....

No és que les coses li vagin tan bé com per anar contractant personal, de fet, sort en té que al partit li han trobat un parell de Consells d’Administració, però necessitava una secretària.


Ciutat, mitjans de gener

La crisi econòmica no perdona. No troba feina i ha decidit empenyorar l’anell. No és res de l’altre món, muntat en or blanc un diamant no gaire gran que, si és sincera, grogueja lleugerament. Per a ella, però, té un valor especial perquè va ser, en cert sentit, el darrer regal de l’Enric.

Tanmateix, necessita els diners i s’adreça a la casa d’empenyorament.

- Bon dia!. Tinc aquest anell que voldria empenyorar perquè necessito diners. És una qüestió temporal, i així que rebi un dels crèdits que he demanat a quatre entitats, el vindré a recuperar.
- D’acord –diu l’home de la casa d’empenyorament, gens commogut per una explicació a la qual està més que acostumat-. Primer en farem una valoració de la peça i, en funció de les seves característiques, veurem quina quantitat li podem oferir per ella.

S’espera asseguda en aquella sala grisa el resultat de l’operació. Mentre, recorda l’Enric i li sembla que d’alguna manera l’està traint. I si no pot recuperar l’anell?. Segur que l’Enric ho entendria i d’altra banda, això no passarà...

- Senyora, li puc donar 1.000 euros. Pensi que la pedra no és gaire grossa i, a més a més, si sóc sincer, grogueja lleugerament. Què me’n diu?.
- No sé, pensava treure’n alguna cosa més...
- Pensi que li garantim la reserva durant 1 mes.
- Bé, d’acord.
- Digui’m el seu nom, DNI i adreça
- ........................

Recull els diners i el resguard de l’entrega i marxa cap a casa. No donen per gaire, 1.000 euros, però els necessita molt.


Ciutat, primers de març

Han passat sis setmanes. Pensa que ha tingut molta sort, perquè li han ofert una feina i amb el seu contracte, el director de l’empresa s’avé a avançar-li 1.000 euros.

Ha passat molta angoixa aquests dies. De fet no s’ha tret l’anell del cap. Ara mateix, però, enfila cap a la casa d’empenyorament.

- Bon dia! –li diu amb bona cara al senyor del taulell a qui recorda perfectament-. Vinc a recollir l’anell que vaig haver d’empenyorar fa uns dies. Em van donar 1.000 euros.
- Té el resguard? –el senyor no, que no la recorda, i li cal el resguard per saber de quin anell li parla... n’han dut tants a empenyorar darrerament...-

Encara alegre li mostra el resguard i, amb el número de referència, l’home marxa a la rebotiga.

- Ho sento, el vaig vendre fa dos dies.
- Però vostè em va dir que me’l guardava un mes!
- Efectivament, i això va ser fa sis setmanes, quaranta-dos dies: més d’un mes.

La conversa s’allarga una mica més però, absolutament desconsolada, ha de marxar amb les mans buides.


Ciutat, mitjans d’abril

A la Jordina li va bé a la feina, a més a més l’Anselm, el director, n’està molt d’ella. D’acord que és casat, però li ha dit que deixarà la dona perquè fa temps que el matrimoni no va bé. Li ha buscat un petit apartament, prop de la feina per poder veure’s sovint. Clar que aquesta és una situació temporal, perquè aviat ell deixarà la dona i vindrà a viure amb ella.

Aquesta tarda anirà a buscar-la per fer el trasllat. Li ha dit que té una gran sorpresa. La Jordina està gairebé segura que li anunciarà que ja n’ha parlat amb la dona, de fet no pot tardar a fer-ho, ja que cada dia la convivència és pitjor.

Per això la Jordina està omplint caixes. Sembla mentida la quantitat de caixes que es poden arribar a omplir quan et canvies de domicili. Roba, llibres, estris. Tanmateix, li agrada fer-ho perquè hi ha quelcom de retrobament amb el passat. Les caixes de fotos, aquelles cartes de quan començaven a sortir amb l’Enric que fa tant de temps que no llegeix, el joier que li fa recordar l’anell que no té, el bo, el de l’Enric, que la resta sap que és bijuteria i, al fons del joier, el sobre. Sap el que conté aquest sobre i sent una certa esgarrifança.

Dubta molt, però decideix llegir el certificat per darrera vegada. Pel davant: “Oferim un nou començament a partir del record” i darrera: “L’Institut Gemmològic TAL Certifica que aquest diamant de 0,5 quirats s’ha obtingut a partir de la sintetització del carbó de les cendres de l’Enric a través d’un procés de transformació (grafitització) mitjançant l’aplicació d’altes temperatures i pressions. El color de la pedra pot variar en funció de la quantitat de bor present a les cendres.”

La Jordina tanca el sobre i s’eixuga una llàgrima.

Truquen. Deu ser l’Anselm.

- Hola!, maca. –petó- Ja tens tot a punt?
- Sí, és clar.
- Bé, primer la sorpresa, li diu tot lliurant-li la capseta...

La Jordina l’obre i troba un anell, amb un diamant, no gaire gran que, si és sincera, grogueja lleugerament.

L’Anselm no acaba d’entendre la cara que li ha quedat a la Jordina. Ell, però, que té molta experiència i sap què dir en cada moment li murmura a cau d’orella:

- Bonica, aquest anell és un símbol: ja saps que un diamant –fins i tot aquest que, si sóc sincer, grogueja lleugerament- és per a tota la vida!

Unes pinzellades d'economia real

Malgrat l’entestament de molts polítics i els “seus” mitjans de comunicació en parlar de trames (no “polaques”, és clar) i caceres, pel que es veu de furtius sense permís, el conjunt de la societat segueix més encaparrada en els problemes econòmics.

No trencaré ara l’omertà imposada del president Montilla parlant de finançament. Tot i que a mi, a diferència del Sr. Puigcercós no m’afecta la imposició. Voldria parlar del que es coneix com “l’economia real” (ja té collons!).

És prou clar i conegut que hi ha un problema econòmic i financer a nivell global. Aquest fet, que mentre es veia venir ni va encarar ningú ni va ser motiu d’actuacions pal·liatives, ara s’ha convertit en un problema de tothom. No pas perquè hi hagi cada cop més persones del comú de la societat a l’atur, sinó perquè perillen estatus que semblaven intocables.

Cal tenir present, a més a més, que el punt de partida de la crisi –no quan en ZP ho va dir, sinó el de veritat- es va produir en el si d’una societat desequilibrada econòmicament parlant.

Fa molts anys que l’anomenada “classe mitja”, entesa com aquella franja de la població que pot viure bé del seu treball, vull dir sense penúries malgrat sense grans despeses i àdhuc fent-se el raconet per al futur, és molt prima. Fa temps que la franja que aplega el col·lectiu de persones que arriben amb dificultats a final de mes o no arriben és molt gran. Mentre, “pelotazos” i altres afers de xifres de molts i molts números, han comportat una classe alta –altíssima- que no justificaria cap anàlisi mínimament decent.

Aquests dos extrems conformen el que em sembla recordar que en Màrius deia en un altre post anterior els “fora del sistema”.

Tot plegat –i faig una anàlisi molt simplista- està comportant una bossa de pobresa i de persones amb dificultats més gran que la que ja teníem, nodrida per una part d’aquella ja prima classe mitja. Al mateix temps que una part de la classe alta passarà a la mitja i una altra es mantindrà al seu nivell.

Tot plegat hauria de ser motiu d’anàlisi i de preocupació per part de qualsevol govern i polític mínimament interessat per servir al poble -de fet és el que prometen que faran quan aspiren a governar- per aportar solucions, sobretot per a les persones que pateixen dificultats. Però això el govern està clar que no ho fa, si més no, que no es percep que ho fa.

També hauria de ser motiu de preocupació per a les empreses, perquè si no venen, tanquen.

De fet, aquestes sí que es preocupen, perquè s’hi juguen coses –els polítics no, cobren tant si estan al govern com si estan a l’oposició i ja sabem, a la trama ho hem dit manta vegades, que no es deuen al poble, sinó al partit-. Llegia avui un article d’un responsable d’una consultoria d’empreses que deia que l’empresari vol menys informes i més acció. Dit d’altra manera, al revés que l’administració, pel que sabem.

Com dic, les empreses sí que es preocupen. A elles, però, els interessa només el segment de la població que pot gastar. Per tant, els que estan al sistema i els fora sistema de dalt. El que han de fer i, de fet, fan és reconsiderar el seu negoci a partir de la nova segmentació del mercat.

Hi ha iniciatives empresarials que em semblen del tot elogiables. Ahir, per exemple, escoltava a la ràdio com una empresa que fabricava cargols per al sector de l’automòbil s’està especialitzant també en cargols per a odontologia. Ho vaig trobar genial!, tot confiant que hagin canviat les dimensions de la maquinària.

Avui, he llegit també que no sé quina marca de roba cara –no sóc gaire marquista, jo- està fent una línia de qualitat però sense allò que en diuen glamour. És a dir, roba que es pugui dur pel carrer. Sens dubte aquests pensen en aquells de dalt que passaran al mig.

I, encara, ben segur que pensant en els que es mantindran al top, he llegit que un orfebre famós (?) –tampoc sóc d’orfebres, jo- farà una sèrie de joies: anells, penjolls, etc. que reproduiran plats de la carta del Celler de Can Roca –tampoc sóc de restaurants cars, però em sembla que tenen alguna estrella-.

Qui pensa, doncs, en els fora sistema que no poden viure del seu treball?. Ja hem vist que els polítics, no... o posem un dubitatiu potser. Les empreses, tampoc... Ah!, sí, també hi ha les Caixes, que no oblidem que no són privades com els bancs i que tenen una Obra Social la qual, diuen, és l’ànima de la seva raó de ser.

He llegit avui que, segons un informe de la CECA, els resultats de les caixes s’ha reduït el 39% i han guanyat només 6.829 milions d’euros. Què fan? Miren de reorganitzar-se amb fusions i d’estalviar, suposem que en allò que és superflu, tot reconeixent que la principal víctima serà... l’obra social!.

Vides paral·leles

Ens podríem remuntar més enllà en el temps, de fet a l’any 2000, però començarem en l’any 2004.

Juny de 2004.- Diari de Sessions del Senat.- Ministre de l’Interior (Alonso Suárez): “...Al Sr. Badia (CiU) le diré que un compañero suyo del Congreso de los Diputados me preguntó sobre el asunto de poner datos distintivos en las matrículas, lo que es una pràctica común en el resto de la UE. De todas maneras, le dije que no teníamos criterio (sic), se lo digo todavía y esta pregunta fue hace un par de semanas. En todo caso, la iniciativa que se tome la liderará el Ministerio del Interior en el futuro.”

(Comentari de Cobaltina: en aquella mateixa sessió, el Ministre va anunciar la intenció de modificar el carnet de conduir, que seria plastificat, amb més dades, etc.etc. Com tots sabem, aquest tema no era ni de bon tros tan complex com el de les matrícules, i ja disposem d’aquest nou carnet...)

Setembre de 2004.- La Vanguardia.- El ministro del Interior corroboró ayer su decisión de que el distintivo autonómico “forme parte del protocolo que se exige para ir correctamente matriculado”, esto es, que será obligatorio para todos los residentes espanyoles que compren un vehículo a partir de la fecha que entre en vigor”[...]El director general de Tráfico, Pere Navarro, explicó que el asunto está “técnicamente resuelto”. Sin embargo no anticipó cuál será la fórmula finalmente utilizada [...] La consellera de Interior, Montserrat Tura, avanzó ayer que las nuevas matrículas podrían estar en la calle antes de que termine el año. Sin embargo fuentes de Interior explicaron que su titular quiere contar para ponerlo en marcha con el máximo consenso parlamentario posible, por lo que dijeron que sería muy difícil que pudiera estar en marcha este año.

(Comentari de Cobaltina: la Consellera no n’ha dit res més, però suposo que això es deu únicament a que ja no és Consellera d’Interior, no pas a cap pacte de silenci dels que estan de moda)

Octubre de 2004.- Economia/Motor.- El ministro de Industria, Turismo y Comercio, José Montilla, aseguró hoy que se ha generado “un alarmismo absolutamente injustificado” por la propuesta del Gobierno y anunció que mantendrá próximamente una reunión con los representantes del sector para analizar la cuestión y escuchar sus argumentos [...] “En cualquier caso, creo que se buscarà una fórmula flexible que evitará problemas”, explicó.

(Comentari de Cobaltina: el Ministro, quan va deixar de ser Ministro per ser altra cosa, també s’ha reunit amb responsables d’altres temes, fins i tot viatjant al Japó, i ja sabem com és d’hàbil trobant fórmules que evitin problemes)

Octubre 2004.- La Vanguardia.- El PP se convirtió ayer en protagonista en el Parlament al votar a favor, en la Comissió d’Organització i Administració de la Generalitat, de la inclusión de los distintivos autonómicos en las matrículas[...] La actitud que el PP mantiene en Catalunya sobre la cuestión contrasta, en cualquier caso, con la que tiene el partido en Madrid.

(Comentari de Cobaltina: les actituds dels representants a Catalunya dels partits nacionalistes espanyols, solen “contrastar” amb les dels seus companys a Madrid)

Febrer de 2005.- Fundació Eroski.- El director general de Tráfico, Pere Navarro, insistió ayer en que no se ha adoptado ninguna decisión sobre la inclusión de distintivos autonómicos en las matrículas de los automóviles[...] “En ello estamos, en la fase de contacto y consenso, pero no hay fecha, calendario ni decisión.

(Comentari de Cobaltina: el Sr. Navarro, a banda de ser un artista enredant allò que ja tenia “técnicamente resuelto”, menteix parcialment, no ens creiem que “estén en ello”... la resta, sí)

Novembre de 2007.- Hoy.es/Economia.- El Senador de CiU, Lluís Badia preguntará al Ministro del Interior Alfredo Pérez Rubalcaba cuándo... [...] Precisa que en 2004, la Comisión de Interior del Senado aprobó una moción de este grupo que instaba al Gobierno a que, en un plazo de tres meses, procediera a la reforma de las placas de matrícula de los vehículos, de manera que en éstas se visualicen los distintivos o símbolos de las respectivas autonomías.

(Comentari de Cobaltina, no he tingut temps de buscar què li va contestar el nou Ministro, però suggereixo anar al primer paràgraf i canviar “esta pregunta fué hace un par de semanas” por “fué hace tres años”, i el nom del Ministre, és clar)

Gener de 2009.- El Pais.- ERC pide que las matrículas de los coches lleven distintivos autonómicos [...] Ridao subraya que ya se han llevado a cabo varias iniciativas, entre ellas una moción del Senado de 2004 que insta al Gobierno ......

(Comentari de Cobaltina, no sé què li contestarà el Ministro, però suggereixo anar al comentari anterior i canviar “fué hace tres años” por “fué hace cinco años”)

Es poden trobar més referències, però això em sembla suficient.

Ara pensem... ens recorda alguna cosa?... tal vegada, el finançament?.

HURACAT

La Generalitat ha publicat un llibre “Dos anys de Govern. Enfortint Catalunya” que llegeixo a estones perdudes. Tot de cop, no, que seria perjudicial per a la salut. En alguns moments per depressiu i en d’altres pel perill d’hèrnia inguinal.

Comentarem a la trama alguns dels aspectes que aborda l’obra. En tot cas ja és un indici el fet que a la portada no se’ls hagi acudit res més que posar un tren –això sí, dels ferrocates-. Intueixo que apel·lar al transport públic no és el millor començament, però segurament l’empresa-privada-amiga que hagi assumit la responsabilitat del disseny deu tenir les seves raons.

Fa relativament poc hem viscut a Catalunya un episodi de vents molt forts. Vents que han comportat la mort de diverses persones. Som molts, jo m’hi incloc, els que pensem que la seguretat total no és possible. Amb tot dues consideracions: (1) amb la mateixa violència de vent al País Basc no van tenir baixes personals (2) la sensació de desgavell total va ser molt generalitzada al nostre país.

Dit això, reprodueixo ara algun dels paràgrafs del llibre en qüestió:

“Els últims anys han estat cabdals a Catalunya per consolidar un sistema de protecció civil ben travat entre tots els cossos d’emergència i les administracions competents per poder actuar amb la màxima eficiència en qualsevol tipus d’intervenció, siguin incendis, riuades, fuites, rescats, o riscos més improbables, com terratrèmols.

Aquesta legislatura s’ha creat la Direcció General de Protecció Civil, per donar resposta ràpida i coordinada a les emergències.

I és que la planificació, la coordinació i la correcta informació a la població són clau en les emergències...”

I, més endavant:

“Quant a les millores tècniques de comunicació destaca l’ampliació i consolidació de la xarxa pública de radiocomunicacions per a les emergències i la seguretat de Catalunya (RESCAT) .... Els serveis policials i de bombers i els tècnics vinculats a emergències usen els terminals de RESCAT per aconseguir una coordinació instantània de tots en cas d’incidents greus. A més, en el cas dels municipis que no tenen policia local, el govern els dota també de terminals RESCAT perquè puguin activar l’emergència d’immediat...”

Vull recordar aquí la queixa generalitzada dels ajuntaments pel que fa a la manca d’informació i com aquesta va arribar. En molts casos per fax (!) la nit de dissabte, quan els vents ja havien amainat.

Cal afegir que a compte d’aquesta protecció per a emergències, a més a més de la Direcció General ad hoc i l’útil servei RESCAT, ja esmentats, es veu que tenim una cosa que es diu CECAT, Centre de Coordinació Operativa de Catalunya, que tampoc deu obrir els caps de setmana. Sense oblidar els diferents plans de protecció civil: PROCICAT, PLASEQCAT, INFOCAT, INUNCAT, TRANSCAT, NEUCAT, CAMCAT i SISMICAT.

Aquest conjunt, segons el llibre, fa que: “A Catalunya s’ha fet una tasca exemplar en aquest sentit i els cossos d’emergència catalans han estat pioners en el seu àmbit”.

Ens hem de creure la resta del que diu el llibre?

Quan costa Iniciativa?

Possiblement la pregunta està mal formulada. No pretenc saber quan val, per quin preu es podria adquirir aquesta mena de partit buit d'ideologia, liderat per una mena de matrimoni Ceaucescu i una cort d'estómacs agraïts. El que cal analitzar és quan ENS costa que Iniciativa estigui als governs locals i autonòmic. Malauradament, no disposem de la quantificació de les accions de govern d'Iniciativa, però podem il·lustrat alguns exemples que, en tot cas, costen una pasta.

- Els avets ecològics de la Mallol, que han anat a la xatarra municipal desprès del fracàs de la seva exposició pública.
- La gestió de la sequera que, atès que la paraula transvassament (perdó) està prohibida, creixen estaques a la Cerdanya, es porten vaixells de la desalinitzadora de Carboneres i trens cisterna des del Roina, es contracta un tub de 120 Km, del que no se'n coneix on ha anat a parar. Per no parlar de la "nostra" desalinitzadora, que en 20 anys no servirà per a res.
- El túnel de Bracons, al que es van oposar abans de pujar al cotxe oficial i per tant, un cop al govern, s'ha de canviar alguna cosa, no sigui dit... I aquests canvis es valoren en milions d'euros.
- L'oposició sistemàtica al 4rt cinturó, que s'ha de redissenyar, redefinir, reformular, per tal que a Iniciativa el puguin anomenar "ronda del Vallès", que té un aire molt més social. I com abans, cada canvi d'aquests costa una pasta.
- La instal·lació d'un complex sistema de control de velocitat (variable) a les autopistes del voltant de Barcelona, en nom de la sostenibilibilitat, l'ecosistema i no sé quines ximpleries més. Clar que aquesta inversió es recupera a cop de multa.
- La gossera que es vol fer a Barcelona, sobre la ubicació de la qual no es posen d'acord. Aquesta si han dit quant val: 9.000.000 d'euros.
- Desprès de donar la vara sobre la necessitat de controlar la contaminació limínica i deixar els carrers a mitja llum, ara es proposa canviar tooota la il·luminació de la Diagonal de Barcelona per tal que la gent no ensopegui amb els arbres.

Podríem afegir uns quants exemples més, però aquests són prou il·lustratius. I tot plegat, a canvi de què? Dons és ben senzill, actuar de marca blanca del PSC, donar els vots sistemàticament al PSC i assegurar-li el poder. Simple, oi? Dons aquests quatre vots ens costen una pasta que invertida en guarderies, encabirem tots els nens del país.

Creix el populisme?

Com a resultat de les darreres eleccions generals a Catalunya els partits més potents de l’Estat van aconseguir 33 dels 47 escons en joc. Més del 60% dels vots van decantar-se per opcions d’obediència (dependència) espanyola. En aquests 33 s’inclouen els 25 socialistes, perquè suposo que hores d’ara ningú dubta d’on està l’epicentre de les seves preocupacions.

Conec moltes persones que, tot i el seu sentiment catalanista, van optar pel vot socialista. Consultades al respecte, naturalment les que tinc confiança suficient per a aquesta interpel·lació, la resposta és en tots els casos la mateixa: perquè no hi hagi el PP a Madrid. No conec votants del PP amb sentiment catalanista.

Em cal afegir que en alguns casos coneixia la intenció de vot abans de produir-se, però, malauradament, no me’n vaig sortir quan argumentava la incoherència entre el discurs del partit dels socialistes i les seves actuacions. Em queda el consol que, a posteriori, alguns m’han donat la raó. Veurem si la memòria els funciona quan arribi el moment.

Hi ha, però, alguns altres amics i/o coneguts que segueixen pensant que la seva opció va ser l’encertada. En general l’argument és que els partits catalans-catalans, no poden influir suficientment a Las Cortes i el que sí que tenen clar és que no volen un partit de dretes al Gobierno.

En ambdós casos crec que ha fet forat la propaganda de les esquerres. Una propaganda pamfletària sustentada en unes poques idees: la dreta és dolenta i immoral (per tant, alerta! Que poden tornar) i l’esquerra és bona, per definició (si guanya ZP guanya Catalunya). Això és demagògic i populista.

Sovint, quan hom parla de populisme s’associa aquest terme, sempre entès com a pejoratiu, a les dretes. Així si algú diu en el seu programa de govern que la proposta per resoldre el problema de la immigració és fer fora tots els immigrants perquè són la font de la inseguretat ciutadana, perquè són la causa de l’increment de l’atur, etc. automàticament diem que aquest algú és un populista. En canvi, si un polític proposa els papers per a tothom, ens envaeix una onada de buenisme que ens oculta el populisme inherent.

He posat l’exemple de la immigració, però el mateix podem dir del canvi climàtic, el medi ambient, les espècies animals en perill, etc. etc. Són aquestes qüestions respecte de les quals els autoanomenats progressistes postulen unes causes, sempre associades a les polítiques de dretes, i unes solucions, sempre associades a la consciència ciutadana i/o a la sanció, mentre els de l’altre extrem solen apel·lar a la resolució contundent. En cap cas, però, ni els uns ni els altres aporten solucions possibles.

Així, tornant a la immigració, partint de l’afirmació que existeix i existirà, potser la qüestió no és si un país ha de donar cabuda a totes les persones de fora perquè fugen dels seus països perquè pateixen gana i misèria. O bé si un país no pot admetre ningú de fora perquè això és un focus de tota mena de desgràcies per a la població autòctona. Potser el que el governant s’hauria de plantejar és quanta immigració pot assumir un país sense que es ressenteixin, per malservits, tots: els que ja hi són i els que arriben.

Però això, naturalment, és molt més complex i complicat de respondre i els populistes no estan per resoldre els problemes, sinó per consolidar-se en el poder.

El problema és que el populisme –de dretes i d’esquerres- està cada cop més arrelat a casa nostra. Tanmateix, perquè aquest populisme s’assenti al país, cal un altre element. Cal que hi hagi una ciutadania que combregui amb rodes de molí.

En aquest sentit, l’educació i els canals d’informació, fonamentalment, juguen un paper important.

Dues preguntes sobre trànsit

A la Trama, l'estúpida limitació de vecolitat a 80 Km/h no ens acaba de convèncer, és més, estem segurs que és una astuta maniobra recaptatòria del govern d'esquerres per poder fer més polítiques socials (com els agrada de dir), i de passada obrir més embaixades arreu, comprar algun Audi8 que els falta, fer una campanya sobre la memòria històrica o encarregar una enquesta sobre la felicitat dels catalans. Tot a fi de be i per millorar la nostra qualitat de vida (tot i que no ho sabem reconèixer).

Però l'altre dia, tot venint de Girona per l'AP-7, vaig veure un detallet que em va fer pensar: caram! que llestos que són els nostres governants i que burros que som nosaltres que no els entenem. I per entendre'ls millor, hi ha un parell de preguntetes sobre trànsit que potser - segur - que les criatures d'iniciativa ens sabran respondre i ens il·luminaran en la nostra estultícia (- Que n'aprenguin!, diran...).

1.- Ens volen convèncer que la velocitat limitada a 80 Km és per millorar la qualitat de l'aire i per això, als voltants de Barcelona no ens deixen anar més ràpid. Per la C-31 o la C-32, la limitació comença a Castelldefels, a uns 18 Km de Barcelona; per l'A-2 o l'AP-7, la cosa s'inicia cap el Papiol, a uns 15 Km de la ciutat. Arribant des del nord per l'AP-7, el primer indicador de limitació a 80 Km/h està només a 600 m del terme municipal de Barcelona. És que a Montcada, La Llagosta, Santa Perpètua de la Mogoda o Montmeló no hi ha pol·lució?. És que els habitants d'aquesta zona són més resistents a la contaminació? O és que no quedaria be limitar la velocitat a 15 Km de Barcelona (Montmeló) i al cap de 5 Km pagar un peatge a La Llagosta? Segur que hi deu haver una raó tècnica que no sigui una trucada de l'empresa concessionària a Palau. Però jo no la sé.

2.- A la C-32 s'ha imposat la "velocitat variable" diuen que per millorar els accessos a Barcelona quan hi ha embuts de tràfic. Potser si. També diuen que millora la contaminació, però aquest raonament és del tot inconsistent. Així dons, com és que la velocitat variable està en els dos sentits? Quins embussos es volen evitar en el sentit Barcelona-Castelldefels? O és precisament per causar embussos a la plaça d'Espanya? Segur que no es tracta d'una mesura inspirada en la voracitat recaptatòria i hi deu haver una raó tècnica. Però jo no la sé.

El meu gra de sorra

Voldria contribuir amb el meu gra de sorra a la persecució a la qual està sotmesa ICV i, sobretot, l’Hble. Saura.

Ja he dit en alguna ocasió que no m’agrada aquest Govern i, si n’hagués de destacar algun dels seus socis –com a pitjor-, aquest seria ICV. Per tant, malament anem d’objectivitat...

Permeteu-me, però, recordar temes com ara el Feng-Shui o el bus de l’Estatut com a despeses del Govern tan oneroses com perfectament prescindibles. O el llarg episodi de la sequera que, per decret, s’ha clos recentment. O, molt més proper en el temps, la recent aprovació per part del Govern d’una partida, importantíssima en valors absoluts i relatius, per a noves experiències tipus bus de l’Estatut, que es veu que jo no, però el Sr. Saura sí que ho va trobar profitós.

Podem parlar de la presència del Conseller en alguna manifestació per –diu- imperatiu ètic –a mi m’ha semblat més aviat estètic, amb performance inclosa-. Cal recordar que en una d’anterior es va mantenir al marge perquè –deia- havia de vetllar per la seguretat... etc.etc...

Vull comentar ara el tema de la velocitat en les vies d’accés a Barcelona. En sóc persona afectada: cada dia entro a la Ciutat per l’autovia de Castelldefels. El meu tram en aquesta via comporta uns 4-5 panells d’aquests de velocitat variable. Avui he trobat, per aquest ordre, indicacions de 80-60-80-70.

Cal tenir present que entre un i altre panell hi ha menys d’un minut. Algú pot, raonablement, convèncer-me (1) que aquest estira-i-arronsa del velocímetre serveix per a alguna cosa? (2) que en 3 Km ( que és la distància aproximada entre el primer i el darrer panell) cal canviar quatre vegades la velocitat per millorar l’accés a la Ciutat? (3) que no hi ha algú que està jugant amb mi a base de tocar botons?. Em conformo amb una resposta raonable a qualsevol dels tres aspectes.

Hi ha comentaristes que aquests dies, arrel del tema velocitat, incideixen en el fet que un partit amb poca representativitat pugui imposar determinades actuacions al conjunt de la ciutadania. L’argument és que el que es pretén és acontentar l’electorat, no pas la ciutadania. Crec que s’equivoquen. El Sr. Saura & Cia s’han empassat les coses amb les quals no s’hi juga –llegeixi’s Bracons, la MAT, el tercer cinturó-. Aquest assetjament al ciutadà –la part dèbil- és la compensació a aquelles altres coses que han trobat la negativa per resposta. Ve a ser com aquell nen que li diuen no a la moto i li regalen la bike...., que també té dues rodes.

Perquè, si no volem contaminar, no ens posem amb el sector de la indústria de l’automòbil?. Perquè no vetllem per la contaminació industrial?. Perquè sempre ho ha de pagar tot –TOT- el ciutadà de-a-peu?

Que em perdonin, doncs, el Sr. Saura, la Sra. Camats i tots aquests de l’esquerra de debò, però em sembla que la seva és una política d’arbitrarietats enllaçades una darrera d’altra, amb l’explicació que ens volen salvar i volen salvar el món.

La meva àvia ja deia que els extrems es toquen, avui he escoltat que en Bush va dir en una conferència de premsa ahir –no sé si deixava que els periodistes preguntessin en acabar- que “hem fet més segura la nació i més lliure el món”. Tinc la impressió que quelcom semblant podria dir en Saura quan, espero que d’aquí poc, plegui.

La importància de cada lletra

Un dels articulistes que m’agrada llegir és en Màrius Serra. Sobretot les seves elucubracions a l’entorn de les paraules i del llenguatge, de les traduccions, etc. les trobo delicioses i, sovint, em fa riure amb els seus jocs de paraules.

Realment, en un escrit, cada lletra és important. Si falta una lletra, si està de més o si es troba en el lloc equivocat, pot comportar confusions. No diem si, a més a més, després es tradueix l’escrit a altra llengua!.

Això ve a cap perquè avui he passat per davant d’un restaurant -ep! he passat per davant, que jo sóc carmanyolarire- i he pogut llegir en aquelles pissarres que posen al carrer per informar del menú del dia, que d’entre els segons plats que oferien hi havia “Fillet de bou”.

Anem a veure, “fillet”?... i de “bou”?. La vaca, el toro o el bou, quan són “fillets”, són vedells, no?. Llavors què ens ofereixen? “vedell de bou”?. No, no deu ser això.

Fem l’anàlisi a partir del “bou”. El bou és, habitualment, un toro castrat, llavors, com ha pogut tenir un “fillet”?. Ens ofereixen, tal vegada, “fillet” d’un toro que, posteriorment ha estat castrat?. Si és el cas, deu ser castrat de fa poc, perquè en cas contrari, el fillet ja seria un fill. És a dir, que seria un bou o un toro, però no pas un “fillet”. D’altra banda, la persona que ha confeccionat la carta, com pot saber no només qui és el pare del “fillet”, sinó que a més ha estat castrat de fa poc?... Encara més, ens posaran al plat el “fillet” sencer?...

Bé, tot això m’ha portat a pensar que, senzillament, sobrava una –l- i que el que realment posarien al plat dels clients que ho demanessin seria “filet de bou”.

Com deia, cada lletra és important. Mireu, sinó: tripartit / tripartits / tripatir. En el primer cas, ens trobem davant el que el govern diu que és. El segon mot reflexa la realitat. El tercer és el resultat per al conjunt de la ciutadania, si més no fins que arribin a tripetar.

Salut!

Divertimento -6-

Ministre d’Informació i Turisme,
Amb l’Arias, Vicepresident,
Nexe d’unió amb el franquisme.
UNA! Duu encara gravat a la ment
Evoca: GRANDE! constantment
LIBRE! . Això li costa, vés que hi farem!.

Firmava amb Franco Sentències de Mort.
Regnava als carrers, que en deia seus.
Acròbata de l’ideari, i fou per vots, no penseu,
Guanyà un democràtic escó al sector oposició.
Ara, arribat a la seva edat darrera

Imagina que no ha acabat la carrera.
Retruny des de Galícia, aquest vell
Improperis a cents i disbarats a mils.
Baix el ventre té el cervell!
Alternativament, demència senil.
Romangui callat, Sr. Fraga, Senador Vitalici.
No parli, ja que no pensa. Explori altres vicis.
Escacs, sopeta calenta i un bocí de bon pernil.



PS.- Ateses les darreres noves sobre el vot del PSC al pressupost de l'Estat, recomanem la lectura del Divertimento -5-