Història interminable

Ara fa tres o quatre anys es debatia l’estatut i quasi tots els partits polítics ens vam prometre que allò seria la fi dels nostres mals, de l’espoli fiscal, del dèficit endèmic... tindríem les transferències de rodalies, dels aeroports, disposaríem de la cistella dels impostos (50% de l’IVA, no-sé-quant de l’IRPF...). I encara més, l’estatut obligava al Gobierno de Madrid a complir una llei orgànica aprovada per les Cortes.

Ja ha passat quasi un any del termini exigit per la llei per al compliment de l’estatut (i per tant, del finançament). I ves per on ens hem anat assabentant de vàries coses: a) en ZP és un embustero – cap novetat -; b) el finançament no estava en l’estatut, sinó que calia pactar-lo (i sempre fa de mal pactar amb qui té la clau de la caixa, per cert); c) la cistella dels impostos (aquells percentatges tant rígids) són interpretables (segons com es compti, depèn de com es miri); d) el Gobierno no compleix la llei aprovada per les Cortes perquè no li dóna la gana (fins ara no hem escoltat altres raonaments); e) la negociació bilateral (de tu a tu, ens deien) no es farà, sinó que es discutirà amb les 15 CCAA en el marc de la LOFCA. Quan es parla de solidaritat territorial, ni s’esmenta Eukadi o Navarra, tant poc solidàries fiscalment. Però és el que fa tenir la clau de la caixa.

A aquest panorama cal afegir un parell de detalls de certa importància: per tal que Catalunya disposi de més fons caldria que a) altres comunitats s’avinguessin a tenir-ne menys, i/o b) l’estat renunciï al fons corresponents a les competències transferides. Però ni una cosa ni altre. Andalusia o Extremadura (per posar dos exemples) no estan disposades a renunciar al superàvit fiscal (de fet ja han compromès gran part de la despesa futura amb una nodrida superpoblació de funcionaris). D’altra banda, l’Estat no es mostra disposat a renunciar ni a un sol funcionari o partida pressupostària, estiguin o no transferides aquelles competències. És més, l’Estat s’engreixa en lloc d’aprimar-se: es creen ministeris nous, es mantenen els que gairebé no saben què fer (el ministerio de Igualdad o el de Cultura en són dos exemples).

I ara què: dons que l’Estat està disposat – diuen - a posar sobre la taula 9.000 milions d’euros a disposició de les CCAA per veure com es barallen entre elles, mentre els ministerios creixen i creixen i les lleis estatals van envaint competències de les comunitats (llei de dependència, inversions en infrastructures – jo poso els diners, ja us diré en què -). Mireu si no la maxacona propaganda de l’estat, els anuncis del qual sistemàticament acaben amb un lacònic “gobierno de España” (ep! que ningú es confongui, qui mana, mana, que per això té la clau de la caixa).

Davant d’això què ens queda per fer? Dons aquí a la Trama som més aviat pessimistes. Quan ens donin (possiblement juliol) la propina, el PSC (amb tota l’artilleria mediàtica, que no és poca) s’esforçarà en fer-nos veure que això és la repera. CiU de tot el contrari. Qui ho té pitjor és ERC i els papanates del Saura, que han de marcar paquet sense deixar d’anar amb Audi.

Però qui ho té pitjor, malament de debò, som nosaltres. Cornuts i a pagar el veure.

El finançament, l'estatut, el ZPinotxo i els d'aquí

Durant una colla de mesos ens van donar la tabarra amb l’estatut, era quan l’estaven discutint al parlament i el ZPinotxo va pronunciar uns dels primers “apoyarés” (apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña, jajajaja – això ho va dir baixet -). Recordo innombrables tertúlies a la ràdio i a la tele on els portaveus de cada partit s’atipaven de dir-nos que amb aquest estatut el finançament estava garantit perquè es calculava a partir de les “cistelles d’impostos” (recordeu?). Si ens toca el 50% de l’IVA, dons calculat i cobrat l’IVA, la meitat cap el calaix; que si ens toca el 35% de l’impost sobre la renda de les persones físiques, dons un cop l’agència tributària ens fot els calers, el 35% al calaix de la Generalitat. Amb aquest finançament, ens deien, la inversió en infrastructures de l’estat a Catalunya estava garantida i en els següents 7 o 8 anys aniríem en AVE a tot arreu (i casi de franc, amb el sopar pagat, com deia en Pla). I tot això passaria perquè l’estatut era una llei orgànica i el gobierno estaria atrapat pels collons i no tindria més remei que complir la llei (ja!). I tot això, deien alguns, superaria els 23 anys de “pujolisme” en que no s’havia modificat l’estatut (imagino que no esperarien que es modifiqués l’estatut al cap de 6 mesos de la seva posta en vigor).

Aleshores va venir el “cepillado” de la comissió constitucional del Sr. Alfonso Guerra, les esmenes de las Cortes, algunes d’elles presentades pels diputats del psc-PSOE, amb el ministre d’indústria Sr. Montilla al cap d’avant, la rebaixada a Madrid i finalment, els recursos al tribunal constitucional.

Ara, dos anys desprès, sembla que el Gobierno s’ha deixat anar de la trampa que l’agafava pels collons i no compleix la llei orgànica que és l’estatut. El finançament no només no arriba la data que la llei obliga, sinó que es va ajornant de manera indefinida sense altre raó aparent que “ahora no procede”: quan no són les eleccions gallegues, és la crisi, o les converses multilaterals amb les 17 autonomies, o que en Chaves no ho veu clar, o el que sigui... el resultat és que no tenim el fantàstic finançament que tots esperàvem. Vaja, que ens enganyen, els d’allà i els d’aquí. O al menys, jo em sento enganyat. I no em refereixo a ZPinotxo (els “apoyarés” del qual ja no se’ls creu ni la seva dona), sinó als líders (és un dir) de casa nostra.

Que ens ha de dir el president de la Generalitat? (aparentment, res), que ens han de dir els Saures, Masos i Carods? (ja sé que s’hi va oposar, però ara és vice-president del govern). Que diu la Chacón, cap de llista del psc a Catalunya? (recordeu: si guanya ZP guanya Catalunya, si tu no vas, ells tornen). Que fan els 25 diputats del psc-PSOE a Madrid? (a part de dir “si, senyor”).

Ara, passats aquests dos anys, hom té la sensació (una vegada més) que se’ns pixen al damunt i ens volen fer creure que plou. I què hi podem fer? Pel que es veu, esperar que escampi.