Xiringuitos

Encara que sigui un post ràpid i poc elaborat, no me'n puc estar de comentar la notícia. Ahir es va reunir la comisió mixta estat-generalitat per acordar (o no) el traspàs de certes competències a la Generalitat. El Saura estava que no tocava de peus a terra de content, tot i que el seus veins de taula de Consell, Puigcercós i Montilla, no semblaven tant entusiasmats. Deu ser la diversitat de punts de vista...

A TV3 (la, cada cop més, seva) ens van explicar repetides vegades que ens havien traspassat la "gestió de costes". Òndia! Que guai! serem (seran) resposables de l'ordenació territorial de la costa... Però no, en una connexió, el corresponsal a Madrid va explicar, així com de passada, que ens havien traspassat certes "competències", quedant exclosos l'urbanisme i els ports (que hom es diu: - però hi ha més?). Dons si, la Generalitat de Catalunya es resposabilitzarà de "les instal·lacions turístiques no estables", o sigui, els xiringuitos! Ens han traspassat els xitinguitos de platja!

Acabem d'assolir les més altes cotes d'autogestió. Tenim els xiringuitos!

El Saura no s'entera? O és que d'on no n'hi ha no en raja?

Seguretat aeroportuaria

Darrerament es parla molt de terrorisme, a la tele, a la ràdio, als diaris..., sovint amb adjectius qualificadors: global, islàmic, polític, local, etarra... S'ha perdut una mica el sentit original de la paraula i s'aplica indiscriminadament a diversos actes (sovint violents) seguint les directrius oficials (això ja ho fan els periodistes, que s'apunten a una moda amb singular alegria). Però mirem que en diuen els diccionaris.

Gran Diccionari de la Llengua Catalana (IEC). Terrorisme: Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política

Diccionario de la lengua española (RAE). Terrorisme: 1 Dominación por el terror; 2 Sucesión de actos de violencia ejecutados para infundir terror. Com que usa la paraula terror, anem a veure que és. Terror: (del lat. terror, -ōris). Miedo muy intenso (només he posat la primera accepció).

Curiosament, segons l'IEC es podria considerar com a tal qualsevol guerra (a la segona guerra mundial, per exemple, es va usar la violència de manera sistemàtica i indiscriminada, tant a les trinxeres com sobre Londres, Berlín, Coventry, Colònia, i no diguem Hiroshima i Nagasaki. Eren els aliats uns terroristes? Ho eren els exercits de l'eix? Jo personalment diria que els que van llençar la gent a la guerra eren una colla de malparits, però no els anomenaria "terroristes". Eren terroristes els membres de la resistència francesa? Deixem l'IEC, que sembla que no està a l'alçada de les circumstàncies.

La RAE diu que és la "dominació pel terror" o "actes de violència que infonguin terror", que és una por molt intensa. O sigui, que agafant la primera accepció, pel terrorisme no és indispensable la violència, només cal produir una por molt intensa (terror) que faciliti la dominació de l'aterrit. Jo podria tenir aterrit el meu veí explicant-li que hi ha lladres al barri, que són molt violents, la qual cosa em permetria tenir-lo més o menys sotmès a la meva voluntat. És a dir, que el terror es pot produir quan algú pensa que pot rebre, no és estrictament necessari que rebi. En resum, que jo seré un terrorista en la mesura que sigui capaç de produir una por molt intensa, sense que per això hagi d'exercir la violència, només cal que digui (i convenci) que la violència pot existir.

En aquest mon globalitzat, després dels atemptats de l'11-S (del qual hi ha, certament, algun dubte), de l'11-M a Madrid, dels de Londres i d'altres en diversos llocs del planeta, a part d'envair països amb excuses que s'han demostrat falses i que res no tenen a veure amb els atemptats, s'han implementat una sèrie de mesures de control als aeroports. Actualment aquest control ha assolit cotes clarament ridícules, com no poder portar líquids, fer treure el cinturó i les sabates, fins i tot el mocador del cap (cas real d'una amiga), engegar els portàtils i una llista interminable de mesures que produeixen llargues cues, enormes molèsties i, sobre tot, una important pèrdua de llibertat, a més de una constant vexació del passatger, que es veu obligat pràcticament a despullar-se davant d'un tipus uniformat (normalment d'una companyia de seguretat privada).

Té això alguna cosa a veure amb la seguretat? Des d'aquestes mesures els atemptats han continuat a trens, metros, autobusos, hotels.... Entre tant ens han explicat que uns tipus es van passejar per mitja Europa amb una capseta plena de

poloni 210 sense que cap d'aquestes mesures de control ho detectés. O sigui, queda demostrat que els dolents (que no deuen ser tontos) es salten les mesures de control i passen per la porta del darrera. D'altra banda, com que les mesures de control són molt espectaculars, no m'imagino cap dels potencials "malos" tractant de passar d'amagatotis pel costat de l'arc magnètic. I si jo fos dels dolents, deixaria de banda els avions i em concentraria (com de fet fan) en altres acumulacions de persones.

Per tant, cal concloure que les mesures de control no milloren la seguretat (de fet, ni ho intenten). Per a què dons aquestes mesures? Quins efectes tenen? Jo crec que només un: causar por (terror) en la població. I ja se sap que una població aterrida és més fàcil de controlar, més submisa, menys "protestona"... tot sigui per evitar que un dia pugui patir violència.

Si aquestes mesures tractessin de millorar la nostra seguretat s'aplicarien a TOTS els llocs possibles: trens, avions, autobusos, concentracions culturals i esportives, etc. Perquè només als aeroports? Jo crec que la percepció popular d'inseguretat dels avions és més intensa per allò que no toquen a terra, que si explota alguna cosa no se salva ningú perquè l'avió cau de molt amunt, mentre que en un tren sempre hi ha algú que se salva (i aquest podríem ser nosaltres). Tendim a pensar que "no em tocarà a mi", que és el que pensem cada cop que sortim a la carretera, on hi ha molts més morts que en tots els atemptats terroristes (a Espanya, l'any 2002, 5.347 morts).

En resum: si les mesures de control aeroportuari no són de seguretat (la realitat és així de tossuda), si només s'apliquen a un dels molts possibles llocs on teòricament es pot atemptar, si els llocs de concentracions massives no són vigilats amb la mateixa intensitat (potser ho són per altres procediments menys visibles i menys molestos per la gent), cal concloure que la única finalitat és mantenir la població espantada, aterrida.

A aquestes alçades del post, recomano vivament tornar amunt i rellegir les definicions "terrorisme" que aporta la Real Aacademia Española de la Lengua.

Un comentari final. Si un dia les companyies aèries disminuïssin els seus ingressos, només un 10%, les mesures de control als aeroports s'acabarien en 24 hores. Recordeu, sinó, que el cabell d'àngel de les ensaimades mallorquines va ser declarat "no líquid" per una tímida protesta dels pastissers. Si deixéssim d'anar amb avió (només reduint els vols de vacances) la seguretat deixaria de ser "el problema".

Està a les nostres mans... abans que ens anestesiïn definitivament.

NO VOLEN FEINA

Sembla que al mercat hi ha automòbils l'emissió de CO2 dels quals és molt elevada en comparació amb altres que són més respectuosos amb el medi ambient.

El govern ho ha detectat i creu que cal fer-ne quelcom.

Podrien fer-se moltes coses. Per exemple es podria evitar la fabricació d’aquest tipus de vehicles. Per exemple es podria incentivar l’ús de combustibles ecològics. Per exemple es podria promocionar l’ús de vehicles mixtes (elèctric-carburant). I segurament més coses. Tanmateix aquestes propostes, dites sense pensar gaire, comporten gestions i negociacions addicionals que topen amb interessos de tercers (fabricants de vehicles, petrolieres, ...).

D’acord amb això, el govern opta per dir: els vehicles que pol·lucionen més pagaran un impost addicional.

Al meu entendre, aquesta no és la solució al problema, atès que normalment els vehicles que més contaninen coincideixen amb els de gamma més alta i, per tant, poc pot influir un increment menor en comparació amb el preu total, al moment de decidir l’adquisició d’un vehicle d’aquest estil. Tampoc aquest fet evitarà que el vehicle en qüestió emeti menys gasos.

Hi ha uns altres vehicles que contaminen més que altres: els més antics i sense manteniment. Aquests no es veuran afectats i, per tant, tampoc deixaran de contaminar.

En aquest sentit, un millor control a través de l’ITV no estaria malament. Clar que l’ITV tampoc serveix per a res, llevat de per pagar un impost més. Per cert que la revisió d’ITV en vehicles de gasoil presta una atenció especial al tema d’emissió de gasos mentre, pel que vaig veure en un quadre-resum d’emissions contaminants, d’un mateix model de vehicle, és el de gasolina el que contamina més.

Tanmateix, el govern proposa un impost i amb això, problema resolt. Poca feina i a la memòria de l’acció de govern de la legislatura ja pot afegir un nou paràgraf en l’àmbit de protecció del medi ambient... i a una altra cosa.

Passo a un altre tema: les bosses de plàstic. Sembla que això comença a ser un problema (a mi em sembla que fa temps que ho és).

Com en el cas anterior, em venen al cap diferents solucions. Ja avanço que la primera crec que seria que la gent s’habitués a anar a comprar amb la seva pròpia bossa. Tanmateix, no ens ho posen fàcil, perquè si posem per exemple el tema verdures i fruita, és molt diferent el volum de compra en la botiga especialitzada que en el supermercat, on acostumen a embalar amb gran quantitat de plàstic, safates, etc. les quatre pomes que necessites, multiplicant el volum de la compra i fent insuficient el cabàs. El mateix és aplicable a les carns envasades, etc.

Per tant, primera mesura, fora envasos inútils, si us plau!

Hi ha un altre problema addicional. El ritme de vida actual fa que, sovint, haguem d’anar a comprar en sortir de la feina (on només faltaria portar el cabàs, a més a més de la cartera, el portàtil que t’has endut per acabar aquell tema urgent, la bossa del gimnàs on vas al migdia perquè no tens altra hora, el dinar que portes en carmanyola perquè cada dia no es pot anar al restaurant,...). Per tant, passes per súper abans d’anar a casa i et donen les bosses de rigor. Pregunto: i si aquestes bosses fossin biodegradables i de mida cubell d’escombreries?.

Per tant, segona mesura, bosses reutilitzables.

Segurament hi ha altres possibilitats, com ara bosses retornables, com les ampolles de vidre que també ho eren abans, etc.

Bé, també veiem que hi ha feina aquí, per tant: que les bosses es paguin. Línia a afegir a la llista d’accions per protegir el medi ambient i endavant que no ha estat res.

Com veiem, moltes coses es poden “resoldre” pagant.

El govern ho té tan assumint que ell mateix s’aplica la mateixa solució.

Aquests dies s’ha celebrat el debat de l’estat de la nació (o com es digui el debat de política general que es fa cada any). El president del govern ha anunciat una espècie de subvenció de 2.500€ per cada nou fill.

De seguida hi ha hagut una bona acollida per part dels mitjans i persones afins. Però algú s’ha parat a mesurar què costa un fill a una família?

No serien més bones solucions proveir de serveis públics adients, suficients i gratuïts o gairebé gratuïts de guarderies? O eliminar impostos indirectes a determinats productes (bolquers, alimentació infantil,...)?. O millorar l’atenció pediàtrica (com déiem l’altre dia)?

El govern sí que ho ha calculat, i això és més car que 2.500€ per nen i, encara pitjor, dóna feina!

SOBREPROTECCIÓ

En general i per definició, no n'hi ha cap dels governs actuals europeus i desenvolupats que, sigui quina sigui la seva tendència en l'eix esquerra/dreta no vulgui o no digui que vol la prosperitat del país.

Entenc, però, que hi ha dues tendències marcades. D'una banda hi ha els governs que opten per una política de més gran oferta de possibilitats i, per tant, més llibertat d'opcions i altres amb un desig de gestió total de la vida de les persones, per la sobreprotecció dels ciutadans: des del moment que neixen fins a la mort el govern té cura de tot.

Segons la meva manera de veure les coses, el benestar, l'equitat, la justícia social són i han de ser objectius del govern, però amb respecte a la llibertat de les persones, a la diversitat. Deia algú: la igualtat, segons com s'enfoqui, si s'imposa des de dalt i es pretén uniforme, pot portar perills per a la lliberat.

Em refereixo ara a l'actual govern de Catalunya i posaré dos exemples, d'entrada aparentment banals, però que que crec que il·lustren quina és la tendència.

Fins a la formació del primer govern tripartit el departament que té cura de les escoles es deia "Departament d'Ensenyament" i el que té cura de la sanitat "Departament de Sanitat i Seguretat Social". D'entre d'altres canvis que no donen gaire feina, aquests dos departaments van ser objecte de variació en la seva denominació, passant a dir-se "Departament d'Educació" i "Departament de Salut".

No entraré en el cost que representen aquests canvis. Únicament em vull referir a la concepció.
Mirem el diccionari (m'agrada molt consultar el diccionari: és un dels llibres més objectius de conec):
- Ensenyar: comunicar a algú (una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc.) donant-li'n lliçons, explicacions, etc. / Instruir / Indicar, mostrar, deixar veure.
- Sanitat: qualitat de sa, salut, salubritat / Conjunt de serveis que tenen per objecte la preservació i restauració de la salut pública d'una comunitat.
- Educar: formar (algú) desenvolupant i dirigint les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals.
- Salut: estat de l'organisme lliure de malalties / Plenitud de la condició humana / Segons l'OMS, la salut és "l'estat de complet benestar físic, mental i social, i no tan sols l'absència d'afeccions o malalties"

Si mirem els organismes dels dos departaments en qüestió, veurem clarament que no han variat gaire respecte dels anteriors governs. Estem, per tant, davant una qüestió de concepte: el govern vol vetllar per la nostra educació i la nostra salut. Personalment crec que el que ha de fer és proveir un bon sistema d'ensenyament i sanitari. L'educació i la salut han de ser responsabilitat de cadascú.

Així, mentre el govern vol que a les escoles s'eduqui, els col·lectius de mestres es queixen de la deixadesa dels pares que, diuen, deixen en mans de l'escola aspectes educatius que, en realitat, corresponen a la família. Al mateix temps, els pares que volen educar els seus fills d'acord amb el seu pensament, es queixen del dirigisme de l'administració en els dissenys curriculars. He llegit recentment en un article de F. Marc Àlvaro que els pares que volen i poden optar per una escola privada o concertada encara disposen d'alguna opció a triar, no així els que volen o no tenen altra opció que l'escola pública. A tall d'anècdota explica que el tradicional pessebre es va convertir en una escola pública en "un típic poble d'hivern" per tal de no ferir cap sensibilitat... dic jo que posats a no ferir, més val no fer pessebre, no?.

D'altra banda, i pel que fa a la sanitat, la salut que diu el govern, hem sabut aquests dies que hi ha un problema de manca de pediatres. Segons la consellera el problema es presenta a determinades hores, entre les 18 i les 21 hores, crec recordar, que són les que més nombre de consultes acumulen i, en canvi, és quan hi ha menys pediatres. Ella, que és molt espavilada, ja ha vist que això coincideix amb l'hora d'acabament de bona part de les jornades laborals. A veure si, malgrat ja ha fet la roda de premsa de rigor, hi segueix pensant i veu que el que cal fer és posar més pediatres a aquestes hores. Si ella vetlla pel sistema sanitari, els pares ja vetllaran per la salut dels seus fills.

I aquesta voluntat dirigista, a més a més, provoca situacions preocupants. Així podem llegir en els mitjans de comunicació com els nostres polítics discuteixen a bastament per la idoneïtat de l'assignatura d'educació cívica (segurament plenament matèria d'educació), mentre els alumnes que s'acaben d'examinar de les proves d'accés a la universitat (a l'educació universitària?) treuen cada cop pitjors notes en matemàtiques (matèria d'ensenyament).

LECTURES RECOMENADES -2

Al DOGC de data 11 de juny apareix un nomenament que, de nou, m'ha atret l'atenció.

També, naturalment, és un càrrec eventual o de confiança. Es tracta del nomenament del Sr. Marc Rius i Piniés com a coordinador general de Planificació estratègica del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació.

Com en el cas que comentava l'altre dia, el nivell i el grau cón els més elevats possible a l'administració de la Generalitat i el complement també de gairebé 40.000€ cada any. Per entendre'ns, això deu suposar uns 100.000-120.000€ l'any pel cap baix. Ignoro quina quantitat correspon al partit.

Pensem que aquest departament té una secretaria general, que encapçala el Sr. Boada. Una direcció de serveis amb, ni més ni menys, que tres subdireccions generals. Set direccions generals, amb un total d'onze subdireccions generals, dues secretaries i cinc organismes autònoms, a banda d'altres oficines, secretaries de comissions, gabinets, serveis (en plural) jurídics, i serveis territorials diversos.

Veiem les funcions del coordinador general de Planificació Estratègica del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació:

a) Participar en l'estudi, el disseny, la planificació, l'execució i l'estratègia dels programes d'actuació impulsats per la secretaria general del departament.
b) Assessorar i fer el seguiment del desenvolupament de les estratègies que s'apliquin per l'assoliment dels objectius marcats pel departament.
c) Fer el seguiment i l'anàlisi de les repercussions de les polítiques sectorials del govern en polítiques públiques de seguretat que impulsa el departament.
d) Planificar, dissenyar i coordinar l'elaboració d'estudis d'anàlisi i prospectiva sobre les polítiques públiques que impulsa el departament.
e) Desenvolupar qualsevol altra tasca que li sigui encomanada relacionada amb les anteriors.

Coneixent la quantitat de gent que hi ha per planificar, estudiar, dissenyar, assessorar, fer el seguiment dels temes, desenvolupar, impulsar, estudiar, promoure, gestionar, etc. etc... algú és capaç de saber què farà aquest senyor?... Potser no té prou feina a la secretaria política d'ICV?

LECTURES RECOMENADES

Em sap greu no disposar de temps suficient i, sovint, de paciència, per llegir amb detall el DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya). De ben segur em perdo moltes oportunitats de reflexió. Amb tot ho recomano.

Moltes de les entrades corresponen a purs tràmits. Tanmateix, hi ha un apartat, el que correspon a "càrrecs i personal" que resulta força ensinistrador.

En aquest apartat apareixen els nomenaments, convocatòries de places, distintius al mossos (sí també n'hi ha que fan la feina ben feta, llàstima que no els filmin!), etc.etc.

Em vull referir ara a aquest apartat i, més concretament a una resolució del Departament de la Presidència apareguda al DOGC del 30 de maig proppassat nomenant una assessora del president.

Caldria pensar que els càrrecs d'assessor han de servir per cobrir aquells buits en determinada matèria que es produeixen en l'organigrama dels diferents departaments. En rigor, hauria de ser difícil que això passés. Però seria explicable en aspectes puntuals. Així, per exemple, pot ser adient que l'ens responsable de temes religiosos compti amb un assessor per a aquelles religions amb poca o nova implantació al País.

Tanmateix, el president de la Generalitat té tot el Govern per assessorar-lo en qualsevol matèria. Personalment, si presidís la Generalitat, se'm faria difícil trobar un càrrec d'assessor per posar-hi un amic.

No és el cas del nostre president.

La resolució a la qual em referia abans nomena la Sra. M.A. Fernández Suau com a assessora en matèria de polítiques culturals i comunicació del Departament de Presidència!.

En la resolució s'especifiquen les funcions d'aquesta assessora, que són (no us ho perdeu!) "assistir al president en matèria de polítiques culturals i comunicació; facilitar al president els contactes amb els sectors corresponents; elaborar la documentació necessària per a les activitats públiques del president amb els diversos agents socials i territorials en aquest àmbit".

També s'hi especifiquen les retribucions d'aquest lloc de treball: màxim grup i màxim nivell més un complement específic de prop de 40.000€ anuals... Oi que no està gens malament?

I dic jo: què passa amb els temes culturals?. El president no es refia del conseller de Cultura i Comunicació? (potser perquè no és "dels seus" -motiu per altra banda molt de moda al govern actual-). Al president li sembla que el conseller en qüestió no està capacitat per assistir-lo en matèria cultural?. Pensa que no li facilitarà contactes amb el sector perquè se'ls guarda tots per a ell mateix?. Potser el president creu que , atès que ja existeix un ministeri del ram, no cal un conseller de cultura i ha fet un primer pas per eliminar aquest Departament?. Potser li dóna tanta importància a la Cultura i la Comunicació que vol assumir personalment aquestes matèries?. El president ha perdut la llista i, com que no ho té anotat, no recorda que té un conseller per a tots aquests afers?. El president té una amiga que no ha sortit regidora i cal col·locar?...

En tot cas, em temo que aquesta ampliació de plantilla i de pressupost per a temes culturals i de comunicació no la notaran els "agents socials i territorials en aquest àmbit" , la notaran únicament "els agents socialistes i territorials en aquest àmbit"...

kubotan

Si fa uns dies algú m'hagués parlat del kubotan hagués pensat que es tractava d'un joc de la play station o d'un ball africà. Ara, gràcies al cop de puny que un manifestant va endegar a un mosso sabem que és un estri de defensa i atac, no qualificat per no-sé-qui com a arma, però que si t'ataquen amb l'estri, sigui arma o no, et fa mal.
Sembla que els mossos el fan servir en certes intervencions, si be no és reglamentari. I si no és reglamentari: perquè el fan servir? Com? quan? qui decideix agafar-lo en sortir? Jo, en la meva ignorància de les coses de la poli, pensava que quan sortien només portaven allò que és reglamentari i que, per tant, el departament d'Interior els facilita. Però es veu que no, que els mossos poden fer servir estris (no sé si armes) no reglamentàries.

En aquest moment se m'acuden algunes preguntes:

- qui compra els kubotans? Cadascú pel seu compte? La patrulla va a la botiga i demana descompte per quantitat? El departament els compra "per si algú els vol fer servir"?
- qui decideix agafar-los en sortir? cadascú? el cap de la patrulla o el que sigui la unitat de tropa? en certs serveis o en tots? els agafen tots o només els que volen? o els porten sempre, com el boli (reglamentari?)?
- és l'únic estri "no reglamentari"? en poden fer servir d'altres? en aquest cas, quins? poden portar la pistola de casa? el cotxe ha de ser l'oficial o els mola més un Z4 que te el caporal? es pot portar una porra decorada?

A part de la conya que es pugui fer, aquest incident ha posat de manifest certa disbauxa en la reglamentació de la policia autonòmica, sobre tot perquè el seu cap, el Sr. Saura, no ha sabut explicat (o no pot) que fan exactament els mossos, quines instruccions tenen, quines armes o estris fan servir, en quines circumstàncies... I tot això també forma part de les actituds democràtiques. Que malauradament sembla que es perden en favor d'una mena de partit únic que copa totes les institucions.

Conte

Ara fa molt de temps un grup de mariners va arribar a una terra desconeguda. El paisatge de seguida els va atreure i van decidir endinsar-s'hi i explorar aquells paratges aparentment verges.
Al poc d'iniciar l'expedició, van descobrir restes que apuntaven la presència humana. Seguint els indicis van veure a la llunyania un poblat que els mostrà el que, aparentment i des del seu punt de vista, era una cultura inferior, poc desenvolupada.
Van decidir romandre emboscats i observar aquella forma de viure.
Era un poblat petit, on la gent vivia d'una forma molt natural. Caçaven, pescaven i recol·lectaven fruits i arrels diferents per menjar, s'havien construït uns habitatges primitius que els permetien romandre a l'abric de tempestes .
Quan havien passat quatre dies, els mariners van observar quelcom que els cridà l'atenció: els ornaments que portaven els habitants del poblat... Semblaven d'or!
Aviat van arribar a la conclusió que aquell lloc era una mina i que si aconseguien convèncer els habitatnts, en podrien treure un bon profit. Van decidir, doncs, fer-se veure i guanyar-se la confiança dels indígenes amb l'objectiu de fer-se amb l'or.
Convençuts de la seva superioritat intel·lectual i moguts per l'interès, van iniciar una relació de falsa amistat. S'instal·laren en un lloc proper i van començar el seu acostament al poblat i a la seva gent amb un gran esclat de generositat i amb exhibició de la seva capacitat de millorar la forma de viure fins que van aconseguir atreure l'interès dels aborígens.
Certament, passats uns mesos, els natius caçaven, pescaven i recollien fruits del bosc més fàcilment gràcies a les eines que els van facilitar els mariners a canvi de l'or que ells tenien. Va instaurar-se així una relació estable, si més no en aparença, però alhora desequilibrada, atès que d'una banda es basava en l'interès i de l'altra en la confiança.
Els mariners van decidir instal·lar-s'hi definitivament. La seva situació els permetia viure molt bé sense esforç. Obtenien or dels natius amb el que podien adquirir béns per a ells i renovar les eines que necessitaven els que ara ja consideraven els seus servidors.
Amb el temps però, les necessitats dels mariners per conservar el seu nivell de vida confortable es van incrementar notablement. Destinaven cada cop més or per a ells mateixos i dedicaven menys recursos a les demandes dels autòctons.
Aquests, que no eren tan ingenus com pensaven els mariners, ja havien detectat la magnitud de l'interès dels nouvinguts per l'or i van decidir reduir la seva aportació.
Les conseqüències van ser espectaculars. Els mariners-governants van fer reposició de fons en benefici dels seus servidors, que van veure solucionades les seves necessitats de forma immediata.
Passat un temps, però, les coses van tornar a torçar-se. Els mariners havien oblidat de nou que el seu benestar depenia dels indígenes. Aquests van recordar la seva capacitat de tancar l'eixeta de l'or i plegats van acordar que cada quatre anys farien revisió de la relació.
Pel que jo sé, amb els anys es va produir la situació curiosa de que cada cop que estava a punt d'acomplir-se el termini dels quatre anys, els mariners s'afanyaven a donar compliment a les necessitats dels indígenes. Fins i tot els feien regals addicionals. També els prometien coses cada cop més extravagants, fins i tot allò que no estava al seu abast d'acomplir, però això tant els hi era, perquè no ho pensaven dur a terme.
De nou els nadius van demostrar que no eren ingenus. Ja no confiaven en els mariners. Estaven disposats, si convenia, a liquidar de forma definitiva la relació i així ho van fer saber.
Els mariners no s'ho van creure... però va passar. Els servidors van deixar de proveir-los d'or.
Finalment aquells mariners van haver de marxar de la terra desconeguda. Tanmateix, altres mariners, atrets per la fama del lloc van comparèixer... i tot tornà a començar.
Així m'ho van explicar.
Conclusió: tots els mariners són iguals.

Maragallades

Fa dies que l'ex-president Maragall va fent declaracions sobre al seu passat immediat, les reunions amb en Zapatero que van significar la seva retirada de la Generalitat per donar pas al fidel Montilla, les hores de preparació de la moció de censura contra Pujol... I sembla que tot plegat l'ha portat a la conclusió que tota la moguda que va significar l'impuls del nou estatut, la seva posterior aprovació i ulterior retallada (el "cepillado" d'Alfonso Guerra) no valien la pena. COLLONS!
Es clar que no valien la pena. Com sempre, si s'haguessin pres la molèstia de contactar La Trama els hi haguéssim explicat l'enorme ximpleria que era tot plegat, els hauríem dit que, contra el que deia el propi Maragall, l'estatut no canviaria la vida de la gent, que Catalunya no assoliria noves cotes (fantàstiques, ens deien) d'autonomia, que els calers arribarien de Madrid amb comptagotes... Tot això els hauríem explicat, a més de fer-los veure que tots plegats estaven donant una trista i lamentable imatge.
I ara Maragall ha caigut del cavall i s'ha donat compte que estem allà on estàvem, sense més autogovern, sense més autonomia, sense més finançament... això si, amb un president respectuós amb el poder de Madrid (que carai! per això el van posar), amb dos partits "crossa" que han fet un pacte d'omertà, de silenci, de desinformació, d'anar fent i anar passant amb una única idea política al cap: durar. En tot cas, ara Maragall ha deixat (una vegada més) els seus col·legues del mon de la política amb el cul a l'aire (tots, sense excepcions). Sorprèn que això ho faci el president del principal partit del govern, sorprèn que ho faci precisament l'impulsor de l'invent, sorprèn que ho faci la mateixa persona que ens ha estat dient que el nou estatut (el que ara tenim gràcies a ell mateix) era indispensable, fantàstic, meravellós i necessari.

Sorprèn... o no sorprèn. A mi, la veritat, cada cop em sorprenen menys coses.

El castellà en perill

Es veu que aquests dies s'ha emès per la televisió pública de Madrid un reportatge titulat quelcom semblant a "els ciutadans de segona" en el que es presenta una imatge absolutament tendenciosa i falsa de la realitat de Catalunya.

No he vist el programa -ni ho penso fer, com tampoc acostumo a escoltar la COPE-. Únicament n'he escoltat i/o llegit alguns fragments a través dels mitjans de comunicació.

Una vegada més la dreta és ofuscada, mentidera i manipuladora del país ha posat en marxa les seves plataformes de difusió per alimentar el clima de confusió i crispació amb l'excusa de la persecució i la supervivència de la llengua castellana a Catalunya.

Tanmateix, proposo dues vies de reflexió:

1.- De ben segur hi ha moltes persones de les que es coneixen com a "intel·lectuals" i/o com a "creadors d'opinió", que viuen i treballen a Madrid o a altres indrets d'Espanya, que coneixen Catalunya, que s'inclouen en el conjunt de "pensadors" i "artistes" progressistes de l'Estat que saben perfectament que tot això són fal·làcies. Cap d'aquestes persones, que són capaces, per exemple, de posicionar-se clarament en contra d'activitats que puguin amenaçar espècies animals, ha obert la boca. Algú em pot dir perquè?. Només se m'acut que (a) estan d'acord amb el fons del programa i per tant els causa incomoditat contradir el seu argument, o (b) la societat catalana els mereix menys respecte que les balenes.

2.- Properament es presentarà a Barcelona un programa d'exposicions, teatre i altres activitats culturals organitzades per la Comunitat de Madrid. Suposo que per fer-nos conèixer la cultura que es fa allà. Aquest programa es diu, ni més ni menys, que "Made in Mad"... De debò la Sra. Aguirre i altres que pensen com ella creuen que el català és la llengua que amenaça el castellà????

La magnitud de la tragèdia

NOTA.- Aquest text va ser escrit abans de S. Santa. Concretament l'endemà del debat parlamentari

M'he permès manllevar el títol d'un llibre de Quim Monzó per a aquest post. Amb tot, cal dir que el seu contingut res té a veure amb la història que Monzó va desenvolupar.

Què és una tragèdia?. Segons l'anterior diccionari de l'IEC -encara no disposo de la nova edició, però suposo que l'entrada no haurà variat gaire- és: (1) Gènere dramàtic que presenta una acció seriosa i greu, generalment entre personatges importants i en què el protagonista és emmenat per una passió o una fatalitat a una catàstrofe. (2) Una obra teatral, literària, cinematogràfica,.. d'aquest gènere. (3) Esdeveniment funest.

Crec que aquests dos darrers dies hem estat presenciant una tragèdia. En totes tres accepcions que esmenta el diccionari de l'IEC.

Hem assistit, efectivament, a una obra teatral (ple del Parlament), entre personatges importants (Govern i Diputats representants tots ells del poble de Catalunya) en què el protagonista (Catalunya) és emmenat per una passió (l'ambició de poder) o una fatalitat (l'alçada moral dels nostres polítics) a una catàstrofe (a partir d'impulsar el desenvolupament de l'Estatut s'arriba a subhastar la presidència de la Generalitat, es juga amb l'autodeterminació i s'acaba amb un únic acord per unanimitat: demanar el traspàs dels trens de rodalies). És o no és això un esdeveniment funest?.

El cert és que molts dels que, sobretot arrel de la irrupció en el debat de propostes si més no singulars, el vam seguir amb cert interès, no esperàvem gaire més del que va succeir. És a dir, res més enllà de les picabaralles habituals, distretes, però sense conclusions. Un cop més els nostres polítics ens han organitzat una "mascletà" ara que és l'època.

Viviem en un país polièdric. Amb gent de moltes tendències i molts pensaments diferents. En aquest sentit: quin sector de la població no s'ha sentit enganyat i menystingut pels nostres representants parlamentaris?. Els nacionalistes més radicals?. Els més moderats?. O, tal vegada, únicament els sectors més espanyolistes?.

No contestaré. Cadascú que faci la reflexió. Sobretot estaria bé que la fes la sensibilitat parlamentària que ha propiciat tot plegat i que valorés quin sector és el que realment n'ha sortit beneficiat.

Invitació

Aquesta nota no planteja cap debat, és només una invitació.

Com algú de vosaltres ja sap, jo sóc membre de la secta Oscura Noche que, entre altres activitats de també molta substància, organitza cada any una excursió a Monterrat a peu.

Enguany ens hem volgut superar i la fem seguint, simuntàniament, dos itineraris diferents. Trobareu una breu descripció i una fitxa tècnica de cada un d'ells a la web de la secta:

http://www.eurovia.es/fonte

i més concretament a les adreces

http://www.eurovia.es/fonte/montse/mont07/intrepids.html

i

http://www.eurovia.es/fonte/montse/mont07/nenazas.html

Us animo a que ens acompanyeu.

Periodisme independent

Aquest és un dels aspectes professionals més reivindicats per tota mena de periodistes de tots els mitjans. Alhora, la independència dels periodistes és proclamada als quatre vents per tota mena de polítics de qualsevol partit. Malament! Tanta proclamació fa pensar que no deu ser del tot cert...

Un parell d’exemples.

1. Fa pocs dies el cap del gabinet de premsa del Pepe Montilla va amenaçar en Jordi Barbeta dient-li coses tant edificants com: - No voy a parar hasta joderte. El mateix dia va trucar al subdirector de la Vanguardia per fer-li saber que presidència no atendria cap demanda dels mitjans del grup Godó. Després va trucar per justificar-se dient que “va ser un calentón”. En devien ser dos, opina La Trama.

TV3, en els seus NoDos (TN) no en va fer cap esment.
Catalunya Ràdio ni ho va esmentar en cap dels seus informatius.
El Periódico va enunciar: “CiU relama la dimisión de “un” jefe de premsa”
El Pais no ha esmentar res
La Vanguardia, com a mitjà directament afectat n’ha parlat a bastament

2. En el concert de comiat d’en Lluis Llach el públic va xiular l’entrada de José Montilla amb crits de “fora Montilla”, que es van poder sentir amb claredat en la retransmissió de TV3 malgrats els esforços del presentador per superposar la seva pròpia veu tot explicant-nos com el públic “reclama la presència del artista” fins que els crits eren prou clars i evidents.

TV3 no es va fer esment en cap dels seus NODOs informatius
Catalunya Ràdio ni en va parlar
El Periódico va dir que el públic va xiular l’entrada del govern tot cridant “fora d’aquí”

I així anem fent... Quina vergonya!

Tots ens alimentem d'algun pessebre i d'aquest paguem les escoles del fills, la hipoteca, les assegurances del cotxe i les vacances d'estiu. Ens hi debem i hem de "guardar les formes" per no fer enfadar l'amo. El que no fem la resta de mortars es recalcar cada sis paraules que som indendents, equànims, objectius i donem trascendència històrica a la nostra feina.

esquizofrènia

Un dels primers episodis d'esquizofrènia del nostre Govern que recordo va ser quan ja fa uns anys el Sr. Carod-Rovira va viatjar a Perpinyà i es va entrevistar, suposadament, amb membres d'ETA. Aquest viatge li va costar el càrrec tot i que, va dir, el va fer com a dirigent d'ERC i no com a Conseller Primer. És a dir, el Sr. Carod era o no membre del Govern en funció de les circumstàncies. Suposo que aquesta facilitat és la que li permet ser i alhora no ser vice-president del Govern. I la mateixa que li permet ser independentista i alhora trobar positiu l'informe emès pels serveis jurídics de l'Estat sobre l'Estatut. I la mateixa que li permet tantes i tantes altres situacions incongruents.

Tanmateix, aquesta facilitat d'optar per una o altra personalitat no és només potestat del nostre vice-president/conseller/independentista (o no).

Aquests dies hem pogut seguir a través dels mitjans de comunicació (sobretot a través dels no controlats -també La Trama- perquè els altres no s'hi han esmerçat gaire) el fet que el cap de premsa del president de la Generalitat va amenaçar un periodista de La Vanguardia per haver publicat el contingut de l'informe dels serveis jurídics del Gobierno sobre l'Estatut. Després d'aquesta conversa, el mateix càrrec va parlar amb el sots-director del mateix diari dient-li que no calia que es posessin en contacte amb el Govern per informar-se de res, atès que ningú els atendria.

Amb tot, aquest fet, greu, no representa cap problema per al nostre Govern. Primer perquè ja ha quedat clar que la conversa era personal (nou cas d'esquizofrènia!). Que dic jo: ¿vols dir que el Sr. Bolaño hauria telefonat al Sr. Barbeta si el primer no fos cap de premsa del presidència i el segon un periodista-no-controlat?. Segon perquè tal com el president va aclarir de seguida i el conseller Nadal, actuant de portaveu del Govern, va corroborar en acabar la reunió de l'executiu, el Govern ni amenaça, ni ha fet ni farà res per coartar la llibertat d'expressió.

De fet, això ja ens ho imaginàvem, o és que hem oblidat l'entrevista realitzada (i inacabada) poc abans de les eleccions amb l'aleshores candidat Sr. Montilla?. Mateix mitjà, entrevistador Sala-Martin. A l'audio de l'entrevista es pot escoltar com el candidat diu "marxem Toni", i aquest tal Toni no és altre que Antonio Bolaño, que ja aleshores tenia cura de la relació amb els mitjans...

També hem sabut aquests dies que el conseller d'Agricultura, Sr. Antoni Llenas, era fins ahir regidor del municipi d'Alt Aneu. En aquest municipi hi ha un hotel tancat des de fa temps perquè està antiquat i no té parròquia, que es convertirà en un edifici d'apartaments de luxe si l'Ajuntament ho aprova definitivament. Resulta que aquest hotel és, casualment, propietat dels pares del Sr. Llenas. L'esquizofrènia permetrà al Sr. Llenas actuar com a membre del Govern, com a exregidor o com a fill...

En tot cas, aquests exemples d'esquizofrènia o de dualitat de personalitat, ens poden donar llum sobre algunes propostes sorgides del tripartit aparentment incomprensibles.

Per exemple, ara podem entendre perfectament que si el Govern detecta que hi ha manca de pediatres decideixi que el millor és que metges de medicina general facin de pediatres. No cal patir si aquest fet, al marge de la qüestió sanitària, agreuja la manca de metges de medicina general, la seva feina la podran assumir els traumatòlegs, que seran substituïts per cardiòlegs,...

Entendrem també que, malgrat el col·lectiu de mestres diu que no en són prous per cobrir la sisena hora, el conseller Maragall digui que no hi ha cap problema. A les escoles n'hi ha molta de gent que hi treballa, tal vegada el personal d'administració i serveis pot alterar temporalment la seva personalitat i assumir tasques docents.

Peix al cove

Notícies aparegudes en alguns diaris han mostrat un estat calamitós del moll de pescadors, de la llotja, dels locals que haurien de servir de dipòsits de materials, etc. Pel que sembla, l'estat és dantest. Val a dir que, en el marc de la política d'anestèsia informativa a que ens ha sotmès el Govern i l'ajuntament de Barcelona, cap de les emissores o diaris "oficials" han dit una sola paraula. Però no és de política informativa que voldria parlar en aquest post.
El cert és que les instal·lacions devien estar en un estat tant calamitós que l'autoritat del port i ajuntament han decidit fer-hi alguna cosa. Ahir vaig llegir a un diari (no "oficial", òbviament) que l'ajuntament de Barcelona havia donat una setmana per tal que la manipulació del peix que va a la llotja es faci d'acord amb el que preveu la legislació vigent.
O sigui, que si no ho he entès malament, actualment el peix que arriba a Barcelona es manipula il·legalment, sense complir les normes vigents. I com que qui sigui no compleix el que diu la llei, li donen una setmana per veure si, sisplau, s'adapta a la normativa.
O sigui, que es manipula el peix sense complir les normes i l'ajuntament no se n'entera? O se n'entera i mira cap un altre costat? Que no sé que és pitjor...
Això si, el responsable municipal de torn ha corregut a dir que la salut pública no corria perill, que el que no es complia era una tonteria. Cal o no cal complir la normativa? Cal la normativa?
Estic pensant seriosament demanar a l'ajuntament si puc deixar de complir les normes de trànsit. Només una setmaneta, serà poc i procuraré que el personal no prengui mal, de debò.

El Estatut se muere pero hay cosas peores

(Jordi Barbeta, La Vanguardia, 18 de març) El contenido de las alegaciones del abogado del Estado al recurso del PP contra el Estatut que publicó La Vanguardia el viernes plantea un dilema políticamente muy significativo. Teniendo en cuenta la correlación de fuerzas del Tribunal Constitucional entre magistrados denominados progresistas y conservadores, es bastante probable que la sentencia sobre la nueva norma catalana se sitúe entre la nulidad que defiende el PP y la constitucionalidad tal como la entiende el Gobierno, es decir, restando trascendencia política real a cualquiera de las formulaciones fundamentales. No ha de extrañar, por lo tanto, que el líder del PP catalán, Josep Piqué, cante victoria por adelantado. Igualmente es comprensible, hasta cierto punto, la honda preocupación que embarga a todos los protagonistas catalanes de la aventura, fundamentalmente el PSC y CiU, que ya están iniciando un pleito de características similares, aunque opuestas, al que protagonizan los parientes de James Brown con el cadáver del artista.

Pero una cosa es preocuparse, pensar cual deberá ser el siguiente paso, y otra muy distinta amargarse y amargar la vida a los demás. El Govern de la Generalitat se ha empeñado en restar trascendencia al contenido del informe poniendo el énfasis en que lo verdaderamente importante es que el Gobierno defienda la constitucionalidad del texto y el Tribunal lo avale. Efectivamente, si el Tribunal avala las tesis expuestas por el abogado del Estado, el Estatut quedará en poca cosa más o menos que el texto de 1979, pero el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, habrá ganado la batalla jurídica que le ha presentado el PP. El partido de Mariano Rajoy necesita que se declare la nulidad de alguno de los artículos fundamentales para poder proclamar a los cuatro vientos el fracaso de la iniciativa auspiciada por Zapatero y que pasaba por ser el buque insignia del proyecto político de la España plural. En todo caso son perspectivas factibles pero cuya repercusión está aún por ver en un país donde nunca pasa nada y cuando pasa no tiene importancia.

Así pues, no se ven motivos para perder los nervios y menos un Govern que tiene toda la legislatura por delante con una oposición cariacontecida. Sin embargo, la inseguridad es tal que algunos altos cargos de la Generalitat han considerado la publicación del documento del Gobierno español como una ofensiva contra el Ejecutivo que preside José Montilla y han tenido una reacción que no por repetida es menos grave. Es más grave que lo que pueda ocurrir con el Estatut, porque afecta a libertades y derechos fundamentales que la primera institución catalana está obligada a garantizar y amparar y no lo contrario.

El día en que se publicó en La Vanguardia el contenido del documento del abogado del Estado, el director de la oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antonio Bolaño, habló por teléfono con el periodista que firmaba la información y que firma esta columna. Empezó con acusaciones, de las acusaciones pasó a los insultos a los que ya nos tiene acostumbrados a los que nos dedicamos a esto y cuando ya parecía que se había quedado "a gusto", al menos eso dijo, pasó directamente a las amenazas: "Te juro que no voy a parar hasta joderte", dijo entre otras cosas. Todo por publicar un informe "antiguo" del Gobierno amigo en el que apenas se hacía referencia al tripartito. A saber qué ocurrirá el día en que alguien les critique por lo que hacen o por lo que no hacen... Con esta inseguridad ciudadana es difícil trabajar, pero algunos no servimos para otra cosa, así que no tenemos más remedio que hacer frente al maccarthismo local... con más periodismo.

Els mals exemples

Recentment s'ha parlat molt de canvi climàtic, els polítics d'aquí i els de fora, científics finançats per diferents institucions (i que aporten resultats diferents, és clar), els diaris, ràdios i teles s'hi han afegit amb singular alegria des del profund desconeixement de que fan gala la majoria dels periodistes... tothom parla del canvi climàtic. És la moda i de passada ens espanten amb ximpleries com l'augment del nivell del mar (del que un dia en parlarem a La Trama).
Per la seva banda, la Comissió Europea vol impulsar lleis o directives per limitar les emissions de CO2 tot reduint la circulació de vehicles, modificant els processos de fabricació, etc. i el seu president Jose Manuel Durao Barroso ha fet brillants discursos sobre la necessitat de fer accions decidides en aquest sentit.
En un altra banda del planeta, Albert Gore, ex vice-president dels USA lidera una campanya per aturar el canvi climàtic, de la que destaca la producció el documental An Inconvenient Truth (Una veritat incòmoda) pel qual ha guanyat un Oscar. Certament, hom es pregunta: - I perquè no feia res quan era el vice-president de la potència mundial que més contamina?, però aquesta resulta una pregunta incòmoda que posaria al Sr. Gore en una situació incòmoda.
Recentment, el Sr. Barroso ha estat vist per Brussel·les conduint un tot terreny dels que consumeixen més. He llegit que llença a l'aire més de 600g de CO2 per kilòmetre recorregut. No sé si la dada és certa, però a preguntes dels periodistes, el president de la Comissió Europea va dir que ell estava allà per impulsar lleis, no per donar exemple de res. Aquest home té les idees clares, això si.
També fa pocs dies ha sortit a la premsa que el matrimoni Gore viu en una caseta de 28 habitacions, amb piscina climatitzada i no sé quantes coses més que li fan pagar una factura de llum superior als 1000 US$ mensuals, quantitat que el Sr. Gore pot pagar sense problemes amb el que guanya donant conferències sobre el canvi climàtic, a les quals va en avió privat, per cert. De ben segur que la filtració de la notícia és interessada i darrera hi deu haver alguna obscura (o no) institució que contamina la tira. Però les dades no han estat desmentides.
Naturalment, els Srs. Barroso i Gore tenen dret a viatjar en el vehicle que s'han comprat, a disposar d'una casa de somni i a pagar les factures de combustibles i llum que els seus ingressos els hi permeten. Faltaria més! Però cal reconèixer que són un mal exemple d'allò que precisament prediquen. Com em poden demanar a mi (o a qualsevol altre ciutadà del mon) que consumeixi menys, que gasti menys aigua, que vagi en transport públic, etc., si ells van en avió privat i gasten el que volen (que per això tenen diners)? Siguin quins siguin els raonaments que es poden fer, que són molts i molt variats, s'ha de reconèixer que donen un mal exemple als ciutadans als que volen convèncer. I amb aquests exemples, tots els arguments pedagògics se'n van a fer punyetes, com el planeta que presumptament volen salvar.

Que Déu ens lliuri dels salvadors!

cartells

El cartell no és altra cosa que un sistema de comunicació que ha de saber transmetre un missatge d'una forma simple i entenedora per tal que arribi al màxim nombre de gent.
Hi ha un cartell de la República que a mi particularment sempre m'ha fascinat pel seu contingut, senzill en la forma i, alhora, contundent i carregat de simbolisme.
Em sap greu no recordar l'autor d'aquest cartell (Fontseré?). Si algú ho recorda, que ho digui, si us plau.
Em refereixo al que reprodueix una gran creu gammada que és trepitjada per un peu calçat amb una espardenya. Segur que tots el tenim present.
Personalment a mi aquest cartell em diu que el feixisme (simbolitzat per la creu gammada) ha de ser combatut per la força (trepitjar la creu és una acció de força) tant pel poble més senzill com pel no civil (l'espardenya forma part tant d'un sector com de l'altre). A més a més diu que el feixisme pot ser vençut (si no recordo malament, la creu gammada està esquerdada).
Actualment els professionals de la publicitat en fan un gran ús d'aquesta forma de transmissió. Les tanques publicitàries formen part del nostre paisatge permetent així fer arribar els missatges de forma ràpida i atractiva.
Aquests dies hem assistit a una certa controvèrsia a l'entorn d'un anunci o cartell de Dolce&Gabbana, a l'empresa publicitària responsable del qual cal felicitar pel ressò que ha assolit. Segons D&G els que han criticat el seu contingut són uns antiquats.
Haig de reconèixer que el primer cop que vaig veure l'anunci em va desagradar i que el missatge agressiu que transmet el vaig copsar des del primer moment.
Amb tot no m'inclouria entre els partidaris de retirar la campanya, no m'agrada la censura. Cada marca és molt lliure de presentar-se com vulgui i cadascú pot sentir-se atret o no per la marca i/o els seus productes.
D&G diu que si la gent és tan susceptible caldria cremar molts quadres del Louvre. Si mo'ho permeten els de D&G els diré que la comparació em sembla arrogant.
Us proposa tanmateix que feu la comparació amb el cartell que comentava al començament...
Alguns dels que han criticat les veus que han sorgit en contra del cartell de D6G diuen que cal posar molta imaginació per dir que l'atlètic senyor de l'anunci està en posició de força respecte de la senyora que jeu al terra. Crec que Quim Monzó deia en un article que potser que aquesta hagi perdut el coneixement i que, gentilment, el senyor que l'agafa pels canyells intenta ajudar-la, mentre que els que descaradament s'ho miren al seu entorn estan a punt per si cal la seva col·laboració... Potser sí, però em sembla un missatge massa elaborat.
Tanmateix us proposo un altre exercici d'imaginació. Imagineu que la persona que està per terra és un home exactament en la mateixa posició en què es troba la dona. Veieu violència ara?
Tal vegada si, en lloc de voler causar impacte invocant la violència contra les dones l'anunci suggerís que el model es saltava un semàfor en vermell o, encara pitjor, que estés fumant a la feina, no hauria estat possible criticar-lo perquè D&G no hagués acceptat tal proposta del publicista.

La botifarra andalusa

Els andalusos han estat convocats a votar el nou estatut i han fet una botifarra de tres parells de collons. Només el 37% han anat a votar, això si, d'aquests un 87% ha dit que "bueno" i el 13% es reparteix entre el "no" i el vot en blanc. En termes democràtics, això és un escàndol si be legalment l'estatut ha estat aprovat per una majoria. Els andalusos ens han guanyat a fer botifarra als catalans, que vam anar a votar el 47% en el darrer referèndum per l'estatut.
I com que això és un escàndol, aquest cop els polítics (els andalusos, els catalans i els de Madrid) s'han sentit obligats a dir la seva en lloc d'oblidar l'abstenció al cap de 5 minuts, com solen fer. Un 63% d'abstenció no pot passar desapercebut. Naturalment, les anàlisis que fan són esbiaixades, tendencioses i en el marc dels seus estrictes interessos, gens d'autocrítica, res. Sempre en la línia de pensar que el personal és idiota.
Els del PP, en la seva política del "tot s'hi val" aprofiten per assegurar que això és un fracàs del Zapatero, els del PSOE clamen que els del PP van demanar el si amb la boca petita, des d'ERC (Ridao) i CiU (Puig) han dit que això demostra que l'estatut andalús no era una necessitat (un clam popular, vaja) com el de Catalunya (recordem que va votar un 47%). I així anem col·leccionant el cúmul de despropòsits que ens fan sentir cada cop més lluny de la política i dels polítics.
No se'ls ha acudit que potser el 67% dels andalusos i el 53% dels catalans s'han quedat a casa perquè no se'ls creuen?. Perquè sabem per pròpia experiència que cap estatut ens canviarà la vida, que els pisos seguiran cars com ara, que el cost dels serveis bàsics anirà pujant, que cada cop tenim menys llibertats, que la inseguretat creix, que no són capaços de fer res per assumir el canvi climàtic que se'ns ve a sobre... per tot això i altres coses, cada cop més, el personal no es creu el que diuen els polítics, cada cop més tenim la sensació que els polítics són una classe a part (al menys ells es senten així, un dia en parlarem en un post).
Fa uns dies, el nostre conseller Saura es va gastar 80.000 euros dels nostres impostos en una enquesta per investigar perquè aquest allunyament entre el poble i els polítics. La trama, seguint l'impuls de la vocació de servei que ens mou, es va oferir per explicar-li a meitat de preu, però el conseller de participació ciutadana no va tenir l'amabilitat de respondre el nostre oferiment. Ara, a la llum de la botifarra andalusa deu tenir alguna dada més per a satisfer la seva inquietud.
Els andalusos, com els catalans, han "pillat" que l'estatut no ens farà més feliços, ni aconseguirem un habitatge (ni digne, ni dels altres), ni deixarem de pagar cada cop més pels serveis bàsics a unes empreses que marquen el pas als successius governs, ni tantes coses més que al final, fet i debatut, et fan dir: - Ja s'ho faran! (i s'ho fan, creieu-me).

La gran renúncia

Malgrat l'esforç del nostre govern per donar una imatge d'unió i cohesió, en general, el que ens arriba als que ens mirem la situació amb una certa distància és que el govern està en una situació d'encefalograma pla. Sostinc que en realitat no és així.

Tenim un president-gestor. En el pitjor sentit de la paraula. Una persona que prové de l'administració local, on potser sí que el més important és la gestió, mentre que les línies polítiques es marquen des d'instàncies més elevades. I amb un temps a la Diputació, administració que té molt diners per gastar de manera discrecional i sense cap altra línia política que treballar calladament pel bé del partit tot afavorint els ajuntaments amics amb sucoses subvencions i donant algunes engrunes als que no ho són per tal d'anar cobrint l'expedient. Tant la tasca a un ajuntament com a una diputació és gris i no transcendeix, llevat que s'hi provoqui un daltabaix important. O és que algú sap què fan les diputacions i com es gasten els seus pressupostos?.

Algú pot dir que també va ser ministre. Sí. Però de què va servir aquest pas pel ministeri a més a més de millorar el coneixement públic de la persona de cara a unes properes eleccions?. Encara diria més, tenia altra finalitat aquest pas pel ministeri?.

La conseqüència és un govern altament presidencialista, amb un president acostumat a l'obediència (seva i la dels altres respecte d'ell) a partir de la capacitat de repartir i denegar recursos i poder. Un govern pesidit a la manera guerrista ("el que se mueve no sale en la foto"): submissió i/o aplicació de la llei del silenci.

El resultat podria arribar a ser una legislatura tranquil·la durant la qual no passaria gairebé res perquè d'estaria aplicant la política-aigua (incolora, inodora i insípida), amb alguna baralla en l'eix esquerra/dreta. Una legislatura que no aniria més enllà de la rutina del pas del temps, amb poques novetats polítiques i, fins i tot, amb balanç positiu en alguns aspectes.

Això passaria si Catalunya ja fos un país normal. Això passaria a Holanda, a Portugal o a La Rioja.

Tanmateix, com deia al començament, sostinc que no es produeix aquesta suposada immobilitat. Perquè, en realitat, ni s'està aplicant una política-aigua ni el govern està en situació d'encefalograma pla. S'està fent molta feina.

Per exemple, els noticiaris de TVC cada cop més obren, tanquen i omplen gran part del seu temps amb notícies el referent de les quals és Espanya. Fonamentalment pel que fa a política s'explica què fa el Gobierno. Cada cop més queda clar de forma implícita que on es decideixen les línies d'acció és a Madrid. El Govern de Catalunya queda com a administració buida de contingut polític i de segon ordre.

Per exemple la llei de dependència. S'està explicant la no acció per part del Govern davant la ingerència de l'Estat en competències de la Generalitat amb una demagògia fora de mida.

Per exemple, l'atac a la línia de flotació de la immersió lingüística amb la tercera hora de llengua castellana. Per exemple el tema banderes. Per exemple la literatura castellana com a cultura catalana a la Fira de Frankfurt. Per exemple la regulació de les adopcions internacionals. Per exemple, ara resulta que cal endarrerir el desplegament de l'estatut perquè a Madrid no sembla el moment adequat...

En definitiva, tinc la impressió que s'està passant el ribot per netejar qualsevol engruna de tret nacional. De forma constant però amb molta cura, sense soroll, s'està procedint a la desnacionalització del país, a la seva regionalització, i hi ha qui amb el seu vot de silenci està contribuint a la gran renúncia.

Canvi climàtic

Fa anys que es parla del canvi climàtic sobre la base d'informes de tots els colors i tendències. N'hi ha de tremendament alarmistes que ens vaticinen una catàstrofe imminent, altres matisen els efectes del suposat canvi i fins i tot n'hi que el neguen. Els informes científics, com qualsevol altre cosa, poden ser tendenciosos i s'inclinen cap una banda o altra segons la font de finançament de l'estudi.
Fa mesos que els polítics i els mitjans informatius ens espanten amb la catàstrofe que representarà l'anunciat canvi. Ens donen dades que la majoria de la gent no sap interpretar: la temperatura mitja del planeta pujarà 5ºC en els propers 100 anys, el mar pujarà 55cm (ja és filar prim, eh?), no sé quantes illes del Pacífic quedaran sota l'aigua, no se sap quantes espècies desapareixeran... tot plegat amanit amb una tètrica visió del futur que ens espera. L'altre dia un diari recolzava el negre panorama amb unes gràfiques de la temperatura mitja de diversos punts de la terra durant el darrer segle. Les vaig mirar atentament i, sense altres dades a la ma, es dedueix que la temperatura del planeta no deu pujar per les emissions de CO2 perquè manté un ritme constant entre 1900 i 1940, s'estabilitza entre 1940 i 1970 i puja amb un fort pendent des dels 70s al 2000.

Si a més es té en compte que la temperatura mitja del planeta fa 500 anys que està pujant, de les dades publicades al diari no se'n dedueix absolutament res. Però allà estaven per remarcar el drama.
Davant d'això tota la fauna de polítics, gurús mediàtics i ecologistes de cap de setmana s'ha posat a cridar la necessitat de reduir les emissions de CO2 a l'atmosfera per, com hem sentit a dir, "evitar el canvi climàtic". Han aconseguit que la gent s'espanti per una cosa que segurament no veurà i contra la qual no sap molt be què fer. La nostra capacitat de limitar l'emissió de CO2 es limita a anar menys en cotxe, poca cosa més. La resta està en mans de les grans indústries, dels governs i d'algú altre que no conec.
La pregunta és: - I ara que ja estem espantats i amoïnats, que fem? Millor dit, que fan? Que faran els poders econòmics i polítics, a part de posar-nos la por al cos? De moment proposen ximpleries com apagar el llum 5 minuts per protestar (contra qui?) i fer els cotxes més cars per reduir el consum, en lloc de fabricar cotxes d'una potència adequada a les necessitats d'ús. Diguem que no cal un cotxe de 250 cavalls amb tracció a les quatre rodes per portar els nens a l'escola i anar al xalet de la Cerdanya el cap de setmana...
El canvi climàtic, si se'n pot dir així, té cicles molt llargs. Suposant que ara mateix aturéssim TOTES les emissions industrials i d'automoció, la inèrcia del canvi duraria, pel cap baix, 500 anys. És a dir, està molt be que tractem de contaminar menys, però hem d'assumir que si arriba un canvi en el clima, aquest se'n ve a sobre. INEXORABLEMENT.
Si els responsables de la cosa pública tinguessin dos dits de front (que no és el cas) s'haurien de plantejar dos tipus d'accions, unes encaminades a limitar la contaminació, però altres per adaptar la vida a la nova situació,. que a mig termini és irreversible. Per exemple, com es subministrarà aigua a Catalunya sabent que els recursos propis minvaran? Caldria que es posessin a considerar què s'ha de fer: dessaladores?, transvasament del Roïna?, estalviar en el consum agrícola (que, per cert, és el 80% del total) estimulant altres cultius o altres sistemes de rec?

Però això va més enllà de la propera campanya electoral.

Apagueu el llum en sortir

Dijous de la setmana passada, tot seguint amb la iniciativa promoguda per una ONG francesa, es demanava al personal que apaguessin els llums durant 5 minuts, de 19.55 a 20h, en senyal de protesta per la inacció dels governs enfront el canvi climàtic i l'escalfament global.

En primer lloc, confesso que no vaig seguir la iniciativa, perquè senzillament me'n vaig oblidar. Ara, que consti en acta que en aquell moment només tenia encesa la bombeta (de baix consum, 9W) amb la que il·luminava la lectura al sofà de casa (a part de l'stand-by de la tele, la nevera, l'escalfador d'aigua del labavo i no crec que gaire cosa més).

El més graciós de tot és que si bé la quantitat de ciutadans i comerços que van seguir la iniciativa va ser escàs (es va detectar un 3% de davallada del consum, i la companyia elèctrica diu que és impossible saber quina part d'aquesta davallada és deguda a la mobilització, ja que les vuit menys cinc és una hora en la que normalment el consum està baixant), les administracions i organismes públics s'hi van apuntar amb alegria. (Aquí remeto al post del bon amic Xavi sobre la nostra debilitat per apuntar-nos a totes les mobilitzacions). Universitats, ràdios i teles públiques, il·luminació dels edificis públics (Sagrada Família, monestir de Ripoll, Palau de la Generalitat, etcètera), ... van contribuir a aquesta davallada del 3% en el consum a les 19.55.

I dic que és graciós que l'administració s'apunti a la protesta perquè justament és una protesta contra l'administració. Vull dir, els mateixos que van apagar les bombetes el dijous, han aprovat un pla de l'Energia per a Catalunya basat en la idea que ens cal més energia per assegurar el subministrament. El mateix govern que impertèrrit assegura que la MAT ha de ser una realitat per poder cobrir la creixent demanda d'energia del país, dijous es mobilitzava per reclamar que es prenguin accions (algú altre, s'entén) per moderar el consum. A mi, com a Cobaltina, que algú m'ho expliki.

O no, vaja. No cal que ningú m'ho expliqui, perquè ja comprenc perfectament que apagar 5 minuts el llum quan una ONG (la Societat Civil, diuen) ho demana per correu electrònic és gratis i quedes com un senyor, sobretot si després la notícia de capçalera del TN és la Sagrada Família apagant-se, l'Arc de Triomf apagant-se, la Seu de Lleida apagant-se, .... i pots fer autobombo de lo guapo que és ser solidari i compromès. Però que una cosa molt diferent és que hi ha unes empreses que han de facturar una millonada en construir una línia de molt alta tensió, que hi ha unes altres empreses que precisament el que venen és energia i no volen que se'n deixi de consumir, que hi ha uns compromísos polítics presos, i que prendre mesures efectives per a fer baixar el consum elèctric de manera real és car, impopular i molt incòmode, t'hi posis com t'hi posis.

Ah, i per cert, que ningú s'enganyi: el canvi climàtic és real, i ens ve a sobre, i molt probablement és causat per l'activitat humana. Ara, ni cinc minuts ni cinc anys d'apagón total el poden revertir. Vull dir que els gasos d'efecte hivernacle que hi ha a l'atmosfera trigaran segles a desaparèixer, que la contaminació no s'acaba quan parem de contaminar, i que a hores d'ara, no n'hi ha prou de reduir les emissions per revertir la situació. Més val que ens fem a la idea del que ve i es prenguin, qui correspongui, les mesures adequades per adaptar-nos-hi. Cosa de la que de moment sembla que no es vol ni sentir a parlar.

Benvolgut Sr. Saura:

Avui tots els diaris publiquen els resultats d'una enquesta encomanada des del seu departament sobre els motius de l'abstenció en la darreres eleccions. No es publica quan ha costat l'esmentada enquesta, però ara mateix li puc dir que, en cas d'un altre inquietud com aquesta, posis en contacte amb "la trama", que per la meitat de preu li explicarem perquè més del 50% dels catalans es queden a casa en lloc d'anar a votar. En qualsevol cas, els resultats reflecteixen allò que la gent pensa i que, excepte per als polítics, resulta evident per tothom: el personal està fastiguejat de l'actitud dels polítics, de la mentida sistemàtica, de l'incompliment de les promeses electorals, de que estiguin més pendents de la distribució de cromos que del país, de que es preocupin més dels beneficis de Repsol o de la Caixa que de les necessitats de la gent, de que els problemes reals de les persones (habitatge, seguretat, preus dels serveis bàsics...) no els importin, de que les declaracions siguin un insult a la intel·ligència... I per tot això, la gent es queda a casa.

Si davant d'aquesta evidència, la única cosa que se li acut és crear una mena de comissió per implicar els agents socials (sindicats - vaja uns! -, associacions, ONGs...) per analitzar què passa i fer "un pacte per la democràcia" (això li vaig sentir dir ahir a la seva tele, be, la del seu jefe), caldria que s'ho fes mirar. De moment, aquest vespre, en arribar a casa, podria parlar amb la seva senyora i recomanar-li que deixi de dir tonteries sobre els okupes i els especuladors. I alguna cosa hauríem guanyat per la bona imatge dels polítics.

A part d'aquesta petita acció domèstica, el proper dijous en podrien parlar al consell de govern (ja que no tenen gaire feina, hi podrien destinar un parell d'horetes) i, sense que transcendeixi a la premsa, fer l'autocrítica que estimin oportuna. Pensar en l'espectacle que sovint donen, mirar què poden fer (de debò) pels problemes de la gent, posar ordre en els preus dels habitatges, mirar què poden fer perquè a Catalunya els peatges de les autopistes siguin com els d'Extremadura, fer que la policia sigui més propera al ciutadà del que ho és fins ara... En fi, posar-se a treballar en el que realment amoïna a la gent, no en els que els amoïna a vostès o preocupa als que manen de debò (els que truquen a Palau quan convé, ja sap).

La Trama, en marc de la seva acció social, li facilita la plataforma de la blogsfera perquè, si ho estima convenient, faci els comentaris que cregui oportú. Tot i que, si li haig de dir la veritat, hi tenim poca fe. Una carta tramesa fa unes setmanes al conseller de la vice-presidència va quedar sense resposta. I és una llàstima, que vol que li digui... ens quedarem sense conèixer la seva sempre valuosa opinió.
Rebi una cordial salutació,

NOTA: Aquesta carta, com d'altres, ha estat tramesa al Sr. Saura a través del seu bloc (http://www.joansaura.org/) per si té l'amabilitat de respondre.

L'e-phone

S’ha presentat recentment als Estats Units un nou estri que és, a la vegada, agenda electrònica, càmera de fotos i telèfon mòbil, pel mòdic preu de gairebé 500 dòlars. El podeu veure a molts llocs de la xarxa, entre ells

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=369816&idseccio_PK=1012

Tinc pots dubtes de que l’invent ja estava desenvolupat des de fa molt de temps i que han esperat a treure’l ara en considerar que el mercat està prou madur per fer-nos empassar una nova despesa.
Passet a passet: han anat sortint el mòbil-PDA, el mòbil-GPS, el mòbil-càmera, el mòbil-el_que_sigui... Al rebost d’aquestes grans empreses hi deu d’haver tot un seguit d’invents nous i de millores dels actuals que esperen el moment més adequat de sortir al mercat per seguir munyint la mamella del consum. Així, cada poc temps apareix un nou aparell que fa vell el que hem comprat fa uns pocs mesos i que ens obliga a arraconar-lo sense haver-lo amortitzat. Aquí hi ha tema pels ecologistes del reciclatge.
Cada vegada m’inclino més a creure que l’Enric és qui més l’ha encertat: no té ni PDA, ni MP3, ni DVD, ni e-mail, ni telèfon mòbil (el telèfon fix no us penseu que fa gaires anys que el té), ni televisió, ni moltes coses més que em deixo per no avorrir el personal. I deu n’hi do el feliç que és.

Algú m'ho pot expliKar?

Vaig escoltar a la ràdio i vaig veure per televisió el cas del Sr.CV, de Barcelona, el propietari que ahir va denunciar l'ocupació presumptament il·legal del seu domicili. Pel que he pogut escoltar posteriorment i pel que he llegit als diaris, potser que a més a més les persones que estan ocupant aquest habitatge hagin estat objecte d'un engany per part de tercers.

Tanmateix, no volia fer cap anàlisi del fet concret, sinó algunes reflexions a l'entorn d'aquest tema.

Segons sembla, el Sr. CV va anar a obrir la porta de l'habitatge de la seva propietat i el pany estava canviat. Com a conseqüència, no pot accedir-hi i va als mossos i els ho explica. Els mossos li diuen que sense ordre judicial no poden fer res. Sembla que aquest és el tràmit: ordre judicial i ja veurem què passa. En tot cas, passi el que passi al final, el que segur que passa és temps. En aquest casos es veu que anant molt i molt bé i en el cas de tractar-se del domicili habitual del propietari, estem parlant d'entre 5 i 10 mesos. Si el domicili no és l'habitual, podem estar parlant d'entre 1 any i 1 any i mig... Fins i tot, segons els responsables jurídics, podria passar que els okupes acabessin guanyant la causa presentant documentació acreditativa del seu dret d'estar allà, encara que aquesta sigui un frau o estigui emesa per algú que res té a veure amb el tema.

Què fa CV entretant?

Solució A: Llogar temporalment un pis (si pot)
Solució B: Anar a viure amb els pares, cosins, amics,...
Solució C: intentar reconciliar-se amb la parella de tal manera que puguin viure de nou plegats si més no fins que acabi el judici
Solució D: okupar un altre habitatge de característiques similars. Amb una mica de sort, els dos casos poden circular en els jutjats o allà on sigui de forma paral·lela i quan es resolgui aquesta segona okupació, CV ja podrà viure a casa seva.

Segueixo llegint la notícia: l'Associació de Propietaris de Catalunya proposa una altra alternativa.

Solució E: No avisar ni als mossos ni anar al jutjat. Esperar, senzillament, que el pis romangui buit i utilitzar el mateix sistema emprat pels actuals okupants: canviar el pany perquè no puguin entrar...

Pel que es veu, a l'entorn d'aquests fets -cada cop, pel que sembla, més habituals- ja s'ha creat un negoci paral·lel. Hi ha persones que pel preu de 3.500 a 5.000 euros et treuen els okupes de casa!. I sembla que el tema funciona!

Amb tot, es responsables jurídics (els que abans deien que els okupes podrien tenir la raó encara que sigui mitjançant frau) adverteixen que aquesta pràctica és punible. Entre altres coses, els okupes podrien argumentar que els han robat els seus béns de forma il·legal i el propietari tindria totes les de perdre....

ALGÚ M'HO POT EXPLIKAR???
_____________
Deixem ara la realitat o la notícia tal com apareix als mitjans i fem un parell de supòsits:

Supòsit 1

El Sr. A és un lladre de cases. S'introdueix a les llars aprofitant l'absència dels propietaris i s'enduu tot allò que és de valor.
Sabeu què fa el Sr. A?, doncs es vesteix amb el pijama per entrar a les cases a robar i, si apareix el propietari amb els mossos, s'asseu al sofà, pren el comandament a distància i, senzillament diu als mossos que ell viu allà!. Els mossos miren amb mals ulls el propietari, li diuen que faci una denúncia als jutjats i marxen emprenyats perquè els han molestat en plena nit per una simple okupació. Que ja està bé, que els propietaris haurien de saber que això no és cosa seva!... Oi que és intel·ligent el Sr. A?

Supòsit 2:

Ara el Sr. A és un empresari del negoci de treure okupes. Tanmateix darrerament té pocs encàrrecs (no perquè no s'okupin habitatges, sinó perquè hi ha molta competència) i decideix llogar ell mateix els okupes. Els diu on s'han d'instal·lar i els avisa quan ja poden marxar. Ell cobra 4.000, dels quals 1.000 són per als okupes.
Més endavant troba un sistema millor: cobrar els mateixos 4.000 per assegurar que no hi entraran okupes. Se n'estalvia 1.000.

Aquest Sr. A és un linx!, però els més contents de tots són els mossos (ara ja no els molesten per okupacions atès que no es produeixen) i els responsables jurídics (ja no hi ha judicis per okupacions)

Mals temps per a la poesia...

Avui m’han informat de que una creença que arrossego des de fa anys no és certa: els líquids no s’escolen en sentits contraris als dos hemisferis. M’han adreçat a un parell de llocs de la xarxa que sembla que ho demostren. Els transcric per qui es vulgui desenganyar:

http://axxon.com.ar/rev/139/c-139Divulgacion.htm
http://www.kidsnewsroom.org/elmer/infocentral/frameset/meterology/Bad/BadCoriolis.html

Si és que ja no et pots refiar de res ni de ningú...
Quan estudiava Mecànica, el catedràtic ens va il·lustrar sobre el terme sobrer que apareixia a la derivada segona de la variable espai: l’acceleració de Coriolis, deia.
Anys després, a un hotel de Buenos Aires vaig poder comprovar que pel desaigüe del lavabo l’aigua s’escolava en sentit contrari del que el dia abans m’havia preocupat d’observar a Barcelona.
Molts més anys després, a Kenia, uns negrets molt eixerits ens demostraven, als dos costats de la ratlla de l’equador, l’efecte Coriolis als turistes, amb molt de convenciment i amb un embut ple d’aigua. Si jo mateix deixava caure els escuradents damunt l’embut!
I avui va un materialista històric i m’engega tota la poesia a fer punyetes: el catedràtic de Mecànica era un ignorant o un bandarra, a Buenos Aires em vaig malfixar i els negrets em van prendre el pel i un dòlar.
Als polítics, als capellans i als jugadors de futbol ja fa molt de temps que no me’ls crec. Si tampoc no em puc creure a Coriolis, què em queda?
Menys mal que, com diu el Detritus, sempre ens quedarà la trama polaca.

Sort que no duu sonotone

A la meva escala viu el Sr. Manel. El Sr. Manel, que té molts anys a l'esquena i que n'ha vist de tots colors, diu que no entén moltes coses que passen actualment.
El Sr. Manel és un antifranquista empedreït, però no creu tampoc que des del bàndol republicà es fes tot bé. Pensa, per tant, que si s'aprofundeix en la història més recent caldria fer-ho amb objectivitat. Tanmateix no acaba d'entedre perquè quan això -que a ell li sembla tan sensat- li diu al seu nét -que és d'esquerres i políticament correcte- ha de justificar-se començant per recordar-li que no és franquista ni de dretes.
El Sr. Manel va estar estalviant per comprar-se un sonotone -el Sr. Manel és una mica sord-, però no ho ha pogut fer encara.
Primer, quan ja tenia els calerons a punt, el seu nét va necessitar un tractament odontològic. La seva filla -el Sr. Manel viu amb la seva filla- no tenia prou diners en aquell moment i ell amb molt de gust va sacrificar el seu sonotone per tal d'arreglar les dents del nét. Com en el cas del sonotone, aquest tipus de tractament va a càrrec del malalt.
En ocasions posteriors va passar el mateix amb el tractament de logopèdia, les ulleres i una faixa ortopèdica que va necessitar com a conseqüència d'un malaurat accident domèstic que li va deixar l'esquena en condicions precàries.
El Sr. Manel, que ja sabem que no és de dretes i que no entén moltes coses que passen, no volia anar a votar en aquestes darreres eleccions. No li semblava bé que malgrat tot el que es va dir i prometre en campanya, els seus, l'esquerra que per fi arribava a la Generalitat, no hagués fet res per la seva filla i el seu nét que no poden accedir a un habitatge i han de viure amb ell. Tot i que la situació no el molesta, ans al contrari, ja que potser tampoc podria disposar d'una atenció adequada a la seva situació personal.
El Sr. Manel, però, va llegir al diari que el Sr. Montilla prometia sonotones per a la gent que en necessités... El Sr. Manel va votar el Sr. Montilla.
Avui la filla del Sr. Manel no ha comprat el diari perquè el seu pare no llegís que la Generalitat diu que es farà càrrec de les operacions de canvi de sexe de les persones que ho necessitin. La filla del Sr. Manel ho ha escoltat a la ràdio i ha pensat ... "sort que no duu sonotone!"
__________________
Serveis d'aquest tipus crec que haurien de ser la cirereta del pastís. Entenent per pastís un servei sanitari com déu mana.
Personalment si hagués de prioritzar començaria per sanejar la gestió. La sanitat pública costa molts i molts diners al contribuent-persona i al contribuent-empresa i és vergonyós que la mala gestió permeti forats pels quals fuig contínuament el pressupost.
Això podria fer-ho molt bé l'actual govern, atès que és un tema de gestió.
Tot seguit, en funció de les disponibilitats, caldria anar establint la cobertura dels diferents serveis que encara ara són a càrrec del malalt. Segurament, d'entre els serveis actualment sense cobertura, jo no començaria per les operacions de sexe, però amb el temps el pressupost segur que ho permetria.
Per aquesta segona fase potser caldria esperar un nou govern. És un tema més polític.
__________________

Com el Sr. Manel, jo tampoc sé perquè, però em justificaré: no tinc res contra el canvi de sexe.

TV3, la seva

Darrerament TV3 ens ha acostumat a uns telenotícies de qualitat ínfima on els successos dramàtics (sobre tot si passem lluny de casa) formen un primer bloc, seguit de notícies internacionals (malauradament, sempre n'hi ha de força dramàtiques) i acabat amb un bloc llarguíssim d'esports on mai hi manca la informació relativa al Real Madrid, encara que no hagi passat absolutament res. Rares, poques vegades, surt alguna informació local, a no ser que sigui absolutament imprescindible o per a major lluïment del govern. El format es diferencia de l'època Maragall, sobre tot, per l'absència de consellers dient la seva encara que no vingués a cuento. Els consellers han desaparegut del telenotícies, no hi són, no diuen res, mai fan declaracions.
La cosa encara és pitjor. Les notícies són filtrades des d'algun lloc desconegut però imaginable. Uns exemples:
a) un dia el TN va obrir amb la sentència del Tribunal Constitucional anul·lant el trasllat de la Comisión Nacional del Mercado de Telecomunicaciones a Barcelona a causa d'un defecte de forma en la documentació tramesa pel ministeri d'Indústria (regit pel Sr. Pepe Montilla, actualment president de la Generalitat). Se sap, s'ha filtrat, que es va rebre una trucada des de presidència de la Generalitat indicant que això "no era una notícia important com per obrir el TN". I d'aquest afer mai més se n'ha parlat. Mai.
b) un altre dia no molt llunyà, es va obrir el TN amb el decret de la tercera hora de castellà, tot dient que el departament d'Educació s'adaptaria sense problemes i que això no faria perdre hores de català. Alguna cosa devia passar immediatament, però al resum de tancament del mateix TN (el mateix, eh?), el presentador va matisar el fet, va treure ferro a la suposada "adaptabilitat" del conseller Maragall i que, tot plegat, el govern ja ho estudiaria. Abans d'acabar ja havien rebut la trucada.
c) es prou coneguda, per pública i en directe, la trucada de l'Ernest Maragall al programa de l'Antoni Basas corregint una informació que no li feia el pes.
L'intervencionisme del present govern en la CCRTV és tant exagerat que supera de bon tros el que en l'etapa tripartitONE ens va escandalitzar. El silenci de la totalitat dels consellers, la inactivitat del govern, l'omertà informativa a que ens té sotmesos la presidència, ha assolit nivells que mai ens haguéssim imaginat. La realitat que no sembla importar al Sr. Majó (jefe de la seva) és que TV3 perd audiència, fins i tot els Telenotícies que eren l'espai més seguit i valorat.
L'altra realitat, trista realitat, és que la televisió nacional pública catalana s'ha convertit en un ens manipulat sense cap vergonya pel govern. On anirem a parar? Dons possiblement, al NODO, que els més vells ja coneixem.

I que hi tenen a dir els periodistes? Aparentment, res (al menys, res no diuen).

Procés de destrucció

Fa molts anys, l'any 1978, es va promulgar el Real Decret d'Ensenyament del Català. Aquest Reial Decret, que fa quatre dies hauria semblat insuficient i avui tal vegada excessiu, va ser molt treballat i molt important.
Fixeu-vos que dic l'any 78. Feia ja -o només, segons es miri- 3 anys de la mort del dictador i uns pocs mesos de la recuperació de la Generalitat -aleshores dita "provisional" suposo que perquè no era clar el seu futur-.
La recuperació de les institucions estava, doncs, a les beceroles i, en molts aspectes, la situació era hostil.
En tot cas, amb un govern a Madrid presidit per Adolf Suarez, amb una situació de prevenció i una sensació constant de temporalitat, des de la Generalitat, amb molta i molta cura i amb alta i alta política, s'aconseguí que es tirés endavant aquest Decret.
Em consta que ni la UCD ni el PSOE n'eren partidaris. Tampoc l'aleshores president n'era un gran defensor i, llevat d'excepcions, tampoc ho veien clar alguns dels membres del govern "provisional" que haurien vist amb més bons ulls una introducció no obligatòria o un desenvolupament diem-ne "darwinià" de la llengua catalana al sistema educatiu. Amb tot, aquest primer pas es va tirar endavant i donà peu a la posterior instauració del català al nostre sistema educatiu.
La gestació d'aquest primer i definitiu pas va ser llarga i, com deia abans, delicada. El R. Decret es va promulgar al juliol de 1978. Més de mig any de negociacions (i molts anys de condemna a una formació monolingüe) va costar que des de Madrid (no es podia fer des de Catalunya) es reconegués l'obligatorietat de l'ensenyament de la llengua catalana a Catalunya.
Aquest R.Decret va ser fonamental. I sobre aquests fonaments s'ha anat bastint un sistema educatiu amb la necessària presència de la llengua pròpia de Catalunya. És a dir, un sistema educatiu normal en qualsevol país.
Ara, gairebé 30 anys després, la situació és diferent. El nostre Govern és postnacionalista i no pensa que calgui defensar obsessivament els símbols (l'idioma és un símbol?). Així ho ha establert el president i així ho acaten els consellers, siguin o no sobiranistes.
El passat dia 1 de novembre es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya. Fa un mes que hi ha Govern, encara avui l'organigrama de la Generalitat no s'ha completat i ja veiem que ens diuen que el castellà és la llengua que necessita incrementar la seva presència en el sistema educatiu. Un mes.
El més bo de tot plegat és que hi ha acord entre els membres del Govern per "defensar les competències educatives" de la Generalitat (faltaria més que no hi hagués acord en això). En cap cas hi ha acord perquè sigui o no necessari o convenient aquest increment del castellà al sistema educatiu, en aquest terreny no es volen posicionar no fora cas que trontollés alguna cadira.
En tot cas, cal recordar que l'any 78 no hi havia competències. El que hi havia era, ni més ni menys, que voluntat.
A aquest fet, puc afegir altres situacions que s'han produït aquests darrers dies com ara el tema "banderes" o, encara més important, el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació (d'un partit fins fa poc dit sobiranista) diu que la cultura catalana ha de ser com més àmplia millor. En diu "concepció omnicompresiva" (sic). Diu que la cultura catalana és "tot allò que les persones, amb el bagatge que porten, fan a partir del moment que són aquí". Suposo que aquestes declaracions les fa per començar a preparar el terreny per a la Fira de Frnkfurt.
Dit d'altra manera, la literatura en llengua castellana que es fa a Catalunya és cultura catalana?. La Fira d'Abril que es celebra a Catalunya també?. O bé, Ausiàs Marc (en tant que autor valencià que, estrictament i d'acord amb les noves coordenades político-correctes no va néixer ni dur a terme la seva obra a Catalunya) no és autor català?. Raimon només fa cultura catalana quan actua a Catalunya?
En fi, sovint aquests dies tinc la sensació que estem on érem abans del 78. Però amb un govern diferent, sense cap altra aspiració que la de mantenir-se, i en un procés de destrucció, més perillós per subtil, de qualsevol referent de catalanitat.

Benvolgut Sr. Carod:

Permeti'm que em presenti com a voltant potencial (i ocasional) d'ERC i permeti també que em dirigeixi a vostè, en tant que president del partit, per demanar-li si em pot aclarir alguns punts que m'han desconcertat d'ençà de les darreres eleccions.
Li haig de confessar que els resultats de les eleccions no m'han agradat, no tant pels percentatges dels diferents partits, sinó per l'abstenció de la meitat dels votants, dada que, per cert, hauria de merèixer una reflexió una mica més profunda per part dels polítics i no l'oblit immediat passats els cinc minuts següents de la seva publicació.
No obstant, no és de l'abstenció que li vull parlar, sinó de las raons d'Esquerra per formar part del tripartit que governarà Catalunya sota la presidència del Sr. Montilla. Certament, no entenc les seves motivacions per constituir aquesta coalició, el president de la qual ha manifestat en el seu discurs d'investidura que no vol aprofundir en les reivindicacions "identitàries". No entenc que es faci una coalició amb uns partits que els van expulsar del govern fa pocs mesos. No entenc el repartiment de "cromos" que ha representat la distribució de responsabilitats de govern, que habitatge estigui al mateix departament que medi ambient, que indústria, comerç, turisme estigui amb universitats i recerca, que consum estigui a economia i finances. Jo no ho entenc i li haig de dir que gran part de la gent que conec (molts d'ells votants seus) tampoc.
I Catalunya, Sr. Carod?
L'espectacle que han donat fins ara fa molta llàstima i com a català, em fa molta vergonya. En profundament trist i avergonyit, que vol que li digui...
No espero que em respongui aquesta carta, però si ho fa, sisplau, no reivindiqui la política social com a bandera del conjunt de les forces polítiques autoanomenades "d'esquerra" (un dia, si vol, parlarem de què representa una política d'esquerres però no és aquesta l'ocasió). Si respon, expliqui'm, sisplau, les raons de caire nacionalista que els han portat a pactar amb el PSOE i amb la que es reivindica com "esquerra intel·ligent".Si li arriba, li agraeixo l'atenció en la lectura d'aquesta carta i estic a la seva disposició per qualsevol aclariment o informació complementària que estimi convenint.
Mentre, esperant impacient la seva resposta, aprofito l'avinentesa per saludar-lo molt cordialment,
Màrius

PS Aquesta carta ha estat tramesa al Sr. Carod a través del seu blogg, per si vol respondre. Esperem amb ànsia els seus comentaris