Res de nou

La ministra millor valorada diu a Galícia que cal votar PSOE perquè no governi el PP i la lideressa diu que per finançar Catalunya es treu els diners dels espanyols... res de nou.

El diamant

Ciutat, finals de febrer

Aquesta tarda ha comprat un bonic anell a la casa d’empenyorament. És senzill, amb un petit diamant que, si és sincer, grogueja lleugerament. Però, vés, altra cosa seria si fos per a la dona, però és per a la Viki.

Fins i tot dubta de donar-li, perquè ja fa massa temps que surt amb la Viki, i ara hi ha una noia nova a l’empresa que potser....

No és que les coses li vagin tan bé com per anar contractant personal, de fet, sort en té que al partit li han trobat un parell de Consells d’Administració, però necessitava una secretària.


Ciutat, mitjans de gener

La crisi econòmica no perdona. No troba feina i ha decidit empenyorar l’anell. No és res de l’altre món, muntat en or blanc un diamant no gaire gran que, si és sincera, grogueja lleugerament. Per a ella, però, té un valor especial perquè va ser, en cert sentit, el darrer regal de l’Enric.

Tanmateix, necessita els diners i s’adreça a la casa d’empenyorament.

- Bon dia!. Tinc aquest anell que voldria empenyorar perquè necessito diners. És una qüestió temporal, i així que rebi un dels crèdits que he demanat a quatre entitats, el vindré a recuperar.
- D’acord –diu l’home de la casa d’empenyorament, gens commogut per una explicació a la qual està més que acostumat-. Primer en farem una valoració de la peça i, en funció de les seves característiques, veurem quina quantitat li podem oferir per ella.

S’espera asseguda en aquella sala grisa el resultat de l’operació. Mentre, recorda l’Enric i li sembla que d’alguna manera l’està traint. I si no pot recuperar l’anell?. Segur que l’Enric ho entendria i d’altra banda, això no passarà...

- Senyora, li puc donar 1.000 euros. Pensi que la pedra no és gaire grossa i, a més a més, si sóc sincer, grogueja lleugerament. Què me’n diu?.
- No sé, pensava treure’n alguna cosa més...
- Pensi que li garantim la reserva durant 1 mes.
- Bé, d’acord.
- Digui’m el seu nom, DNI i adreça
- ........................

Recull els diners i el resguard de l’entrega i marxa cap a casa. No donen per gaire, 1.000 euros, però els necessita molt.


Ciutat, primers de març

Han passat sis setmanes. Pensa que ha tingut molta sort, perquè li han ofert una feina i amb el seu contracte, el director de l’empresa s’avé a avançar-li 1.000 euros.

Ha passat molta angoixa aquests dies. De fet no s’ha tret l’anell del cap. Ara mateix, però, enfila cap a la casa d’empenyorament.

- Bon dia! –li diu amb bona cara al senyor del taulell a qui recorda perfectament-. Vinc a recollir l’anell que vaig haver d’empenyorar fa uns dies. Em van donar 1.000 euros.
- Té el resguard? –el senyor no, que no la recorda, i li cal el resguard per saber de quin anell li parla... n’han dut tants a empenyorar darrerament...-

Encara alegre li mostra el resguard i, amb el número de referència, l’home marxa a la rebotiga.

- Ho sento, el vaig vendre fa dos dies.
- Però vostè em va dir que me’l guardava un mes!
- Efectivament, i això va ser fa sis setmanes, quaranta-dos dies: més d’un mes.

La conversa s’allarga una mica més però, absolutament desconsolada, ha de marxar amb les mans buides.


Ciutat, mitjans d’abril

A la Jordina li va bé a la feina, a més a més l’Anselm, el director, n’està molt d’ella. D’acord que és casat, però li ha dit que deixarà la dona perquè fa temps que el matrimoni no va bé. Li ha buscat un petit apartament, prop de la feina per poder veure’s sovint. Clar que aquesta és una situació temporal, perquè aviat ell deixarà la dona i vindrà a viure amb ella.

Aquesta tarda anirà a buscar-la per fer el trasllat. Li ha dit que té una gran sorpresa. La Jordina està gairebé segura que li anunciarà que ja n’ha parlat amb la dona, de fet no pot tardar a fer-ho, ja que cada dia la convivència és pitjor.

Per això la Jordina està omplint caixes. Sembla mentida la quantitat de caixes que es poden arribar a omplir quan et canvies de domicili. Roba, llibres, estris. Tanmateix, li agrada fer-ho perquè hi ha quelcom de retrobament amb el passat. Les caixes de fotos, aquelles cartes de quan començaven a sortir amb l’Enric que fa tant de temps que no llegeix, el joier que li fa recordar l’anell que no té, el bo, el de l’Enric, que la resta sap que és bijuteria i, al fons del joier, el sobre. Sap el que conté aquest sobre i sent una certa esgarrifança.

Dubta molt, però decideix llegir el certificat per darrera vegada. Pel davant: “Oferim un nou començament a partir del record” i darrera: “L’Institut Gemmològic TAL Certifica que aquest diamant de 0,5 quirats s’ha obtingut a partir de la sintetització del carbó de les cendres de l’Enric a través d’un procés de transformació (grafitització) mitjançant l’aplicació d’altes temperatures i pressions. El color de la pedra pot variar en funció de la quantitat de bor present a les cendres.”

La Jordina tanca el sobre i s’eixuga una llàgrima.

Truquen. Deu ser l’Anselm.

- Hola!, maca. –petó- Ja tens tot a punt?
- Sí, és clar.
- Bé, primer la sorpresa, li diu tot lliurant-li la capseta...

La Jordina l’obre i troba un anell, amb un diamant, no gaire gran que, si és sincera, grogueja lleugerament.

L’Anselm no acaba d’entendre la cara que li ha quedat a la Jordina. Ell, però, que té molta experiència i sap què dir en cada moment li murmura a cau d’orella:

- Bonica, aquest anell és un símbol: ja saps que un diamant –fins i tot aquest que, si sóc sincer, grogueja lleugerament- és per a tota la vida!

Unes pinzellades d'economia real

Malgrat l’entestament de molts polítics i els “seus” mitjans de comunicació en parlar de trames (no “polaques”, és clar) i caceres, pel que es veu de furtius sense permís, el conjunt de la societat segueix més encaparrada en els problemes econòmics.

No trencaré ara l’omertà imposada del president Montilla parlant de finançament. Tot i que a mi, a diferència del Sr. Puigcercós no m’afecta la imposició. Voldria parlar del que es coneix com “l’economia real” (ja té collons!).

És prou clar i conegut que hi ha un problema econòmic i financer a nivell global. Aquest fet, que mentre es veia venir ni va encarar ningú ni va ser motiu d’actuacions pal·liatives, ara s’ha convertit en un problema de tothom. No pas perquè hi hagi cada cop més persones del comú de la societat a l’atur, sinó perquè perillen estatus que semblaven intocables.

Cal tenir present, a més a més, que el punt de partida de la crisi –no quan en ZP ho va dir, sinó el de veritat- es va produir en el si d’una societat desequilibrada econòmicament parlant.

Fa molts anys que l’anomenada “classe mitja”, entesa com aquella franja de la població que pot viure bé del seu treball, vull dir sense penúries malgrat sense grans despeses i àdhuc fent-se el raconet per al futur, és molt prima. Fa temps que la franja que aplega el col·lectiu de persones que arriben amb dificultats a final de mes o no arriben és molt gran. Mentre, “pelotazos” i altres afers de xifres de molts i molts números, han comportat una classe alta –altíssima- que no justificaria cap anàlisi mínimament decent.

Aquests dos extrems conformen el que em sembla recordar que en Màrius deia en un altre post anterior els “fora del sistema”.

Tot plegat –i faig una anàlisi molt simplista- està comportant una bossa de pobresa i de persones amb dificultats més gran que la que ja teníem, nodrida per una part d’aquella ja prima classe mitja. Al mateix temps que una part de la classe alta passarà a la mitja i una altra es mantindrà al seu nivell.

Tot plegat hauria de ser motiu d’anàlisi i de preocupació per part de qualsevol govern i polític mínimament interessat per servir al poble -de fet és el que prometen que faran quan aspiren a governar- per aportar solucions, sobretot per a les persones que pateixen dificultats. Però això el govern està clar que no ho fa, si més no, que no es percep que ho fa.

També hauria de ser motiu de preocupació per a les empreses, perquè si no venen, tanquen.

De fet, aquestes sí que es preocupen, perquè s’hi juguen coses –els polítics no, cobren tant si estan al govern com si estan a l’oposició i ja sabem, a la trama ho hem dit manta vegades, que no es deuen al poble, sinó al partit-. Llegia avui un article d’un responsable d’una consultoria d’empreses que deia que l’empresari vol menys informes i més acció. Dit d’altra manera, al revés que l’administració, pel que sabem.

Com dic, les empreses sí que es preocupen. A elles, però, els interessa només el segment de la població que pot gastar. Per tant, els que estan al sistema i els fora sistema de dalt. El que han de fer i, de fet, fan és reconsiderar el seu negoci a partir de la nova segmentació del mercat.

Hi ha iniciatives empresarials que em semblen del tot elogiables. Ahir, per exemple, escoltava a la ràdio com una empresa que fabricava cargols per al sector de l’automòbil s’està especialitzant també en cargols per a odontologia. Ho vaig trobar genial!, tot confiant que hagin canviat les dimensions de la maquinària.

Avui, he llegit també que no sé quina marca de roba cara –no sóc gaire marquista, jo- està fent una línia de qualitat però sense allò que en diuen glamour. És a dir, roba que es pugui dur pel carrer. Sens dubte aquests pensen en aquells de dalt que passaran al mig.

I, encara, ben segur que pensant en els que es mantindran al top, he llegit que un orfebre famós (?) –tampoc sóc d’orfebres, jo- farà una sèrie de joies: anells, penjolls, etc. que reproduiran plats de la carta del Celler de Can Roca –tampoc sóc de restaurants cars, però em sembla que tenen alguna estrella-.

Qui pensa, doncs, en els fora sistema que no poden viure del seu treball?. Ja hem vist que els polítics, no... o posem un dubitatiu potser. Les empreses, tampoc... Ah!, sí, també hi ha les Caixes, que no oblidem que no són privades com els bancs i que tenen una Obra Social la qual, diuen, és l’ànima de la seva raó de ser.

He llegit avui que, segons un informe de la CECA, els resultats de les caixes s’ha reduït el 39% i han guanyat només 6.829 milions d’euros. Què fan? Miren de reorganitzar-se amb fusions i d’estalviar, suposem que en allò que és superflu, tot reconeixent que la principal víctima serà... l’obra social!.

Vides paral·leles

Ens podríem remuntar més enllà en el temps, de fet a l’any 2000, però començarem en l’any 2004.

Juny de 2004.- Diari de Sessions del Senat.- Ministre de l’Interior (Alonso Suárez): “...Al Sr. Badia (CiU) le diré que un compañero suyo del Congreso de los Diputados me preguntó sobre el asunto de poner datos distintivos en las matrículas, lo que es una pràctica común en el resto de la UE. De todas maneras, le dije que no teníamos criterio (sic), se lo digo todavía y esta pregunta fue hace un par de semanas. En todo caso, la iniciativa que se tome la liderará el Ministerio del Interior en el futuro.”

(Comentari de Cobaltina: en aquella mateixa sessió, el Ministre va anunciar la intenció de modificar el carnet de conduir, que seria plastificat, amb més dades, etc.etc. Com tots sabem, aquest tema no era ni de bon tros tan complex com el de les matrícules, i ja disposem d’aquest nou carnet...)

Setembre de 2004.- La Vanguardia.- El ministro del Interior corroboró ayer su decisión de que el distintivo autonómico “forme parte del protocolo que se exige para ir correctamente matriculado”, esto es, que será obligatorio para todos los residentes espanyoles que compren un vehículo a partir de la fecha que entre en vigor”[...]El director general de Tráfico, Pere Navarro, explicó que el asunto está “técnicamente resuelto”. Sin embargo no anticipó cuál será la fórmula finalmente utilizada [...] La consellera de Interior, Montserrat Tura, avanzó ayer que las nuevas matrículas podrían estar en la calle antes de que termine el año. Sin embargo fuentes de Interior explicaron que su titular quiere contar para ponerlo en marcha con el máximo consenso parlamentario posible, por lo que dijeron que sería muy difícil que pudiera estar en marcha este año.

(Comentari de Cobaltina: la Consellera no n’ha dit res més, però suposo que això es deu únicament a que ja no és Consellera d’Interior, no pas a cap pacte de silenci dels que estan de moda)

Octubre de 2004.- Economia/Motor.- El ministro de Industria, Turismo y Comercio, José Montilla, aseguró hoy que se ha generado “un alarmismo absolutamente injustificado” por la propuesta del Gobierno y anunció que mantendrá próximamente una reunión con los representantes del sector para analizar la cuestión y escuchar sus argumentos [...] “En cualquier caso, creo que se buscarà una fórmula flexible que evitará problemas”, explicó.

(Comentari de Cobaltina: el Ministro, quan va deixar de ser Ministro per ser altra cosa, també s’ha reunit amb responsables d’altres temes, fins i tot viatjant al Japó, i ja sabem com és d’hàbil trobant fórmules que evitin problemes)

Octubre 2004.- La Vanguardia.- El PP se convirtió ayer en protagonista en el Parlament al votar a favor, en la Comissió d’Organització i Administració de la Generalitat, de la inclusión de los distintivos autonómicos en las matrículas[...] La actitud que el PP mantiene en Catalunya sobre la cuestión contrasta, en cualquier caso, con la que tiene el partido en Madrid.

(Comentari de Cobaltina: les actituds dels representants a Catalunya dels partits nacionalistes espanyols, solen “contrastar” amb les dels seus companys a Madrid)

Febrer de 2005.- Fundació Eroski.- El director general de Tráfico, Pere Navarro, insistió ayer en que no se ha adoptado ninguna decisión sobre la inclusión de distintivos autonómicos en las matrículas de los automóviles[...] “En ello estamos, en la fase de contacto y consenso, pero no hay fecha, calendario ni decisión.

(Comentari de Cobaltina: el Sr. Navarro, a banda de ser un artista enredant allò que ja tenia “técnicamente resuelto”, menteix parcialment, no ens creiem que “estén en ello”... la resta, sí)

Novembre de 2007.- Hoy.es/Economia.- El Senador de CiU, Lluís Badia preguntará al Ministro del Interior Alfredo Pérez Rubalcaba cuándo... [...] Precisa que en 2004, la Comisión de Interior del Senado aprobó una moción de este grupo que instaba al Gobierno a que, en un plazo de tres meses, procediera a la reforma de las placas de matrícula de los vehículos, de manera que en éstas se visualicen los distintivos o símbolos de las respectivas autonomías.

(Comentari de Cobaltina, no he tingut temps de buscar què li va contestar el nou Ministro, però suggereixo anar al primer paràgraf i canviar “esta pregunta fué hace un par de semanas” por “fué hace tres años”, i el nom del Ministre, és clar)

Gener de 2009.- El Pais.- ERC pide que las matrículas de los coches lleven distintivos autonómicos [...] Ridao subraya que ya se han llevado a cabo varias iniciativas, entre ellas una moción del Senado de 2004 que insta al Gobierno ......

(Comentari de Cobaltina, no sé què li contestarà el Ministro, però suggereixo anar al comentari anterior i canviar “fué hace tres años” por “fué hace cinco años”)

Es poden trobar més referències, però això em sembla suficient.

Ara pensem... ens recorda alguna cosa?... tal vegada, el finançament?.

HURACAT

La Generalitat ha publicat un llibre “Dos anys de Govern. Enfortint Catalunya” que llegeixo a estones perdudes. Tot de cop, no, que seria perjudicial per a la salut. En alguns moments per depressiu i en d’altres pel perill d’hèrnia inguinal.

Comentarem a la trama alguns dels aspectes que aborda l’obra. En tot cas ja és un indici el fet que a la portada no se’ls hagi acudit res més que posar un tren –això sí, dels ferrocates-. Intueixo que apel·lar al transport públic no és el millor començament, però segurament l’empresa-privada-amiga que hagi assumit la responsabilitat del disseny deu tenir les seves raons.

Fa relativament poc hem viscut a Catalunya un episodi de vents molt forts. Vents que han comportat la mort de diverses persones. Som molts, jo m’hi incloc, els que pensem que la seguretat total no és possible. Amb tot dues consideracions: (1) amb la mateixa violència de vent al País Basc no van tenir baixes personals (2) la sensació de desgavell total va ser molt generalitzada al nostre país.

Dit això, reprodueixo ara algun dels paràgrafs del llibre en qüestió:

“Els últims anys han estat cabdals a Catalunya per consolidar un sistema de protecció civil ben travat entre tots els cossos d’emergència i les administracions competents per poder actuar amb la màxima eficiència en qualsevol tipus d’intervenció, siguin incendis, riuades, fuites, rescats, o riscos més improbables, com terratrèmols.

Aquesta legislatura s’ha creat la Direcció General de Protecció Civil, per donar resposta ràpida i coordinada a les emergències.

I és que la planificació, la coordinació i la correcta informació a la població són clau en les emergències...”

I, més endavant:

“Quant a les millores tècniques de comunicació destaca l’ampliació i consolidació de la xarxa pública de radiocomunicacions per a les emergències i la seguretat de Catalunya (RESCAT) .... Els serveis policials i de bombers i els tècnics vinculats a emergències usen els terminals de RESCAT per aconseguir una coordinació instantània de tots en cas d’incidents greus. A més, en el cas dels municipis que no tenen policia local, el govern els dota també de terminals RESCAT perquè puguin activar l’emergència d’immediat...”

Vull recordar aquí la queixa generalitzada dels ajuntaments pel que fa a la manca d’informació i com aquesta va arribar. En molts casos per fax (!) la nit de dissabte, quan els vents ja havien amainat.

Cal afegir que a compte d’aquesta protecció per a emergències, a més a més de la Direcció General ad hoc i l’útil servei RESCAT, ja esmentats, es veu que tenim una cosa que es diu CECAT, Centre de Coordinació Operativa de Catalunya, que tampoc deu obrir els caps de setmana. Sense oblidar els diferents plans de protecció civil: PROCICAT, PLASEQCAT, INFOCAT, INUNCAT, TRANSCAT, NEUCAT, CAMCAT i SISMICAT.

Aquest conjunt, segons el llibre, fa que: “A Catalunya s’ha fet una tasca exemplar en aquest sentit i els cossos d’emergència catalans han estat pioners en el seu àmbit”.

Ens hem de creure la resta del que diu el llibre?

Quan costa Iniciativa?

Possiblement la pregunta està mal formulada. No pretenc saber quan val, per quin preu es podria adquirir aquesta mena de partit buit d'ideologia, liderat per una mena de matrimoni Ceaucescu i una cort d'estómacs agraïts. El que cal analitzar és quan ENS costa que Iniciativa estigui als governs locals i autonòmic. Malauradament, no disposem de la quantificació de les accions de govern d'Iniciativa, però podem il·lustrat alguns exemples que, en tot cas, costen una pasta.

- Els avets ecològics de la Mallol, que han anat a la xatarra municipal desprès del fracàs de la seva exposició pública.
- La gestió de la sequera que, atès que la paraula transvassament (perdó) està prohibida, creixen estaques a la Cerdanya, es porten vaixells de la desalinitzadora de Carboneres i trens cisterna des del Roina, es contracta un tub de 120 Km, del que no se'n coneix on ha anat a parar. Per no parlar de la "nostra" desalinitzadora, que en 20 anys no servirà per a res.
- El túnel de Bracons, al que es van oposar abans de pujar al cotxe oficial i per tant, un cop al govern, s'ha de canviar alguna cosa, no sigui dit... I aquests canvis es valoren en milions d'euros.
- L'oposició sistemàtica al 4rt cinturó, que s'ha de redissenyar, redefinir, reformular, per tal que a Iniciativa el puguin anomenar "ronda del Vallès", que té un aire molt més social. I com abans, cada canvi d'aquests costa una pasta.
- La instal·lació d'un complex sistema de control de velocitat (variable) a les autopistes del voltant de Barcelona, en nom de la sostenibilibilitat, l'ecosistema i no sé quines ximpleries més. Clar que aquesta inversió es recupera a cop de multa.
- La gossera que es vol fer a Barcelona, sobre la ubicació de la qual no es posen d'acord. Aquesta si han dit quant val: 9.000.000 d'euros.
- Desprès de donar la vara sobre la necessitat de controlar la contaminació limínica i deixar els carrers a mitja llum, ara es proposa canviar tooota la il·luminació de la Diagonal de Barcelona per tal que la gent no ensopegui amb els arbres.

Podríem afegir uns quants exemples més, però aquests són prou il·lustratius. I tot plegat, a canvi de què? Dons és ben senzill, actuar de marca blanca del PSC, donar els vots sistemàticament al PSC i assegurar-li el poder. Simple, oi? Dons aquests quatre vots ens costen una pasta que invertida en guarderies, encabirem tots els nens del país.

Creix el populisme?

Com a resultat de les darreres eleccions generals a Catalunya els partits més potents de l’Estat van aconseguir 33 dels 47 escons en joc. Més del 60% dels vots van decantar-se per opcions d’obediència (dependència) espanyola. En aquests 33 s’inclouen els 25 socialistes, perquè suposo que hores d’ara ningú dubta d’on està l’epicentre de les seves preocupacions.

Conec moltes persones que, tot i el seu sentiment catalanista, van optar pel vot socialista. Consultades al respecte, naturalment les que tinc confiança suficient per a aquesta interpel·lació, la resposta és en tots els casos la mateixa: perquè no hi hagi el PP a Madrid. No conec votants del PP amb sentiment catalanista.

Em cal afegir que en alguns casos coneixia la intenció de vot abans de produir-se, però, malauradament, no me’n vaig sortir quan argumentava la incoherència entre el discurs del partit dels socialistes i les seves actuacions. Em queda el consol que, a posteriori, alguns m’han donat la raó. Veurem si la memòria els funciona quan arribi el moment.

Hi ha, però, alguns altres amics i/o coneguts que segueixen pensant que la seva opció va ser l’encertada. En general l’argument és que els partits catalans-catalans, no poden influir suficientment a Las Cortes i el que sí que tenen clar és que no volen un partit de dretes al Gobierno.

En ambdós casos crec que ha fet forat la propaganda de les esquerres. Una propaganda pamfletària sustentada en unes poques idees: la dreta és dolenta i immoral (per tant, alerta! Que poden tornar) i l’esquerra és bona, per definició (si guanya ZP guanya Catalunya). Això és demagògic i populista.

Sovint, quan hom parla de populisme s’associa aquest terme, sempre entès com a pejoratiu, a les dretes. Així si algú diu en el seu programa de govern que la proposta per resoldre el problema de la immigració és fer fora tots els immigrants perquè són la font de la inseguretat ciutadana, perquè són la causa de l’increment de l’atur, etc. automàticament diem que aquest algú és un populista. En canvi, si un polític proposa els papers per a tothom, ens envaeix una onada de buenisme que ens oculta el populisme inherent.

He posat l’exemple de la immigració, però el mateix podem dir del canvi climàtic, el medi ambient, les espècies animals en perill, etc. etc. Són aquestes qüestions respecte de les quals els autoanomenats progressistes postulen unes causes, sempre associades a les polítiques de dretes, i unes solucions, sempre associades a la consciència ciutadana i/o a la sanció, mentre els de l’altre extrem solen apel·lar a la resolució contundent. En cap cas, però, ni els uns ni els altres aporten solucions possibles.

Així, tornant a la immigració, partint de l’afirmació que existeix i existirà, potser la qüestió no és si un país ha de donar cabuda a totes les persones de fora perquè fugen dels seus països perquè pateixen gana i misèria. O bé si un país no pot admetre ningú de fora perquè això és un focus de tota mena de desgràcies per a la població autòctona. Potser el que el governant s’hauria de plantejar és quanta immigració pot assumir un país sense que es ressenteixin, per malservits, tots: els que ja hi són i els que arriben.

Però això, naturalment, és molt més complex i complicat de respondre i els populistes no estan per resoldre els problemes, sinó per consolidar-se en el poder.

El problema és que el populisme –de dretes i d’esquerres- està cada cop més arrelat a casa nostra. Tanmateix, perquè aquest populisme s’assenti al país, cal un altre element. Cal que hi hagi una ciutadania que combregui amb rodes de molí.

En aquest sentit, l’educació i els canals d’informació, fonamentalment, juguen un paper important.

Dues preguntes sobre trànsit

A la Trama, l'estúpida limitació de vecolitat a 80 Km/h no ens acaba de convèncer, és més, estem segurs que és una astuta maniobra recaptatòria del govern d'esquerres per poder fer més polítiques socials (com els agrada de dir), i de passada obrir més embaixades arreu, comprar algun Audi8 que els falta, fer una campanya sobre la memòria històrica o encarregar una enquesta sobre la felicitat dels catalans. Tot a fi de be i per millorar la nostra qualitat de vida (tot i que no ho sabem reconèixer).

Però l'altre dia, tot venint de Girona per l'AP-7, vaig veure un detallet que em va fer pensar: caram! que llestos que són els nostres governants i que burros que som nosaltres que no els entenem. I per entendre'ls millor, hi ha un parell de preguntetes sobre trànsit que potser - segur - que les criatures d'iniciativa ens sabran respondre i ens il·luminaran en la nostra estultícia (- Que n'aprenguin!, diran...).

1.- Ens volen convèncer que la velocitat limitada a 80 Km és per millorar la qualitat de l'aire i per això, als voltants de Barcelona no ens deixen anar més ràpid. Per la C-31 o la C-32, la limitació comença a Castelldefels, a uns 18 Km de Barcelona; per l'A-2 o l'AP-7, la cosa s'inicia cap el Papiol, a uns 15 Km de la ciutat. Arribant des del nord per l'AP-7, el primer indicador de limitació a 80 Km/h està només a 600 m del terme municipal de Barcelona. És que a Montcada, La Llagosta, Santa Perpètua de la Mogoda o Montmeló no hi ha pol·lució?. És que els habitants d'aquesta zona són més resistents a la contaminació? O és que no quedaria be limitar la velocitat a 15 Km de Barcelona (Montmeló) i al cap de 5 Km pagar un peatge a La Llagosta? Segur que hi deu haver una raó tècnica que no sigui una trucada de l'empresa concessionària a Palau. Però jo no la sé.

2.- A la C-32 s'ha imposat la "velocitat variable" diuen que per millorar els accessos a Barcelona quan hi ha embuts de tràfic. Potser si. També diuen que millora la contaminació, però aquest raonament és del tot inconsistent. Així dons, com és que la velocitat variable està en els dos sentits? Quins embussos es volen evitar en el sentit Barcelona-Castelldefels? O és precisament per causar embussos a la plaça d'Espanya? Segur que no es tracta d'una mesura inspirada en la voracitat recaptatòria i hi deu haver una raó tècnica. Però jo no la sé.

El meu gra de sorra

Voldria contribuir amb el meu gra de sorra a la persecució a la qual està sotmesa ICV i, sobretot, l’Hble. Saura.

Ja he dit en alguna ocasió que no m’agrada aquest Govern i, si n’hagués de destacar algun dels seus socis –com a pitjor-, aquest seria ICV. Per tant, malament anem d’objectivitat...

Permeteu-me, però, recordar temes com ara el Feng-Shui o el bus de l’Estatut com a despeses del Govern tan oneroses com perfectament prescindibles. O el llarg episodi de la sequera que, per decret, s’ha clos recentment. O, molt més proper en el temps, la recent aprovació per part del Govern d’una partida, importantíssima en valors absoluts i relatius, per a noves experiències tipus bus de l’Estatut, que es veu que jo no, però el Sr. Saura sí que ho va trobar profitós.

Podem parlar de la presència del Conseller en alguna manifestació per –diu- imperatiu ètic –a mi m’ha semblat més aviat estètic, amb performance inclosa-. Cal recordar que en una d’anterior es va mantenir al marge perquè –deia- havia de vetllar per la seguretat... etc.etc...

Vull comentar ara el tema de la velocitat en les vies d’accés a Barcelona. En sóc persona afectada: cada dia entro a la Ciutat per l’autovia de Castelldefels. El meu tram en aquesta via comporta uns 4-5 panells d’aquests de velocitat variable. Avui he trobat, per aquest ordre, indicacions de 80-60-80-70.

Cal tenir present que entre un i altre panell hi ha menys d’un minut. Algú pot, raonablement, convèncer-me (1) que aquest estira-i-arronsa del velocímetre serveix per a alguna cosa? (2) que en 3 Km ( que és la distància aproximada entre el primer i el darrer panell) cal canviar quatre vegades la velocitat per millorar l’accés a la Ciutat? (3) que no hi ha algú que està jugant amb mi a base de tocar botons?. Em conformo amb una resposta raonable a qualsevol dels tres aspectes.

Hi ha comentaristes que aquests dies, arrel del tema velocitat, incideixen en el fet que un partit amb poca representativitat pugui imposar determinades actuacions al conjunt de la ciutadania. L’argument és que el que es pretén és acontentar l’electorat, no pas la ciutadania. Crec que s’equivoquen. El Sr. Saura & Cia s’han empassat les coses amb les quals no s’hi juga –llegeixi’s Bracons, la MAT, el tercer cinturó-. Aquest assetjament al ciutadà –la part dèbil- és la compensació a aquelles altres coses que han trobat la negativa per resposta. Ve a ser com aquell nen que li diuen no a la moto i li regalen la bike...., que també té dues rodes.

Perquè, si no volem contaminar, no ens posem amb el sector de la indústria de l’automòbil?. Perquè no vetllem per la contaminació industrial?. Perquè sempre ho ha de pagar tot –TOT- el ciutadà de-a-peu?

Que em perdonin, doncs, el Sr. Saura, la Sra. Camats i tots aquests de l’esquerra de debò, però em sembla que la seva és una política d’arbitrarietats enllaçades una darrera d’altra, amb l’explicació que ens volen salvar i volen salvar el món.

La meva àvia ja deia que els extrems es toquen, avui he escoltat que en Bush va dir en una conferència de premsa ahir –no sé si deixava que els periodistes preguntessin en acabar- que “hem fet més segura la nació i més lliure el món”. Tinc la impressió que quelcom semblant podria dir en Saura quan, espero que d’aquí poc, plegui.

La importància de cada lletra

Un dels articulistes que m’agrada llegir és en Màrius Serra. Sobretot les seves elucubracions a l’entorn de les paraules i del llenguatge, de les traduccions, etc. les trobo delicioses i, sovint, em fa riure amb els seus jocs de paraules.

Realment, en un escrit, cada lletra és important. Si falta una lletra, si està de més o si es troba en el lloc equivocat, pot comportar confusions. No diem si, a més a més, després es tradueix l’escrit a altra llengua!.

Això ve a cap perquè avui he passat per davant d’un restaurant -ep! he passat per davant, que jo sóc carmanyolarire- i he pogut llegir en aquelles pissarres que posen al carrer per informar del menú del dia, que d’entre els segons plats que oferien hi havia “Fillet de bou”.

Anem a veure, “fillet”?... i de “bou”?. La vaca, el toro o el bou, quan són “fillets”, són vedells, no?. Llavors què ens ofereixen? “vedell de bou”?. No, no deu ser això.

Fem l’anàlisi a partir del “bou”. El bou és, habitualment, un toro castrat, llavors, com ha pogut tenir un “fillet”?. Ens ofereixen, tal vegada, “fillet” d’un toro que, posteriorment ha estat castrat?. Si és el cas, deu ser castrat de fa poc, perquè en cas contrari, el fillet ja seria un fill. És a dir, que seria un bou o un toro, però no pas un “fillet”. D’altra banda, la persona que ha confeccionat la carta, com pot saber no només qui és el pare del “fillet”, sinó que a més ha estat castrat de fa poc?... Encara més, ens posaran al plat el “fillet” sencer?...

Bé, tot això m’ha portat a pensar que, senzillament, sobrava una –l- i que el que realment posarien al plat dels clients que ho demanessin seria “filet de bou”.

Com deia, cada lletra és important. Mireu, sinó: tripartit / tripartits / tripatir. En el primer cas, ens trobem davant el que el govern diu que és. El segon mot reflexa la realitat. El tercer és el resultat per al conjunt de la ciutadania, si més no fins que arribin a tripetar.

Salut!

Divertimento -6-

Ministre d’Informació i Turisme,
Amb l’Arias, Vicepresident,
Nexe d’unió amb el franquisme.
UNA! Duu encara gravat a la ment
Evoca: GRANDE! constantment
LIBRE! . Això li costa, vés que hi farem!.

Firmava amb Franco Sentències de Mort.
Regnava als carrers, que en deia seus.
Acròbata de l’ideari, i fou per vots, no penseu,
Guanyà un democràtic escó al sector oposició.
Ara, arribat a la seva edat darrera

Imagina que no ha acabat la carrera.
Retruny des de Galícia, aquest vell
Improperis a cents i disbarats a mils.
Baix el ventre té el cervell!
Alternativament, demència senil.
Romangui callat, Sr. Fraga, Senador Vitalici.
No parli, ja que no pensa. Explori altres vicis.
Escacs, sopeta calenta i un bocí de bon pernil.



PS.- Ateses les darreres noves sobre el vot del PSC al pressupost de l'Estat, recomanem la lectura del Divertimento -5-

Els 25 diputats

Fa dies que els diaris van plens del possible vot dels 25 diputats del PSC als pressuposts generals de l’estat. A part de que no sé a què ve tanta discussió perquè els 25, com un sol home, votaran que si, com està manat. Però el Castells fa declaracions ambigües i això dóna tela als periodistes, sempre tant limitats en les anàlisis, fidels transcriptors de les notícies d’agència o de les notes de premsa interessadament emeses.

Que ningú ho dubti, els 25 votaran SI a uns pressupostos que el mateix ministre que els presenta diu que estan desfasats, que no inclouen res del finançament que l’estatut preveu, que retallaran les inversions en infrastructures a Catalunya, per no parlar de les transferències de rodalies o la gestió dels aeroports. Per tant, aquesta setmana es reunirà el caucus del PSC i després de les corresponents xerrameques, acordaran que els pressuposts de 2009 “són bons per a Catalunya”. Punt.

Tot plegat resulta poc enriquidor per a la salut democràtica i per la predicada “desafecció” dels catalans vers els polítics. Els 25 mansos dels PSC van ser votats per algú per tal que defensessin els interessos de Catalunya i hom pensaria (en estricte aplicació de la lògica), que cada diputat analitzarà els pressuposts (o el que toqui en cada cas), en valorarà la bondat pel que fa als seus votants i votarà en consciència i amb honestedat allò que li sembla més bo pel seu país. Però no, en lloc d’això es reunirà el partit i acordaran què han de votar els diputats (fàcticament ja acordat, que quedi clar). Dit d’una manera molt suau, això és una perversió de la democràcia, quan no un frau als electors. Però ja se sap, qui fa la llista no són els electors amb l’emissió dels seus vots, sinó un obscur funcionari del partit i per tant, a qui han d’estar agraïts? Dons al que fa les llistes, no als idiotes que les voten. Clar, oi?

Dons, o llistes obertes, o dictadura de la burocràcia dels partits. No hi ha camí intermedi. I això és d’aplicació a tots els partits polítics.

En Tardà

Aquests darrers dies –-crec que va ser diumenge-- el Sr. Tardà va cloure una intervenció pública amb una expressió, si més no, poc oportuna. Ràpidament va fer tota mena de gestions per excusar-se. Tot i això les reaccions han estat hores d’ara múltiples i, en general, per retreure-li les seves paraules.

Ningú el defensa i el grau de la repulsa, des del seu partit, al linxament cavernari --incloent aquí des dels que diuen que és un delinqüent, fins a la condescendència del President del Congrés dels Diputats-- va en funció de la ideologia i, sobretot, dels interessos de cadascú.

La meva intenció no és defensar el Sr. Tardà: ha comès, com fan sovint els nostres polítics, un excés verbal. Però sí que voldria recordar, una vegada més, els diferents rasers que s’utilitzen per mesurar aquestes situacions. I, també, la proclivitat que tenim a demanar constantment perdó.

Seny popular

Una vegada vaig escoltar a la ràdio una història que, segurament, deu formar part del que anomenem “llegendes urbanes”. Tanmateix em va agradar molt.

La història en qüestió feia referència a les discussions a la NASA amb motiu del primer viatge a la lluna. El problema era simple: hi ha una nau que fa el trajecte terra-lluna-terra, d’envergadura important, que duu adossada la més petita que és la que arribarà a la superfície de la lluna. Diu la llegenda que els enginyers tenien un problema per saber què fer amb la nau grossa mentre la petita era a la lluna: on s’esperava?. La història continua amb la discussió d’aquests i altres experts en el si d’una comissió ad hoc. Sembla que en plena eufòria discursiva, va passar per allà un treballador modest que recollia les papereres i va escoltar el que allà s’intentava solucionar. Ell, tot disculpant-se per la intromissió, va fer el següent comentari: mirin, jo cada dissabte acompanyo la dóna al supermercat i, si com és habitual, no trobo aparcament per al cotxe, quedem en un lloc concret a una hora determinada. Ella, entretant, compra i jo vaig circulant a l’entorn del supermercat. En el lloc i l’hora convinguda ens trobem i marxem cap a casa.

Diu la llegenda que d’aquesta manera es va arribar a la conclusió que el millor era que la nau grossa anés donant voltes a la lluna fins arribar el moment de la retrobada.

No crec que la història hagi anat així exactament. Però també podria ser... i és que el seny popular, sovint, és realment eficient davant els petits inconvenients del dia a dia quotidià. Per contra, les comissions d’experts, que potser són adequades davant els problemes més complexos, acostumen a convertir en problemes complexos els aspectes més simples.

El tema dels bitllets de transport públic, l’increment del preu dels quals mereix, evidentment, una discussió a part, ens ha aportat una novetat de cara al 2009: això que diuen la T-infant (fins als 12 anys). Aquesta targeta es va proposar d’entrada com a totalment gratuïta i, després de passar per la comissió que, naturalment, es va crear a l’efecte, ha acabat amb un pagament de 35 euros/any i a partir de setembre de 2009.

Segurament caldrà fer una targeta especial, muntar una oficina per a la seva tramitació i control, etc. etc. Això costa diners i temps, vet aquí perquè al final ha de tenir un cost i no es pot posar en marxa fins al setembre de 2009.

Tal vegada, si quan la comissió creada discutia sobre el particular hagués passat per allà el treballador modest però assenyat, potser els hauria dit: mirin, ara els nens ja viatgen de franc fins als 4 anys, per tant, estem parlant de la franja 4-12 anys. D’aquests, alguns van a l’escola del barri, sovint a peu. Dels que no van a la del barri, alguns ja disposen de transport escolar o són els pares els qui els porten a escola. Per tant, la població infantil que podrà aprofitar aquesta T-Infant si l’ha de pagar a 35 euros, no justifica la creació d’una infraestructura especial que, al final, serà més cara que el benefici social. I si els nens poden passar al transport públic ensenyant el DNI?. Cost zero i es podria introduir la mesura a partir del mes de gener.

Una altra qüestió que està sent debatuda amb vigor (vigor amb v, no pas amb r) és la de les bosses dels supermercats. Se’n gasten moltes i conformen un conjunt de deixalles important. Bé. El problema es veu que està, tant en el seu volum com pel fet que moltes persones les utilitzen com a bossa d’escombreries, quan es tracta de bosses que ni són de la mida ni es degraden de forma adequada. Ara, després de mesos i mesos de discussió, davant la pressió dels eco-socialistes i davant les queixes del sector (llegeixi’s fabricants de bosses i responsables de supermercats), el Govern ha decidit ... taxan!, taxan! ... heu encertat, fer una comissió.

Aquesta comissió estarà integrada per representants de 2 o 3 Departaments de la Generalitat, a més a més dels experts adequats. Tenen previst en sis mesos tenir una solució adient.

Proposo que durant les reunions de la comissió sigui obligatori que les persones que es dediquen a fer la neteja del Palau de la Generalitat facin la recollida de les papereres de la sala. Tal vegada a alguna d’aquestes persones humils i assenyades, se’ls acudirà alguna cosa, com ara que les bosses dels supermercats siguin biodegradables i de la mida dels cubells d’escombreries.

Obscè!

Avui els mitjans de comunicació van plens de les declaracions de la Sra. Esperanza Aguirre desprès del seu retorn des de Bombai. Primer vull dir que m’alegro per ella pel fet d'haver pogut sortir sense conseqüències per a la seva integritat d’un atemptat tan greu i sagnant com aquest.

Tanmateix m’ha semblat tot plegat una posada en escena cínica. El fet de les sabates blanques i els mitjons provisionals senzillament obscè i crec que és d’una gran baixesa ètica. La Sra. Aguirre ha fet una compareixença patètica que els mitjans han acollit amb planes i planes.

La seva experiència sens dubte no la desitjo a ningú i, possiblement, ha patit tant com diu. Per tant, res a dir sobre això, però sí sobre l’aprofitament mediàtic i la complicitat dels mitjans.

Personalment em mereix més respecte el que he escoltat dir per ràdio al Sr. Ignasi Guardans, ahir i avui. Sense tant de teatre ha fet una explicació de la situació. Una situació que ell encara està patint perquè ha dit que no marxarà d’allà fins que pugui fer-ho el darrer dels membres de la delegació que encapçala. De les seves explicacions m’ha semblat entendre que també hauria pogut ser fora hores d’ara, però segurament ell creu que la seva situació li permet fer gestions en favor d’altres que, sols, ho tindrien més difícil.

El Sr. Guardans no ha merescut, però, la mateixa atenció mediàtica. Això no ven. Auguro, tanmateix, que si quan torni el Sr. Guardans a casa, cosa que li desitjo cordialment, fa alguna declaració que representi un retret a la Sra. Aguirre –o es pugui prendre com a tal- i això dóna lloc a alguna batussa pseudopolítica, per lleugera que sigui, obtindrà el benefici dels periodistes.

El discurs que va llegir el President

Algú va escriure un discurs que dilluns va llegir el President Montilla.

Personalment no vaig assistir a l’exposició del President, però m’he llegit el discurs. Per descriure’l puc dir que es tracta de 12 folis i mig. Està dividit en dues parts, la primera “Una obra de Govern en marxa” fa un repàs de l’obra feta en mitja legislatura. La segona, “Un compromís polític renovat”, parla de futur. Cal afegir que, tot i que al començament diu que no és la voluntat fer un balanç, atès que el President el va fer fa poc al Parlament, la primera part ocupa 9 dels 12 folis i mig.

Per l’estil del redactat, ja es veu que és per ser llegit. Ben puntuat, punts suspensius allà on cal aturar-se –on no cal, el President ja s’atura tot sol-,etc. Cal doncs felicitar l’equip de redacció, va fer el que va poder.

Tanmateix, el contingut és pobre. En tots els sentits. La part d’obra feta es divideix en els àmbits que sembla que impulsen l’acció del Govern i que, segons diu, s’ha acomplert en el 55% del previst per a la legislatura.

1.- Prioritat a les polítiques socials.- Com a mostra i a tall d’exemples vull esmentar algunes coses que m’han cridat l’atenció:

- Desenvolupament de la Llei de la Dependència, aquí el President fa aiguabarreig amb el tema de la crisi, però sembla que “no farem ni una passa enrere”. El detall, però, el contradiu. Dóna unes xifres d’atenció a les persones dependents curioses: l’any que ve, diu, 37.000 persones se’n beneficiaran. D’una banda, pregunto, no era aquesta aproximadament la xifra actual?. D’altra banda, constato: persones a Catalunya amb discapacitat reconeguda: 385.173, de les quals grans dependents grau III i grau II: 76.371 i 102.349. Diu també que s’atendran 22.000 persones en grans residències i 4.000 en centres de dia. Segons l’Institut d’Estadística, l’any 2007 hi havia 996 places en centres de dia per a persones amb discapacitat i 3.835 per a gent gran, per tant, l’any 2007 ja hi havia més de 4.000. Segons el mateix Institut, hi havia 3.372 places en residències per a discapacitats i 8.322 per a gent gran, sumeu, si us plau, dóna 11.694... l’any 2009, s’haurà doblat la xifra?. Podeu dir, ep! que hi ha les concertades!, bé, sumeu 2.308 als centres de dia i 12.741 a les residències. Això fa: 7.139 places en centres de dia l’any 2007 i 24.435 en residències. El Govern ho té fàcil per acomplir el que va dir el President, només haurà de reduir les places en els dos casos.

- Educació. Cap esment a la futura Llei fins al final i de passada, que hi havia presents membres del Govern en públic desacord. Tampoc res sobre els resultats escolars, que això ja ens va dir el Conseller Maragall que són tonteries. Només va parlar d’inversions, més mestres, més barracons a les escoles, que ara són aules educatives provisionals, que sí n’hi ha més però, paraules textuals del President, “no tenen res a veure amb els barracons de fa deu o dotze anys”.

- Salut: hi ha més metges per a tothom (i encara n’hi haurà més, no oblidem que estem al 55%), metges que (a) no sabem on els amaguen perquè les cues a la SS són les mateixes des de fa temps (b) les xifres són curioses, atès que segons l’Institut d’Estadística hi ha menys metges col·legiats a Catalunya dels que el President diu que estan a la sanitat pública.

En la mateixa línia el President va anar esplaiant-se en les altres línies que impulsen –encara que no ho sembli- l’acció de Govern:

2.- Garantir la seguretat i la justícia (llegir: radars, jutges que se’n foten del català, actuacions d’alguns mossos sota sospita,...)
3.- Vertebrar el territori, promoure el progrés econòmic (en aquestes línies deuen estar els temes TGV i els seus esvorancs, 4rt. Cinturó, apagades de Fecsa –que encara hi ha generadors distribuïts per Barcelona-, dèficit d’inversió en infraestructures, rodalies, aeroport de primera, habitatge, caos –episodi, va dir el President- de la sequera, ...)
4.- Defensar i projectar la llengua i la cultura catalanes. De nou un aiguabarreig entre el secretariat de la Unió per la Mediterrània (que no oblidem que hem d’estar agraïts a ZP i a Moratinos) i, com no! Frankfurt (ai las!, President, que d’això ja fa més d’un any i més de cinc que es covava).
5.- Compromís irrenunciable amb l’avenç i la consolidació de l’autogovern. Sense comentaris.

No em vull estendre més en això. El President va dir que en dos anys s’han inaugurat 355 nous equipaments. Qui tingui paciència, que vagi buscant, a veure si els troba. Si té dificultats per arribar al número, que compti també els bancs del parc, si n’hi ha de nous o repintats, que els afegeixi a la llista. No rieu, com penseu que ho fan ells?.

Els darrers 3 folis i mig són els de futur: compromís polític renovat. Cap xifra, tot és literatura inconcreta i allò que han tret els mitjans de que Espanya no es pot permetre que Catalunya no se’n surti i allò del temps de descompte pel que fa al finançament, que no sabem quan s’acaba aquest temps de descompte, ni quan hem de començar a posar-nos nerviosos, tot i que està clar que ara encara no és hora. I allò de la resposta unitària sense horitzons improbables i camins inviables si la sentència del TC sobre l’Estatut fos “lesiva pel nostre autogovern”, que ja veurem, arribada la sentència, què s’entén per lesiva... I, fixeu-vos que el Pla B del President arribat el moment d’un sentència lesiva és... convocar una reunió (de fet al Govern no fan altra cosa cada cop que van maldades).

Mireu, a mi no m’agrada aquest Govern i, per tant, no sé com anirem d’objectivitat. Tanmateix el discurs en qüestió em sembla un conjunt de fal·làcies i de focs d’encenalls. Amb tot, la meva opinió em sembla més objectiva que la dels mitjans en general. Els mitjans de comunicació han estat generosos, llevat, és clar, dels de la caverna. La resta, encantats amb l’argument i cant de l’obra, amb l’excepció d’algun articulista. Cap anàlisi acurada. Parlarem dels mitjans en altre post, però si algú ha advertit canvis en algun mitjà o grup fins ara poc afí, que repassi les subvencions a la premsa, les adjudicacions d’emissores de ràdio i algun què altre encàrrec específic.

La cúpula de Barceló

S’ha inaugurat la cúpula d'en Barceló i als fastos hi han anat en processó el rei, el president del gobierno, una colla de ministres, pilotes de diversa mena i una munió de polítics que han tractat d’amortitzar els 20.000.000 d’euros invertits en la broma amb la boca bavejant per una obra que no entenen i desfent-se en elogis de l’autor dels nostres temps, l’espanyol universal, la presència d’Espanya a Europa i tot un seguit de tonteries, a les que Miquel Barceló ha respost amb altres frases de similar catadura que ningú ha entès del tot, però que tothom ha comentat com si les entengués. És el que té això de l’art, cal dir frases poc definides, metàfores incomprensibles i sobre tot – això és molt important – comparar-ho amb alguna cosa impressionant, tant se val que sigui la capella Sixtina, com un oceà de colors, llums i animals fantàstics...

La cosa, però, ha costat 20.000.000 d’euros i la xifra no és irrellevant. En un moment de crisi, mentre cada dia van a l’atur 6.000 persones, tanquen 600 empreses i augmenta la morositat perquè la gent no pot pagar la hipoteca, no sé si fer ostentació d’aquesta la despesa resulta oportú. Si la política són gestos (hauria de ser quelcom més, però de moment són gestos), el gest de gastar 20 milions mentre la llei de la dependència no es pot aplicar perquè no hi ha diners, Espanya està a la cua d’Europa en ensenyament, recerca, innovació, tenim uns transports públics de pena ... no mereix tant de boato i cares d’alegria com hem vist als diaris aquests darrers dies.

Si a més, resultés cert que part s’ha pagat amb fons de cooperació, l’operació resultaria literalment pornogràfica.  I si no també, perquè els 20 milions s’haguessin pogut destinar a qualsevol altre cosa de profit.

La Trama s’ha documentat amb experts en el tema i atenció, profecia per a les hemeroteques, en menys de 10 anys, part de les fantàstiques formes de la cúpula tindran problemes d’estabilitat, els colors canviaran i no seran tant vius com ara, es produiran despreniments de fragments. És el que passa amb l’art efímer... dura el que dura.

(NOTA: a la Trama ja sabem que la conselleria Feng Shui ha costat més, però l'actualitat mana)

Voracitat recaptatòria

Tinc carnet de conduir des de l’any 1976. Des de llavors i conduint jo, que recordi, he tingut quatre accidents, cap d’ells greu i no sé de quantes sancions he estat objecte, però, amb tota seguretat, no arriben a deu, incloses les d’aparcament.

Tenint en compte que condueixo diàriament des de fa gairebé trenta anys, no em sembla una exageració tot plegat. Clar que tothom que condueix deu pensar que ho fa bé això de conduir, per això he començat exposant unes dades quantitatives que ajudin a fer una idea del que jo entenc que representa una conducció poc o gens temerària i un respecte per les normes de circulació prou acurat.

Tampoc és que els números, en aquest cas, responguin a una ciència exacta. Ja hi ha una història que diu que un vehicle va atropellar un vianant. El conductor surt del cotxe tot donant-li la culpa al vianant i, com a tota argumentació, explica que fa més de trenta anys que condueix i que mai havia atropellat ningú. El vianant respon que ell fa més de cinquanta que camina i que mai l’havien atropellat... Sens dubte en la conducció influeixen moltes i moltes variants que res tenen a veure amb els números.

En tot cas, les xifres són les que són. Afegeixo ara que d’aquelles encara no deu multes, tres són d’aquest any i dues corresponen al darrer mes. És a dir que a aquest ritme, hores d’ara ja hauria d’haver acumulat, en números rodons, entre noranta i set-centes vint sancions de circulació.

Què m’ha passat enguany i, sobretot, què m’ha passat els darrers trenta dies?. M’he tornat un element perillós al volant?. Vaig pels carrers creuant en vermell?. Han de començar a patir els meus conciutadans per aquest canvi sobtat en la meva conducció?. Tal vegada, haig de visitar el psicòleg per si pateixo alguna patologia encara no diagnosticada?. Els anys pesen i he perdut capacitat de conducció?. Han canviat les normes i ningú m’ho ha dit?...

La resposta a totes les preguntes és: NO. I, com sempre fem a la trama, quan una cosa no s’explica a partir de les causes que semblarien més lògiques, cerquem altres de diferents.

Si no sóc jo, si no he variat gaire les pautes de conducta. Si tampoc han variat les normes... què passa?.

Jo us ho dic, que hi ha més voracitat recaptatòria per part de les administracions. Voracitat que s’ha incrementat darrerament a partir de la manca d’ingressos per taxes i altres impostos relacionats amb el consum en general i amb el mercat immobiliari en particular. Voracitat que, auguro, es continuarà incrementant els propers mesos.

Mireu sinó. He llegit avui que la Generalitat pensa recaptar per multes l’any vinent la gens menyspreable xifra de 93 milions l’euros.

Hem dit que la Generalitat pretén recaptar aquesta quantitat a tot Catalunya. Cal tenir present també que una bona part ha de correspondre a Barcelona i rodalies, atès que acull la major part de la població. Més de la meitat. Tanmateix aquesta més de la meitat de la població haurà de pagar també la quantitat que pretenguin recaptar els ajuntaments, tant el de Barcelona com els de rodalies.

Bé, doncs, fem quatre números sobre una base gens científica però prou raonable.

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’1 de gener de 2007 hi havia a Catalunya 7,09 milions d’habitants. A Barcelona i la seva zona d’influència deu haver uns 4 milions d’habitants aproximadament. Sense tenir en compte que en aquesta zona hi ha més circulació i, per tant, més possibilitats de sanció, podríem aproximar en uns 53 milions d’euros la part que correspondria pagar, als ciutadans de Barcelona i zona d’influència, a la Generalitat en concepte de multes. Si sumem les que pretenguin recaptar els diferents ajuntaments, que això no ho han dit, potser podríem deduir que seran més de 100 milions d’euros.

Dit això i tornant a l’Institut d’Estadística. Segons aquest Institut a Barcelona i zona d’influència es desplacen en vehicle propi uns 400.000 habitants (comptant els que ho fan habitualment i els que es desplacen de vegades també amb transport públic). Multipliquem aquesta xifra per 2, atès que circulen altres vehicles que no són de ciutadans de Barcelona i comarca i tenim 800.000.

Fixeu-vos en la generositat del càlcul. Hem aproximat la quantitat total a recaptar tenint en compte només la població i no el fet que hi ha més circulació, ni que hi haurà sancionats d’altres zones. I pel que fa a conductors hem comptat els que condueixen habitualment i els que alternen conducció i transport públic i ho hem doblat.

Bé, això vol dir que cada conductor que circuli per Barcelona i rodalies haurà de pagar cada any 125 euros. Tenint en compte que la quantitat de la sanció es redueix si es paga en el seu temps i no es recorre, estem en uns 250 euros de multa per conductor. Si apliquem un petit corrector, atès que hi ha qui no paga les multes, deduir que ens toca a uns 300 euros per cap, uns 150 si paguem sense piular.

Com s’aconsegueix això?. A tall d’exemple: la darrera de les sancions que encara no he rebut però que sé que la rebré és d’ahir mateix. En una zona fora ciutat, però que encara es considera urbana i, per tant subjecta a limitació de 50 km/h, una zona industrial on de bon matí no hi ha ningú llevat de quatre camions que circulen i dos d’aparcats, emboscat entre un d’aquests dos camions aparcats, hi havia un cotxe policial camuflat d’aquells a l’interior del qual dormita un agent darrera un aparell que fa fotos... i em van retratar, deuria anar a uns 60 km/h. Bé, què hi farem, a veure si amb aquesta tercera multa d’enguany ja arribo a la meva quota...

Ala est i ala oest (o el respir dels guionistes)

L’altre dia, segons què van informar diferents mitjans de comunicació, el president electe dels Estats Units i la seva esposa van visitar la Casa Blanca.

Aquest fet, la visita suposo que més protocol·lària que altra cosa dels futurs inquilins de la Casa Blanca, forma part d’aquelles litúrgies, no exemptes de certa teatralitat, que sovintegen en els afers polítics. A mi no em sembla malament. La imatge de “bon rollo” ajuda a crear climes adequats.

Em va donar per pensar, però, què deuen fer en aquestes circumstàncies. De vegades passa, que quan escoltes o coneixes situacions en les quals, amb tota probabilitat, no t’hi trobaràs mai o sempre les has viscudes a una llarga distància (i no només em refereixo a aspectes geogràfics), intentes posar-te en el lloc i imaginar com i què deu passar.

De fet alguna vegada ja he intentat imaginar què deu fer, posem per cas, SM El Rei un dia qualsevol. Això em ve al cap en situacions com ara, quan em llevo al matí (6.30 / 7 a.m.) i amb els ulls mig tancats començo a deambular pel dormitori per intentar saber exactament quin ha de ser el pas següent a realitzar (ja és ben curiós que gairebé cada dia fas el mateix a aquella hora però, precisament cada dia a aquella hora, has de pensar quina és la propera acció necessària si vols acabar sortint de casa quan toca). En tan quotidianes circumstàncies, algun cop he pensat que SM El Rei no té mai aquests moments d’incertesa. Imagino, i em puc equivocar, que ja deu anar algú a dir-li que ha d’obrir els ulls, i a continuació li deuen cantar l’agenda del dia (que pots comptar!) i quin vestit s’ha de posar en cada moment. No com jo, que haig de revisar l’agenda tan bon punt em llevo per veure si haig d’anar “de bonito” o no cal..., que ho podria fer el dia abans però fa molt mandra, què hi farem!.

Bé, tornem a la Casa Blanca. D’entrada és veu que és molt gran... o hi ha moltes cases que tinguin “ala est” i “ala oest”?. A casa meva, les ales es toquen i quan tenim visites em semblaria molt difícil dur-ne una part a l’ala est i una altra a l’ala oest. Per tant, és molt gran i deu ser molt complicat coordinar les ales. Tant és així, que mentre el Sr. Obama tracta les qüestions relatives a la coordinació de l’ala oest amb l’actual president, la seva dona ha de parlar sobre el funcionament de l’ala est amb l’ara ja per poc temps primera dama.

Imagino que les converses no deuen tenir continguts semblants. Les converses a l’ala oest deuen anar plenes de mots com ara missió de pau (potser algú altre en diu guerra, d’això), armament (per a la pau d’abans), informes secrets (per saber on cal anar a posar pau quan hagin acabat de posar pau allà on l’estan posant ara), ... ep! i també les converses amb Zapatero, que ara no és com abans, que han parlat 10 minuts per telèfon! (es veu que l’Obama parla castellà).

En canvi, a l’ala est es deuen emprar mots més amables: colors (que dic jo que tot no deu ser blanc), cortines, banys (molts), com aguantar segons quins actes (els coneguts com a “coñazos”), quines “senyores de” són més simpàtiques, on emplaçar les habitacions de jocs de les nenes: “a tu, Laura, què et sembla? I, per cert, vosaltres on poseu a dormir el gos?”, etc. Vaig escoltar que la Sra. Obama opinava que la Casa Blanca era freda i que hi havia molts corrents d’aire. Com no els ha d’haver amb tal quantitat de portes i finestres!.

Tot plegat em va dur a concloure que, sobretot els que porten les relacions públiques de la Casa Blanca i confeccionen els guions d’aquestes representacions, deurien respirar a fons al moment que es va proclamar candidat demòcrata el Sr. Obama i no la Sra. Clinton... Algú s’imagina el guió de la conversa entre l’expresident Clinton i la Sra. Bush?.

Politics antisistema

Normalment entenem per marginals aquelles persones que estan fora del sistema per la banda baixa: rodamóns, drogaaddictes, pobres de solemnitat en definitiva. Però el terme, estrictament parlant, és més ampli: el sistema té dos marges, un per la banda baixa i un altre per la banda alta. O algú creu que el Sr. Botines  (Santander), o Felipe González (ex), o el Sr. Fainé (La Caixa), per posar alguns exemples, estan en el sistema? No, el sistema entès com el marc vital en que es belluga el comú de la gent, no abasta la totalitat de la població. El comú de la gent té una feina (o no) per anar tirant, de tant en tant va a comprar a Ikea, treu les entrades per un espectacle en un caixer automàtic i agafa el cotxe per anar a buscar bolets al Berguedà. Els marginals no fan això, ni els d’abaix ni els de dalt. Uns perquè no poden, altres perquè no volen: els marginals superiors no es treuen les entrades per anar al teatre, o les demanen o els hi treu algú altre, no van a Ikea per raons òbvies i no solen anar al Berguedà en època de bolets perquè hi va una munió de gent i no els agrada “la gent”.

Els marginals superiors fan d’una vida a part, es troben entre ells, estiuegen en llocs especials, viuen en cases de luxe, van en cotxes de luxe (normalment no són propis, sinó de l’empresa) que condueix un xofer (també de l’empresa), es mouen discretament amb escortes i sobre tot, tenen un sou (incentius a part) que s’escriu amb més de 7 xifres (en euros). Són gent que no es barregen amb els del sistema, amb els que coincideixen només molt ocasionalment: per exemple, en el lavabo d’un teatre.

Aquesta gent són importants i han de vetllar pels seus interessos, tasca a la que dediquen vàries hores setmanals. Per fer això disposen d’una notable infraestructura, diversos despatxos d’advocats, alguns economistes i un grapat d’eficients secretàries, d’entre les que sol destacar una que és la que entra normalment al seu despatx per tractar de l’agenda. Aquesta infraestructura és el que en podríem dir la primera esfera de suport, que es caracteritza per cobrar directament i legalment els serveis que presta.

Però calen altres suports, potser una mica més allunyats, però igualment eficaços i servicials. Per aquesta raó, a l’agenda disposen de diversos telèfons importants, entre els que hi destaquen els “de palau” (interpreteu la Moncloa, la Zarzuela, el palau de la Generalitat, o la seu que vulgueu). Truquen a aquests llocs i s’hi posen, no us penseu, que per això són marginals (superiors). En el que podríem denominar la “segona esfera de suport” hi ha la classe política, que no cobra directament d’aquests marginals superiors, però als que fan la feina que els hi demanen, amb tanta celeritat o més que els assalariats de la primera esfera.

Això permet (els hi permeten) a alguns polítics jugar a ser marginals (òbviament superiors) i aspirar a quedar-se en aquest selecte grup quan la seva vida política toqui a la fi. Mentre, serveixen a qui mana amb aquesta esperança. No tots ho aconseguiran, però l’esforç paga la pena i si no hi arriben, que les quiten lo bailao. Alguns assoleixen aquest estatus, per exemple la majoria dels exministres importants (llegiu, Economia i Finances i Governació), tots els expresidents, alguns exvices... i poca cosa més. La majoria es quedaran en el que són (el que eren abans de ser), o potser aniran a parar a una empresa en pagament dels serveis prestats, però no assoliran la categoria de marginals superiors de debò.

Entre tant, els autèntics marginals superiors deixen que els polítics es sentin del grup i en la mesura que se’n senten, serveixen. Això els permet per exemple, sentir-se éssers diferents, tocats per la ma de Déu, superiors a la resta de la gent del sistema, als que tracten d’explotar com a sers inferiors que són. Com s’entén si no que es permetin les despeses de representació i boato que mai haurien somiat? que decideixin comprar-se el cotxe –oficial, és clar - més car del mercat i encara el tunegin perquè no els sembla prou?, que es facin decorar els despatxos amb ambient Feng-shui? (aquest és el Saura, que va criticar el Benach per l’Audi8), que vagin de viatge amb un seguici de 100 persones – entre elles alguns parents -?, que facin instal·lar un gimnàs al Senat?, que es permetin contractar parents, amics i coneguts a càrrec del pressupost públic sense que els caigui la cara de vergonya?. Aquests fets serien suficients per a ser despatxats si treballessin en la primera esfera de qualsevol marginal superior, però sent de la classe política, se’ls ha de permetre perquè només serviran mentre es sentin fora del sistema. I total, els sous de la primera esfera els paga l’interessat, els se la segona els paguem els “del sistema”. O sigui que encara que gastin més del compte, a qui li importa?

Si ja sé que cada 4 anys han de ser votats, però això no els amoïna perquè mentre la llei electoral sigui la que és, amb servir a qui mana i llepar al que decideix qui va a les llistes en cada partit, n’hi ha prou. I encara més, perquè els ciutadans no els demanen explicacions?: dons perquè no poden. Al voltant seu, una legió de periodistes els protegeix de les ires (i sobre tot, de les preguntes) dels gilipolles del sistema (un dia també en parlarem, dels periodistes).

Des de la Trama, el que no entenem és que els polítics (i sindicalistes, un dia tindran el seu post especialment dedicat) juguin a aquest joc. Total, la majoria hauria de saber que MAI serà un marginal superior. Per exemple, el conseller de Medi Ambient, l’inefable Baltasar, és d’usar i llençar, com en Saura, en Carod i tants altres directors generals i consellers de poca volada. Perquè s’empenyen, dons, en servir d’aquesta manera als qui manen en contra dels “del sistema”? Que guanyen cosint-nos a multes per anar a més de 80Km/h per l’autopista del voltant de Barcelona? (a part d’algun sopar i anar en Audi8 a la feina).

L’única explicació que se m’acut em fa por només de pensar-la: tant poca categoria humana?