LECTURES RECOMENADES -2

Al DOGC de data 11 de juny apareix un nomenament que, de nou, m'ha atret l'atenció.

També, naturalment, és un càrrec eventual o de confiança. Es tracta del nomenament del Sr. Marc Rius i Piniés com a coordinador general de Planificació estratègica del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació.

Com en el cas que comentava l'altre dia, el nivell i el grau cón els més elevats possible a l'administració de la Generalitat i el complement també de gairebé 40.000€ cada any. Per entendre'ns, això deu suposar uns 100.000-120.000€ l'any pel cap baix. Ignoro quina quantitat correspon al partit.

Pensem que aquest departament té una secretaria general, que encapçala el Sr. Boada. Una direcció de serveis amb, ni més ni menys, que tres subdireccions generals. Set direccions generals, amb un total d'onze subdireccions generals, dues secretaries i cinc organismes autònoms, a banda d'altres oficines, secretaries de comissions, gabinets, serveis (en plural) jurídics, i serveis territorials diversos.

Veiem les funcions del coordinador general de Planificació Estratègica del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació:

a) Participar en l'estudi, el disseny, la planificació, l'execució i l'estratègia dels programes d'actuació impulsats per la secretaria general del departament.
b) Assessorar i fer el seguiment del desenvolupament de les estratègies que s'apliquin per l'assoliment dels objectius marcats pel departament.
c) Fer el seguiment i l'anàlisi de les repercussions de les polítiques sectorials del govern en polítiques públiques de seguretat que impulsa el departament.
d) Planificar, dissenyar i coordinar l'elaboració d'estudis d'anàlisi i prospectiva sobre les polítiques públiques que impulsa el departament.
e) Desenvolupar qualsevol altra tasca que li sigui encomanada relacionada amb les anteriors.

Coneixent la quantitat de gent que hi ha per planificar, estudiar, dissenyar, assessorar, fer el seguiment dels temes, desenvolupar, impulsar, estudiar, promoure, gestionar, etc. etc... algú és capaç de saber què farà aquest senyor?... Potser no té prou feina a la secretaria política d'ICV?

LECTURES RECOMENADES

Em sap greu no disposar de temps suficient i, sovint, de paciència, per llegir amb detall el DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya). De ben segur em perdo moltes oportunitats de reflexió. Amb tot ho recomano.

Moltes de les entrades corresponen a purs tràmits. Tanmateix, hi ha un apartat, el que correspon a "càrrecs i personal" que resulta força ensinistrador.

En aquest apartat apareixen els nomenaments, convocatòries de places, distintius al mossos (sí també n'hi ha que fan la feina ben feta, llàstima que no els filmin!), etc.etc.

Em vull referir ara a aquest apartat i, més concretament a una resolució del Departament de la Presidència apareguda al DOGC del 30 de maig proppassat nomenant una assessora del president.

Caldria pensar que els càrrecs d'assessor han de servir per cobrir aquells buits en determinada matèria que es produeixen en l'organigrama dels diferents departaments. En rigor, hauria de ser difícil que això passés. Però seria explicable en aspectes puntuals. Així, per exemple, pot ser adient que l'ens responsable de temes religiosos compti amb un assessor per a aquelles religions amb poca o nova implantació al País.

Tanmateix, el president de la Generalitat té tot el Govern per assessorar-lo en qualsevol matèria. Personalment, si presidís la Generalitat, se'm faria difícil trobar un càrrec d'assessor per posar-hi un amic.

No és el cas del nostre president.

La resolució a la qual em referia abans nomena la Sra. M.A. Fernández Suau com a assessora en matèria de polítiques culturals i comunicació del Departament de Presidència!.

En la resolució s'especifiquen les funcions d'aquesta assessora, que són (no us ho perdeu!) "assistir al president en matèria de polítiques culturals i comunicació; facilitar al president els contactes amb els sectors corresponents; elaborar la documentació necessària per a les activitats públiques del president amb els diversos agents socials i territorials en aquest àmbit".

També s'hi especifiquen les retribucions d'aquest lloc de treball: màxim grup i màxim nivell més un complement específic de prop de 40.000€ anuals... Oi que no està gens malament?

I dic jo: què passa amb els temes culturals?. El president no es refia del conseller de Cultura i Comunicació? (potser perquè no és "dels seus" -motiu per altra banda molt de moda al govern actual-). Al president li sembla que el conseller en qüestió no està capacitat per assistir-lo en matèria cultural?. Pensa que no li facilitarà contactes amb el sector perquè se'ls guarda tots per a ell mateix?. Potser el president creu que , atès que ja existeix un ministeri del ram, no cal un conseller de cultura i ha fet un primer pas per eliminar aquest Departament?. Potser li dóna tanta importància a la Cultura i la Comunicació que vol assumir personalment aquestes matèries?. El president ha perdut la llista i, com que no ho té anotat, no recorda que té un conseller per a tots aquests afers?. El president té una amiga que no ha sortit regidora i cal col·locar?...

En tot cas, em temo que aquesta ampliació de plantilla i de pressupost per a temes culturals i de comunicació no la notaran els "agents socials i territorials en aquest àmbit" , la notaran únicament "els agents socialistes i territorials en aquest àmbit"...

kubotan

Si fa uns dies algú m'hagués parlat del kubotan hagués pensat que es tractava d'un joc de la play station o d'un ball africà. Ara, gràcies al cop de puny que un manifestant va endegar a un mosso sabem que és un estri de defensa i atac, no qualificat per no-sé-qui com a arma, però que si t'ataquen amb l'estri, sigui arma o no, et fa mal.
Sembla que els mossos el fan servir en certes intervencions, si be no és reglamentari. I si no és reglamentari: perquè el fan servir? Com? quan? qui decideix agafar-lo en sortir? Jo, en la meva ignorància de les coses de la poli, pensava que quan sortien només portaven allò que és reglamentari i que, per tant, el departament d'Interior els facilita. Però es veu que no, que els mossos poden fer servir estris (no sé si armes) no reglamentàries.

En aquest moment se m'acuden algunes preguntes:

- qui compra els kubotans? Cadascú pel seu compte? La patrulla va a la botiga i demana descompte per quantitat? El departament els compra "per si algú els vol fer servir"?
- qui decideix agafar-los en sortir? cadascú? el cap de la patrulla o el que sigui la unitat de tropa? en certs serveis o en tots? els agafen tots o només els que volen? o els porten sempre, com el boli (reglamentari?)?
- és l'únic estri "no reglamentari"? en poden fer servir d'altres? en aquest cas, quins? poden portar la pistola de casa? el cotxe ha de ser l'oficial o els mola més un Z4 que te el caporal? es pot portar una porra decorada?

A part de la conya que es pugui fer, aquest incident ha posat de manifest certa disbauxa en la reglamentació de la policia autonòmica, sobre tot perquè el seu cap, el Sr. Saura, no ha sabut explicat (o no pot) que fan exactament els mossos, quines instruccions tenen, quines armes o estris fan servir, en quines circumstàncies... I tot això també forma part de les actituds democràtiques. Que malauradament sembla que es perden en favor d'una mena de partit únic que copa totes les institucions.

Conte

Ara fa molt de temps un grup de mariners va arribar a una terra desconeguda. El paisatge de seguida els va atreure i van decidir endinsar-s'hi i explorar aquells paratges aparentment verges.
Al poc d'iniciar l'expedició, van descobrir restes que apuntaven la presència humana. Seguint els indicis van veure a la llunyania un poblat que els mostrà el que, aparentment i des del seu punt de vista, era una cultura inferior, poc desenvolupada.
Van decidir romandre emboscats i observar aquella forma de viure.
Era un poblat petit, on la gent vivia d'una forma molt natural. Caçaven, pescaven i recol·lectaven fruits i arrels diferents per menjar, s'havien construït uns habitatges primitius que els permetien romandre a l'abric de tempestes .
Quan havien passat quatre dies, els mariners van observar quelcom que els cridà l'atenció: els ornaments que portaven els habitants del poblat... Semblaven d'or!
Aviat van arribar a la conclusió que aquell lloc era una mina i que si aconseguien convèncer els habitatnts, en podrien treure un bon profit. Van decidir, doncs, fer-se veure i guanyar-se la confiança dels indígenes amb l'objectiu de fer-se amb l'or.
Convençuts de la seva superioritat intel·lectual i moguts per l'interès, van iniciar una relació de falsa amistat. S'instal·laren en un lloc proper i van començar el seu acostament al poblat i a la seva gent amb un gran esclat de generositat i amb exhibició de la seva capacitat de millorar la forma de viure fins que van aconseguir atreure l'interès dels aborígens.
Certament, passats uns mesos, els natius caçaven, pescaven i recollien fruits del bosc més fàcilment gràcies a les eines que els van facilitar els mariners a canvi de l'or que ells tenien. Va instaurar-se així una relació estable, si més no en aparença, però alhora desequilibrada, atès que d'una banda es basava en l'interès i de l'altra en la confiança.
Els mariners van decidir instal·lar-s'hi definitivament. La seva situació els permetia viure molt bé sense esforç. Obtenien or dels natius amb el que podien adquirir béns per a ells i renovar les eines que necessitaven els que ara ja consideraven els seus servidors.
Amb el temps però, les necessitats dels mariners per conservar el seu nivell de vida confortable es van incrementar notablement. Destinaven cada cop més or per a ells mateixos i dedicaven menys recursos a les demandes dels autòctons.
Aquests, que no eren tan ingenus com pensaven els mariners, ja havien detectat la magnitud de l'interès dels nouvinguts per l'or i van decidir reduir la seva aportació.
Les conseqüències van ser espectaculars. Els mariners-governants van fer reposició de fons en benefici dels seus servidors, que van veure solucionades les seves necessitats de forma immediata.
Passat un temps, però, les coses van tornar a torçar-se. Els mariners havien oblidat de nou que el seu benestar depenia dels indígenes. Aquests van recordar la seva capacitat de tancar l'eixeta de l'or i plegats van acordar que cada quatre anys farien revisió de la relació.
Pel que jo sé, amb els anys es va produir la situació curiosa de que cada cop que estava a punt d'acomplir-se el termini dels quatre anys, els mariners s'afanyaven a donar compliment a les necessitats dels indígenes. Fins i tot els feien regals addicionals. També els prometien coses cada cop més extravagants, fins i tot allò que no estava al seu abast d'acomplir, però això tant els hi era, perquè no ho pensaven dur a terme.
De nou els nadius van demostrar que no eren ingenus. Ja no confiaven en els mariners. Estaven disposats, si convenia, a liquidar de forma definitiva la relació i així ho van fer saber.
Els mariners no s'ho van creure... però va passar. Els servidors van deixar de proveir-los d'or.
Finalment aquells mariners van haver de marxar de la terra desconeguda. Tanmateix, altres mariners, atrets per la fama del lloc van comparèixer... i tot tornà a començar.
Així m'ho van explicar.
Conclusió: tots els mariners són iguals.

Maragallades

Fa dies que l'ex-president Maragall va fent declaracions sobre al seu passat immediat, les reunions amb en Zapatero que van significar la seva retirada de la Generalitat per donar pas al fidel Montilla, les hores de preparació de la moció de censura contra Pujol... I sembla que tot plegat l'ha portat a la conclusió que tota la moguda que va significar l'impuls del nou estatut, la seva posterior aprovació i ulterior retallada (el "cepillado" d'Alfonso Guerra) no valien la pena. COLLONS!
Es clar que no valien la pena. Com sempre, si s'haguessin pres la molèstia de contactar La Trama els hi haguéssim explicat l'enorme ximpleria que era tot plegat, els hauríem dit que, contra el que deia el propi Maragall, l'estatut no canviaria la vida de la gent, que Catalunya no assoliria noves cotes (fantàstiques, ens deien) d'autonomia, que els calers arribarien de Madrid amb comptagotes... Tot això els hauríem explicat, a més de fer-los veure que tots plegats estaven donant una trista i lamentable imatge.
I ara Maragall ha caigut del cavall i s'ha donat compte que estem allà on estàvem, sense més autogovern, sense més autonomia, sense més finançament... això si, amb un president respectuós amb el poder de Madrid (que carai! per això el van posar), amb dos partits "crossa" que han fet un pacte d'omertà, de silenci, de desinformació, d'anar fent i anar passant amb una única idea política al cap: durar. En tot cas, ara Maragall ha deixat (una vegada més) els seus col·legues del mon de la política amb el cul a l'aire (tots, sense excepcions). Sorprèn que això ho faci el president del principal partit del govern, sorprèn que ho faci precisament l'impulsor de l'invent, sorprèn que ho faci la mateixa persona que ens ha estat dient que el nou estatut (el que ara tenim gràcies a ell mateix) era indispensable, fantàstic, meravellós i necessari.

Sorprèn... o no sorprèn. A mi, la veritat, cada cop em sorprenen menys coses.

El castellà en perill

Es veu que aquests dies s'ha emès per la televisió pública de Madrid un reportatge titulat quelcom semblant a "els ciutadans de segona" en el que es presenta una imatge absolutament tendenciosa i falsa de la realitat de Catalunya.

No he vist el programa -ni ho penso fer, com tampoc acostumo a escoltar la COPE-. Únicament n'he escoltat i/o llegit alguns fragments a través dels mitjans de comunicació.

Una vegada més la dreta és ofuscada, mentidera i manipuladora del país ha posat en marxa les seves plataformes de difusió per alimentar el clima de confusió i crispació amb l'excusa de la persecució i la supervivència de la llengua castellana a Catalunya.

Tanmateix, proposo dues vies de reflexió:

1.- De ben segur hi ha moltes persones de les que es coneixen com a "intel·lectuals" i/o com a "creadors d'opinió", que viuen i treballen a Madrid o a altres indrets d'Espanya, que coneixen Catalunya, que s'inclouen en el conjunt de "pensadors" i "artistes" progressistes de l'Estat que saben perfectament que tot això són fal·làcies. Cap d'aquestes persones, que són capaces, per exemple, de posicionar-se clarament en contra d'activitats que puguin amenaçar espècies animals, ha obert la boca. Algú em pot dir perquè?. Només se m'acut que (a) estan d'acord amb el fons del programa i per tant els causa incomoditat contradir el seu argument, o (b) la societat catalana els mereix menys respecte que les balenes.

2.- Properament es presentarà a Barcelona un programa d'exposicions, teatre i altres activitats culturals organitzades per la Comunitat de Madrid. Suposo que per fer-nos conèixer la cultura que es fa allà. Aquest programa es diu, ni més ni menys, que "Made in Mad"... De debò la Sra. Aguirre i altres que pensen com ella creuen que el català és la llengua que amenaça el castellà????

La magnitud de la tragèdia

NOTA.- Aquest text va ser escrit abans de S. Santa. Concretament l'endemà del debat parlamentari

M'he permès manllevar el títol d'un llibre de Quim Monzó per a aquest post. Amb tot, cal dir que el seu contingut res té a veure amb la història que Monzó va desenvolupar.

Què és una tragèdia?. Segons l'anterior diccionari de l'IEC -encara no disposo de la nova edició, però suposo que l'entrada no haurà variat gaire- és: (1) Gènere dramàtic que presenta una acció seriosa i greu, generalment entre personatges importants i en què el protagonista és emmenat per una passió o una fatalitat a una catàstrofe. (2) Una obra teatral, literària, cinematogràfica,.. d'aquest gènere. (3) Esdeveniment funest.

Crec que aquests dos darrers dies hem estat presenciant una tragèdia. En totes tres accepcions que esmenta el diccionari de l'IEC.

Hem assistit, efectivament, a una obra teatral (ple del Parlament), entre personatges importants (Govern i Diputats representants tots ells del poble de Catalunya) en què el protagonista (Catalunya) és emmenat per una passió (l'ambició de poder) o una fatalitat (l'alçada moral dels nostres polítics) a una catàstrofe (a partir d'impulsar el desenvolupament de l'Estatut s'arriba a subhastar la presidència de la Generalitat, es juga amb l'autodeterminació i s'acaba amb un únic acord per unanimitat: demanar el traspàs dels trens de rodalies). És o no és això un esdeveniment funest?.

El cert és que molts dels que, sobretot arrel de la irrupció en el debat de propostes si més no singulars, el vam seguir amb cert interès, no esperàvem gaire més del que va succeir. És a dir, res més enllà de les picabaralles habituals, distretes, però sense conclusions. Un cop més els nostres polítics ens han organitzat una "mascletà" ara que és l'època.

Viviem en un país polièdric. Amb gent de moltes tendències i molts pensaments diferents. En aquest sentit: quin sector de la població no s'ha sentit enganyat i menystingut pels nostres representants parlamentaris?. Els nacionalistes més radicals?. Els més moderats?. O, tal vegada, únicament els sectors més espanyolistes?.

No contestaré. Cadascú que faci la reflexió. Sobretot estaria bé que la fes la sensibilitat parlamentària que ha propiciat tot plegat i que valorés quin sector és el que realment n'ha sortit beneficiat.

Invitació

Aquesta nota no planteja cap debat, és només una invitació.

Com algú de vosaltres ja sap, jo sóc membre de la secta Oscura Noche que, entre altres activitats de també molta substància, organitza cada any una excursió a Monterrat a peu.

Enguany ens hem volgut superar i la fem seguint, simuntàniament, dos itineraris diferents. Trobareu una breu descripció i una fitxa tècnica de cada un d'ells a la web de la secta:

http://www.eurovia.es/fonte

i més concretament a les adreces

http://www.eurovia.es/fonte/montse/mont07/intrepids.html

i

http://www.eurovia.es/fonte/montse/mont07/nenazas.html

Us animo a que ens acompanyeu.

Periodisme independent

Aquest és un dels aspectes professionals més reivindicats per tota mena de periodistes de tots els mitjans. Alhora, la independència dels periodistes és proclamada als quatre vents per tota mena de polítics de qualsevol partit. Malament! Tanta proclamació fa pensar que no deu ser del tot cert...

Un parell d’exemples.

1. Fa pocs dies el cap del gabinet de premsa del Pepe Montilla va amenaçar en Jordi Barbeta dient-li coses tant edificants com: - No voy a parar hasta joderte. El mateix dia va trucar al subdirector de la Vanguardia per fer-li saber que presidència no atendria cap demanda dels mitjans del grup Godó. Després va trucar per justificar-se dient que “va ser un calentón”. En devien ser dos, opina La Trama.

TV3, en els seus NoDos (TN) no en va fer cap esment.
Catalunya Ràdio ni ho va esmentar en cap dels seus informatius.
El Periódico va enunciar: “CiU relama la dimisión de “un” jefe de premsa”
El Pais no ha esmentar res
La Vanguardia, com a mitjà directament afectat n’ha parlat a bastament

2. En el concert de comiat d’en Lluis Llach el públic va xiular l’entrada de José Montilla amb crits de “fora Montilla”, que es van poder sentir amb claredat en la retransmissió de TV3 malgrats els esforços del presentador per superposar la seva pròpia veu tot explicant-nos com el públic “reclama la presència del artista” fins que els crits eren prou clars i evidents.

TV3 no es va fer esment en cap dels seus NODOs informatius
Catalunya Ràdio ni en va parlar
El Periódico va dir que el públic va xiular l’entrada del govern tot cridant “fora d’aquí”

I així anem fent... Quina vergonya!

Tots ens alimentem d'algun pessebre i d'aquest paguem les escoles del fills, la hipoteca, les assegurances del cotxe i les vacances d'estiu. Ens hi debem i hem de "guardar les formes" per no fer enfadar l'amo. El que no fem la resta de mortars es recalcar cada sis paraules que som indendents, equànims, objectius i donem trascendència històrica a la nostra feina.

esquizofrènia

Un dels primers episodis d'esquizofrènia del nostre Govern que recordo va ser quan ja fa uns anys el Sr. Carod-Rovira va viatjar a Perpinyà i es va entrevistar, suposadament, amb membres d'ETA. Aquest viatge li va costar el càrrec tot i que, va dir, el va fer com a dirigent d'ERC i no com a Conseller Primer. És a dir, el Sr. Carod era o no membre del Govern en funció de les circumstàncies. Suposo que aquesta facilitat és la que li permet ser i alhora no ser vice-president del Govern. I la mateixa que li permet ser independentista i alhora trobar positiu l'informe emès pels serveis jurídics de l'Estat sobre l'Estatut. I la mateixa que li permet tantes i tantes altres situacions incongruents.

Tanmateix, aquesta facilitat d'optar per una o altra personalitat no és només potestat del nostre vice-president/conseller/independentista (o no).

Aquests dies hem pogut seguir a través dels mitjans de comunicació (sobretot a través dels no controlats -també La Trama- perquè els altres no s'hi han esmerçat gaire) el fet que el cap de premsa del president de la Generalitat va amenaçar un periodista de La Vanguardia per haver publicat el contingut de l'informe dels serveis jurídics del Gobierno sobre l'Estatut. Després d'aquesta conversa, el mateix càrrec va parlar amb el sots-director del mateix diari dient-li que no calia que es posessin en contacte amb el Govern per informar-se de res, atès que ningú els atendria.

Amb tot, aquest fet, greu, no representa cap problema per al nostre Govern. Primer perquè ja ha quedat clar que la conversa era personal (nou cas d'esquizofrènia!). Que dic jo: ¿vols dir que el Sr. Bolaño hauria telefonat al Sr. Barbeta si el primer no fos cap de premsa del presidència i el segon un periodista-no-controlat?. Segon perquè tal com el president va aclarir de seguida i el conseller Nadal, actuant de portaveu del Govern, va corroborar en acabar la reunió de l'executiu, el Govern ni amenaça, ni ha fet ni farà res per coartar la llibertat d'expressió.

De fet, això ja ens ho imaginàvem, o és que hem oblidat l'entrevista realitzada (i inacabada) poc abans de les eleccions amb l'aleshores candidat Sr. Montilla?. Mateix mitjà, entrevistador Sala-Martin. A l'audio de l'entrevista es pot escoltar com el candidat diu "marxem Toni", i aquest tal Toni no és altre que Antonio Bolaño, que ja aleshores tenia cura de la relació amb els mitjans...

També hem sabut aquests dies que el conseller d'Agricultura, Sr. Antoni Llenas, era fins ahir regidor del municipi d'Alt Aneu. En aquest municipi hi ha un hotel tancat des de fa temps perquè està antiquat i no té parròquia, que es convertirà en un edifici d'apartaments de luxe si l'Ajuntament ho aprova definitivament. Resulta que aquest hotel és, casualment, propietat dels pares del Sr. Llenas. L'esquizofrènia permetrà al Sr. Llenas actuar com a membre del Govern, com a exregidor o com a fill...

En tot cas, aquests exemples d'esquizofrènia o de dualitat de personalitat, ens poden donar llum sobre algunes propostes sorgides del tripartit aparentment incomprensibles.

Per exemple, ara podem entendre perfectament que si el Govern detecta que hi ha manca de pediatres decideixi que el millor és que metges de medicina general facin de pediatres. No cal patir si aquest fet, al marge de la qüestió sanitària, agreuja la manca de metges de medicina general, la seva feina la podran assumir els traumatòlegs, que seran substituïts per cardiòlegs,...

Entendrem també que, malgrat el col·lectiu de mestres diu que no en són prous per cobrir la sisena hora, el conseller Maragall digui que no hi ha cap problema. A les escoles n'hi ha molta de gent que hi treballa, tal vegada el personal d'administració i serveis pot alterar temporalment la seva personalitat i assumir tasques docents.

Peix al cove

Notícies aparegudes en alguns diaris han mostrat un estat calamitós del moll de pescadors, de la llotja, dels locals que haurien de servir de dipòsits de materials, etc. Pel que sembla, l'estat és dantest. Val a dir que, en el marc de la política d'anestèsia informativa a que ens ha sotmès el Govern i l'ajuntament de Barcelona, cap de les emissores o diaris "oficials" han dit una sola paraula. Però no és de política informativa que voldria parlar en aquest post.
El cert és que les instal·lacions devien estar en un estat tant calamitós que l'autoritat del port i ajuntament han decidit fer-hi alguna cosa. Ahir vaig llegir a un diari (no "oficial", òbviament) que l'ajuntament de Barcelona havia donat una setmana per tal que la manipulació del peix que va a la llotja es faci d'acord amb el que preveu la legislació vigent.
O sigui, que si no ho he entès malament, actualment el peix que arriba a Barcelona es manipula il·legalment, sense complir les normes vigents. I com que qui sigui no compleix el que diu la llei, li donen una setmana per veure si, sisplau, s'adapta a la normativa.
O sigui, que es manipula el peix sense complir les normes i l'ajuntament no se n'entera? O se n'entera i mira cap un altre costat? Que no sé que és pitjor...
Això si, el responsable municipal de torn ha corregut a dir que la salut pública no corria perill, que el que no es complia era una tonteria. Cal o no cal complir la normativa? Cal la normativa?
Estic pensant seriosament demanar a l'ajuntament si puc deixar de complir les normes de trànsit. Només una setmaneta, serà poc i procuraré que el personal no prengui mal, de debò.

El Estatut se muere pero hay cosas peores

(Jordi Barbeta, La Vanguardia, 18 de març) El contenido de las alegaciones del abogado del Estado al recurso del PP contra el Estatut que publicó La Vanguardia el viernes plantea un dilema políticamente muy significativo. Teniendo en cuenta la correlación de fuerzas del Tribunal Constitucional entre magistrados denominados progresistas y conservadores, es bastante probable que la sentencia sobre la nueva norma catalana se sitúe entre la nulidad que defiende el PP y la constitucionalidad tal como la entiende el Gobierno, es decir, restando trascendencia política real a cualquiera de las formulaciones fundamentales. No ha de extrañar, por lo tanto, que el líder del PP catalán, Josep Piqué, cante victoria por adelantado. Igualmente es comprensible, hasta cierto punto, la honda preocupación que embarga a todos los protagonistas catalanes de la aventura, fundamentalmente el PSC y CiU, que ya están iniciando un pleito de características similares, aunque opuestas, al que protagonizan los parientes de James Brown con el cadáver del artista.

Pero una cosa es preocuparse, pensar cual deberá ser el siguiente paso, y otra muy distinta amargarse y amargar la vida a los demás. El Govern de la Generalitat se ha empeñado en restar trascendencia al contenido del informe poniendo el énfasis en que lo verdaderamente importante es que el Gobierno defienda la constitucionalidad del texto y el Tribunal lo avale. Efectivamente, si el Tribunal avala las tesis expuestas por el abogado del Estado, el Estatut quedará en poca cosa más o menos que el texto de 1979, pero el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, habrá ganado la batalla jurídica que le ha presentado el PP. El partido de Mariano Rajoy necesita que se declare la nulidad de alguno de los artículos fundamentales para poder proclamar a los cuatro vientos el fracaso de la iniciativa auspiciada por Zapatero y que pasaba por ser el buque insignia del proyecto político de la España plural. En todo caso son perspectivas factibles pero cuya repercusión está aún por ver en un país donde nunca pasa nada y cuando pasa no tiene importancia.

Así pues, no se ven motivos para perder los nervios y menos un Govern que tiene toda la legislatura por delante con una oposición cariacontecida. Sin embargo, la inseguridad es tal que algunos altos cargos de la Generalitat han considerado la publicación del documento del Gobierno español como una ofensiva contra el Ejecutivo que preside José Montilla y han tenido una reacción que no por repetida es menos grave. Es más grave que lo que pueda ocurrir con el Estatut, porque afecta a libertades y derechos fundamentales que la primera institución catalana está obligada a garantizar y amparar y no lo contrario.

El día en que se publicó en La Vanguardia el contenido del documento del abogado del Estado, el director de la oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antonio Bolaño, habló por teléfono con el periodista que firmaba la información y que firma esta columna. Empezó con acusaciones, de las acusaciones pasó a los insultos a los que ya nos tiene acostumbrados a los que nos dedicamos a esto y cuando ya parecía que se había quedado "a gusto", al menos eso dijo, pasó directamente a las amenazas: "Te juro que no voy a parar hasta joderte", dijo entre otras cosas. Todo por publicar un informe "antiguo" del Gobierno amigo en el que apenas se hacía referencia al tripartito. A saber qué ocurrirá el día en que alguien les critique por lo que hacen o por lo que no hacen... Con esta inseguridad ciudadana es difícil trabajar, pero algunos no servimos para otra cosa, así que no tenemos más remedio que hacer frente al maccarthismo local... con más periodismo.

Els mals exemples

Recentment s'ha parlat molt de canvi climàtic, els polítics d'aquí i els de fora, científics finançats per diferents institucions (i que aporten resultats diferents, és clar), els diaris, ràdios i teles s'hi han afegit amb singular alegria des del profund desconeixement de que fan gala la majoria dels periodistes... tothom parla del canvi climàtic. És la moda i de passada ens espanten amb ximpleries com l'augment del nivell del mar (del que un dia en parlarem a La Trama).
Per la seva banda, la Comissió Europea vol impulsar lleis o directives per limitar les emissions de CO2 tot reduint la circulació de vehicles, modificant els processos de fabricació, etc. i el seu president Jose Manuel Durao Barroso ha fet brillants discursos sobre la necessitat de fer accions decidides en aquest sentit.
En un altra banda del planeta, Albert Gore, ex vice-president dels USA lidera una campanya per aturar el canvi climàtic, de la que destaca la producció el documental An Inconvenient Truth (Una veritat incòmoda) pel qual ha guanyat un Oscar. Certament, hom es pregunta: - I perquè no feia res quan era el vice-president de la potència mundial que més contamina?, però aquesta resulta una pregunta incòmoda que posaria al Sr. Gore en una situació incòmoda.
Recentment, el Sr. Barroso ha estat vist per Brussel·les conduint un tot terreny dels que consumeixen més. He llegit que llença a l'aire més de 600g de CO2 per kilòmetre recorregut. No sé si la dada és certa, però a preguntes dels periodistes, el president de la Comissió Europea va dir que ell estava allà per impulsar lleis, no per donar exemple de res. Aquest home té les idees clares, això si.
També fa pocs dies ha sortit a la premsa que el matrimoni Gore viu en una caseta de 28 habitacions, amb piscina climatitzada i no sé quantes coses més que li fan pagar una factura de llum superior als 1000 US$ mensuals, quantitat que el Sr. Gore pot pagar sense problemes amb el que guanya donant conferències sobre el canvi climàtic, a les quals va en avió privat, per cert. De ben segur que la filtració de la notícia és interessada i darrera hi deu haver alguna obscura (o no) institució que contamina la tira. Però les dades no han estat desmentides.
Naturalment, els Srs. Barroso i Gore tenen dret a viatjar en el vehicle que s'han comprat, a disposar d'una casa de somni i a pagar les factures de combustibles i llum que els seus ingressos els hi permeten. Faltaria més! Però cal reconèixer que són un mal exemple d'allò que precisament prediquen. Com em poden demanar a mi (o a qualsevol altre ciutadà del mon) que consumeixi menys, que gasti menys aigua, que vagi en transport públic, etc., si ells van en avió privat i gasten el que volen (que per això tenen diners)? Siguin quins siguin els raonaments que es poden fer, que són molts i molt variats, s'ha de reconèixer que donen un mal exemple als ciutadans als que volen convèncer. I amb aquests exemples, tots els arguments pedagògics se'n van a fer punyetes, com el planeta que presumptament volen salvar.

Que Déu ens lliuri dels salvadors!

cartells

El cartell no és altra cosa que un sistema de comunicació que ha de saber transmetre un missatge d'una forma simple i entenedora per tal que arribi al màxim nombre de gent.
Hi ha un cartell de la República que a mi particularment sempre m'ha fascinat pel seu contingut, senzill en la forma i, alhora, contundent i carregat de simbolisme.
Em sap greu no recordar l'autor d'aquest cartell (Fontseré?). Si algú ho recorda, que ho digui, si us plau.
Em refereixo al que reprodueix una gran creu gammada que és trepitjada per un peu calçat amb una espardenya. Segur que tots el tenim present.
Personalment a mi aquest cartell em diu que el feixisme (simbolitzat per la creu gammada) ha de ser combatut per la força (trepitjar la creu és una acció de força) tant pel poble més senzill com pel no civil (l'espardenya forma part tant d'un sector com de l'altre). A més a més diu que el feixisme pot ser vençut (si no recordo malament, la creu gammada està esquerdada).
Actualment els professionals de la publicitat en fan un gran ús d'aquesta forma de transmissió. Les tanques publicitàries formen part del nostre paisatge permetent així fer arribar els missatges de forma ràpida i atractiva.
Aquests dies hem assistit a una certa controvèrsia a l'entorn d'un anunci o cartell de Dolce&Gabbana, a l'empresa publicitària responsable del qual cal felicitar pel ressò que ha assolit. Segons D&G els que han criticat el seu contingut són uns antiquats.
Haig de reconèixer que el primer cop que vaig veure l'anunci em va desagradar i que el missatge agressiu que transmet el vaig copsar des del primer moment.
Amb tot no m'inclouria entre els partidaris de retirar la campanya, no m'agrada la censura. Cada marca és molt lliure de presentar-se com vulgui i cadascú pot sentir-se atret o no per la marca i/o els seus productes.
D&G diu que si la gent és tan susceptible caldria cremar molts quadres del Louvre. Si mo'ho permeten els de D&G els diré que la comparació em sembla arrogant.
Us proposa tanmateix que feu la comparació amb el cartell que comentava al començament...
Alguns dels que han criticat les veus que han sorgit en contra del cartell de D6G diuen que cal posar molta imaginació per dir que l'atlètic senyor de l'anunci està en posició de força respecte de la senyora que jeu al terra. Crec que Quim Monzó deia en un article que potser que aquesta hagi perdut el coneixement i que, gentilment, el senyor que l'agafa pels canyells intenta ajudar-la, mentre que els que descaradament s'ho miren al seu entorn estan a punt per si cal la seva col·laboració... Potser sí, però em sembla un missatge massa elaborat.
Tanmateix us proposo un altre exercici d'imaginació. Imagineu que la persona que està per terra és un home exactament en la mateixa posició en què es troba la dona. Veieu violència ara?
Tal vegada si, en lloc de voler causar impacte invocant la violència contra les dones l'anunci suggerís que el model es saltava un semàfor en vermell o, encara pitjor, que estés fumant a la feina, no hauria estat possible criticar-lo perquè D&G no hagués acceptat tal proposta del publicista.

La botifarra andalusa

Els andalusos han estat convocats a votar el nou estatut i han fet una botifarra de tres parells de collons. Només el 37% han anat a votar, això si, d'aquests un 87% ha dit que "bueno" i el 13% es reparteix entre el "no" i el vot en blanc. En termes democràtics, això és un escàndol si be legalment l'estatut ha estat aprovat per una majoria. Els andalusos ens han guanyat a fer botifarra als catalans, que vam anar a votar el 47% en el darrer referèndum per l'estatut.
I com que això és un escàndol, aquest cop els polítics (els andalusos, els catalans i els de Madrid) s'han sentit obligats a dir la seva en lloc d'oblidar l'abstenció al cap de 5 minuts, com solen fer. Un 63% d'abstenció no pot passar desapercebut. Naturalment, les anàlisis que fan són esbiaixades, tendencioses i en el marc dels seus estrictes interessos, gens d'autocrítica, res. Sempre en la línia de pensar que el personal és idiota.
Els del PP, en la seva política del "tot s'hi val" aprofiten per assegurar que això és un fracàs del Zapatero, els del PSOE clamen que els del PP van demanar el si amb la boca petita, des d'ERC (Ridao) i CiU (Puig) han dit que això demostra que l'estatut andalús no era una necessitat (un clam popular, vaja) com el de Catalunya (recordem que va votar un 47%). I així anem col·leccionant el cúmul de despropòsits que ens fan sentir cada cop més lluny de la política i dels polítics.
No se'ls ha acudit que potser el 67% dels andalusos i el 53% dels catalans s'han quedat a casa perquè no se'ls creuen?. Perquè sabem per pròpia experiència que cap estatut ens canviarà la vida, que els pisos seguiran cars com ara, que el cost dels serveis bàsics anirà pujant, que cada cop tenim menys llibertats, que la inseguretat creix, que no són capaços de fer res per assumir el canvi climàtic que se'ns ve a sobre... per tot això i altres coses, cada cop més, el personal no es creu el que diuen els polítics, cada cop més tenim la sensació que els polítics són una classe a part (al menys ells es senten així, un dia en parlarem en un post).
Fa uns dies, el nostre conseller Saura es va gastar 80.000 euros dels nostres impostos en una enquesta per investigar perquè aquest allunyament entre el poble i els polítics. La trama, seguint l'impuls de la vocació de servei que ens mou, es va oferir per explicar-li a meitat de preu, però el conseller de participació ciutadana no va tenir l'amabilitat de respondre el nostre oferiment. Ara, a la llum de la botifarra andalusa deu tenir alguna dada més per a satisfer la seva inquietud.
Els andalusos, com els catalans, han "pillat" que l'estatut no ens farà més feliços, ni aconseguirem un habitatge (ni digne, ni dels altres), ni deixarem de pagar cada cop més pels serveis bàsics a unes empreses que marquen el pas als successius governs, ni tantes coses més que al final, fet i debatut, et fan dir: - Ja s'ho faran! (i s'ho fan, creieu-me).

La gran renúncia

Malgrat l'esforç del nostre govern per donar una imatge d'unió i cohesió, en general, el que ens arriba als que ens mirem la situació amb una certa distància és que el govern està en una situació d'encefalograma pla. Sostinc que en realitat no és així.

Tenim un president-gestor. En el pitjor sentit de la paraula. Una persona que prové de l'administració local, on potser sí que el més important és la gestió, mentre que les línies polítiques es marquen des d'instàncies més elevades. I amb un temps a la Diputació, administració que té molt diners per gastar de manera discrecional i sense cap altra línia política que treballar calladament pel bé del partit tot afavorint els ajuntaments amics amb sucoses subvencions i donant algunes engrunes als que no ho són per tal d'anar cobrint l'expedient. Tant la tasca a un ajuntament com a una diputació és gris i no transcendeix, llevat que s'hi provoqui un daltabaix important. O és que algú sap què fan les diputacions i com es gasten els seus pressupostos?.

Algú pot dir que també va ser ministre. Sí. Però de què va servir aquest pas pel ministeri a més a més de millorar el coneixement públic de la persona de cara a unes properes eleccions?. Encara diria més, tenia altra finalitat aquest pas pel ministeri?.

La conseqüència és un govern altament presidencialista, amb un president acostumat a l'obediència (seva i la dels altres respecte d'ell) a partir de la capacitat de repartir i denegar recursos i poder. Un govern pesidit a la manera guerrista ("el que se mueve no sale en la foto"): submissió i/o aplicació de la llei del silenci.

El resultat podria arribar a ser una legislatura tranquil·la durant la qual no passaria gairebé res perquè d'estaria aplicant la política-aigua (incolora, inodora i insípida), amb alguna baralla en l'eix esquerra/dreta. Una legislatura que no aniria més enllà de la rutina del pas del temps, amb poques novetats polítiques i, fins i tot, amb balanç positiu en alguns aspectes.

Això passaria si Catalunya ja fos un país normal. Això passaria a Holanda, a Portugal o a La Rioja.

Tanmateix, com deia al començament, sostinc que no es produeix aquesta suposada immobilitat. Perquè, en realitat, ni s'està aplicant una política-aigua ni el govern està en situació d'encefalograma pla. S'està fent molta feina.

Per exemple, els noticiaris de TVC cada cop més obren, tanquen i omplen gran part del seu temps amb notícies el referent de les quals és Espanya. Fonamentalment pel que fa a política s'explica què fa el Gobierno. Cada cop més queda clar de forma implícita que on es decideixen les línies d'acció és a Madrid. El Govern de Catalunya queda com a administració buida de contingut polític i de segon ordre.

Per exemple la llei de dependència. S'està explicant la no acció per part del Govern davant la ingerència de l'Estat en competències de la Generalitat amb una demagògia fora de mida.

Per exemple, l'atac a la línia de flotació de la immersió lingüística amb la tercera hora de llengua castellana. Per exemple el tema banderes. Per exemple la literatura castellana com a cultura catalana a la Fira de Frankfurt. Per exemple la regulació de les adopcions internacionals. Per exemple, ara resulta que cal endarrerir el desplegament de l'estatut perquè a Madrid no sembla el moment adequat...

En definitiva, tinc la impressió que s'està passant el ribot per netejar qualsevol engruna de tret nacional. De forma constant però amb molta cura, sense soroll, s'està procedint a la desnacionalització del país, a la seva regionalització, i hi ha qui amb el seu vot de silenci està contribuint a la gran renúncia.

Canvi climàtic

Fa anys que es parla del canvi climàtic sobre la base d'informes de tots els colors i tendències. N'hi ha de tremendament alarmistes que ens vaticinen una catàstrofe imminent, altres matisen els efectes del suposat canvi i fins i tot n'hi que el neguen. Els informes científics, com qualsevol altre cosa, poden ser tendenciosos i s'inclinen cap una banda o altra segons la font de finançament de l'estudi.
Fa mesos que els polítics i els mitjans informatius ens espanten amb la catàstrofe que representarà l'anunciat canvi. Ens donen dades que la majoria de la gent no sap interpretar: la temperatura mitja del planeta pujarà 5ºC en els propers 100 anys, el mar pujarà 55cm (ja és filar prim, eh?), no sé quantes illes del Pacífic quedaran sota l'aigua, no se sap quantes espècies desapareixeran... tot plegat amanit amb una tètrica visió del futur que ens espera. L'altre dia un diari recolzava el negre panorama amb unes gràfiques de la temperatura mitja de diversos punts de la terra durant el darrer segle. Les vaig mirar atentament i, sense altres dades a la ma, es dedueix que la temperatura del planeta no deu pujar per les emissions de CO2 perquè manté un ritme constant entre 1900 i 1940, s'estabilitza entre 1940 i 1970 i puja amb un fort pendent des dels 70s al 2000.

Si a més es té en compte que la temperatura mitja del planeta fa 500 anys que està pujant, de les dades publicades al diari no se'n dedueix absolutament res. Però allà estaven per remarcar el drama.
Davant d'això tota la fauna de polítics, gurús mediàtics i ecologistes de cap de setmana s'ha posat a cridar la necessitat de reduir les emissions de CO2 a l'atmosfera per, com hem sentit a dir, "evitar el canvi climàtic". Han aconseguit que la gent s'espanti per una cosa que segurament no veurà i contra la qual no sap molt be què fer. La nostra capacitat de limitar l'emissió de CO2 es limita a anar menys en cotxe, poca cosa més. La resta està en mans de les grans indústries, dels governs i d'algú altre que no conec.
La pregunta és: - I ara que ja estem espantats i amoïnats, que fem? Millor dit, que fan? Que faran els poders econòmics i polítics, a part de posar-nos la por al cos? De moment proposen ximpleries com apagar el llum 5 minuts per protestar (contra qui?) i fer els cotxes més cars per reduir el consum, en lloc de fabricar cotxes d'una potència adequada a les necessitats d'ús. Diguem que no cal un cotxe de 250 cavalls amb tracció a les quatre rodes per portar els nens a l'escola i anar al xalet de la Cerdanya el cap de setmana...
El canvi climàtic, si se'n pot dir així, té cicles molt llargs. Suposant que ara mateix aturéssim TOTES les emissions industrials i d'automoció, la inèrcia del canvi duraria, pel cap baix, 500 anys. És a dir, està molt be que tractem de contaminar menys, però hem d'assumir que si arriba un canvi en el clima, aquest se'n ve a sobre. INEXORABLEMENT.
Si els responsables de la cosa pública tinguessin dos dits de front (que no és el cas) s'haurien de plantejar dos tipus d'accions, unes encaminades a limitar la contaminació, però altres per adaptar la vida a la nova situació,. que a mig termini és irreversible. Per exemple, com es subministrarà aigua a Catalunya sabent que els recursos propis minvaran? Caldria que es posessin a considerar què s'ha de fer: dessaladores?, transvasament del Roïna?, estalviar en el consum agrícola (que, per cert, és el 80% del total) estimulant altres cultius o altres sistemes de rec?

Però això va més enllà de la propera campanya electoral.

Apagueu el llum en sortir

Dijous de la setmana passada, tot seguint amb la iniciativa promoguda per una ONG francesa, es demanava al personal que apaguessin els llums durant 5 minuts, de 19.55 a 20h, en senyal de protesta per la inacció dels governs enfront el canvi climàtic i l'escalfament global.

En primer lloc, confesso que no vaig seguir la iniciativa, perquè senzillament me'n vaig oblidar. Ara, que consti en acta que en aquell moment només tenia encesa la bombeta (de baix consum, 9W) amb la que il·luminava la lectura al sofà de casa (a part de l'stand-by de la tele, la nevera, l'escalfador d'aigua del labavo i no crec que gaire cosa més).

El més graciós de tot és que si bé la quantitat de ciutadans i comerços que van seguir la iniciativa va ser escàs (es va detectar un 3% de davallada del consum, i la companyia elèctrica diu que és impossible saber quina part d'aquesta davallada és deguda a la mobilització, ja que les vuit menys cinc és una hora en la que normalment el consum està baixant), les administracions i organismes públics s'hi van apuntar amb alegria. (Aquí remeto al post del bon amic Xavi sobre la nostra debilitat per apuntar-nos a totes les mobilitzacions). Universitats, ràdios i teles públiques, il·luminació dels edificis públics (Sagrada Família, monestir de Ripoll, Palau de la Generalitat, etcètera), ... van contribuir a aquesta davallada del 3% en el consum a les 19.55.

I dic que és graciós que l'administració s'apunti a la protesta perquè justament és una protesta contra l'administració. Vull dir, els mateixos que van apagar les bombetes el dijous, han aprovat un pla de l'Energia per a Catalunya basat en la idea que ens cal més energia per assegurar el subministrament. El mateix govern que impertèrrit assegura que la MAT ha de ser una realitat per poder cobrir la creixent demanda d'energia del país, dijous es mobilitzava per reclamar que es prenguin accions (algú altre, s'entén) per moderar el consum. A mi, com a Cobaltina, que algú m'ho expliki.

O no, vaja. No cal que ningú m'ho expliqui, perquè ja comprenc perfectament que apagar 5 minuts el llum quan una ONG (la Societat Civil, diuen) ho demana per correu electrònic és gratis i quedes com un senyor, sobretot si després la notícia de capçalera del TN és la Sagrada Família apagant-se, l'Arc de Triomf apagant-se, la Seu de Lleida apagant-se, .... i pots fer autobombo de lo guapo que és ser solidari i compromès. Però que una cosa molt diferent és que hi ha unes empreses que han de facturar una millonada en construir una línia de molt alta tensió, que hi ha unes altres empreses que precisament el que venen és energia i no volen que se'n deixi de consumir, que hi ha uns compromísos polítics presos, i que prendre mesures efectives per a fer baixar el consum elèctric de manera real és car, impopular i molt incòmode, t'hi posis com t'hi posis.

Ah, i per cert, que ningú s'enganyi: el canvi climàtic és real, i ens ve a sobre, i molt probablement és causat per l'activitat humana. Ara, ni cinc minuts ni cinc anys d'apagón total el poden revertir. Vull dir que els gasos d'efecte hivernacle que hi ha a l'atmosfera trigaran segles a desaparèixer, que la contaminació no s'acaba quan parem de contaminar, i que a hores d'ara, no n'hi ha prou de reduir les emissions per revertir la situació. Més val que ens fem a la idea del que ve i es prenguin, qui correspongui, les mesures adequades per adaptar-nos-hi. Cosa de la que de moment sembla que no es vol ni sentir a parlar.

Benvolgut Sr. Saura:

Avui tots els diaris publiquen els resultats d'una enquesta encomanada des del seu departament sobre els motius de l'abstenció en la darreres eleccions. No es publica quan ha costat l'esmentada enquesta, però ara mateix li puc dir que, en cas d'un altre inquietud com aquesta, posis en contacte amb "la trama", que per la meitat de preu li explicarem perquè més del 50% dels catalans es queden a casa en lloc d'anar a votar. En qualsevol cas, els resultats reflecteixen allò que la gent pensa i que, excepte per als polítics, resulta evident per tothom: el personal està fastiguejat de l'actitud dels polítics, de la mentida sistemàtica, de l'incompliment de les promeses electorals, de que estiguin més pendents de la distribució de cromos que del país, de que es preocupin més dels beneficis de Repsol o de la Caixa que de les necessitats de la gent, de que els problemes reals de les persones (habitatge, seguretat, preus dels serveis bàsics...) no els importin, de que les declaracions siguin un insult a la intel·ligència... I per tot això, la gent es queda a casa.

Si davant d'aquesta evidència, la única cosa que se li acut és crear una mena de comissió per implicar els agents socials (sindicats - vaja uns! -, associacions, ONGs...) per analitzar què passa i fer "un pacte per la democràcia" (això li vaig sentir dir ahir a la seva tele, be, la del seu jefe), caldria que s'ho fes mirar. De moment, aquest vespre, en arribar a casa, podria parlar amb la seva senyora i recomanar-li que deixi de dir tonteries sobre els okupes i els especuladors. I alguna cosa hauríem guanyat per la bona imatge dels polítics.

A part d'aquesta petita acció domèstica, el proper dijous en podrien parlar al consell de govern (ja que no tenen gaire feina, hi podrien destinar un parell d'horetes) i, sense que transcendeixi a la premsa, fer l'autocrítica que estimin oportuna. Pensar en l'espectacle que sovint donen, mirar què poden fer (de debò) pels problemes de la gent, posar ordre en els preus dels habitatges, mirar què poden fer perquè a Catalunya els peatges de les autopistes siguin com els d'Extremadura, fer que la policia sigui més propera al ciutadà del que ho és fins ara... En fi, posar-se a treballar en el que realment amoïna a la gent, no en els que els amoïna a vostès o preocupa als que manen de debò (els que truquen a Palau quan convé, ja sap).

La Trama, en marc de la seva acció social, li facilita la plataforma de la blogsfera perquè, si ho estima convenient, faci els comentaris que cregui oportú. Tot i que, si li haig de dir la veritat, hi tenim poca fe. Una carta tramesa fa unes setmanes al conseller de la vice-presidència va quedar sense resposta. I és una llàstima, que vol que li digui... ens quedarem sense conèixer la seva sempre valuosa opinió.
Rebi una cordial salutació,

NOTA: Aquesta carta, com d'altres, ha estat tramesa al Sr. Saura a través del seu bloc (http://www.joansaura.org/) per si té l'amabilitat de respondre.

L'e-phone

S’ha presentat recentment als Estats Units un nou estri que és, a la vegada, agenda electrònica, càmera de fotos i telèfon mòbil, pel mòdic preu de gairebé 500 dòlars. El podeu veure a molts llocs de la xarxa, entre ells

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=369816&idseccio_PK=1012

Tinc pots dubtes de que l’invent ja estava desenvolupat des de fa molt de temps i que han esperat a treure’l ara en considerar que el mercat està prou madur per fer-nos empassar una nova despesa.
Passet a passet: han anat sortint el mòbil-PDA, el mòbil-GPS, el mòbil-càmera, el mòbil-el_que_sigui... Al rebost d’aquestes grans empreses hi deu d’haver tot un seguit d’invents nous i de millores dels actuals que esperen el moment més adequat de sortir al mercat per seguir munyint la mamella del consum. Així, cada poc temps apareix un nou aparell que fa vell el que hem comprat fa uns pocs mesos i que ens obliga a arraconar-lo sense haver-lo amortitzat. Aquí hi ha tema pels ecologistes del reciclatge.
Cada vegada m’inclino més a creure que l’Enric és qui més l’ha encertat: no té ni PDA, ni MP3, ni DVD, ni e-mail, ni telèfon mòbil (el telèfon fix no us penseu que fa gaires anys que el té), ni televisió, ni moltes coses més que em deixo per no avorrir el personal. I deu n’hi do el feliç que és.