No ha estat per falta de temes

Fa dies que no hi escric. Problema de feina, no ha estat per falta de temes.

Tall de llum sense clarificar. Hospital tancat sense clarificar... Possiblement això, com altres coses, quedi ajornat, com a mínim per a més d’un any si prenem com a exemple el caos a l’aeroport del Prat de l’estiu de 2006, també sense clarificar. O potser una mica més, fins al 2010, com la programació definitiva de vols de l’Aeroport (que tampoc no l’hem de fer des de Catalunya) o per al 2014.

Aquesta manera d’allargar els temes fins que tots solets moren en l’oblit és una de les formes habituals de fer (perpetrar?) dels nostres responsables per conduir el país cap al futur.

Però n’hi ha d’altres. Ja vam parlar fa un temps de fins a quin punt era més fàcil pagar que fer feina i no m’hi estendré. En tot cas, ambdues modalitats tenen la mateixa finalitat: política d’aparador. Grans anuncis o grans silencis.

Ara m’agradaria incidir sobre un altre aspecte que ens hauria de provocar una preocupació creixent: la intransigència selectiva.

Aquests dies hem pogut seguir un debat entre el Govern i diferents sector privats, d’entre els quals s’ha destacat el RACC, a l’entorn de la mesura dels 80 km/h com a velocitat màxima autoritzada als vehicles que circulin per vies d’accés a Barcelona. Dedueixo que el Govern va emprendre un pla sense consultar organismes i entitats del sector i, per tal com va la discussió, que no ho pensa fer ara.

Fa una mica més de temps es va produir un fet –diuen que singular, però no m’ho crec- en una escola de Girona. Uns pares no deixaven anar a la seva filla a l’escola perquè no li permetien accedir-hi amb vel. L’escola va negar l’accés en aquestes circumstàncies perquè així ho havia establert en virtut del que havia acordat el Govern (en el marc d’uns dels seus grans silencis) en el sentit que aquests aspectes els dirimiria cada escola en cada cas. En aquest cas, el Govern hem de suposar que va consultar experts (tot i que ho hauria pogut fer abans) i va decidir desautoritzar l’escola obligant-la a anar en contra del que havia establert.

No em pronunciaré sobre cap dels dos casos, tot i que tinc la meva opinió. Respecte del segon, però, m’agradaria recordar que la Tinent d’Alcalde de Barcelona va explicitar, amb motiu dels actes de la Festivitat de la Mercè, que no era adequada la programació d’una missa, atès que es tractava d’un acte religiós. No combrego en cap religió, però m’hauria agradat conèixer la reacció davant altres confessions.

En resum, cal comprendre, sense que això sigui cap menysteniment, que els responsables polítics no poden ni tenen perquè entendre de tot sobre tot. Tanmateix, crec que el que sí han de ser capaços de fer és dialogar amb els diferents estaments implicats - per tenir, si no tots, el màxim de punts de vista al seu abast- abans d’emprendre una acció d’aquest estil. Governar, evidentment, és prendre decisions: manar. Però cal fer-ho amb autoritat, no amb força i/o discrecionalitat.

Moltes de les qüestions que se’ns plantegen (no únicament als governs, sinó, en general a les persones) tenen una resposta paradoxal: sí i no. Trobar el punt mig és el més difícil.

La intransigència no porta enlloc, però encara és més perillosa quan és selectiva.

Seguretat aeroportuaria 2

Deu ser que els viatges amb avió m'alteren l'estat d'ànims, però tot i la dràstica reducció dels meus desplaçaments en avió, limitats als estrictament indispensables per la feina, després de cada un em sobrevé la imperiosa necessitat de fer un post irreflexiu, cridaner, emprenyat i impotent.

Una vegada més les absurdes mesures de suposada seguretat, humiliants per als passatgers, absurdes en la seva aplicació, sovint gestionades per impotents uniformats (ni tant sols els professionals dels cossos de seguretat) em treuen de polleguera i em porten a fer una ràpida reflexió (reiterada sovint en La Trama) i un crit en el desert en un dels pocs àmbits de llibertat que ens queden: la blogsfera.

L'efectivitat d'aquestes mesures humiliants? La lògica suggereix que un tallaungles, un tub de pasta de dents o una pedra de 5cm (també està prohibit encara que sigui una mostra per a anàlisi) no semblen armes de destrucció massiva ni d'atac violent a la tripulació. Si això s'amaneix amb treure't les sabates, el barret i el cinturó, no poder passar per l'arc amb la jaqueta posada i les absurdes ziga-zagues tot i que només hi hagin 10 persones fent el tortuós camí, l'espectacle resultaria grotesc si no fos perquè en som els actors principals. Després resulta que els dolents els hi passegen el Poloni210 per cinc o sis avions... (però aquesta és un altre història que també va tenir el seu espai a La Trama).

Per què els avions? Els darrers atemptats han estat en trens, metros, autobusos... on d'altra banda hi ha moltes més persones que en els avions. Per no parlar dels camps de futbol, concerts i altres concentracions multitudinàries a la que tanta afecció té darrerament l'ajuntament de Barcelona. Perquè els avions, dons? Possiblement perquè en l'imaginari col·lectiu resulta un transport "insegur" perquè vola i quan cau un avió no es salva ningú, mentre que quan xoca (o explota) un tren sempre hi ha supervivents (i nosaltres podríem ser un d'aquests).

Per què mesures de seguretat absurdes? Si quedem que els dolents els hi colen els gols per sota les cames (cas del Poloni210, però no l'únic), que les darreres accions terroristes no tenen res a veure amb els avions, que la desprotecció del ciutadà en altres concentracions és total... perquè les suposades mesures de seguretat? De fet queda una única resposta: per fer por. Per fer-nos por. Per atemorir-nos. Que segons els diccionaris és precisament un dels objectius del terrorisme.

I que podem fer? La Trama ha manifestat reiteradament que si un dia aquestes mesures toquessin molt lleugerament la caixa de les companyies aèries, aquestes mesures s'acabarien en una setmana. Si col·lectivament deixéssim d'agafar els avions (per exemple) per anar de vacances, només un any, només una vegada... les humiliacions als punts de control s'acabarien immediatament.

Però es veu que ens estimem més poder explicar que hem anat a Praga el pont del Pilar i deixar que ens toquin els collons (literalment, no és una metàfora, que també ho podria ser). Un exemple paradigmàtic de l'absurditat de les mesures i de la facilitat amb la que es canviarien és que la queixa dels pastissers de Mallorca en impedir passar les ensaimades de cabell d'àngel va motivar immediatament una disposició decretant que el cabell d'àngel no és un fluid.

Un dia parlarem de la vaga de tramvies del 52... que n'aprenguin!

Pànic a les votacions

Els diaris, els programes de ràdio, els informatius de les teles... tothom en va ple. El lehendakari ha proposat un referèndum per demanar als bascs i les basques (com ell diu) la seva opinió sobre un pla de futur sobre Eskadi i això ha aixecat ampolles en totes les instàncies oficials, oficioses, periodistes a sou, predicadors de les ones... L'argument es basa en la predicada manca de constitucionalitat d'una convocatòria de referèndum que no sigui aprovada per les corts, és a dir (diuen), un "atemptat a l'estat de dret i a la democràcia" (sic).
Se m'acuden dues reflexions:
a) des de qualsevol de les visions que se'n vulgui fer, la crida als ciutadans per expressar la seva opinió sobre una qüestió qualsevol és una acte democràtic. La seva negació s'apropa més a una dictadura que a qualsevol altre figura de govern,
b) la pregonada manca de constitucionalitat consisteix en que es dóna per suposat que les corts espanyoles no acceptaran la convocatòria. De fet, les corts ho podrien aprovar (i aleshores seria un referèndum constitucional - i per tant, legal -) però la majoria dels partits no ho volen.
És a dir, la convocatòria proposada per Ibarretxe podria ser constitucional però els partits majoritaris la convertiran en anticonstitucional en negar-li la possibilitat de fer-la amb l'aprovació de les corts. Tanta por fa que els ciutadans ens expressem a través d'una votació secreta, lliure i personal? De què tenen por tots plegats? La democràcia no s'expressa a través de l'emissió dels vots dels ciutadans?
Hi ha alguna cosa en aquest règim que falla... i quan més hi penso menys m'agrada.

L'apagada continua

No guanyem per ensurts! Tot just reposats de la gran apagada, les cues a l'autopista, el desgavell de rodalies... quan tot just en Castells i en Solbes pacten el compliment del que diu l'estatut (algú sabia que el compliment de les lleis era motiu de pacte?), PAM!: se'ns crema la unitat de generació elèctrica del complex de la Vall d'Hebron i l'hospital (buc insígnia de la sanitat catalana, diuen) es queda una setmana a les fosques.
Es discutible si la resposta de les autoritats al nou nyap ha estat ràpida, eficaç o oportuna. Sembla que una setmana sense llum a un hospital no sigui una resposta al nivell que la vuitena potència econòmica mundial hagi d'esperar, però no ho discutirem per ara.
El que ha deixat la Trama bocabadada, corpresa i esmaperduda és el fet que un hospital de les mides de la Vall d'Hebron no disposi d'un sistema alternatiu de subministrament elèctric. Si algú m'hagués demanat com s'organitza l'escomesa de serveis d'un gran hospital, hagués imaginat que, al menys, estaria connectat a dues línies, per allò de si en falla una. Dons es veu que no, l'hospital més gran de Catalunya disposa d'una unitat de cogeneració alimentada amb gas-oil (d'allò més sostenible, no us ho perdeu!) sense altra alternativa que els generadors propis.
A part del cost ecològic de la generació amb combustible fòssil (en termes de fums i emissió de CO2), resulta que l'hospital no disposa de cap línia complementària (probablement hauria de ser la principal) connectada a la xarxa elèctrica. Ni disposa del protocol de connexió en cas de fallida del sistema propi. Ni de possibilitat de connexió immediatade cada pavelló a generadors mòbils.
La Trama es demana el perquè de tot això, però també es demana perquè cap mitja de comunicació ho ha posat de manifest. O és que l'anestèsia informativa decretada pel govern ha fet tal efecte que ha emmudit la capacitat de reflexió (ja de per sí escassa)?

Hem patit una apadaga també informativa.

Bon dia a tothom!

La Trama torna de vacances amb pitjors auguris que abans de marxar. En aquest curt període d'un mes, a més de la Gran Apagada del juliol a Barcelona, se'ns ha col·lapsat diverses vegades la A-7 (fins a 70Km!) que paguem religiosament al grup Aventis (també ACESA, també La Caixa), els trens de rodalies s'han seguit aturant, espatllant i retardant, l'aeroport sembla més una sala d'embarcament de bestià que una terminal europea, els morts a les carreteres superen rècords (tot i el carnet per punts i les campanyes governamentals), Barcelona està bruta i intransitable, la construcció envaeix tots els terrenys (urbanitzables i altres que ho seran properament), el preu de l'habitatge segueix pujant (sense que els ministres i consellers implicats se'ls mogui una pestanya)...
Mentre, des de Madrid ens han enviat un governador de trens que viatja d'incògnit a rodalies (això diu...), que ha pensat que disposar d'un parell de màquines diesel aniria be per empènyer els trens quan falla la catenària i que revisar aquesta i les vies de tant en tant és una bona pensada. No se sap que pensi fer altres coses, tot i les freqüents rodes de premsa.
La ministra de Foment ens xuleja i assegura que fa les coses ben fetes i que les seguirà fent així, amb l'aplaudiment dels governants provincials, que per això són del mateix partit o dels partits satèl·lits.
El ministre Clos assegura en una roda de premsa que Barcelona disposa d'una xarxa de subministrament elèctric millor que moltes altres ciutats europees, que de fet (ho vaig sentir jo, paraula!) està molt per sobre de la mitjana. Sabeu del català que va a Madrid i s'ha de fer perdonar el fet de ser català? Dons això...
Es que estem en mans d'uns irresponsables. Si no com s'explica que un dia fessin ministre d'Indústria a un indocumentat només perquè sortís en els telenotícies i proporcionar-se com candidat a la presidència de la Generalitat, i que més tard col·loquessin al mateix ministeri (que tindrà indústria?) un altre tipus per tal de deixar lliure el camí a l'hereu (el que hereta, vull dir) a l'ajuntament de Barcelona, amb la única finalitat aparent de sortir en els mateixos telediaris. I encara més, es posés de ministra de la cosa de l'habitatge una altra persona que, segons diuen els que hi entenen, serà la candidata del PSC a les properes eleccions. Algú pensava que els nomenats ministres (i per extensió consellers) són gent preparada, disposada a ocupar-se de les competències del seu ministeri o departament?
La Trama seguirà vigilant el panorama i posant de relleu aquestes petites contradiccions amb que la vida política ens sorprèn. I és que com deia aquell: - Vaya tropa!

Bombolla immobiliària

La trama recomana, especialment al voltants del PSOE però també a tots aquells que un dia o altra han d'anar a votar (o no), que donin un cop d'ull al video penjat a YOUTUBE: un reportatge de la BBC sobre la bombolla immobiliària, on la ministra Carme Chacón es nega a respondre a una pregunta del periodista sobre "que pensa de la bombolla immobiliària".

Chupi la ministra progre!, Guai la ministra del ram de l'habitatge!

Es digui el que es digui, a les façanes de qualsevol ciutat van apareixent més i més cartells de pisos en venda que, digui el que digui el sector del totxo i els governs, no es venen. De passada, ens expliquen que els preus "aterren suaument" i que la bombolla no esclatarà. La percepció del ciutadà és exactament el contrari, els pisos no es venen, els bancs comencen a reconèixer que els impagats d'hipoteques creixen... Que passarà en el país on el 40% de la renda depèn del mercat del totxo? La crisi està servida... però la ministra del ram no sembla saber-ne res (o no ens ho vol explicar).

Fa massa anys que els responsables de la cosa pública amaguen el cap sota l'ala, els autoanomenats d'esquerres i la dreta pura i dura. I ara què?

Mentre, la Trama se'n va de vacances amb el regust amarg d'una ministra incompetent (o potser encara pitjor?) i de la gran apagada de Barcelona, de la que ningú sembla ser-ne responsable (a part del ciutadà, que consumeix massa i ja se sap...)

ANEM DE VACANCES!

Ja tens resolt el tema de l’escola bressol de cara al proper curs?. L’increment inesperat i substanciós de la quota mensual de la teva hipoteca et deixa un petit marge?. FELICITATS! Ja pots anar de vacances!.

Ara bé, si no has tingut amb compte amb prou temps que havies de renovar el DNI o bé viatges a un país d’aquells on hi ha virus o bacteris desconeguts a casa nostra que t’obliguen a una vacuna exòtica, potser hauràs de canviar els teus plans. L’alternativa sembla ser que són llargues cues davant l’edifici/finestreta adequats. Es recomana matinar molt per veure si et donen número per l’endemà i, sempre que sigui possible, portar la carmanyola i l’ampolla d’aigua.

Si els teus plans són viatjar en avió, compta que ara els tràmits a l’aeroport són molt més feixucs –qüestions de seguretat-- i que el que abans costava aproximadament una hora d’espera s’ha convertit en un mínim de tres. Això si no tens la desgràcia que els teus bitllets formen part d’aquells venuts de més, no et perden l’equipatge, et canvien l’hora del vol o, senzillament la teva companyia no té avions per volar ni oficines a l’aeroport.

Si viatges per carretera, a canvi de gaudir del paisatge destrossat que ens està deixant la construcció de les vies del TAV, hauràs d’anar amb compte si t’atures a fer el natural recés per omplir el pap. No beguis res més que aigua! Qualsevol bri d’alcohol serà detectat per qualsevol de les dues-centes bufades que hauràs de fer pel camí. Tampoc són aconsellables les begudes dites refrescants i, per descomptat el menjar ràpid, que després t’engreixaràs i seràs una càrrega per a la seguretat social.

Tampoc corris! (Entenent per córrer qualsevol excés de velocitat respecte del que marquen els senyals de la carretera, siguin o no raonables), o tindràs aviat una salutació cordial dels nostres serveis de trànsit anunciant-te que hauràs de pagar per la teva irresponsabilitat (això sí, els pagaments a La Caixa) vers la seguretat vial i el medi ambient. Que volem respirar bé encara que sigui només per gaudir del paisatge de grues i obres a tort i a dret.

Quan, malgrat tot, arribis al teu lloc de destí podràs admirar des de l’hotel de quinze plantes a tocar del mar com són de tornassolades les meduses. Però procura no tocar-les perquè si has d’anar al metge d’urgències, descobriràs que les nostres costes no estan preparades per assumir l’increment de població estacional de l’estiu.

Alternativament, si quan et vas plantejar què faries aquest estiu vas decidir quedar-te a casa perquè has d’estalviar per pagar la hipoteca , els llibres dels nens i la guarderia del petit, que no porta llibres però ha estat del tot impossible aconseguir una plaça pública d’ensenyament no obligatori, tampoc estaràs tranquil.

No posis l’aire condicionat! Perquè malgrat et van donar tota mena de facilitats i et van reiterar que si instal·laves l’aire series més feliç, ara resulta que si engegues l’aparell seràs la causa principal del canvi climàtic.

Naturalment igualment no has de beure ni menjar hamburgueses, ni fumar, que se m’havia oblidat abans. Pots jaure al sofà i al capvespre, amb la caiguda del sol, pots sortir a passejar per Barcelona i compartir l’escàs espai existent als carrers (ja se sap, les obres es fan a l’estiu perquè destorben menys, més les obres necessàries del túnel del TAV -el “tunelillo” que diu no-sé-quin responsable de Renfe- etc.) amb milers i milers de turistes d’una qualitat que déu ser la que ens mereixem.

Podràs gaudir també d’una gran varietat de les anomenades festes alternatives, sempre que no es facin sota casa teva, perquè ja em diràs, tancar la finestra sense posar l’aire.... I creua els dits perquè a en W. Allen les filmacions li hagin sortit bé a la primera, perquè sinó les haurà de repetir i us puc assegurar que és tot un muntatge!.

Amb tot, si et quedes a BCN i vas a un bar (alerta amb el que demanes!) et semblarà que ets a l’estranger perquè els cambrers ni entenen ni parlen la teva llengua.

Això sí, siguis on siguis pots estar segur que estàs controlat, ja sigui perquè parles amb el mòbil, ja sigui perquè pagues amb la visa, ja sigui perquè, senzillament, llegeixes aquest post.

Malgrat tot, bones vacances!

PAPANATES

Darrerament La Trama té tendència a mirar el diccionari, cosa que està be perquè és allí on podem trobar el veritable significat de les paraules, i saber de què parlem sempre resulta important. Arran d'una notícia dels diaris he buscat el significat de "papanates" i he constatat que al diccionari de l'IEC no hi surt, si be en el català-valencià-balear apareix com a castellanisme, de "papanatas", que la RAE defineix com "persona simple y crédula o demasiado cándida y fácil de engañar".
La notícia recentment apareguda a tots els diaris del país ha estat la presentació de la peli que en Wody Allen filmarà a Barcelona. Hi van assistir la exministra (aleshores ministra) Sra. Carmen Calvo, dos consellers de la Generalitat, els Srs. Huguet i Tresserres, y el primer tinent d'alcalde de l'ajuntament de Barcelona, Sr. Carles Martí. No digueu que no resulta sorprenent: un tipus (famós, això si) presenta un projecte de pel·lícula y quatre alts càrrecs de l'administració, que pel que es veu no deuen tenir gaire feina, s'hi van a fer la foto. Si un científic presentés un projecte per estudiar la possible immunitat humana contra la legionelosis (per posar un exemple), hi aniria un ministre? algun conseller deixaria el despatx per anar tant transcendental presentació?.
I dons, que impulsa a quatre càrrecs, que deuen tenir una feinada, a deixar la feina i anar-se a fer la foto amb un còmic americà? La seguretat que sortiran en una foto al costat del famós? Poder donar la ma a algú més conegut i reconegut que ells mateixos i explicar-ho als cunyats en el dinar de Nadal?
I a més, que el ministeri de cultura i la Generalitat li han donat una pasta per filmar la peli (es parla de dos milions d'euros - 2.000.000 € -), i la revolada que es munta cada cop que surt a mirar exteriors, prendre una copa, fer pipi, o filmar (tallant la rambla en hores de feina i amb enorme desplegament de guàrdia urbana), resulten del tot incomprensible. El Sr. Allen deu estar convençut que ha anar a una república bananera, d'aquelles que la policia i l'exèrcit es posen al servei del colonitzador americà (del nord), que s'allotja en un hotel de luxe (de luxe pel país bananer, una quadra pel nou conqueridor) perquè no s'atreveix amb altres, que no surt sinó és amb un enorme desplegament de policia al voltant... i que a més, li donen diners.
Però el Sr. Allen està en un error perquè la nostra producció de bananes és molt limitada i som una república. Caldria fer-li notar que ha arribat a un país governat per papanates (però potser ja se n'ha adonat...).

Xiringuitos

Encara que sigui un post ràpid i poc elaborat, no me'n puc estar de comentar la notícia. Ahir es va reunir la comisió mixta estat-generalitat per acordar (o no) el traspàs de certes competències a la Generalitat. El Saura estava que no tocava de peus a terra de content, tot i que el seus veins de taula de Consell, Puigcercós i Montilla, no semblaven tant entusiasmats. Deu ser la diversitat de punts de vista...

A TV3 (la, cada cop més, seva) ens van explicar repetides vegades que ens havien traspassat la "gestió de costes". Òndia! Que guai! serem (seran) resposables de l'ordenació territorial de la costa... Però no, en una connexió, el corresponsal a Madrid va explicar, així com de passada, que ens havien traspassat certes "competències", quedant exclosos l'urbanisme i els ports (que hom es diu: - però hi ha més?). Dons si, la Generalitat de Catalunya es resposabilitzarà de "les instal·lacions turístiques no estables", o sigui, els xiringuitos! Ens han traspassat els xitinguitos de platja!

Acabem d'assolir les més altes cotes d'autogestió. Tenim els xiringuitos!

El Saura no s'entera? O és que d'on no n'hi ha no en raja?

Seguretat aeroportuaria

Darrerament es parla molt de terrorisme, a la tele, a la ràdio, als diaris..., sovint amb adjectius qualificadors: global, islàmic, polític, local, etarra... S'ha perdut una mica el sentit original de la paraula i s'aplica indiscriminadament a diversos actes (sovint violents) seguint les directrius oficials (això ja ho fan els periodistes, que s'apunten a una moda amb singular alegria). Però mirem que en diuen els diccionaris.

Gran Diccionari de la Llengua Catalana (IEC). Terrorisme: Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política

Diccionario de la lengua española (RAE). Terrorisme: 1 Dominación por el terror; 2 Sucesión de actos de violencia ejecutados para infundir terror. Com que usa la paraula terror, anem a veure que és. Terror: (del lat. terror, -ōris). Miedo muy intenso (només he posat la primera accepció).

Curiosament, segons l'IEC es podria considerar com a tal qualsevol guerra (a la segona guerra mundial, per exemple, es va usar la violència de manera sistemàtica i indiscriminada, tant a les trinxeres com sobre Londres, Berlín, Coventry, Colònia, i no diguem Hiroshima i Nagasaki. Eren els aliats uns terroristes? Ho eren els exercits de l'eix? Jo personalment diria que els que van llençar la gent a la guerra eren una colla de malparits, però no els anomenaria "terroristes". Eren terroristes els membres de la resistència francesa? Deixem l'IEC, que sembla que no està a l'alçada de les circumstàncies.

La RAE diu que és la "dominació pel terror" o "actes de violència que infonguin terror", que és una por molt intensa. O sigui, que agafant la primera accepció, pel terrorisme no és indispensable la violència, només cal produir una por molt intensa (terror) que faciliti la dominació de l'aterrit. Jo podria tenir aterrit el meu veí explicant-li que hi ha lladres al barri, que són molt violents, la qual cosa em permetria tenir-lo més o menys sotmès a la meva voluntat. És a dir, que el terror es pot produir quan algú pensa que pot rebre, no és estrictament necessari que rebi. En resum, que jo seré un terrorista en la mesura que sigui capaç de produir una por molt intensa, sense que per això hagi d'exercir la violència, només cal que digui (i convenci) que la violència pot existir.

En aquest mon globalitzat, després dels atemptats de l'11-S (del qual hi ha, certament, algun dubte), de l'11-M a Madrid, dels de Londres i d'altres en diversos llocs del planeta, a part d'envair països amb excuses que s'han demostrat falses i que res no tenen a veure amb els atemptats, s'han implementat una sèrie de mesures de control als aeroports. Actualment aquest control ha assolit cotes clarament ridícules, com no poder portar líquids, fer treure el cinturó i les sabates, fins i tot el mocador del cap (cas real d'una amiga), engegar els portàtils i una llista interminable de mesures que produeixen llargues cues, enormes molèsties i, sobre tot, una important pèrdua de llibertat, a més de una constant vexació del passatger, que es veu obligat pràcticament a despullar-se davant d'un tipus uniformat (normalment d'una companyia de seguretat privada).

Té això alguna cosa a veure amb la seguretat? Des d'aquestes mesures els atemptats han continuat a trens, metros, autobusos, hotels.... Entre tant ens han explicat que uns tipus es van passejar per mitja Europa amb una capseta plena de

poloni 210 sense que cap d'aquestes mesures de control ho detectés. O sigui, queda demostrat que els dolents (que no deuen ser tontos) es salten les mesures de control i passen per la porta del darrera. D'altra banda, com que les mesures de control són molt espectaculars, no m'imagino cap dels potencials "malos" tractant de passar d'amagatotis pel costat de l'arc magnètic. I si jo fos dels dolents, deixaria de banda els avions i em concentraria (com de fet fan) en altres acumulacions de persones.

Per tant, cal concloure que les mesures de control no milloren la seguretat (de fet, ni ho intenten). Per a què dons aquestes mesures? Quins efectes tenen? Jo crec que només un: causar por (terror) en la població. I ja se sap que una població aterrida és més fàcil de controlar, més submisa, menys "protestona"... tot sigui per evitar que un dia pugui patir violència.

Si aquestes mesures tractessin de millorar la nostra seguretat s'aplicarien a TOTS els llocs possibles: trens, avions, autobusos, concentracions culturals i esportives, etc. Perquè només als aeroports? Jo crec que la percepció popular d'inseguretat dels avions és més intensa per allò que no toquen a terra, que si explota alguna cosa no se salva ningú perquè l'avió cau de molt amunt, mentre que en un tren sempre hi ha algú que se salva (i aquest podríem ser nosaltres). Tendim a pensar que "no em tocarà a mi", que és el que pensem cada cop que sortim a la carretera, on hi ha molts més morts que en tots els atemptats terroristes (a Espanya, l'any 2002, 5.347 morts).

En resum: si les mesures de control aeroportuari no són de seguretat (la realitat és així de tossuda), si només s'apliquen a un dels molts possibles llocs on teòricament es pot atemptar, si els llocs de concentracions massives no són vigilats amb la mateixa intensitat (potser ho són per altres procediments menys visibles i menys molestos per la gent), cal concloure que la única finalitat és mantenir la població espantada, aterrida.

A aquestes alçades del post, recomano vivament tornar amunt i rellegir les definicions "terrorisme" que aporta la Real Aacademia Española de la Lengua.

Un comentari final. Si un dia les companyies aèries disminuïssin els seus ingressos, només un 10%, les mesures de control als aeroports s'acabarien en 24 hores. Recordeu, sinó, que el cabell d'àngel de les ensaimades mallorquines va ser declarat "no líquid" per una tímida protesta dels pastissers. Si deixéssim d'anar amb avió (només reduint els vols de vacances) la seguretat deixaria de ser "el problema".

Està a les nostres mans... abans que ens anestesiïn definitivament.

NO VOLEN FEINA

Sembla que al mercat hi ha automòbils l'emissió de CO2 dels quals és molt elevada en comparació amb altres que són més respectuosos amb el medi ambient.

El govern ho ha detectat i creu que cal fer-ne quelcom.

Podrien fer-se moltes coses. Per exemple es podria evitar la fabricació d’aquest tipus de vehicles. Per exemple es podria incentivar l’ús de combustibles ecològics. Per exemple es podria promocionar l’ús de vehicles mixtes (elèctric-carburant). I segurament més coses. Tanmateix aquestes propostes, dites sense pensar gaire, comporten gestions i negociacions addicionals que topen amb interessos de tercers (fabricants de vehicles, petrolieres, ...).

D’acord amb això, el govern opta per dir: els vehicles que pol·lucionen més pagaran un impost addicional.

Al meu entendre, aquesta no és la solució al problema, atès que normalment els vehicles que més contaninen coincideixen amb els de gamma més alta i, per tant, poc pot influir un increment menor en comparació amb el preu total, al moment de decidir l’adquisició d’un vehicle d’aquest estil. Tampoc aquest fet evitarà que el vehicle en qüestió emeti menys gasos.

Hi ha uns altres vehicles que contaminen més que altres: els més antics i sense manteniment. Aquests no es veuran afectats i, per tant, tampoc deixaran de contaminar.

En aquest sentit, un millor control a través de l’ITV no estaria malament. Clar que l’ITV tampoc serveix per a res, llevat de per pagar un impost més. Per cert que la revisió d’ITV en vehicles de gasoil presta una atenció especial al tema d’emissió de gasos mentre, pel que vaig veure en un quadre-resum d’emissions contaminants, d’un mateix model de vehicle, és el de gasolina el que contamina més.

Tanmateix, el govern proposa un impost i amb això, problema resolt. Poca feina i a la memòria de l’acció de govern de la legislatura ja pot afegir un nou paràgraf en l’àmbit de protecció del medi ambient... i a una altra cosa.

Passo a un altre tema: les bosses de plàstic. Sembla que això comença a ser un problema (a mi em sembla que fa temps que ho és).

Com en el cas anterior, em venen al cap diferents solucions. Ja avanço que la primera crec que seria que la gent s’habitués a anar a comprar amb la seva pròpia bossa. Tanmateix, no ens ho posen fàcil, perquè si posem per exemple el tema verdures i fruita, és molt diferent el volum de compra en la botiga especialitzada que en el supermercat, on acostumen a embalar amb gran quantitat de plàstic, safates, etc. les quatre pomes que necessites, multiplicant el volum de la compra i fent insuficient el cabàs. El mateix és aplicable a les carns envasades, etc.

Per tant, primera mesura, fora envasos inútils, si us plau!

Hi ha un altre problema addicional. El ritme de vida actual fa que, sovint, haguem d’anar a comprar en sortir de la feina (on només faltaria portar el cabàs, a més a més de la cartera, el portàtil que t’has endut per acabar aquell tema urgent, la bossa del gimnàs on vas al migdia perquè no tens altra hora, el dinar que portes en carmanyola perquè cada dia no es pot anar al restaurant,...). Per tant, passes per súper abans d’anar a casa i et donen les bosses de rigor. Pregunto: i si aquestes bosses fossin biodegradables i de mida cubell d’escombreries?.

Per tant, segona mesura, bosses reutilitzables.

Segurament hi ha altres possibilitats, com ara bosses retornables, com les ampolles de vidre que també ho eren abans, etc.

Bé, també veiem que hi ha feina aquí, per tant: que les bosses es paguin. Línia a afegir a la llista d’accions per protegir el medi ambient i endavant que no ha estat res.

Com veiem, moltes coses es poden “resoldre” pagant.

El govern ho té tan assumint que ell mateix s’aplica la mateixa solució.

Aquests dies s’ha celebrat el debat de l’estat de la nació (o com es digui el debat de política general que es fa cada any). El president del govern ha anunciat una espècie de subvenció de 2.500€ per cada nou fill.

De seguida hi ha hagut una bona acollida per part dels mitjans i persones afins. Però algú s’ha parat a mesurar què costa un fill a una família?

No serien més bones solucions proveir de serveis públics adients, suficients i gratuïts o gairebé gratuïts de guarderies? O eliminar impostos indirectes a determinats productes (bolquers, alimentació infantil,...)?. O millorar l’atenció pediàtrica (com déiem l’altre dia)?

El govern sí que ho ha calculat, i això és més car que 2.500€ per nen i, encara pitjor, dóna feina!

SOBREPROTECCIÓ

En general i per definició, no n'hi ha cap dels governs actuals europeus i desenvolupats que, sigui quina sigui la seva tendència en l'eix esquerra/dreta no vulgui o no digui que vol la prosperitat del país.

Entenc, però, que hi ha dues tendències marcades. D'una banda hi ha els governs que opten per una política de més gran oferta de possibilitats i, per tant, més llibertat d'opcions i altres amb un desig de gestió total de la vida de les persones, per la sobreprotecció dels ciutadans: des del moment que neixen fins a la mort el govern té cura de tot.

Segons la meva manera de veure les coses, el benestar, l'equitat, la justícia social són i han de ser objectius del govern, però amb respecte a la llibertat de les persones, a la diversitat. Deia algú: la igualtat, segons com s'enfoqui, si s'imposa des de dalt i es pretén uniforme, pot portar perills per a la lliberat.

Em refereixo ara a l'actual govern de Catalunya i posaré dos exemples, d'entrada aparentment banals, però que que crec que il·lustren quina és la tendència.

Fins a la formació del primer govern tripartit el departament que té cura de les escoles es deia "Departament d'Ensenyament" i el que té cura de la sanitat "Departament de Sanitat i Seguretat Social". D'entre d'altres canvis que no donen gaire feina, aquests dos departaments van ser objecte de variació en la seva denominació, passant a dir-se "Departament d'Educació" i "Departament de Salut".

No entraré en el cost que representen aquests canvis. Únicament em vull referir a la concepció.
Mirem el diccionari (m'agrada molt consultar el diccionari: és un dels llibres més objectius de conec):
- Ensenyar: comunicar a algú (una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc.) donant-li'n lliçons, explicacions, etc. / Instruir / Indicar, mostrar, deixar veure.
- Sanitat: qualitat de sa, salut, salubritat / Conjunt de serveis que tenen per objecte la preservació i restauració de la salut pública d'una comunitat.
- Educar: formar (algú) desenvolupant i dirigint les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals.
- Salut: estat de l'organisme lliure de malalties / Plenitud de la condició humana / Segons l'OMS, la salut és "l'estat de complet benestar físic, mental i social, i no tan sols l'absència d'afeccions o malalties"

Si mirem els organismes dels dos departaments en qüestió, veurem clarament que no han variat gaire respecte dels anteriors governs. Estem, per tant, davant una qüestió de concepte: el govern vol vetllar per la nostra educació i la nostra salut. Personalment crec que el que ha de fer és proveir un bon sistema d'ensenyament i sanitari. L'educació i la salut han de ser responsabilitat de cadascú.

Així, mentre el govern vol que a les escoles s'eduqui, els col·lectius de mestres es queixen de la deixadesa dels pares que, diuen, deixen en mans de l'escola aspectes educatius que, en realitat, corresponen a la família. Al mateix temps, els pares que volen educar els seus fills d'acord amb el seu pensament, es queixen del dirigisme de l'administració en els dissenys curriculars. He llegit recentment en un article de F. Marc Àlvaro que els pares que volen i poden optar per una escola privada o concertada encara disposen d'alguna opció a triar, no així els que volen o no tenen altra opció que l'escola pública. A tall d'anècdota explica que el tradicional pessebre es va convertir en una escola pública en "un típic poble d'hivern" per tal de no ferir cap sensibilitat... dic jo que posats a no ferir, més val no fer pessebre, no?.

D'altra banda, i pel que fa a la sanitat, la salut que diu el govern, hem sabut aquests dies que hi ha un problema de manca de pediatres. Segons la consellera el problema es presenta a determinades hores, entre les 18 i les 21 hores, crec recordar, que són les que més nombre de consultes acumulen i, en canvi, és quan hi ha menys pediatres. Ella, que és molt espavilada, ja ha vist que això coincideix amb l'hora d'acabament de bona part de les jornades laborals. A veure si, malgrat ja ha fet la roda de premsa de rigor, hi segueix pensant i veu que el que cal fer és posar més pediatres a aquestes hores. Si ella vetlla pel sistema sanitari, els pares ja vetllaran per la salut dels seus fills.

I aquesta voluntat dirigista, a més a més, provoca situacions preocupants. Així podem llegir en els mitjans de comunicació com els nostres polítics discuteixen a bastament per la idoneïtat de l'assignatura d'educació cívica (segurament plenament matèria d'educació), mentre els alumnes que s'acaben d'examinar de les proves d'accés a la universitat (a l'educació universitària?) treuen cada cop pitjors notes en matemàtiques (matèria d'ensenyament).

LECTURES RECOMENADES -2

Al DOGC de data 11 de juny apareix un nomenament que, de nou, m'ha atret l'atenció.

També, naturalment, és un càrrec eventual o de confiança. Es tracta del nomenament del Sr. Marc Rius i Piniés com a coordinador general de Planificació estratègica del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació.

Com en el cas que comentava l'altre dia, el nivell i el grau cón els més elevats possible a l'administració de la Generalitat i el complement també de gairebé 40.000€ cada any. Per entendre'ns, això deu suposar uns 100.000-120.000€ l'any pel cap baix. Ignoro quina quantitat correspon al partit.

Pensem que aquest departament té una secretaria general, que encapçala el Sr. Boada. Una direcció de serveis amb, ni més ni menys, que tres subdireccions generals. Set direccions generals, amb un total d'onze subdireccions generals, dues secretaries i cinc organismes autònoms, a banda d'altres oficines, secretaries de comissions, gabinets, serveis (en plural) jurídics, i serveis territorials diversos.

Veiem les funcions del coordinador general de Planificació Estratègica del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació:

a) Participar en l'estudi, el disseny, la planificació, l'execució i l'estratègia dels programes d'actuació impulsats per la secretaria general del departament.
b) Assessorar i fer el seguiment del desenvolupament de les estratègies que s'apliquin per l'assoliment dels objectius marcats pel departament.
c) Fer el seguiment i l'anàlisi de les repercussions de les polítiques sectorials del govern en polítiques públiques de seguretat que impulsa el departament.
d) Planificar, dissenyar i coordinar l'elaboració d'estudis d'anàlisi i prospectiva sobre les polítiques públiques que impulsa el departament.
e) Desenvolupar qualsevol altra tasca que li sigui encomanada relacionada amb les anteriors.

Coneixent la quantitat de gent que hi ha per planificar, estudiar, dissenyar, assessorar, fer el seguiment dels temes, desenvolupar, impulsar, estudiar, promoure, gestionar, etc. etc... algú és capaç de saber què farà aquest senyor?... Potser no té prou feina a la secretaria política d'ICV?

LECTURES RECOMENADES

Em sap greu no disposar de temps suficient i, sovint, de paciència, per llegir amb detall el DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya). De ben segur em perdo moltes oportunitats de reflexió. Amb tot ho recomano.

Moltes de les entrades corresponen a purs tràmits. Tanmateix, hi ha un apartat, el que correspon a "càrrecs i personal" que resulta força ensinistrador.

En aquest apartat apareixen els nomenaments, convocatòries de places, distintius al mossos (sí també n'hi ha que fan la feina ben feta, llàstima que no els filmin!), etc.etc.

Em vull referir ara a aquest apartat i, més concretament a una resolució del Departament de la Presidència apareguda al DOGC del 30 de maig proppassat nomenant una assessora del president.

Caldria pensar que els càrrecs d'assessor han de servir per cobrir aquells buits en determinada matèria que es produeixen en l'organigrama dels diferents departaments. En rigor, hauria de ser difícil que això passés. Però seria explicable en aspectes puntuals. Així, per exemple, pot ser adient que l'ens responsable de temes religiosos compti amb un assessor per a aquelles religions amb poca o nova implantació al País.

Tanmateix, el president de la Generalitat té tot el Govern per assessorar-lo en qualsevol matèria. Personalment, si presidís la Generalitat, se'm faria difícil trobar un càrrec d'assessor per posar-hi un amic.

No és el cas del nostre president.

La resolució a la qual em referia abans nomena la Sra. M.A. Fernández Suau com a assessora en matèria de polítiques culturals i comunicació del Departament de Presidència!.

En la resolució s'especifiquen les funcions d'aquesta assessora, que són (no us ho perdeu!) "assistir al president en matèria de polítiques culturals i comunicació; facilitar al president els contactes amb els sectors corresponents; elaborar la documentació necessària per a les activitats públiques del president amb els diversos agents socials i territorials en aquest àmbit".

També s'hi especifiquen les retribucions d'aquest lloc de treball: màxim grup i màxim nivell més un complement específic de prop de 40.000€ anuals... Oi que no està gens malament?

I dic jo: què passa amb els temes culturals?. El president no es refia del conseller de Cultura i Comunicació? (potser perquè no és "dels seus" -motiu per altra banda molt de moda al govern actual-). Al president li sembla que el conseller en qüestió no està capacitat per assistir-lo en matèria cultural?. Pensa que no li facilitarà contactes amb el sector perquè se'ls guarda tots per a ell mateix?. Potser el president creu que , atès que ja existeix un ministeri del ram, no cal un conseller de cultura i ha fet un primer pas per eliminar aquest Departament?. Potser li dóna tanta importància a la Cultura i la Comunicació que vol assumir personalment aquestes matèries?. El president ha perdut la llista i, com que no ho té anotat, no recorda que té un conseller per a tots aquests afers?. El president té una amiga que no ha sortit regidora i cal col·locar?...

En tot cas, em temo que aquesta ampliació de plantilla i de pressupost per a temes culturals i de comunicació no la notaran els "agents socials i territorials en aquest àmbit" , la notaran únicament "els agents socialistes i territorials en aquest àmbit"...

kubotan

Si fa uns dies algú m'hagués parlat del kubotan hagués pensat que es tractava d'un joc de la play station o d'un ball africà. Ara, gràcies al cop de puny que un manifestant va endegar a un mosso sabem que és un estri de defensa i atac, no qualificat per no-sé-qui com a arma, però que si t'ataquen amb l'estri, sigui arma o no, et fa mal.
Sembla que els mossos el fan servir en certes intervencions, si be no és reglamentari. I si no és reglamentari: perquè el fan servir? Com? quan? qui decideix agafar-lo en sortir? Jo, en la meva ignorància de les coses de la poli, pensava que quan sortien només portaven allò que és reglamentari i que, per tant, el departament d'Interior els facilita. Però es veu que no, que els mossos poden fer servir estris (no sé si armes) no reglamentàries.

En aquest moment se m'acuden algunes preguntes:

- qui compra els kubotans? Cadascú pel seu compte? La patrulla va a la botiga i demana descompte per quantitat? El departament els compra "per si algú els vol fer servir"?
- qui decideix agafar-los en sortir? cadascú? el cap de la patrulla o el que sigui la unitat de tropa? en certs serveis o en tots? els agafen tots o només els que volen? o els porten sempre, com el boli (reglamentari?)?
- és l'únic estri "no reglamentari"? en poden fer servir d'altres? en aquest cas, quins? poden portar la pistola de casa? el cotxe ha de ser l'oficial o els mola més un Z4 que te el caporal? es pot portar una porra decorada?

A part de la conya que es pugui fer, aquest incident ha posat de manifest certa disbauxa en la reglamentació de la policia autonòmica, sobre tot perquè el seu cap, el Sr. Saura, no ha sabut explicat (o no pot) que fan exactament els mossos, quines instruccions tenen, quines armes o estris fan servir, en quines circumstàncies... I tot això també forma part de les actituds democràtiques. Que malauradament sembla que es perden en favor d'una mena de partit únic que copa totes les institucions.

Conte

Ara fa molt de temps un grup de mariners va arribar a una terra desconeguda. El paisatge de seguida els va atreure i van decidir endinsar-s'hi i explorar aquells paratges aparentment verges.
Al poc d'iniciar l'expedició, van descobrir restes que apuntaven la presència humana. Seguint els indicis van veure a la llunyania un poblat que els mostrà el que, aparentment i des del seu punt de vista, era una cultura inferior, poc desenvolupada.
Van decidir romandre emboscats i observar aquella forma de viure.
Era un poblat petit, on la gent vivia d'una forma molt natural. Caçaven, pescaven i recol·lectaven fruits i arrels diferents per menjar, s'havien construït uns habitatges primitius que els permetien romandre a l'abric de tempestes .
Quan havien passat quatre dies, els mariners van observar quelcom que els cridà l'atenció: els ornaments que portaven els habitants del poblat... Semblaven d'or!
Aviat van arribar a la conclusió que aquell lloc era una mina i que si aconseguien convèncer els habitatnts, en podrien treure un bon profit. Van decidir, doncs, fer-se veure i guanyar-se la confiança dels indígenes amb l'objectiu de fer-se amb l'or.
Convençuts de la seva superioritat intel·lectual i moguts per l'interès, van iniciar una relació de falsa amistat. S'instal·laren en un lloc proper i van començar el seu acostament al poblat i a la seva gent amb un gran esclat de generositat i amb exhibició de la seva capacitat de millorar la forma de viure fins que van aconseguir atreure l'interès dels aborígens.
Certament, passats uns mesos, els natius caçaven, pescaven i recollien fruits del bosc més fàcilment gràcies a les eines que els van facilitar els mariners a canvi de l'or que ells tenien. Va instaurar-se així una relació estable, si més no en aparença, però alhora desequilibrada, atès que d'una banda es basava en l'interès i de l'altra en la confiança.
Els mariners van decidir instal·lar-s'hi definitivament. La seva situació els permetia viure molt bé sense esforç. Obtenien or dels natius amb el que podien adquirir béns per a ells i renovar les eines que necessitaven els que ara ja consideraven els seus servidors.
Amb el temps però, les necessitats dels mariners per conservar el seu nivell de vida confortable es van incrementar notablement. Destinaven cada cop més or per a ells mateixos i dedicaven menys recursos a les demandes dels autòctons.
Aquests, que no eren tan ingenus com pensaven els mariners, ja havien detectat la magnitud de l'interès dels nouvinguts per l'or i van decidir reduir la seva aportació.
Les conseqüències van ser espectaculars. Els mariners-governants van fer reposició de fons en benefici dels seus servidors, que van veure solucionades les seves necessitats de forma immediata.
Passat un temps, però, les coses van tornar a torçar-se. Els mariners havien oblidat de nou que el seu benestar depenia dels indígenes. Aquests van recordar la seva capacitat de tancar l'eixeta de l'or i plegats van acordar que cada quatre anys farien revisió de la relació.
Pel que jo sé, amb els anys es va produir la situació curiosa de que cada cop que estava a punt d'acomplir-se el termini dels quatre anys, els mariners s'afanyaven a donar compliment a les necessitats dels indígenes. Fins i tot els feien regals addicionals. També els prometien coses cada cop més extravagants, fins i tot allò que no estava al seu abast d'acomplir, però això tant els hi era, perquè no ho pensaven dur a terme.
De nou els nadius van demostrar que no eren ingenus. Ja no confiaven en els mariners. Estaven disposats, si convenia, a liquidar de forma definitiva la relació i així ho van fer saber.
Els mariners no s'ho van creure... però va passar. Els servidors van deixar de proveir-los d'or.
Finalment aquells mariners van haver de marxar de la terra desconeguda. Tanmateix, altres mariners, atrets per la fama del lloc van comparèixer... i tot tornà a començar.
Així m'ho van explicar.
Conclusió: tots els mariners són iguals.

Maragallades

Fa dies que l'ex-president Maragall va fent declaracions sobre al seu passat immediat, les reunions amb en Zapatero que van significar la seva retirada de la Generalitat per donar pas al fidel Montilla, les hores de preparació de la moció de censura contra Pujol... I sembla que tot plegat l'ha portat a la conclusió que tota la moguda que va significar l'impuls del nou estatut, la seva posterior aprovació i ulterior retallada (el "cepillado" d'Alfonso Guerra) no valien la pena. COLLONS!
Es clar que no valien la pena. Com sempre, si s'haguessin pres la molèstia de contactar La Trama els hi haguéssim explicat l'enorme ximpleria que era tot plegat, els hauríem dit que, contra el que deia el propi Maragall, l'estatut no canviaria la vida de la gent, que Catalunya no assoliria noves cotes (fantàstiques, ens deien) d'autonomia, que els calers arribarien de Madrid amb comptagotes... Tot això els hauríem explicat, a més de fer-los veure que tots plegats estaven donant una trista i lamentable imatge.
I ara Maragall ha caigut del cavall i s'ha donat compte que estem allà on estàvem, sense més autogovern, sense més autonomia, sense més finançament... això si, amb un president respectuós amb el poder de Madrid (que carai! per això el van posar), amb dos partits "crossa" que han fet un pacte d'omertà, de silenci, de desinformació, d'anar fent i anar passant amb una única idea política al cap: durar. En tot cas, ara Maragall ha deixat (una vegada més) els seus col·legues del mon de la política amb el cul a l'aire (tots, sense excepcions). Sorprèn que això ho faci el president del principal partit del govern, sorprèn que ho faci precisament l'impulsor de l'invent, sorprèn que ho faci la mateixa persona que ens ha estat dient que el nou estatut (el que ara tenim gràcies a ell mateix) era indispensable, fantàstic, meravellós i necessari.

Sorprèn... o no sorprèn. A mi, la veritat, cada cop em sorprenen menys coses.

El castellà en perill

Es veu que aquests dies s'ha emès per la televisió pública de Madrid un reportatge titulat quelcom semblant a "els ciutadans de segona" en el que es presenta una imatge absolutament tendenciosa i falsa de la realitat de Catalunya.

No he vist el programa -ni ho penso fer, com tampoc acostumo a escoltar la COPE-. Únicament n'he escoltat i/o llegit alguns fragments a través dels mitjans de comunicació.

Una vegada més la dreta és ofuscada, mentidera i manipuladora del país ha posat en marxa les seves plataformes de difusió per alimentar el clima de confusió i crispació amb l'excusa de la persecució i la supervivència de la llengua castellana a Catalunya.

Tanmateix, proposo dues vies de reflexió:

1.- De ben segur hi ha moltes persones de les que es coneixen com a "intel·lectuals" i/o com a "creadors d'opinió", que viuen i treballen a Madrid o a altres indrets d'Espanya, que coneixen Catalunya, que s'inclouen en el conjunt de "pensadors" i "artistes" progressistes de l'Estat que saben perfectament que tot això són fal·làcies. Cap d'aquestes persones, que són capaces, per exemple, de posicionar-se clarament en contra d'activitats que puguin amenaçar espècies animals, ha obert la boca. Algú em pot dir perquè?. Només se m'acut que (a) estan d'acord amb el fons del programa i per tant els causa incomoditat contradir el seu argument, o (b) la societat catalana els mereix menys respecte que les balenes.

2.- Properament es presentarà a Barcelona un programa d'exposicions, teatre i altres activitats culturals organitzades per la Comunitat de Madrid. Suposo que per fer-nos conèixer la cultura que es fa allà. Aquest programa es diu, ni més ni menys, que "Made in Mad"... De debò la Sra. Aguirre i altres que pensen com ella creuen que el català és la llengua que amenaça el castellà????

La magnitud de la tragèdia

NOTA.- Aquest text va ser escrit abans de S. Santa. Concretament l'endemà del debat parlamentari

M'he permès manllevar el títol d'un llibre de Quim Monzó per a aquest post. Amb tot, cal dir que el seu contingut res té a veure amb la història que Monzó va desenvolupar.

Què és una tragèdia?. Segons l'anterior diccionari de l'IEC -encara no disposo de la nova edició, però suposo que l'entrada no haurà variat gaire- és: (1) Gènere dramàtic que presenta una acció seriosa i greu, generalment entre personatges importants i en què el protagonista és emmenat per una passió o una fatalitat a una catàstrofe. (2) Una obra teatral, literària, cinematogràfica,.. d'aquest gènere. (3) Esdeveniment funest.

Crec que aquests dos darrers dies hem estat presenciant una tragèdia. En totes tres accepcions que esmenta el diccionari de l'IEC.

Hem assistit, efectivament, a una obra teatral (ple del Parlament), entre personatges importants (Govern i Diputats representants tots ells del poble de Catalunya) en què el protagonista (Catalunya) és emmenat per una passió (l'ambició de poder) o una fatalitat (l'alçada moral dels nostres polítics) a una catàstrofe (a partir d'impulsar el desenvolupament de l'Estatut s'arriba a subhastar la presidència de la Generalitat, es juga amb l'autodeterminació i s'acaba amb un únic acord per unanimitat: demanar el traspàs dels trens de rodalies). És o no és això un esdeveniment funest?.

El cert és que molts dels que, sobretot arrel de la irrupció en el debat de propostes si més no singulars, el vam seguir amb cert interès, no esperàvem gaire més del que va succeir. És a dir, res més enllà de les picabaralles habituals, distretes, però sense conclusions. Un cop més els nostres polítics ens han organitzat una "mascletà" ara que és l'època.

Viviem en un país polièdric. Amb gent de moltes tendències i molts pensaments diferents. En aquest sentit: quin sector de la població no s'ha sentit enganyat i menystingut pels nostres representants parlamentaris?. Els nacionalistes més radicals?. Els més moderats?. O, tal vegada, únicament els sectors més espanyolistes?.

No contestaré. Cadascú que faci la reflexió. Sobretot estaria bé que la fes la sensibilitat parlamentària que ha propiciat tot plegat i que valorés quin sector és el que realment n'ha sortit beneficiat.

Invitació

Aquesta nota no planteja cap debat, és només una invitació.

Com algú de vosaltres ja sap, jo sóc membre de la secta Oscura Noche que, entre altres activitats de també molta substància, organitza cada any una excursió a Monterrat a peu.

Enguany ens hem volgut superar i la fem seguint, simuntàniament, dos itineraris diferents. Trobareu una breu descripció i una fitxa tècnica de cada un d'ells a la web de la secta:

http://www.eurovia.es/fonte

i més concretament a les adreces

http://www.eurovia.es/fonte/montse/mont07/intrepids.html

i

http://www.eurovia.es/fonte/montse/mont07/nenazas.html

Us animo a que ens acompanyeu.

Periodisme independent

Aquest és un dels aspectes professionals més reivindicats per tota mena de periodistes de tots els mitjans. Alhora, la independència dels periodistes és proclamada als quatre vents per tota mena de polítics de qualsevol partit. Malament! Tanta proclamació fa pensar que no deu ser del tot cert...

Un parell d’exemples.

1. Fa pocs dies el cap del gabinet de premsa del Pepe Montilla va amenaçar en Jordi Barbeta dient-li coses tant edificants com: - No voy a parar hasta joderte. El mateix dia va trucar al subdirector de la Vanguardia per fer-li saber que presidència no atendria cap demanda dels mitjans del grup Godó. Després va trucar per justificar-se dient que “va ser un calentón”. En devien ser dos, opina La Trama.

TV3, en els seus NoDos (TN) no en va fer cap esment.
Catalunya Ràdio ni ho va esmentar en cap dels seus informatius.
El Periódico va enunciar: “CiU relama la dimisión de “un” jefe de premsa”
El Pais no ha esmentar res
La Vanguardia, com a mitjà directament afectat n’ha parlat a bastament

2. En el concert de comiat d’en Lluis Llach el públic va xiular l’entrada de José Montilla amb crits de “fora Montilla”, que es van poder sentir amb claredat en la retransmissió de TV3 malgrats els esforços del presentador per superposar la seva pròpia veu tot explicant-nos com el públic “reclama la presència del artista” fins que els crits eren prou clars i evidents.

TV3 no es va fer esment en cap dels seus NODOs informatius
Catalunya Ràdio ni en va parlar
El Periódico va dir que el públic va xiular l’entrada del govern tot cridant “fora d’aquí”

I així anem fent... Quina vergonya!

Tots ens alimentem d'algun pessebre i d'aquest paguem les escoles del fills, la hipoteca, les assegurances del cotxe i les vacances d'estiu. Ens hi debem i hem de "guardar les formes" per no fer enfadar l'amo. El que no fem la resta de mortars es recalcar cada sis paraules que som indendents, equànims, objectius i donem trascendència històrica a la nostra feina.

esquizofrènia

Un dels primers episodis d'esquizofrènia del nostre Govern que recordo va ser quan ja fa uns anys el Sr. Carod-Rovira va viatjar a Perpinyà i es va entrevistar, suposadament, amb membres d'ETA. Aquest viatge li va costar el càrrec tot i que, va dir, el va fer com a dirigent d'ERC i no com a Conseller Primer. És a dir, el Sr. Carod era o no membre del Govern en funció de les circumstàncies. Suposo que aquesta facilitat és la que li permet ser i alhora no ser vice-president del Govern. I la mateixa que li permet ser independentista i alhora trobar positiu l'informe emès pels serveis jurídics de l'Estat sobre l'Estatut. I la mateixa que li permet tantes i tantes altres situacions incongruents.

Tanmateix, aquesta facilitat d'optar per una o altra personalitat no és només potestat del nostre vice-president/conseller/independentista (o no).

Aquests dies hem pogut seguir a través dels mitjans de comunicació (sobretot a través dels no controlats -també La Trama- perquè els altres no s'hi han esmerçat gaire) el fet que el cap de premsa del president de la Generalitat va amenaçar un periodista de La Vanguardia per haver publicat el contingut de l'informe dels serveis jurídics del Gobierno sobre l'Estatut. Després d'aquesta conversa, el mateix càrrec va parlar amb el sots-director del mateix diari dient-li que no calia que es posessin en contacte amb el Govern per informar-se de res, atès que ningú els atendria.

Amb tot, aquest fet, greu, no representa cap problema per al nostre Govern. Primer perquè ja ha quedat clar que la conversa era personal (nou cas d'esquizofrènia!). Que dic jo: ¿vols dir que el Sr. Bolaño hauria telefonat al Sr. Barbeta si el primer no fos cap de premsa del presidència i el segon un periodista-no-controlat?. Segon perquè tal com el president va aclarir de seguida i el conseller Nadal, actuant de portaveu del Govern, va corroborar en acabar la reunió de l'executiu, el Govern ni amenaça, ni ha fet ni farà res per coartar la llibertat d'expressió.

De fet, això ja ens ho imaginàvem, o és que hem oblidat l'entrevista realitzada (i inacabada) poc abans de les eleccions amb l'aleshores candidat Sr. Montilla?. Mateix mitjà, entrevistador Sala-Martin. A l'audio de l'entrevista es pot escoltar com el candidat diu "marxem Toni", i aquest tal Toni no és altre que Antonio Bolaño, que ja aleshores tenia cura de la relació amb els mitjans...

També hem sabut aquests dies que el conseller d'Agricultura, Sr. Antoni Llenas, era fins ahir regidor del municipi d'Alt Aneu. En aquest municipi hi ha un hotel tancat des de fa temps perquè està antiquat i no té parròquia, que es convertirà en un edifici d'apartaments de luxe si l'Ajuntament ho aprova definitivament. Resulta que aquest hotel és, casualment, propietat dels pares del Sr. Llenas. L'esquizofrènia permetrà al Sr. Llenas actuar com a membre del Govern, com a exregidor o com a fill...

En tot cas, aquests exemples d'esquizofrènia o de dualitat de personalitat, ens poden donar llum sobre algunes propostes sorgides del tripartit aparentment incomprensibles.

Per exemple, ara podem entendre perfectament que si el Govern detecta que hi ha manca de pediatres decideixi que el millor és que metges de medicina general facin de pediatres. No cal patir si aquest fet, al marge de la qüestió sanitària, agreuja la manca de metges de medicina general, la seva feina la podran assumir els traumatòlegs, que seran substituïts per cardiòlegs,...

Entendrem també que, malgrat el col·lectiu de mestres diu que no en són prous per cobrir la sisena hora, el conseller Maragall digui que no hi ha cap problema. A les escoles n'hi ha molta de gent que hi treballa, tal vegada el personal d'administració i serveis pot alterar temporalment la seva personalitat i assumir tasques docents.

Peix al cove

Notícies aparegudes en alguns diaris han mostrat un estat calamitós del moll de pescadors, de la llotja, dels locals que haurien de servir de dipòsits de materials, etc. Pel que sembla, l'estat és dantest. Val a dir que, en el marc de la política d'anestèsia informativa a que ens ha sotmès el Govern i l'ajuntament de Barcelona, cap de les emissores o diaris "oficials" han dit una sola paraula. Però no és de política informativa que voldria parlar en aquest post.
El cert és que les instal·lacions devien estar en un estat tant calamitós que l'autoritat del port i ajuntament han decidit fer-hi alguna cosa. Ahir vaig llegir a un diari (no "oficial", òbviament) que l'ajuntament de Barcelona havia donat una setmana per tal que la manipulació del peix que va a la llotja es faci d'acord amb el que preveu la legislació vigent.
O sigui, que si no ho he entès malament, actualment el peix que arriba a Barcelona es manipula il·legalment, sense complir les normes vigents. I com que qui sigui no compleix el que diu la llei, li donen una setmana per veure si, sisplau, s'adapta a la normativa.
O sigui, que es manipula el peix sense complir les normes i l'ajuntament no se n'entera? O se n'entera i mira cap un altre costat? Que no sé que és pitjor...
Això si, el responsable municipal de torn ha corregut a dir que la salut pública no corria perill, que el que no es complia era una tonteria. Cal o no cal complir la normativa? Cal la normativa?
Estic pensant seriosament demanar a l'ajuntament si puc deixar de complir les normes de trànsit. Només una setmaneta, serà poc i procuraré que el personal no prengui mal, de debò.

El Estatut se muere pero hay cosas peores

(Jordi Barbeta, La Vanguardia, 18 de març) El contenido de las alegaciones del abogado del Estado al recurso del PP contra el Estatut que publicó La Vanguardia el viernes plantea un dilema políticamente muy significativo. Teniendo en cuenta la correlación de fuerzas del Tribunal Constitucional entre magistrados denominados progresistas y conservadores, es bastante probable que la sentencia sobre la nueva norma catalana se sitúe entre la nulidad que defiende el PP y la constitucionalidad tal como la entiende el Gobierno, es decir, restando trascendencia política real a cualquiera de las formulaciones fundamentales. No ha de extrañar, por lo tanto, que el líder del PP catalán, Josep Piqué, cante victoria por adelantado. Igualmente es comprensible, hasta cierto punto, la honda preocupación que embarga a todos los protagonistas catalanes de la aventura, fundamentalmente el PSC y CiU, que ya están iniciando un pleito de características similares, aunque opuestas, al que protagonizan los parientes de James Brown con el cadáver del artista.

Pero una cosa es preocuparse, pensar cual deberá ser el siguiente paso, y otra muy distinta amargarse y amargar la vida a los demás. El Govern de la Generalitat se ha empeñado en restar trascendencia al contenido del informe poniendo el énfasis en que lo verdaderamente importante es que el Gobierno defienda la constitucionalidad del texto y el Tribunal lo avale. Efectivamente, si el Tribunal avala las tesis expuestas por el abogado del Estado, el Estatut quedará en poca cosa más o menos que el texto de 1979, pero el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, habrá ganado la batalla jurídica que le ha presentado el PP. El partido de Mariano Rajoy necesita que se declare la nulidad de alguno de los artículos fundamentales para poder proclamar a los cuatro vientos el fracaso de la iniciativa auspiciada por Zapatero y que pasaba por ser el buque insignia del proyecto político de la España plural. En todo caso son perspectivas factibles pero cuya repercusión está aún por ver en un país donde nunca pasa nada y cuando pasa no tiene importancia.

Así pues, no se ven motivos para perder los nervios y menos un Govern que tiene toda la legislatura por delante con una oposición cariacontecida. Sin embargo, la inseguridad es tal que algunos altos cargos de la Generalitat han considerado la publicación del documento del Gobierno español como una ofensiva contra el Ejecutivo que preside José Montilla y han tenido una reacción que no por repetida es menos grave. Es más grave que lo que pueda ocurrir con el Estatut, porque afecta a libertades y derechos fundamentales que la primera institución catalana está obligada a garantizar y amparar y no lo contrario.

El día en que se publicó en La Vanguardia el contenido del documento del abogado del Estado, el director de la oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antonio Bolaño, habló por teléfono con el periodista que firmaba la información y que firma esta columna. Empezó con acusaciones, de las acusaciones pasó a los insultos a los que ya nos tiene acostumbrados a los que nos dedicamos a esto y cuando ya parecía que se había quedado "a gusto", al menos eso dijo, pasó directamente a las amenazas: "Te juro que no voy a parar hasta joderte", dijo entre otras cosas. Todo por publicar un informe "antiguo" del Gobierno amigo en el que apenas se hacía referencia al tripartito. A saber qué ocurrirá el día en que alguien les critique por lo que hacen o por lo que no hacen... Con esta inseguridad ciudadana es difícil trabajar, pero algunos no servimos para otra cosa, así que no tenemos más remedio que hacer frente al maccarthismo local... con más periodismo.

Els mals exemples

Recentment s'ha parlat molt de canvi climàtic, els polítics d'aquí i els de fora, científics finançats per diferents institucions (i que aporten resultats diferents, és clar), els diaris, ràdios i teles s'hi han afegit amb singular alegria des del profund desconeixement de que fan gala la majoria dels periodistes... tothom parla del canvi climàtic. És la moda i de passada ens espanten amb ximpleries com l'augment del nivell del mar (del que un dia en parlarem a La Trama).
Per la seva banda, la Comissió Europea vol impulsar lleis o directives per limitar les emissions de CO2 tot reduint la circulació de vehicles, modificant els processos de fabricació, etc. i el seu president Jose Manuel Durao Barroso ha fet brillants discursos sobre la necessitat de fer accions decidides en aquest sentit.
En un altra banda del planeta, Albert Gore, ex vice-president dels USA lidera una campanya per aturar el canvi climàtic, de la que destaca la producció el documental An Inconvenient Truth (Una veritat incòmoda) pel qual ha guanyat un Oscar. Certament, hom es pregunta: - I perquè no feia res quan era el vice-president de la potència mundial que més contamina?, però aquesta resulta una pregunta incòmoda que posaria al Sr. Gore en una situació incòmoda.
Recentment, el Sr. Barroso ha estat vist per Brussel·les conduint un tot terreny dels que consumeixen més. He llegit que llença a l'aire més de 600g de CO2 per kilòmetre recorregut. No sé si la dada és certa, però a preguntes dels periodistes, el president de la Comissió Europea va dir que ell estava allà per impulsar lleis, no per donar exemple de res. Aquest home té les idees clares, això si.
També fa pocs dies ha sortit a la premsa que el matrimoni Gore viu en una caseta de 28 habitacions, amb piscina climatitzada i no sé quantes coses més que li fan pagar una factura de llum superior als 1000 US$ mensuals, quantitat que el Sr. Gore pot pagar sense problemes amb el que guanya donant conferències sobre el canvi climàtic, a les quals va en avió privat, per cert. De ben segur que la filtració de la notícia és interessada i darrera hi deu haver alguna obscura (o no) institució que contamina la tira. Però les dades no han estat desmentides.
Naturalment, els Srs. Barroso i Gore tenen dret a viatjar en el vehicle que s'han comprat, a disposar d'una casa de somni i a pagar les factures de combustibles i llum que els seus ingressos els hi permeten. Faltaria més! Però cal reconèixer que són un mal exemple d'allò que precisament prediquen. Com em poden demanar a mi (o a qualsevol altre ciutadà del mon) que consumeixi menys, que gasti menys aigua, que vagi en transport públic, etc., si ells van en avió privat i gasten el que volen (que per això tenen diners)? Siguin quins siguin els raonaments que es poden fer, que són molts i molt variats, s'ha de reconèixer que donen un mal exemple als ciutadans als que volen convèncer. I amb aquests exemples, tots els arguments pedagògics se'n van a fer punyetes, com el planeta que presumptament volen salvar.

Que Déu ens lliuri dels salvadors!

cartells

El cartell no és altra cosa que un sistema de comunicació que ha de saber transmetre un missatge d'una forma simple i entenedora per tal que arribi al màxim nombre de gent.
Hi ha un cartell de la República que a mi particularment sempre m'ha fascinat pel seu contingut, senzill en la forma i, alhora, contundent i carregat de simbolisme.
Em sap greu no recordar l'autor d'aquest cartell (Fontseré?). Si algú ho recorda, que ho digui, si us plau.
Em refereixo al que reprodueix una gran creu gammada que és trepitjada per un peu calçat amb una espardenya. Segur que tots el tenim present.
Personalment a mi aquest cartell em diu que el feixisme (simbolitzat per la creu gammada) ha de ser combatut per la força (trepitjar la creu és una acció de força) tant pel poble més senzill com pel no civil (l'espardenya forma part tant d'un sector com de l'altre). A més a més diu que el feixisme pot ser vençut (si no recordo malament, la creu gammada està esquerdada).
Actualment els professionals de la publicitat en fan un gran ús d'aquesta forma de transmissió. Les tanques publicitàries formen part del nostre paisatge permetent així fer arribar els missatges de forma ràpida i atractiva.
Aquests dies hem assistit a una certa controvèrsia a l'entorn d'un anunci o cartell de Dolce&Gabbana, a l'empresa publicitària responsable del qual cal felicitar pel ressò que ha assolit. Segons D&G els que han criticat el seu contingut són uns antiquats.
Haig de reconèixer que el primer cop que vaig veure l'anunci em va desagradar i que el missatge agressiu que transmet el vaig copsar des del primer moment.
Amb tot no m'inclouria entre els partidaris de retirar la campanya, no m'agrada la censura. Cada marca és molt lliure de presentar-se com vulgui i cadascú pot sentir-se atret o no per la marca i/o els seus productes.
D&G diu que si la gent és tan susceptible caldria cremar molts quadres del Louvre. Si mo'ho permeten els de D&G els diré que la comparació em sembla arrogant.
Us proposa tanmateix que feu la comparació amb el cartell que comentava al començament...
Alguns dels que han criticat les veus que han sorgit en contra del cartell de D6G diuen que cal posar molta imaginació per dir que l'atlètic senyor de l'anunci està en posició de força respecte de la senyora que jeu al terra. Crec que Quim Monzó deia en un article que potser que aquesta hagi perdut el coneixement i que, gentilment, el senyor que l'agafa pels canyells intenta ajudar-la, mentre que els que descaradament s'ho miren al seu entorn estan a punt per si cal la seva col·laboració... Potser sí, però em sembla un missatge massa elaborat.
Tanmateix us proposo un altre exercici d'imaginació. Imagineu que la persona que està per terra és un home exactament en la mateixa posició en què es troba la dona. Veieu violència ara?
Tal vegada si, en lloc de voler causar impacte invocant la violència contra les dones l'anunci suggerís que el model es saltava un semàfor en vermell o, encara pitjor, que estés fumant a la feina, no hauria estat possible criticar-lo perquè D&G no hagués acceptat tal proposta del publicista.

La botifarra andalusa

Els andalusos han estat convocats a votar el nou estatut i han fet una botifarra de tres parells de collons. Només el 37% han anat a votar, això si, d'aquests un 87% ha dit que "bueno" i el 13% es reparteix entre el "no" i el vot en blanc. En termes democràtics, això és un escàndol si be legalment l'estatut ha estat aprovat per una majoria. Els andalusos ens han guanyat a fer botifarra als catalans, que vam anar a votar el 47% en el darrer referèndum per l'estatut.
I com que això és un escàndol, aquest cop els polítics (els andalusos, els catalans i els de Madrid) s'han sentit obligats a dir la seva en lloc d'oblidar l'abstenció al cap de 5 minuts, com solen fer. Un 63% d'abstenció no pot passar desapercebut. Naturalment, les anàlisis que fan són esbiaixades, tendencioses i en el marc dels seus estrictes interessos, gens d'autocrítica, res. Sempre en la línia de pensar que el personal és idiota.
Els del PP, en la seva política del "tot s'hi val" aprofiten per assegurar que això és un fracàs del Zapatero, els del PSOE clamen que els del PP van demanar el si amb la boca petita, des d'ERC (Ridao) i CiU (Puig) han dit que això demostra que l'estatut andalús no era una necessitat (un clam popular, vaja) com el de Catalunya (recordem que va votar un 47%). I així anem col·leccionant el cúmul de despropòsits que ens fan sentir cada cop més lluny de la política i dels polítics.
No se'ls ha acudit que potser el 67% dels andalusos i el 53% dels catalans s'han quedat a casa perquè no se'ls creuen?. Perquè sabem per pròpia experiència que cap estatut ens canviarà la vida, que els pisos seguiran cars com ara, que el cost dels serveis bàsics anirà pujant, que cada cop tenim menys llibertats, que la inseguretat creix, que no són capaços de fer res per assumir el canvi climàtic que se'ns ve a sobre... per tot això i altres coses, cada cop més, el personal no es creu el que diuen els polítics, cada cop més tenim la sensació que els polítics són una classe a part (al menys ells es senten així, un dia en parlarem en un post).
Fa uns dies, el nostre conseller Saura es va gastar 80.000 euros dels nostres impostos en una enquesta per investigar perquè aquest allunyament entre el poble i els polítics. La trama, seguint l'impuls de la vocació de servei que ens mou, es va oferir per explicar-li a meitat de preu, però el conseller de participació ciutadana no va tenir l'amabilitat de respondre el nostre oferiment. Ara, a la llum de la botifarra andalusa deu tenir alguna dada més per a satisfer la seva inquietud.
Els andalusos, com els catalans, han "pillat" que l'estatut no ens farà més feliços, ni aconseguirem un habitatge (ni digne, ni dels altres), ni deixarem de pagar cada cop més pels serveis bàsics a unes empreses que marquen el pas als successius governs, ni tantes coses més que al final, fet i debatut, et fan dir: - Ja s'ho faran! (i s'ho fan, creieu-me).

La gran renúncia

Malgrat l'esforç del nostre govern per donar una imatge d'unió i cohesió, en general, el que ens arriba als que ens mirem la situació amb una certa distància és que el govern està en una situació d'encefalograma pla. Sostinc que en realitat no és així.

Tenim un president-gestor. En el pitjor sentit de la paraula. Una persona que prové de l'administració local, on potser sí que el més important és la gestió, mentre que les línies polítiques es marquen des d'instàncies més elevades. I amb un temps a la Diputació, administració que té molt diners per gastar de manera discrecional i sense cap altra línia política que treballar calladament pel bé del partit tot afavorint els ajuntaments amics amb sucoses subvencions i donant algunes engrunes als que no ho són per tal d'anar cobrint l'expedient. Tant la tasca a un ajuntament com a una diputació és gris i no transcendeix, llevat que s'hi provoqui un daltabaix important. O és que algú sap què fan les diputacions i com es gasten els seus pressupostos?.

Algú pot dir que també va ser ministre. Sí. Però de què va servir aquest pas pel ministeri a més a més de millorar el coneixement públic de la persona de cara a unes properes eleccions?. Encara diria més, tenia altra finalitat aquest pas pel ministeri?.

La conseqüència és un govern altament presidencialista, amb un president acostumat a l'obediència (seva i la dels altres respecte d'ell) a partir de la capacitat de repartir i denegar recursos i poder. Un govern pesidit a la manera guerrista ("el que se mueve no sale en la foto"): submissió i/o aplicació de la llei del silenci.

El resultat podria arribar a ser una legislatura tranquil·la durant la qual no passaria gairebé res perquè d'estaria aplicant la política-aigua (incolora, inodora i insípida), amb alguna baralla en l'eix esquerra/dreta. Una legislatura que no aniria més enllà de la rutina del pas del temps, amb poques novetats polítiques i, fins i tot, amb balanç positiu en alguns aspectes.

Això passaria si Catalunya ja fos un país normal. Això passaria a Holanda, a Portugal o a La Rioja.

Tanmateix, com deia al començament, sostinc que no es produeix aquesta suposada immobilitat. Perquè, en realitat, ni s'està aplicant una política-aigua ni el govern està en situació d'encefalograma pla. S'està fent molta feina.

Per exemple, els noticiaris de TVC cada cop més obren, tanquen i omplen gran part del seu temps amb notícies el referent de les quals és Espanya. Fonamentalment pel que fa a política s'explica què fa el Gobierno. Cada cop més queda clar de forma implícita que on es decideixen les línies d'acció és a Madrid. El Govern de Catalunya queda com a administració buida de contingut polític i de segon ordre.

Per exemple la llei de dependència. S'està explicant la no acció per part del Govern davant la ingerència de l'Estat en competències de la Generalitat amb una demagògia fora de mida.

Per exemple, l'atac a la línia de flotació de la immersió lingüística amb la tercera hora de llengua castellana. Per exemple el tema banderes. Per exemple la literatura castellana com a cultura catalana a la Fira de Frankfurt. Per exemple la regulació de les adopcions internacionals. Per exemple, ara resulta que cal endarrerir el desplegament de l'estatut perquè a Madrid no sembla el moment adequat...

En definitiva, tinc la impressió que s'està passant el ribot per netejar qualsevol engruna de tret nacional. De forma constant però amb molta cura, sense soroll, s'està procedint a la desnacionalització del país, a la seva regionalització, i hi ha qui amb el seu vot de silenci està contribuint a la gran renúncia.

Canvi climàtic

Fa anys que es parla del canvi climàtic sobre la base d'informes de tots els colors i tendències. N'hi ha de tremendament alarmistes que ens vaticinen una catàstrofe imminent, altres matisen els efectes del suposat canvi i fins i tot n'hi que el neguen. Els informes científics, com qualsevol altre cosa, poden ser tendenciosos i s'inclinen cap una banda o altra segons la font de finançament de l'estudi.
Fa mesos que els polítics i els mitjans informatius ens espanten amb la catàstrofe que representarà l'anunciat canvi. Ens donen dades que la majoria de la gent no sap interpretar: la temperatura mitja del planeta pujarà 5ºC en els propers 100 anys, el mar pujarà 55cm (ja és filar prim, eh?), no sé quantes illes del Pacífic quedaran sota l'aigua, no se sap quantes espècies desapareixeran... tot plegat amanit amb una tètrica visió del futur que ens espera. L'altre dia un diari recolzava el negre panorama amb unes gràfiques de la temperatura mitja de diversos punts de la terra durant el darrer segle. Les vaig mirar atentament i, sense altres dades a la ma, es dedueix que la temperatura del planeta no deu pujar per les emissions de CO2 perquè manté un ritme constant entre 1900 i 1940, s'estabilitza entre 1940 i 1970 i puja amb un fort pendent des dels 70s al 2000.

Si a més es té en compte que la temperatura mitja del planeta fa 500 anys que està pujant, de les dades publicades al diari no se'n dedueix absolutament res. Però allà estaven per remarcar el drama.
Davant d'això tota la fauna de polítics, gurús mediàtics i ecologistes de cap de setmana s'ha posat a cridar la necessitat de reduir les emissions de CO2 a l'atmosfera per, com hem sentit a dir, "evitar el canvi climàtic". Han aconseguit que la gent s'espanti per una cosa que segurament no veurà i contra la qual no sap molt be què fer. La nostra capacitat de limitar l'emissió de CO2 es limita a anar menys en cotxe, poca cosa més. La resta està en mans de les grans indústries, dels governs i d'algú altre que no conec.
La pregunta és: - I ara que ja estem espantats i amoïnats, que fem? Millor dit, que fan? Que faran els poders econòmics i polítics, a part de posar-nos la por al cos? De moment proposen ximpleries com apagar el llum 5 minuts per protestar (contra qui?) i fer els cotxes més cars per reduir el consum, en lloc de fabricar cotxes d'una potència adequada a les necessitats d'ús. Diguem que no cal un cotxe de 250 cavalls amb tracció a les quatre rodes per portar els nens a l'escola i anar al xalet de la Cerdanya el cap de setmana...
El canvi climàtic, si se'n pot dir així, té cicles molt llargs. Suposant que ara mateix aturéssim TOTES les emissions industrials i d'automoció, la inèrcia del canvi duraria, pel cap baix, 500 anys. És a dir, està molt be que tractem de contaminar menys, però hem d'assumir que si arriba un canvi en el clima, aquest se'n ve a sobre. INEXORABLEMENT.
Si els responsables de la cosa pública tinguessin dos dits de front (que no és el cas) s'haurien de plantejar dos tipus d'accions, unes encaminades a limitar la contaminació, però altres per adaptar la vida a la nova situació,. que a mig termini és irreversible. Per exemple, com es subministrarà aigua a Catalunya sabent que els recursos propis minvaran? Caldria que es posessin a considerar què s'ha de fer: dessaladores?, transvasament del Roïna?, estalviar en el consum agrícola (que, per cert, és el 80% del total) estimulant altres cultius o altres sistemes de rec?

Però això va més enllà de la propera campanya electoral.

Apagueu el llum en sortir

Dijous de la setmana passada, tot seguint amb la iniciativa promoguda per una ONG francesa, es demanava al personal que apaguessin els llums durant 5 minuts, de 19.55 a 20h, en senyal de protesta per la inacció dels governs enfront el canvi climàtic i l'escalfament global.

En primer lloc, confesso que no vaig seguir la iniciativa, perquè senzillament me'n vaig oblidar. Ara, que consti en acta que en aquell moment només tenia encesa la bombeta (de baix consum, 9W) amb la que il·luminava la lectura al sofà de casa (a part de l'stand-by de la tele, la nevera, l'escalfador d'aigua del labavo i no crec que gaire cosa més).

El més graciós de tot és que si bé la quantitat de ciutadans i comerços que van seguir la iniciativa va ser escàs (es va detectar un 3% de davallada del consum, i la companyia elèctrica diu que és impossible saber quina part d'aquesta davallada és deguda a la mobilització, ja que les vuit menys cinc és una hora en la que normalment el consum està baixant), les administracions i organismes públics s'hi van apuntar amb alegria. (Aquí remeto al post del bon amic Xavi sobre la nostra debilitat per apuntar-nos a totes les mobilitzacions). Universitats, ràdios i teles públiques, il·luminació dels edificis públics (Sagrada Família, monestir de Ripoll, Palau de la Generalitat, etcètera), ... van contribuir a aquesta davallada del 3% en el consum a les 19.55.

I dic que és graciós que l'administració s'apunti a la protesta perquè justament és una protesta contra l'administració. Vull dir, els mateixos que van apagar les bombetes el dijous, han aprovat un pla de l'Energia per a Catalunya basat en la idea que ens cal més energia per assegurar el subministrament. El mateix govern que impertèrrit assegura que la MAT ha de ser una realitat per poder cobrir la creixent demanda d'energia del país, dijous es mobilitzava per reclamar que es prenguin accions (algú altre, s'entén) per moderar el consum. A mi, com a Cobaltina, que algú m'ho expliki.

O no, vaja. No cal que ningú m'ho expliqui, perquè ja comprenc perfectament que apagar 5 minuts el llum quan una ONG (la Societat Civil, diuen) ho demana per correu electrònic és gratis i quedes com un senyor, sobretot si després la notícia de capçalera del TN és la Sagrada Família apagant-se, l'Arc de Triomf apagant-se, la Seu de Lleida apagant-se, .... i pots fer autobombo de lo guapo que és ser solidari i compromès. Però que una cosa molt diferent és que hi ha unes empreses que han de facturar una millonada en construir una línia de molt alta tensió, que hi ha unes altres empreses que precisament el que venen és energia i no volen que se'n deixi de consumir, que hi ha uns compromísos polítics presos, i que prendre mesures efectives per a fer baixar el consum elèctric de manera real és car, impopular i molt incòmode, t'hi posis com t'hi posis.

Ah, i per cert, que ningú s'enganyi: el canvi climàtic és real, i ens ve a sobre, i molt probablement és causat per l'activitat humana. Ara, ni cinc minuts ni cinc anys d'apagón total el poden revertir. Vull dir que els gasos d'efecte hivernacle que hi ha a l'atmosfera trigaran segles a desaparèixer, que la contaminació no s'acaba quan parem de contaminar, i que a hores d'ara, no n'hi ha prou de reduir les emissions per revertir la situació. Més val que ens fem a la idea del que ve i es prenguin, qui correspongui, les mesures adequades per adaptar-nos-hi. Cosa de la que de moment sembla que no es vol ni sentir a parlar.