Des de la Trama hem criticat el tripartit amb certa freqüència, la qual cosa no li resta la legitimitat que reclamen els seus perpetradors cada cop que se’n parla. Cap problema, l’aritmètica parlamentària suma i mentre sumi, la Trama preveu que hi haurà tripartit, gesticulin més o menys les crosses de l’invent (ERC i ICV).
El problema (un dels problemes i no el major) és la coherència, què hi aporta cada un dels partits que el formen i el sentit de país que la fórmula pugui tenir. Recentment en tenim un bon exemple: es votarà al Parlament la Llei d’Ensenyament sobre la base d’un pacte entre PSC i CiU, al que s’ha afegit ERC, però no ICV. És a dir, el govern pacta amb el principal partit de l’oposició una llei que hauria de ser un dels puntals del país (no es discuteix aquí si la llei és bona o millorable), i un dels socis del govern se’n desmarca. Si el nostre fos un Parlament d’un país normal, aquesta seria la fi del govern, un president d’un país normal despatxaria els consellers que s’oposen a una llei presentada pel consell de Govern (que, recordem-ho, prem les decisions col·legiadament) i convocaria eleccions anticipades perquè el país no es pot permetre aquestes alegries. Si el nostre fos un país normal, cap membre del consell de govern deixaria d’assumir una decisió presa col·legiadament, que vol dir tots a una (o altrament dimitiria avergonyit).
Però no passa res, els membres del 3P tenen una sola idea política clara: DURAR, i per tant, prietas las filas passi el que passi.
El nostre no és un país normal. Ni tant sols és un país, o al menys això semblen pensar els nostres consellers liderats pel seu president. Perquè si el president es cregués que presideix un país no hauria proposat la responsabilitat d’interior al Saura, sabent que ho faria malament, per tal que es cremés. Ni hauria acceptat un departament de Medi Ambient i Habitatge (té collons, eh?), ni universitats, comerç i turisme sota el bonic nom d’Innovació, Universitats i Empresa només perquè un dels socis va posar sobre la taula el contundent raonament de “em toca a mi ”. Ni tindríem un vice-president que no vice-presideix res i quina única missió en aquests govern sembla ser dilapidar els recursos d’una època de crisi amb “ambaixades” i excursions a països llunyans amb seguicis propis d’Idi Amin Dada. Ni aturaríem les infrastructures (línia MAT, 4rt cinturó, transvasaments – si calen - ) perquè un dels socis ha de tenir contents – i enganyats – els quatre que el voten.
Tant ens costaria ser un país normal amb aspiracions de ser un país?
Entrades
